Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre

«El retorn a allò que vàrem fer l'octubre del 2017 és l'únic camí transitable, l'única via que podem seguir i que hem de seguir»

Vicent Partal
Vicent Partal
18.06.2020 - 04:54
Actualització: 18.06.2020 - 06:54
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Em va cridar molt l’atenció que a la sessió inaugural del Parlament Europeu, la de dimarts, només dos problemes emergissen obertament i de manera pública: el Brexit i el conflicte entre Catalunya i Espanya. Hi havia, això és cert, moltes referències al vergonyós mur de la Mediterrània i a la detenció de Julian Assange, entre més afers també excepcionalment greus. Però el gest poc elegant dels brexiters i la intervenció de Matt Carthy en defensa dels tres eurodiputats catalans van marcar el to de la sessió.

Permeteu-me que intente arribar fins a l’obra d’un dels més grans politòlegs americans, Sheldon Wolin, per tal d’explicar el significat i la importància que crec que té tot plegat. El dia a dia de la vida política és massa trepidant i aturar-se i recapitular sempre és bo. En aquest cas propose de repassar la situació on som a partir de dues nocions bàsiques de les teories d’aquest professor de Berkeley, Oxford, Cornell i Princeton, gran seguidor de Hannah Arendt i referència clau de la crítica d’arrel no marxista al sistema capitalista –encara no té cap entrada a la Viquipèdia; aquesta és l’entrada a la Wikipedia en anglès.

Els dos conceptes que voldria que s’entenguessen són el de ‘totalitarisme invers’ i el de ‘democràcia fugissera’ –hi ha ningú que tinga una traducció millor de ‘fugitive democracy’? Són dos conceptes que expliquen de manera molt clara què va passar a Catalunya el primer i el tercer d’octubre de 2017 i també què va significar el Brexit. A més de l’impacte continuat que aquests dos fets tenen ara mateix en la consolidació de l’actual projecte de la UE.

[En les intervencions dels subscriptors, al final de l’article, es proposa la traducció ‘democràcia disruptiva‘. Em sembla encertat.]

Tots dos conceptes van interconnectats. Segons Wolin el sistema en què vivim no és una democràcia sinó un ‘totalitarisme invers’. El totalitarisme clàssic, les dictadures dels anys trenta a setanta, consistia en la captura de l’estat per un partit totalitari que usava el seu poder per a conduir la vida política i social del país. El totalitarisme invers consisteix en la captura de l’estat per les elits econòmiques, que converteixen els ciutadans en consumidors i dominen la política i la societat gràcies als partits i els mitjans.

En el totalitarisme tradicional el carisma del dictador era la peça clau. En el totalitarisme invertit no hi ha cap dictador però tampoc no hi ha polítics sinó productes a vendre en processos electorals. Se’ls inventen i els cremen. Tant hi fa. Macron o Rivera són dues operacions claríssimes, de càsting. I Sánchez mateix. Per això les eleccions ja no són un combat entre dos projectes, sinó un concurs de personalitats.

En el totalitarisme tradicional la democràcia era expressament rebutjada. El totalitarisme invertit, en canvi, fa servir la democràcia per a legitimar-se, sempre que no es puga fer servir en realitat. I ací hauria de remetre’m a les teories d’Ivan Krastev sobre la UE, però podeu aprofundir-hi, si voleu, en aquest editorial del gener passat, en aquest del febrer, precisament sobre Tajani, i en aquest del mes de març de l’any passat. (Bàsicament, Krastev afirma que la Unió Europea és una mena de feixisme postmodern que crea una il·lusió de democràcia, però que en realitat dirigeixen polítics que ningú no ha triat a les urnes mentre fan la pantomima de deixar-nos elegir als nostres països uns polítics que després no podran fer res perquè els ho impediran, fent servir la Unió Europea. Tu pots votar Tsipras, però Tsipras no pot fer res.)

Tornem a Wolin. El totalitarisme invers, el sistema en què vivim, accepta la democràcia però només com un corcó que cal aguantar. Els rituals de la democràcia es mantenen per a legitimar l’invent però la despolitització és encoratjada, molt particularment a partir dels mitjans de comunicació. Winston Churchill quan va perdre les eleccions, acabada la guerra, va fer broma dient que la democràcia és un sistema perfecte que només té el problema que la gent vota allò que vol. Això ho han après ara i és això que volen evitar. Els liberals clàssics, Churchill, s’horroritzarien de veure què fan avui els qui diuen que són continuadors seus.

Quan expliquem que l’Íbex 35 domina la vida pública espanyola mitjançant el duopoli televisiu i el control de la gran majoria de partits polítics, que cada volta són més productes de màrqueting que no esferes ideològiques, constatem les teories que Wolin va elaborar fins a la seua mort, el 2015. I, com a prova, heus ací una definició que fa dels estats actuals, que no em podeu negar que entra com l’anell al dit en la realitat que vivim cada dia:

‘És un estat administratiu i penetrant, amb tentacles a tot arreu i sobre tothom, especialment sobre els més desfavorits; no honren les distincions entre públic i privat, les distincions entre política i economia, ni tan sols les distincions entre legal i il·legal. […] L’estat contemporani és una complexa amalgama de poders polítics, econòmics, administratius i discursius.’

A diferència d’uns altres pensadors, Wolin no té cap recepta sobre com eliminar la situació que descriu amb tanta amargor. Ara, sap i valora que hi ha la ‘democràcia fugissera’, un concepte que nosaltres els catalans hauríem d’apreciar especialment.

El concepte és poderós. Segons Wolin la democràcia que hi ha als nostres països no és real, perquè no hi ha control de la ciutadania sobre el poder polític i encara menys sobre l’econòmic. La democràcia que tenim és un ritual, però hi ha moments en què apareix i esclata, de sobte, una autèntica ‘democràcia fugissera’. Hi ha moments en què les societats esclaten i comparteixen unes hores o uns dies prioritzant els interessos comuns de tota la població a partir d’un fet disruptiu, que trenca els plans de les elits, les amenaça directament i fa evident la insatisfacció popular amb la vida que ens toca viure. La democràcia fugissera és aquell punt en què l’elit perd el control, cosa que generalment només pot arribar després d’un procés començat a la base i aprofitant algun trampolí, algun instrument, que el totalitarisme invertit no pot desqualificar d’entrada, perquè ha de fer veure que creu en la democràcia.

Més enllà de qui l’ha votat, això va ser el Brexit, tal com apunten molts autors, entre els qual James Hodgson, que m’ha fet obrir els ulls particularment. I això va ser, clarament, el Primer d’Octubre i el 3 d’octubre –i l’anàlisi quadra tant que Wolin fins i tot adverteix que la disrupció generalment arriba tan lluny que les elits de la ‘democràcia fugissera’ també s’espanten, com va passar amb el govern del president Puigdemont.

Vaig acabant. Wolin no té cap recepta per a guanyar. I apunta que les democràcies fugisseres són molt difícils de mantenir perquè la gent té interessos vitals ordinaris que no li permeten d’estar permanentment mobilitzada, però també perquè una revolució democràtica per definició encoratja la diversitat i per això inevitablement cau en la fragmentació.

Ara, hem vist esclats impressionants de ‘democràcia fugissera’ aquests darrers anys que semblen haver-se apagat del tot: les primaveres àrabs, per exemple. O que han semblat acabats durant molts anys i de sobte s’han revifat, com la revolta democràtica d’Hong Kong. Hem vist ‘democràcies fugisseres’ que han empentat l’estat contra les cordes, però que semblen haver-se quedat només en les formes, sense anar al fons, com el cas dels jupetins grocs. Algunes democràcies fugisseres han acabat essent adoptades per una fracció de l’elit, que les ha domesticades, com és el cas del 15-M.

La diferència amb l’independentisme és la seua capacitat enorme de resistència en el temps. El nostre moviment popular i democràtic també intenta dominar-lo l’elit del procés, siga d’Esquerra o de Junts, però ara per ara no ho ha aconseguit, gràcies a l’extraordinària capacitat de sacrifici de la població, però també en part perquè Espanya s’afebleix a ella mateixa cometent l’error de pressionar i perseguir una part de l’elit, independentista, amb la qual s’hauria pogut entendre, i forçant-la, per tant, a lluitar sense rendició ni treva.

I aquest colossal error espanyol origina una de les dues condicions que Wolin presenta com a condició per a allargar i fer fructificar el fugisser esclat de la democràcia al carrer: que la disrupció del sistema siga d’un abast tan gran que l’estat, per frenar-la, es trobe forçat a recuperar el totalitarisme clàssic amb mesures despòtiques i tiràniques, que acaben deslegitimant-lo i equiparant-lo cada dia més a una dictadura.

La segona condició per a allargar l’esclat democràtic, Wolin la formula en termes poc científics però profundament intuïtius i que estime especialment. Diu, simplement, que els primers d’octubre, per entendre’s, exerceixen un efecte tan poderós sobre la gent, són un canvi sentimental d’un abast tan immens, que ‘poden tornar a passar mentre hi haja gent que els recorde’. Perquè els qui ho hem viscut ja hem experimentat que la democràcia de veritat és realment possible, i molt bonica, i volem tornar-hi.

Per això, fins i tot comptant que una part de l’elit independentista ho faça servir només com a símbol i sense voluntat real d’anar-hi, el retorn a allò que vàrem fer l’octubre del 2017 és l’únic camí transitable, l’única via que podem seguir i que hem de seguir. I per això la crisi entre Espanya i Catalunya, l’exemple català, és tan transcendental per a la Unió Europea, que és ara mateix la plasmació més evident, a escala mundial, del totalitarisme invers. O no és a les peculiars institucions de la UE on més clarament avança el projecte d’apartar l’economia del control de la política i d’apartar la política de l’escrutini de la població?

 

PS. En l’editorial d’ahir vaig agrair el fet que l’Esquerra Unitària Europea hagués defensat els drets dels tres eurodiputats independentistes catalans en la sessió d’investidura del parlament. Afegia que m’havia semblat un gran contrast amb l’actitud de l’ALE i els Verds. No en vaig ser conscient de que Diana Riba havia intentat prendre també la paraula per fer-ho i Tajani ho havia impedit, cosa que m’han explicat ara. He rectificat l’editorial d’ahir en aquest punt.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Mon Cornella
Mon Cornella
03.07.2019  ·  22:24

Molt il.lustratiu. Gracies

Assumpta Sagués
Assumpta Sagués
03.07.2019  ·  22:41

Excel.lent lliçó! Gràcies mestre. Em quedo amb el.moment fugisser de l’1 oct, provar per uns instants l’autèntica llibertat fa q no l’oblidis mai, i que en volguis més.

JOSEFA IGARTUA
JOSEFA IGARTUA
03.07.2019  ·  22:53

Ole ole i ole Sr Partal. Tan llarg com interessant el seu article. Cada dia me’n alegro mes d’haver-me inscrit a Vilaweb, el meu punt informatiu de cada matí. Gracies.

Gerber van
Gerber van
03.07.2019  ·  22:58

M’encanta que el director a vegades fa una analisi tan profund i intelectual, fora del soroll de les actualitats però mentrestant té tot a veure amb la nostre situació.

En aquest context traduira l’expressió ‘fugitivy democracy’ més aviat com: ‘democracia escapant’ o: ‘democracia disruptiu’. Perquè no té res a veure amb escapar-se, però més aviat amb atacar o destrossar el sistemena totalitarisme invers.

Esteve Freixa Baqué
Esteve Freixa Baqué
03.07.2019  ·  23:07

Molt pedagog, aclaridor i encertat. Tothom l’hauria de llegir i meditar. De molt nivell. Indispensable, vaja !
Post-data : Ja que ho preguntes, jo preperiria “fugaç”, tot i que és pràcticament sinònim de “fugisser”. Pero no té importància.

Teresa Sala
Teresa Sala
03.07.2019  ·  23:09

Moltes gràcies Vicent per les reflexions tan clarividentd d’aquesta editorial i per l’ explicació dels conceptes i teories de Wolin i Krastev, tan aclaridores de la situació política a Europa, a Catalunya i al món.

Josep Maria Portas
Josep Maria Portas
03.07.2019  ·  23:29

Bravo Vicent

Josep Usó
Josep Usó
03.07.2019  ·  23:46

Molt instructiva la lliçó sobre el totalitarisme invers. Tant la UE com Espanya en són exemples de llibre. Però les elits espanyoles són tan obtuses que poden engegar a dida tot el sistema.

josep SELVA
josep SELVA
03.07.2019  ·  23:46

Interessant aquest editorial divulgatiu sobre l’anàlisi politològic No sabia de l’existència de Wolin, ni Krestelv ni Hodgson. La teoria política es una disciplina acadèmica que s’endinsa en la reflexió dels perques i l’anàlisi dels fets polítics però aporta poques solucions als problemes.
Tenim politòlegs i sociòlegs per donar i vendre i alguna cosa aprendrem escoltant-los, les seves paraules ens animaran o enfonsaran encara mes en el pessimisme regnant. Però sabem, sense que ens calguin grans oracles que els presos polítics no sortiran de la presó en molt temps, l’ofensiva contra els nostres signes d’identitat, la nostra cultura, fonamentalment la llengua, no cessarà sinó que augmentarà, els partits que es diuen independentistes no es posaran d’acord mai en cap mena d’unitat perquè per definició la unitat es contraria a la partició, ERC te voluntat d’esdevenir el nou PRi català per tal de desbancar el nacionalisme burgés, el lideratge de l’acció es veu impossibilitat per la dispersió i la multiplicitat, els interessos de capelleta i la manca de projecte comú, i nosaltres, societat civil, en veiem abocats a actes simbòlics per fer bullir l’olla i mantenir la flama, la fe i l’esperança en un demà millor. I ho hem fe fer, però això no ens traurà de la misèria.
Les oportunitat sorgeixen o es creen, no cau cada dia el mur de Berlín ni es planifica amb detall un desembarcament a Normandia, per posar dos exemples d’oportunitats sobrevingudes o creades ad hoc. Les oportunitats nomes es pot aprofitar amb un lideratge que sàpiga arrossegar a una majoria disposada en el moment adient.
Aquest lideratge el va representar Carles Puigdemont en els dies posteriors a l’1-O, però es va cometre també grans errors.
La carpeta Europa no es cap opció real, es una entelèquia, una aposta que pot sortir be o no, però no es a les nostres mans, per tant la nostra única opció per controlar els esdeveniments es que sorgeixi un fet inesperat, una situació política mundial, una espurna de sort i l’aprofitem. El temps no es infinit i la capacitat d’adaptació a les circumstàncies, l’instint de supervivència ens juga en contra. L’adaptació al medi es quelcom inherent a la naturalesa dels ésser vivents, les mutacions son l’excepcionalitat.
Mentrestant aprofitem la teoria política per intentar veure des d’un altre angle la dura realitat.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
03.07.2019  ·  23:50

Molt aclaridor l’article. Per emmacar-lo. Gràcies Vicent.

joan rovira
joan rovira
04.07.2019  ·  00:17

Si el Brexit és una reacció de l’esperit democràtic britànic contra la burocràcia de l’actual UE, el procés d’autodeterminació de Catalunya és l’esperit de ruptura democràtica amb l’estat colonial imposat per la força per un estat de la UE en ple segle XXI.

Ambdues reaccions, la britànica i la catalana, són els símptomes de la malaltia de la UE. Que segons la didàctica introducció de l’editorial emprant la terminologia de Wolin representarien la “fugitive democracy” dels pobles britànics i català al “inverted totalitarism” de la UE i del Regne d’Espanya, respectivament.

El que cal destacar d’aquestes experiències col•lectives seria: 1/ són vives 2/ han posat al descobert les mancances de la UE en relació a la GB i doblement en el cas de Catalunya respecte a ES i la UE 3/ són, encara que la UE es resisteixi d’entrada, una oportunitat 4/ són un antídot a la malaltia de la UE.

Per tots aquests motius ambdós processos són necessaris i inevitables. Pel que fa a Catalunya ho va escriure Joan Sales: “L’únic d’interessant de la democràcia és precisament que sigui una garantia de la llibertat… És la llibertat, no pas la democràcia, allò que és un bé absolut i tan indispensable com l’aire que respirem”.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
04.07.2019  ·  00:18

La meua aportació aquesta nit : “democràcia esmunyedissa” “fugitivy democracy”

Antoni López
Antoni López
04.07.2019  ·  00:57

Li entès a la primera i m’hi emocionat a la segona. El que hi ha darrere dels fets o de les intencions humanes, motivacions,vicis etc…com la Història ,ens ajuda a entendre el present i , a voltes, pronosticar el futur. El perquè i el com, del que hi ha. AQUESTA ES LA QUE TOQUEM!. Gracies director, una vegada més.Salut.

Lola Tomàs
Lola Tomàs
04.07.2019  ·  01:29

Avui t’hi has lluït. Poesia sublim i filosofia profunda. Gràcies per il·luminar-nos i ajudar-nos a reflexionar

Soledat Balaguer
Soledat Balaguer
04.07.2019  ·  02:00

Chapeau!!!

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
04.07.2019  ·  05:20

GERVER VAN. Em sembla que també podriem fer servir l’expressió “ruptura democràtica” més coneguda, desitjada i emprada en projectes polítics catalans. Això pot ser perillós per apropar sentimentalment conceptes confusos a nivell intel.lectual, interrelacionar-los més, familiaritzar.los i per tant aconseguir que estiguin menys exposats a la por a les coses que ens apareixen com a radicalment noves. Potser es poden plantejar qüestions a nivel tàctic i pedagògic, que ja s’aniràn resolent, però el que importa es fer arrivar aquest pensament tan suggestiu a molta gent que exigeix un substrat clar i lògic com a suport del seu compromís. Es tractaria d’una renovació dels continguts estratègics per a substituïr o complementar i”aggiornare” unes estratègies que ha resultat nefastes, insuficients i destructives d’una unitat estratègica imprescindible

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
04.07.2019  ·  05:21

Exceŀlent editorial. Gràcies!

Joan Vila
Joan Vila
04.07.2019  ·  07:35

Crec que s’ha de buscar un altre sistema de representació en democràcia que no siguin els partits polítics, que ja no representen ningú: associacions i col•legis professionals, sindicats,cambres de comerç, patronals, universitats, associacions culturals. Votar a qui ens representi per allò que som i no per ideologies caduques i que aquests enviin diputats al parlament evitant també cicles electorals tancats que obliguen a una constant competició per arribar al poder. Blindar la independència del poder judicial i dels medis de comunicació. Democràcia ha de ser govern del poble. No que el poble voti a qui farà el que li dongui la gana durant 4 anys, sense cap control. Votar a qui et representa per allò que ets per que s’entengui i es posi d’acord amb el represenant dels altres, no per que faci veure que s’hi baralla durant 4 anys fins les properes eleccions. Entitats com l’ANC haurien de propiciar això més que no fer samarretes, organitzar manifestacions qua ja no dónen mes de si o buscar l’entesa entre partits que només són màquines per arribsr al poder i no entitats realment representatives.

Toni Arregui
Toni Arregui
04.07.2019  ·  07:56

El que cal és canviar les prioritats del sistema, la seva escala de valors, com diu que volen fer a Nova Zelanda: el benestar de la població i no el creixement econòmic. Aleshores el poder abandona els mercats i torna a les institucions polítiques.

jaume vall
jaume vall
04.07.2019  ·  08:31

Esplèndida peça de periodisme per a la comprensió de la nostra societat. Molt bona troballa la definició, les definicions, que permeten comprendre més el temps que ens toca viure. Hi ha un paràgraf que és especialment, tràgicament, lúcid :
“Wolin no té cap recepta per a guanyar. I apunta que les democràcies fugisseres són molt difícils de mantenir perquè la gent té interessos vitals ordinaris que no li permeten d’estar permanentment mobilitzada, però també perquè una revolució democràtica per definició encoratja la diversitat i per això inevitablement cau en la fragmentació.” És allò de que una revolució devora els seus fills. No cal ni recordar massa exemples, ni cal allunyar-nos més de la revolució francesa. Danton, revolucionari vital, “massa tebi” per als “revolucionaris purs” de Robespierre, és engolit, i la revolució esdevé terror. Avui en dia, també trobaríem entre nosaltres “puristes” que farien esclatar una revolució cívica i civil.
En qualsevol cas, i seguint el fil de Wolin, hi ha una conclusió aterridora :
El 5% de la població mundial, les elits, els vertaderament rics i poderosos, han fet les coses molt bé, molt millor que la resta, són més llestos que nosaltres, el 95% de la classe mitjana-alta, mitjana-mitjana, mitjana-baixa, i baixa. Si no, ¿com s’entén que no tenint cap possibilitat de guanyar democràticament en les conteses electorals d’Occident, s’apoderin de governs, empreses, diaris, televisions, jutges, i ens facin ballar al seu ritme?

Montserrat Pla
Montserrat Pla
04.07.2019  ·  08:41

Un article molt il.lustratiu i entenedor. Hem quedo amb la democràcia fugissera

Albert Miret
Albert Miret
04.07.2019  ·  09:14

Felicitats per aquest important editorial, Vicent. Gràcies a ell podem entendre millor el perquè de tant d’odi contra el President Puigdemont i en Toni Comín. Ells dos són la pura imatge del que més pànic els fa als totalitaristes inversos, i és que la democràcia fugissera deixi de ser-ho i es torni democràcia real i, sobretot, atractiva. El dia que siguem independents i puguem gaudir d’un estat democràtic real, el nostre problema serà l’allau d’immigració espanyola, el de la Unió Europea serà el naixement com bolets de noves democràcies fugisseres i el dels espanyols, serà la misèria. Gràcies Vicent.

Robert Joan
Robert Joan
04.07.2019  ·  09:25

l’entrada “fugitivy” no l’he trobada ni al “Merriam Webster on Line” i al meu “Oxford Advanced”.
Si l’original fora “fugitive democracy” (fugitive : likely to evaporate, deteriorate, change, fade, or disappear; being of short duration; difficult to grasp or retain, elusive)
crec que la traducció donada a l’editorial “democràcia fugedissa” o, per exemple, “democràcia esmunyedissa” serien bones traduccions.

Pep Agulló
Pep Agulló
04.07.2019  ·  09:31

NO VOLDRIA SEMBLAR…

El paper dels politòlegs és el garbellar la realitat per treure’n una síntesi per descriure processos polítics. Vull dir que tot plegat en la seva feina hi ha més intuïció que no pas ciència. I no ho dic pas despectivament, simplement perquè en la política no és practicable el mètode científic. La realitat és molt més complexa que qualque teoria política. M’acullo, doncs, a les paraules de Goethe: gris és la teoria i verd l’arbre de la vida.

El concepte de “totalitarisme invers”, Wolin el defineix en contraposició al totalitarisme clàssic, però en el cas espanyol les elits econòmiques i el vell franquisme fan pinya indestriable. Financers i feixistes. Trobo a faltar que Wolin no parli d’ideologies i que igual que el marxisme resumeixi l’acció del poder en el terreny econòmic.

Altrament no crec que ningú dubti que avui dia la democràcia enlloc del món està molt lluny de representar els valors de: llibertat, igualtat, i fraternitat. Es pot pensar un règim neofranquista com una democràcia? Heu vist algun “ritual de democràcia” en el judici als presos catalans al suprem? El totalitarisme invers espanyol és peculiar perquè no amaga l’anterior franquista.

El terme, permeteu-me, un pèl ridícul, “democràcia fugaç”, defineix el que sempre s’ha definit com un moment revolucionari, la “disrupció del sistema”: subversió de l’ordre establert, caos i violència, i el naixement d’un nou ordre.

Tot plegat per encarar un últim paràgraf que té tot el sentit del món.

Josep Salart
Josep Salart
04.07.2019  ·  09:40

Em feia mandra llegir l’editorial, donat que no parlava de la lluita diària.

N’he quedat esturat, boca-obert i molt agraït. M’ha servit per reprogramar-me i tenir més ganes encara de lluitar per aconseguir el nostre objectiu. Un “xutassu” d’intel.ligència i una lliçó de fàcil aprendre, comprendre i practicar.

Faré marxar amb dos copes de xampany ara mateix, la boira d’odi que em provoca no anar més ràpid cap al nostre objectiu, a la salut d’en Puigdemont i els que pensen com ell i —no-es-ren-dei-xen mai—- i deixo les darreres paraules del comentari per pregar, suplicar i cridar que ens toca fer més, més compromessos. “””És l’economía im”””.

Jordi Turró
Jordi Turró
04.07.2019  ·  10:07

Excelent editorial.

Marta Sanz
Marta Sanz
04.07.2019  ·  10:27

Sembla que en Wolin ja té entrada a la Viquipèfia

Elisa Vilaret
Elisa Vilaret
04.07.2019  ·  10:40

Certament, la teva documentada anàlisi ajuda molt a entendre què està passant. Gràcies. El quid és, però, com continuar lluitant i no només resistir.

Joan Aguilà
Joan Aguilà
04.07.2019  ·  10:42

No coneixia res de Sheldon Wolin. La definició de totalitarisme invers m’ha semblat boníssima. Exactament el que està passant a Espanya (i possiblement a molts altres llocs). Gran article Vicent, dels que fan pensar seriosament en les causes reals dels problemes.

Maria Rosa Guasch
Maria Rosa Guasch
04.07.2019  ·  10:57

Molt bona reflexió, gràcies! Segons descrius, Vicent, ens farà avançar més cap a la independència un govern Espanyol de dreta q apreti més i més.
Així els dirigents de Catalunya no tindran dubtes, ni cap excusa…

Dolors Senserrich
Dolors Senserrich
04.07.2019  ·  11:00

Sheldon Wolin ja té entrada a la Viquipèdia.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sheldon_Wolin

Lluïsa Soaz
Lluïsa Soaz
04.07.2019  ·  11:02

Brillant! Insuperable ! Agraïment infinit, Vicent !!!

Mercè Majem
Mercè Majem
04.07.2019  ·  11:31

Genial editorial.
Gràcies.

JOAN RENDÉ
JOAN RENDÉ
04.07.2019  ·  12:56

Hem tornat de la gran manifestació a Estrasburg (que ha durat dos dies, recalquem-ho) i ens trobem amb la glossa perfecta del Veicent Partal. Això fixa les nostres conviccions i cada vegada ens manca menys per a tenir la plena capacitat d’assalt. Gràcies, Vicent, gràcies Vilaweb.

Joan B. Gabarró
Joan B. Gabarró
04.07.2019  ·  13:02

Extraordinària reflexió Sr. Partal. Ens ajuda a veure una mica de llum al final del túnel. Vam poder arribar gairebé al cim l’octubre del 17 amb una dosi immensa d’il·lusió col·lectiva i és imperiosament necessària mantenir-la viva. Moltíssimes gràcies.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
04.07.2019  ·  13:07

Gràcies

jordi Rovira
jordi Rovira
04.07.2019  ·  14:00

Molt encertada aquesta referència provinent del món anglosaxó per fer una crítica oberta als règims dits democràtics. L’encert ens ve d’una tradició política que no té en el miratge del contrapunt ideològic socialista un referent. I no ho dic pas en tant que pensi que la crítica des d’una mirada socialista no sigui necessària. Tot al contrari, i faria esment al llibre pòstum de Josep Fontana i la nota publicada en aquest mateix digital. Només assenyalar que sense el referent del socialisme, o de la socialdemocràcia; l’esquerra es veu obligada a un enfocament potser més cruel, però també prou real alhora de mirar el desplegament d’un capitalisme postmodern cada volta més complex. D’aquí que un concepte com el de “totalitarisme invers”, sigui molt nítid i no hagi de fer front a altres línies de pensament com la teoria del desencís, o la de les castes dominants. Que l’apropiació de les institucions de poder és un fet, ningú ho pot negar. I que l’ampliació i sofisticació de les mateixes n’és un altre, tampoc. Una sofisticació que va del sector públic i el seu control absolut, fins al sector privat i la nova revolució tecnològica d’aquelles activitats que prenen l’estat per convertir en mercaderia el que abans eren drets o obligacions.
Fins aquí tots intuïm la jugada. El problema ve quan en aquest “proceso” ( i faig un joc particular de contraposició amb el nostre procés ) el desplegament resulta barroer, maldestre, inapropiat. I quan per problemes socials, econòmics, culturals el miratge postmodern d’aquest capitalisme redemptor s’apaga. Deixem de veure la utopia per un costat, o deixem de veure l’escletxa de l’oportunitat per l’altre. Llavors és quan esclata la necessitat d’aquesta “democràcia fugissera”; que a mi m’agrada més amb “espurna de democracia”. I sí, l’espurna de democracia no és pas un mal acontentament i prou. Hi ha molt més en joc, i la població intuïm que la roda del poder en un estat postmodern, precisa de ser completada amb la nostra participació. Així com veiem mal funcionar al capitalisme; intuïm el mal funcionament d’aquesta democracia invertida. Així doncs, la persistència és un foc, encara que cremi somort.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
04.07.2019  ·  14:16

La democràcia sempre ha estat una cosa fràgil. Molt fràgil.

Ens enganyen quan els polítics ens diuen: “Guanyarem perquè som democràtics i tenim raó”.
Ens enganyem quan assegurem “L’independentisme creix i creixerà sempre”.
Ens enganyem quan diem “Això nostre és irreversible”

Demagogs i desinformadors, tant catalans com espanyols, sempre n’hi ha hagut i la seva feina és fer fracassar la llibertat de Catalunya.

Roser Caminals
Roser Caminals
04.07.2019  ·  15:52

Magnífic article. Els conceptes de Wolin són tan aplicables a Europa com als EUA i altres llocs del món.

S’han proposat bones alternatives a “democràcia fugissera”. Jo invertiria els termes i diria “fugida democràtica”.

Jaume Agustí
Jaume Agustí
04.07.2019  ·  16:24

Magnífic article, he après molt. Potser fugitiva enlloc de fugissera

Ignasi Mora
Ignasi Mora
04.07.2019  ·  18:00

No sols és la biologia, perquè una persona que va nàixer al principi de la dècada dels quaranta, què pot ser a hores d’ara? Una persona mediatitzada per quaranta anys de franquisme inesborrable. Parle de Josep Borrell, s’entèn. Sánchez se l’ha tret de damunt ara com ara, encara que qualsevol dia el de la Pobla de Segur s’apunta a Ciutadans (ara sona més Vox). És que bàsicament Borrell és un nacionalista espanyol, que és molt capaç d’anar colze a colze en una manifestació amb Cs i Vox. Les dictadures són molt propenses al nacionalisme més furibund.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
04.07.2019  ·  18:37

Hi ha una cosa que encara no he sentit a dir mai públicament.
Com que, però, em sembla haver-la observada, doncs la deixo anar.

Tinc entès que, algun o alguns dels càrrecs més alts de la Unió Europea són, o han estat, casats amb espanyoles de famílies de l’oligarquia de Madrid. Potser al seu moment no ho vaig entendre bé, i no és cert. En aquest cas, perdoneu.

Tothom qui vol saber-ho sap que l’oligarquia espanyola no sols són una gent, per un general, riquíssima, sinó que, a més, són propietaris de finques enormes, escampades per les Castelles i les Andalusies, moltes d’elles tancades per murs altíssims, on fan, ells amb ells o en companyia de vips d’arreu, fora de la vista de ningú, les seves festes, caceres,…

Estic convençut que, sobretot a partir de l’adhesió de l’estat espanyol a la unió europea el 1985, l’oligarquia espanyola s’ha afanyat a convidar-hi tothom qui, a Europa, al seu parer, els podia fer favors de mena sobretot política.

Els convidats, llavors, sobretot si han repetit, deuen haver estat introduïts progressivament –mitjançant tot de copets a l’espatlla, d’oferiments d’amistat o d’ajut en cas de necessitat,…– en la mentalitat político-econòmica espanyola, fins al punt que més d’un o de dos d’ells deuen haver acabat assentint a l’enllaç matrimonial d’un fill seu amb algú de la família, o amic, dels seus hostes.

Així, sense que ens n’hàgim pogut adonar, un nombre creixent de vips econòmics o polítics de la unió europea deu haver anat interioritzant, com a bones o no pas dolentes, la mentalitat econòmica extractiva espanyola, la político-judicial inquisitorial, la de la consideració del poble com un no-ningú.

¿Que no era aquesta, la mena de política d’aliances de l’aristocràcia de l’Antic Règim? Llavors ho feien a la vista de tothom. Avui, en canvi, és un moviment subterrani que invisiblement va pervertint l’ètica institucional de la unió europea.

Si això és cert, i no l’erro, l’estat espanyol deu ser una de les pomes podrides que més deu fer per escampar la seva podridura pel cistell de pomes de la unió europea.

És una opinió. Tant de bo m’equivoqui.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
04.07.2019  ·  20:34

Gràcies, Vicent. Aquests conceptes es donen a les nostres facultats universitàries (polítiques, econòmiques, història, filosofia, etc.), almenys a les públiques?

F.Xavier Carreras
F.Xavier Carreras
04.07.2019  ·  20:44

I amb tot aquest coneixement ja estem fent anar instruments com “el consum estratègic”, apuntar-se al futur país digital (Consell per la República), etc…Ens cal més orientació general al poble de com lluitar per ser lliures en una societat de super-consum….i moltes felicitats als que ja heu vingut al món de Vila web i felicitats al Director; no tira mai la tovallola, a les bones i a les dolentes!-Gràcies.

Albert Rossich
Albert Rossich
04.07.2019  ·  20:52

Proposo “democràcia eventual” o “democràcia efímera”.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
04.07.2019  ·  21:07

oltes gràcies Sr. Partal per l’editorial. Una font de coneixement que s’agraeix. Sincerament.
Mentrestant en la realitat real “local de chez local” aquesta notícia (Twit, avui dia no hi ha notícies hi ha twits)

https://www.elnacional.cat/ca/politica/rufian-rosalia-catala-koine_400735_102.html

No caldria d’una vegada per totes denunciar alt, clar i en català, el feixisme amagat que exerceixen els partits polítics independentistes amb els ciutadans independentistes dels quals depenen?

Si no ho fem, ens menjaran la torrada.

En la meva opinió és determinant fer-ho. La lluita de veritat ara no és la del poble català independentista contra la Corte del Reino, és la lluita inesperada del poble català independentista contra els seus representants polítics perquè aquests “los pueden vender tranquilamente por un plato de lentejas”.

Salut.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies