
Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Fes-te subscriptor de VilaWeb
La inauguració de la nova legislatura del Parlament Europeu, ahir a Estrasburg, ens va deixar imatges importants i d’impacte. Al costat de les previsibles protestes sobre el Brexit, la situació dels eurodiputats independentistes catalans va centrar el dia, d’allò més. Des del primer minut, gràcies a la poderosa intervenció del diputat irlandès Matt Carthy, desafiant el prepotent Antonio Tajani en defensa dels drets democràtics dels catalans i arrancant un fort aplaudiment de la cambra que servirà d’advertiment als qui es pensen, a Madrid o a Brussel·les, que això serà bufar i fer ampolles. El grup de l’Esquerra Unitària Europea, on hi ha Die Linke, el Bloc d’Esquerra Portuguès, el PC francès, el Sinn Féin i Bildu, entre més, agrupa els partits que han defensat sempre i sense límits els nostres drets democràtics. I ahir es va tornar a demostrar.
Més tard, Carthy va participar amb companys seus de països i famílies polítiques diversos en l’acte públic davant de la seu parlamentària. Aquest acte va ser el segon gran focus del dia. Evidentment, i sobretot, per la presència de deu mil catalans. Però també per allò que s’hi va dir. Van prendre la paraula els eurodiputats de l’esquerra unitària Maria Matias, de Portugal, Carthy, l’ex-ministre d’Afers Estrangers d’Eslovènia Ivo Vajgl, dels liberals, i Gérard Onesta dels Verds francesos. I cal escoltar els discursos que van fer. Cal escoltar-los perquè diuen coses que fa un parell d’anys era impensable que les sentiríem. Matias va afirmar que històricament Portugal es va fer independent gràcies a Catalunya i que havia arribat el moment de tornar el suport. Carthy va fer un parlament vibrant en què va recordar que no hi ha res que puga aturar un poble decidit a guanyar. Vajgl va dir a l’audiència que ‘pràcticament tots els eslovens’ donen suport a la independència de Catalunya. I Onesta va fer un discurs excepcional, en què va dibuixar una figura important dient que el nou mur de Berlín era el riu que tenia a l’esquena, que separava França d’una Alemanya on en aquell moment, a pocs minuts, eren lliures el president Puigdemont i el conseller Comín. (Vegeu tots els vídeos ací).
Mentre parlaven, darrere seu, s’hi van situar eurodiputats de diversos països i de pràcticament tots els grups parlamentaris. La imatge desmentia gràficament la teoria de l’afer intern. Nosaltres som un país que a vegades sembla gaudir més dels fracassos que no pas de les victòries i en això, només en això, hauríem d’aprendre un poc dels espanyols i celebrar allò que s’hi va veure i allò que s’hi va dir. I, en contrast, mireu com immediatament després de fracassar en l’intent que Borrell presidís la Comissió Europea, han fet onades i traca del càrrec d’Alt Representant, sense evidenciar el cop rebut ni remarcar les visibles contradiccions que originarà –ja tinc ganes de veure Borrell de visita oficial a Kossove, per exemple. O vegeu amb quina rapidesa han abandonat la teoria que la crisi catalana era un afer intern i prou. Ara saben que això ja no serà mai així, de cap manera, i són ben conscients que la partida no es jugarà per tant amb la baralla marcada i tramposa que han proposat i que vivim cada dia, amb decisions judicials cada dia més seguides i més absurdes.
Malgrat l’evident mal regust que deixa la negació de les mesures preventives a favor de Puigdemont i Comín, no es pot negar el salt endavant i faríem be d’entendre-ho. Després de molts mesos intentant trobar el camí per a arribar al Tribunal de Justícia de la Unió Europa ara ja hi som i per dos camins diferents –i callen tots aquells que deien que si no érem un estat no podíem ser-hi. Pel que fa al Parlament Europeu, la primera intervenció de la legislatura, dins l’hemicicle, ha estat per a denunciar la violació dels drets democràtics dels catalans mentre a fora es vivia la més gran manifestació que s’hi ha vist mai, plena d’estelades i contundent en la crítica a la institució i al seu president.
La internacionalització de la crisi catalana és, doncs, un fet imparable i determinant per a la solució del conflicte. Però a condició que siguem conscients que si hem arribat fins ací és en bona part per la força incansable del carrer i per la voluntat política, dels partits també, de resistir l’atac desfermat per l’estat espanyol a partir del 20 de setembre de 2017. Els deu mil manifestants, en un dia feiner i en una ciutat difícil d’arribar-hi, són una prova més de la determinació dels catalans, que ahir va constatar Estrasburg. La manifestació de la vesprada al passeig de Gràcia de Barcelona també ho va ser. I el to i les coses que es van dir en aquell escenari i de la manera que es van dir. Allà davant, mentre milers de persones reclamaven unitat, era molt difícil d’entendre com és que les forces polítiques independentistes són incapaces de posar-se d’acord en els mínims i canalitzar de manera positiva aquella energia, tanta i tanta de feina com tanta gent fa.
Però hem de tenir clar que la resolució del conflicte no vindrà de fora sinó que la guanyarem nosaltres, dins el país, augmentant la tensió amb la capacitat de provocar un problema enorme a l’estat espanyol, denunciant-ne la deriva autoritària i ampliant el forat ja obert a Europa i exigint l’exercici del dret inalienable d’autodeterminació i d’independència.
El Primer d’Octubre va començar una fase aguda d’aquesta crisi i l’independentisme ha crescut molt d’aleshores ençà, immune a la violència desfermada. Les eleccions, guanyades, totes, en són el testimoni i la capacitat de mobilització de la ciutadania és la prova que ací no hi ha marxa enrere. Manca una cosa molt important, que és l’acord de les forces polítiques, un acord que no pot continuar essent esquivat més temps, perquè pot causar la indignació del moviment, ciutadà, que cada dia s’insinua més vivament. La sentència contra els presos hauria de ser resposta unitàriament i amb un salt endavant decisiu i això només pot passar si els partits, l’ANC i Òmnium són capaços de posar-se d’acord, convertint l’Onze de Setembre en el trampolí cap a una tardor que promet emocions fortes. Incloses, potser, unes eleccions espanyoles que serien les quartes en quatre anys, senyal evident de la inestabilitat absoluta de l’estat, cada dia més difícil de dissimular, per més que ells siguen uns mestres de la manipulació i el desvergonyiment.
PS: Permeteu-me dos comentaris al marge:
El primer, per a explicar que ahir, entorn del president Puigdemont, es van viure situacions complexes que cal tenir en compte quan alguns frivolitzen sobre les seues decisions. Seguiments de la policia espanyola o presència d’ultres, camuflats enmig de la concentració, per exemple. Puigdemont, i els altres exiliats, no podrien fer la feina que fan dins la presó i per això és important que no es deixen capturar. Tan senzill com això. Puc acceptar que siga discutible però no crec que siga admissible de fer bromes sobre uns polítics –no tan sols el president Puigdemont sinó tots els exiliats– que cada dia senten amenaçada la seua seguretat personal i que, malgrat això, no han parat ni un moment de cercar la manera de fer avançar el procés d’independència de Catalunya.
El segon comentari és per a donar les gràcies, novament, als milers de ciutadans de tots els Països Catalans que ahir es van desplaçar fins a Estrasburg. A les 6.53 dos amics del meu poble, de Bétera, m’explicaven que acabaven d’arribar a Alsàcia després d’haver conduit des d’un poble de la Conca de Barberà, on s’havien unit a un dels autocars que anava a Estrasburg. ‘No ens sentim les cames’, em deien. Però, malgrat això, estaven preparats per a aguantar tot el matí el sol que queia, per a expressar la protesta, lluitar alçant la veu i després tornar a agafar l’autobús i tornar a agafar encara el cotxe cap al Camp de Túria.
No sé ni com expressar el meu agraïment cap a ells i cap a les deu mil persones que han fet aquest esforç enorme. A VilaWeb hem pensat que una manera, petita però concreta de fer-ho, era obrir tots els continguts de demà ja aquesta nit perquè el viatge de tornada dels autobusos puga ser una mica més entretingut.
Com sabeu, cada dia a les deu del vespre els subscriptors poden llegir ja els articles que els altres lectors no podran llegir fins a les dues de la matinada. Però avui tot el VilaWeb de dimecres el podrà llegir lliurement tothom dimarts a partir de les deu. Inclòs el VilaWeb Paper, aquest editorial, la magnífica crònica d’Estrasburg de Josep Casulleras, les opinions de Gemma Pasqual, Julià de Jòdar i Pere Martí i articles de la secció ‘Només a VilaWeb’, com aquesta anàlisi d’Andrés G.-Nandín sobre si l’experiència de govern d’esquerres portuguès es pot estendre a Espanya –amb opinions de diversos diputats portuguesos–, aquesta ressenya de Sebastià Bennasar sobre l’última novel·la de Xevi Sala i aquesta anàlisi de Roger Graells sobre les possibles eleccions espanyoles del novembre. Bon viatge de tornada a casa!
RECTIFICACIÓ. En una primera versió d’aquest editorial, en agrair el fet que l’Esquerra Unitària Europea hagués defensat els drets dels tres eurodiputats independentistes catalans en la sessió d’investidura del parlament afegia que m’havia semblat un gran contrast amb l’actitud de l’ALE i els Verds. No en vaig ser conscient de que la quarta diputada independentista i membre de l’ALE Diana Riba havia intentat prendre també la paraula per fer-ho i Tajani ho havia impedit, cosa que m’han explicat ara.
52 comentaris dels subscriptors

Josep Usó
02.07.2019 | 22:07
Espectacular, la manifestació a Estrasburg. No podem defallir; ho tenim a tocar i ells no ho poden evitar. Ni tan sols ensenyant pastanagues de fusta a alguns polítics massa curts de vista i espantadissos. És cert. Si ens mantenim ferms, ho aconseguirem. Gràcies a tots els qui heu anat i bon viatge de tornada.

Adrià Arboix
02.07.2019 | 22:07
Moltes gràcies, Vicent! Per el magnífic Editorial i pel aquest inesperat i suggerent regal sorpresa.

Emilià Ayllón
02.07.2019 | 22:08
Moltes gràcies Vilaweb. Sou enormes!!!

GABRIEL MIR
02.07.2019 | 22:09
Això ja no és un afer ni tan sols d’Europa, crec. Es tracta d’establir un reglament mundial que respecti el planeta, incloent-hi recursos naturals, espècies animals i vegetals, i als humans. Les super-empreses internacionals, els poders que ho volen controlar i dominar tot, haurien de baixar del burro. L’acumulació de riquesa ha de tenir fre mentre hi hagi gent que mor per manca de recursos.
Gràcies, Vicent i equip, per les vostres aportacions a un món més respectuós.

Montserrat BUIXEDA
02.07.2019 | 22:26
Llegir-te és reconfortant! Després de tot el que ha passat ahir i avui, el fet que ens facis veure les coses tan positivament, és d’agrair, i molt… Una bona teràpia! Gràcies, Vicent!

JESUS CASTELLS
02.07.2019 | 22:29
Ho tenim mes madur del que ens sembla, no mireu les nostres lamentacions mireu els seus brams

jordi Rovira
02.07.2019 | 22:30
Avui m’acaben de mostrar que la meva convicció profunda per l’aposta independentista té totes les raons del món. Ningú posa en entredit als Eurodiputats de tants països que no han de jurar cap constitució com a pas previ per la seva proclamació i que, per tant, no disposen de cap filtre d’estat entre ells com a representants i el poble que els ha votat com a representats. Avui m’han dit que si Catalunya fos un estat no hauríem de suportar l’anormalitat d’un estat pirata, Espanya. Així de simple. És ben clar que se’n parlarà d’aquesta manera espanyola d’entendre el dret, la legalitat, la normalitat. La regressió que suposa aquesta concepció de l’administració posa davant de tota Europa que la nostra causa no neix d’un caprici; sinó de l’abús d’una perversió tossudament continuada en el temps. L’Estat Espanyol no és altra cosa que un estat colpista. Un estat en procés d’intervenir i manipular les seves institucions, la seva constitució, els drets dels seus ciutadans. Aquesta sí és la referència de Kelsen, i no pas els fets de l’1-O. Fruïm doncs d’aquesta victòria sense pal·liatius: avui també queda del tot clar que Catalunya no ha de fer més per la governabilitat d’Espanya. Això no té més govern possible, que gestionar el seu enderrocament.

Antoni Oller
02.07.2019 | 22:44
Extraordinari editorial, moltes gràcies Partal, no puc pas dir altra cosa sinó que em sento representat al 100% amb el seu contingut. I m’ha fet gràcia haver vist abans una cosa que resulta que Gérard Onesta dels Verds francesos ja havia esmentat al seu discurs (però jo no ho sabia): la duresa i nitidesa que avui ha evidenciat la frontera del Rhein. Potser algú podria aportar imatges més potents de la duresa d’aquesta frontera, relatives a foscos episodis del segle passat, però com que jo no sé història, aquí em quedo, avui no faré cap llarg comentari dels meus, es pot dir que ja l’he fet abans aquí: https://www.vilaweb.cat/comunitat/2019/07/02/a-qui-molesta-puigdemont/

Josep Albà
02.07.2019 | 22:45
Des d’Estrasburg encara, gràcies, Sr. Partal.
Pessimista que sóc de sempre i absolutament crític amb la nostra classe política suposadament independentista, em calen de vegades editorials com aquest.
Aquesta gent que ens hem trobat avui a Estrasburg no ens rendirem mai. I sabem que per cadascun de nosaltres que cau, n’arriben dos de nous.
Com deia la Muriel Casals, ja no tenim res a veure amb Espanya. Res.
Només esperem que els nostres polítics tinguin el coratge que cal per guanyar.

jaume vall
02.07.2019 | 22:48
Ara llegire l’editorial i els comentaris. Però amb el títol i el subtítol, faig. Completament d’acord. Si no hem guanyat més batalles -tal vegada, la guerra- no ha estat tant per mèrits espanyolistes sinó per demèrits propis.
Un torcebraç de 2 a 45 és molt difícil. Si és de 1 + 1 a 45 és gairebé impossible.
Que s’apartin una estona, si us plau, els partits tradicionals. Una entitat instrumental que reculli el millor del llegat d’aquesta dècada. I que lideri la propera escomesa sobiranista. Tant si ens en sortim, com si no, els partits recuperaran el control polític en quatre o cinc anys. Però ara, que facin un pas al costat, que s’apartin. I els líders, que han demostrat no estar a l’altura de l’envit, que s’apartin. Si convé , ja tornaran. Però ara , societat civil, societat civil, societat civil. Inclusiva, imbatible.
Segur que és una proposta difícil de dur a terme. Però la independència amb els partits que tenim ara, és impossible.
Per acabar: encara no som conscients de tot el que significa l’expressió QÙESTIÓ D’ESTAT.
Els unionistes no van tenir pudor en reconèixer que l’alcaldia de Barcelona era una qüestió d’estat. A fe de déu que s’hi van posar i ho van aconseguir, peti qui peti, es prostitueixi qui es prostitueixi. I ara, la no presència de Puigdemont, Comín, Junqueras, al Parlament Europeu és una qüestió d’estat. No estem patint els indicis que estan disposats a vendre’s l’ànima -avui en dia, els Junker, Tajani, Tusk, i companyia els ho fan fàcil- per assolir-ho?
I “nosaltres”, què entenem per qüestió d’estat? Què estem disposats a fer?

joan rovira
02.07.2019 | 22:48
Fa goig llegir aquest editorial sobre uns fets reals i inèdits com són; d’una banda, els parlaments importants de quatre eurodiputats d’altres estats que es solidaritzen amb els drets de la nació catalana i, d’una altra, la important comitiva de ciutadans que s’han plantat a les portes de la casa de la UE per a dir que compleixi amb els drets i llibertats dels nostres electes empresonats i exiliats per un estat membre encara colonial. Impressionant i tot el meu agraïment.
I, els deures cap als partits i la societat civil perquè siguin reflex dels vots i lluites dels ciutadans catalans; doncs, ara sí que poden veure com d’altres formacions de diferents estats de la UE fan seves les nostres reivindicacions justes i necessàries. Ells varen passar per circumstàncies similars i van tallar els nusos colonials dels vells imperis; tal com estem fen nosaltres. Per tant, quan abans s’hi posin més aviat podrem assolir tots plegats la condició de ciutadans catalans lliures i independents. Som-hi!

Roser Caminals
02.07.2019 | 22:49
Tornem a tenir momentum. Sapiguem-lo aprofitar.
Gràcies a Vilaweb per obrir els continguts de demà i a tots els que han pogut i volgut anar a Estrasburg. Aquest periodisme i aquest poble es mereixen la llibertat.

Joan Josep Abellà
02.07.2019 | 22:50
Magnífic editorial i brillant la idea de que els nostres amics puguin gaudir D aquest excelent diari a la tornada del viatge molt bona feina. Donec perficiam

Jaume Bosch
02.07.2019 | 22:58
Ningú ens regalarà rès, ho hem de fer nosaltres, i ho estem fent.
Ens hem de fer més forts, i alliberar’ns.
Visca la Terra!

ALBERT MAS
02.07.2019 | 23:08
Albert Mas.
Gràcies Sr. Partal (encara que el cor hem demana) dir-te gràcies Vicens), per l’editorial de avui i dels últims dies.
Desde Estrasburg i preparant el viatge de tornada dir-vos que el sacrifici que hem fet ha compensat de llar la satisfacció que ha soposat el poguer ser-hi.
Una vegada més s’ha demostrat l’orgull i la determinació de la gent del nostre país. Hem vist gent infiltrada ( es nota en seguida) que no han obert la boca per rés.
D’acord també amb la manca d’unió dels nostres partits politics i amb això es amb l’única cosa que sóc radical i els obligaria a anar tots junts sí o sí.
A ERC una recomanació. Amb l’enemic no s’el
investeig, se l’hi diu simplement deixa d’atacarme com a país i després parlem….
Bona nit i bona tornada a tothom.

Bonifacia Córdoba
02.07.2019 | 23:08
Article necessari i reconfortant… gràcies sr. Partal

M. Teresa Gisbert
02.07.2019 | 23:11
Gràcies, moltíssimes gràcies!!!!! Tots els que avui no hi hem pogut ser físicament, us agraïm molt sincerament el vostre gran esforç. I a vos, Vicent, felicitar-vos per un nou editorial magnífic, així com a tot l’equip de Vilaweb, per la vostra tasca i professionalitat.
La immoralitat dels nostres polítics, en no treballar units, no ens la mereixem. L’autodeterminació hauria d’estar per sobre de qualsevol tàctica partidista.
Bon viatge als que esteu de retorn i de nou el meu sincer agraïment.

Gemma R.
02.07.2019 | 23:21
Mil gràcies gent que heu viatjat a Estrasburgh! Impressionant manifestació, no m’ esperava tant, amb el cansament que comença a fer-se evident. Vosaltres m’ heu tornat l’ esperança, sóu enormes!
Llàstima que la CCMA, no perdí ocasió per anar-nos manant cap al corral altre vegada. Avui al MES en Grasset només ha portat tertulians que molt elegantment fan una diferència clara entre l’ estratègia de la presó i la de l’ exili ( no cal dir quina troben més ” valenta”), i assegurant que ja podem dir que la de l’ exili ha fracassat, que la batalla no és a Europa, i ja qüasi dient clarament que hem d’ acceptar que molestem a Europa i que ho hem de deixar córrer, menystenint els 70 eurodiputats que han aplaudit Carthy, dient que només veure els pocs que són ja podem fer-nos una idea de les possibilitats que tenim. I jo, que si alguna cosa no suporto és que pretenguin manipular-me, m’ he animat i he pensat: “si la classe política ( excepte el President Puigdemont), m’ está decebent fins a punts mai imaginats, ara aquests de la CCMA m’ han tornat a fer venir ganes de donar guerra. Això i la marevellosa gent, que creu en un projecte comú, que no només salva una nació històrica, si no que proposa al món tornar el respecte a les minories apel lant als drets funamentals sobre els quals es va pensar la Unió europea, i que sobretot no defalleix mai. Gràcies poble meu!

Matilde Font
02.07.2019 | 23:22
Moltes gràcies VilaWeb! Sou un equip imprescindible per poder analitzar les coses. Sou uns GRANS PERIODISTES!
SEGUIM ENDAVANT!!!

Josep Maria Martín
02.07.2019 | 23:26
Europa no ens ajudarà perquè no té cap interès en la independència de Catalunya “que siempre ha sido una parte de España desde los romanos”.
Tot depèn de nosaltres desobediència radical inclosa. Només de nosaltres.
Perquè som un poble mil·lenari amb lleis molt anteriors a l’existencia del jove i corrupte l’estat espanyol.. fins que ens van aniquilar les constitucions militarment.
Només nosaltres ho sabem.
Només nosaltres però amb el coratge del que és conscient de tenir tota la raó davant del tirà.

Pepi Borrego
02.07.2019 | 23:33
Orgull en veure les imatges, heu sigut els meu representants, gràcies! Bon viatge de tornada.
El president ha de mantenir-se lliure!

eva salas
03.07.2019 | 00:23
Espectacular la gent d’aquest país. Quin orgull.
Gràcies!!

Oriol Roig
03.07.2019 | 00:26
Excel.lent editorial. Cal forçar Europa. De les declaracions d’avui em quedo amb les d’en Matt Carthy dient que si avui són els catalans a qui se’ls nega la repesentació, qui serà demà? Posats a demanar, podrieu fer un article mostrant gràficament el mapa d’Europa amb forats negres al territoris que tenent representants que han tret menys vots que el MHP Puigdemont o menys d’un 29% dels vots. Com canviaria la representació al Parlament Europeu si arbitràriament les majories decidissin silenciar aquestes minories? Crec que un mapa així seria una imatge molt potent. Potser fins i tot l’inici d’una campanya… “is this the Europe you want?”

JORDI PIGRAU
03.07.2019 | 01:02
Estic a l’autocar tornant d’Estrasburg amb la dona i la filla. Sí, eram 10.000.Si, segur que hi havien camuflats. Es respirava tensió en que el MHP caigués en la trampa de deixar.se agafar devant d’en Macron(Aquest és idiota, peró no tant) El teu titular imprimeix un Optimisme que no comparteixo.Ho deixo aquí…que diu en Boye, al cual he sentit

ASERET ALMAR
03.07.2019 | 01:02
Gràcies a tots els que han anat a Estrasburg. Em representen! Em fan sentir orgullosa del meu país. Ànims a la tornada.

Josep Ramon Alonso
03.07.2019 | 01:02
Gràcies per ser-hi Vicent, realment éts incansable.
El teu esforç ens anima, ens esperona i ens fas creure el que tu dius, que ho aconseguirem, que serà dur, però al final guanyarem, per que la raó tard o d’hora guanya i quan arriba la victòria, aquesta és mes gran, més gratificadora.
Avui ha sigut un gran dia, com tu dius. M’hagués agradat ser-hi amb alguns dels nostres amics que han anat des de Mataró, però hem estat amb ells amb l’esperit i hem estat connectats tot el dia amb les abundants fotos que ens anaven enviant via whassapp, quina passada, l’emoció que sentia em feia imaginar com seria d’estar allà, amb ells fent història, per que no hi ha cap dubte, avui els catalans hem fet història davant el Parlament Europeu.
No més puc dir una cosa: Visca la República de Catalunya!!

Joana Rubio
03.07.2019 | 02:03
Avui la.gent a Strasbourg reclamàvem UNITAT i Independència. Aquest era el missatge pels nostres polítics.
Per cert, per què punyetes ÒMNIUM no ha recolzat la manifestació? Quin problema hi veuen?

LLUÍS CASTILLO
03.07.2019 | 05:21
Bon editorial. Gràcies Director i salut.

Miquel Gilibert
03.07.2019 | 05:43
Apart de reiterar l’agraïment a la gent que va anar a Estrasburg, i dir un cop més que, encara que pensi que no té gaire bona cara tot plegat, cal ser-hi per higiene democràtica i per fer paleses les vulneracions de drets, torno a dir el mateix d’ahir.
El càrrec per en Borrell, i tantes altres coses que aconsegueix Espanya, com a estat, potser no siguin els seus objectius finals o òptims, però sí que són tangibles prou importants. Per exemple: tot i ser un càrrec “decoratiu” i ser un inútil constatat, el càrrec de Borrel com a representant d’exteriors de la Unió Europea, vol dir que tindrem, a l’exterior, no només Espanya en contra, sinó tot el bloc europeu. Que no podrem comptar amb res que vingui d’Europa, i també que els pobles i nous estats que maldin per alliberar-se ho tenen força complicat amb aquest personatge per tenir un mínim suport europeu. Fixeu-vos si és prou important !
És l’enorme pragmatisme dels estats i també una cosa que els catalans hauríem de tenir gravada al cor, almenys fins que no siguem lliures: no importa realment l’estètica, sinó ser efectiu. Dit d’altra manera: encara que no ens agradi i que no hi estiguem d’acord (i no dic que procedim igual), han posat més el govern francès contra la paret els armilles grogues, o a l’espanyol la protesta de fa anys dels guàrdies de seguretat i personal de terra d’Ibèria, o els taxistes, que 2 milions de persones manifestant-se durant 8 anys sense deixar un paper al carrer.
Si volem un copet a l’esquena donat per nosaltres mateixos, sí que hem de fer manifestacions estèticament vistoses i multitudinàries, però si el que volem és que se’ns tingui en compte, hem d’anar pensant en coses potser menys boniques, però sí més efectives. Seguim amb l’aforisme d’Unamuno: “Levantinos, os pierde la estética”.
Realment cal unitat, és cert. Però és possible ?
Jo crec que no. No perquè no m’agradi, sinó perquè la realitat és la que és. Analitzem-ho.
Les cúpules dels partits es debaten entre tres eixos: l’hegemonia independentista (ERC se sap l’única opció majoritària davant el desgavell del món PDECat i per tant difícilment voldrà desdibuixar-la), la por/desorientació de les cúpules dels partits i moviments (és evident que qualsevol moviment implicarà repressió, com ja s’ha vist, i que cap ni un sap què fer exactament: si algú li digués a en Pere Aragonès, o a en Quim Torra, o l’Elisenda Paluzie que es farà el que ell o ella digui, sense discutir, jo crec que no sabrien articular cap moviment estratègic que permetès avançar en res. Simplement no ho saben), i per últim els interessos dels presoners polítics.
Aquest darrer punt és molt important, perquè incideix directament en un aspecte en el qual Espanya és mestra en el cas dels catalans: el xantatge.
Per explicar-ho gràficament, podríem dir que ens posa en la tessitura de la dona maltractada que no pot escapar d’un matrimoni infernal i que- sabent-ho- intenta apaivagar el maltractador per almenys fer més planeres les seves penes.
Continuant amb l’exemple…no sol funcionar mai, més enllà de causar més menyspreu per part del maltractador i fer que potser sigui una mica menys violent, tot ajudant-lo a autojustificar-se. El maltracte mai para humiliant-se i deixant-hi la dignitat. Desapareix plantant-hi cara.
Només així s’entenen les peticions dels presoners polítics per tal que els seus partits s’abstinguin en l’elecció de Pedro Sánchez, com a “mal menor” (com si hi hagués gaire diferència amb el capteniment del PP !!), l’acatament absolutament acrític a totes les sentències que ens cauen al damunt (com ara la de la llei de transició energètica, que fa 10 anys no s’hauria recorregut, per exemple) o la rebaixa dràstica en la retòrica independentista.
Es tracta de mirar de no provocar per a intentar un millor tracte penitenciari i potser una sentència una mica menys dura. Greu error perquè, en paral·lelisme amb el matractador, no es mouran un mil·límetre i faran servir cada cop més el mecanisme per collar-nos més i més, impunement (l’argument de l’espantall del trifachito funciona- i tant que funciona !!). Un altre dels problemes de moure’s en funció dels presoners és que des de dins d’una presó es veu molt malament la realitat. Un exemple l’hem tingut en el judici que hem viscut: si fos per les declaracions dels acusats, destinades a minimitzar les penes, l’1O no va ser gaire més que una mena de protesta amb urnes, ells no han volgut trencar mai Espanya, i tot plegat el 27O no va ser més que una declaració d’intencions com la que haurien pogut fer el 3 de gener del 1994 (recordeu les famoses declaracions convergents de sobirania del parlament de Catalunya, per les quals ens renyaven una mica i ja està?), per dir alguna cosa
Si, al parlament europeu hem tingut uns quants suports (cap- llevat dels portuguesos- dels partits majoritaris, cal dir-ho). Durant un dia hem estat una petita pedra a la sabata per Tajani & Co, que ens han vist protestar a la catalana en viu i en directe. I molts ens han expressat el seu suport, cert també.
Però hem de ser conscients que- tal i com va la dinàmica europea- no passarà d’aquí. En 3 setmanes serà una concentració de pagesos davant el parlament (posem per cas) la que causarà titulars a la premsa o traurà els colors al president per una llei mal feta.
I sí, el Sinn Féin i els grups de l’esquerra radical ens donaran suport (Die Linke agrupa entre altres l’antic partit comunista alemany, el PDS, no precisament un exemple de democràcia a la RDA), però el nostre cas passarà a ser un més de l’agenda d’un parlament i d’una comissió europea que- a la pràctica- serveixen de ben poc més enllà (i amb honroses excepcions) de ser refugis de dinosauris, friquis i sàtrapes (si no em creieu mireu qui envien els països al parlament europeu i qui forma part de la comissió europea com a eurocomissaris). No ho estic minimitzant tot: em sembla meravellós que a Europa la gent entengui què ens passa, però cal posar-ho en perspectiva.
No és la meva intenció posar aigua al vi, sinó simplement constatar les dificultats que tenim per tirar endavant i que hem de superar: primer de tot deixar de fer politica en funció dels presoners, per dur que sigui; perdre la por que ara ens han inoculat a tots; després superar les desconfiances entre partits, ja que tot plegat va de país, no de qui és el primer; i finalment dissenyar una estratègia a llarg termini que potser sigui menys bonica, però que ens converteixi per ells (Espanya i Europa) en un problema inel·ludible que no puguin solucionar a cops de porra. No vull tornar a sentir les frases “ho tenen tot pensat”, “jugada mestra” o “estructures d’estat”: vull fets tangibles.
Són dificultats terribles, gegantines i que necessiten actuacions a llarg termini, planificació i estratègia, però que no podem eludir: la solució al problema català sortirà de dins Catalunya i Espanya, no de fora ni per pressions externes pel fet que tinguem raó: malauradament la política és molt dura i la raó sol ser sacrificada al pragmatisme.
Això sí, et raspallen a l’esquena com explicava el president Tarradelles que feien a Madrid cada cop que hi anava un català (o que vosaltres mateixos podeu veure en l’excel·lent Sazatornil de La Escopeta Nacional).

Carme Garcia
03.07.2019 | 06:31
El poble no falla mai, però els polítics sí, on eran els polítics avui? qui feia costat al President Puigdemont i Toni Comin i Junqueras a Estrasburg?, que ha passat? algú pot explicar el perqué desde ER només he vist en Sebria i la Vilalta?, m’ha semblat molt malament que el poble faci lesforç d’anar allà i ells ja ni dissimulen.

Gabriel Sansa
03.07.2019 | 06:45
Bon dia,
Molt d’acord amb l’anàlisi d’en Miquel Gilibert.
Gràcies!

Montserrat Puig
03.07.2019 | 07:08
Gràcies a tots els qur han anat a Estrasburg!
Gràcies a Puigdemont i Comín per ser–hi i tenir la intel.ligència de no deixar-sr agafar!
I gràcies a Vilaweb i a en Vicenç Partal per aquests editorials i articles!

josep SELVA
03.07.2019 | 08:19
Una delícia llegir els comentaris de Miquel Gilibert, magnífic contrapunt als documentats editorials del director. Els comentaris elogiosos i reverencials, que son majoria, no aporten res, per aixó quan algú destaca per la seva argumentació cal feleicitar-lo i felicitar-se

JOSEP OLIVERAS
03.07.2019 | 08:22
Bones primer de tot agraiar els que vau anar a Estrasburg el bon comportament civic i asenyat gracies que val la pena d’aqueta manera ser CATALA un 10 espero que la manifestació donguis els seus fruits ben aviat i gaudir amb PUIGDEMONT,COMIN i JUNQUERAS con EURODIPUTATS, pero segons el meu criteri la nota negre i negativa es que sino rement tots cap el maeix costat sens fará molt llarg i farregos i el final no se si u aconseguirem perque a CATALUNYA h ha dues formacions politicas que porten la veu cantant o sembla, pero en hi ha una que sembla que ha desconectat del independendisme fa algún temps i us parlo d’ERC, veient com sens tracta i que properament tindrem mes mesures per aixafar el proces els hi vulguin donnar suport a la investidura del “TITELLA” PEDRO SANCHEZ, si una vegade aquesta individu va dir alló “n o es no”, crec que ara també hauría dee esser el maeix per part d’ERC asumint totes les consecuencies sino no es aixi ens hauran fet mol mal i no ens conve. Per tant ERC penseu be el que fareu i sino escolteu a molts militants de la vostre corde ue tampoc hi estan d’acord. VISCA LA REPUBLICA CATALANA.

Josep Navarro
03.07.2019 | 08:22
Anàlisi encoratjador de la increïble visualització al cor d’Europa però sense la traca final no s’acaba res, ha d’esser just quan surti la sentència i també l’ha de fer el poble amb la contundència definitiva de l’aturada del país.
Sense això, cartellets, paraules i cançonetes.

Joan Andreu Juan
03.07.2019 | 08:49
Vicent et don la raó. La unitat d’acció de ERC i JXC és la pedra de toc, però sincerament, res del que passa a l’òrbita dels partits sembla que ens meni cap allà, més aviat tot el contrari. I aquest poble no s’ho mereix.
Llegir articles d’altres mitjans, no per la qualitat sinó cap a on menen el seu biaiz editorial, encara posa més en alerta.
Sempre ens quedarà VilaWeb.

Joaquim Sans
03.07.2019 | 08:58
M’adhereixo en tot al comentari publicat per en Miquel Gilibert a les 05:43
Un bany de realitat lluny de l’optimisme i l’ auto-complaença.
Crec que és important llegir els dos penúltims paràgrafs per aprendre què hem de fer a partir d’ara.

Salvador Aregall
03.07.2019 | 09:18
L’anàlisi que fa Miquel Gilibert és realista. M’agrada perquè molts estem demanant deixar enrere l’etapa autocomplaent i la il·lusió màgica, que ha estat bé durant un període però que ara necessitem fer un canvi d’escala. Immensament agraïts pels patriotes que ahir van estar a Estrasburg, com els de Brussel·les al desembre de 2017. Des de dins les manifestacions sembla que siguem imparables i que causem una admiració desbordant a la resta del món. La realitat és molt diferent i cal partir de la realitat crua i dura si volem arribar a un final victoriós. Res del què hem fet fins ara és balder, es veritat que el problema català forma part de les agendes de les cancelleries europees però és un afer intern, és veritat que una part, petita, de l’opinió pública europea ens coneix però no és influent. La feina l’hem de fer a casa, serà molt dur. Estem massa supeditats a uns partits polítics que no saben què fer. Necessitem nous lideratges que potser trigaran a arribar, necessitem la unitat que tothom parla i vol però que no sabem articular … tot això segurament arribarà, mentrestant siguem realistes, amb màgia no farem més companys de viatge.

Joan Santimoteo
03.07.2019 | 09:38
Sempre interesants els comentaris de Miquel Gilibert

DOLORS SOLER
03.07.2019 | 09:45
Com sempre el teu editorial Vicent es magnific i ens aixeca els anims que la dura realitat ens enfonsa.
Gracies a tota la gent que s’ha desplaçat a Estrasburg a fer sentir la seva veu i la de tots els que no hi em pogut anar. Impresionant com sempre.
Estic molt d’acord en el punt de vista de Miquel Gilibert. Principalment en el sentit de que les nostres estretegies siguin mes efectives. Es dificil pero no imposible perque la força de la gent ja hi es. Cal trobar el cami. Si es busca es troba per mes dificil que sigui. Pero com diu la dita: no es pot dir blat si no es dincs el sac i no està ben lligat. Ens cal molta feina per fer encara. Salut i Republica!!!

Josep Salart
03.07.2019 | 09:49
Estàvem al pont que va a Kehl i mooolt disimuladament també l’esperaven allà. Flairava tuf de gos polícia espanyol.
Senyor Gilibert, ja m’he llegit el seu rotllo i tampoc diu res que no sabem i ja sofrim.
Més que draps calents i cataplasmes, el que necessitem es acció i dissenyada fora dels partits polítics. ANC o qui sigui.
Contrariament acabarem tots pensant que, amb els comentaris a VW ja fem país. Això va d’alliberar esclaus i s’han de trencar cadenes, amb eines económiques o de qualsevol altre mena, menys de mantega. Per cert, a quina entitat bancària te compte obert vostè?.

Teresina Fons
03.07.2019 | 09:53
Bon dia a tothom. La vida i la història, com les monedes, tenen dos costats, i a mi m’agrada més veure-hi la cara -somrient o seriosa- que la creu -d’autocrucifixió- La vida és llarga, i la història més
És cert, pensar que començariem el 2018 designant i rebent ambaixadors era un bonic somni, però cada matí de Reis ens despertem amb desitjos incomplerts i l’endemà s’ha de tornar a escola.
Ahir un eurodiputat portugués va parlar de tornar-li a Catalunya el “favor” de 1640, quan la milicia espanyola es va concentrar a Cat i Portugal es va poder emancipar. Un dels “pares de la constitució” va dir fa uns quants anys que potser el 1640 hauria sigut millor deixar anar Cat i concentrar-se a retenir Portugal; suposo que pensava que en el context actual Portugal seria una regió dòcil…
Però la història va com va, i intentar reescriure-la és literatura. Ara som aquí, s’ha d’actuar amb astúcia curta i mirada llarga, i aquestes dues coses cadascú les interpreta com pot. Què voleu que us digui, a mi ja m’està bé mostrar-nos cada vegada que calgui, sobretot cada 11S, com un pacífic exèrcit de colors llampants; el d’uniforme verdós i metralletes ni el tenim ni sembla que el volguem. Aquí som més de salvar vides -amb ciència i voluntariat- que de destruir-ne.
El món necessita pobles com el nostre, aliem-nos amb qui ens convé aliar-nos i treballem per a la vida!

Albert Miret
03.07.2019 | 10:21
En Borrell és un especialista a crear conflictes allà on no n’hi ha, pel que crec que durarà molt poc en un càrrec que requereix bàsicament sensibilitat i sentit democràtic, virtuts que aquest misto de pet no sap ni què són. Els socialistes ja se’l van voler treure de sobre per inepte, però com que és la nineta dels ulls del gran traficant, ara l’ha endollat a una Unió que fent pudor de podrit per tot arreu, només l’hi faltava més màfia. D’acord -em sembla que amb tothom- que cal avançar un graó en l’escala de pressió a Espanya per a anar-nos acostant a la separació, però em sembla que només hi ha un camí, que es divideix en tres;
1. Desobediència.
2. Vaga General indefinida.
3. Tancament de caixa.
Tota la resta, no crec que sigui inútil, però comencem a enfrontar-nos seriosament a la bèstia, o continuaran tractant-nos d’esclaus. És necessari acabar amb la seva paciència, i la paciència, el valor i fins i tot “los cojones” d’un espanyol van íntimament relacionats amb els diners, i d’interpretar “els pastorets” de en Folch i Torres ja ens n’hem cansat.

Agnès Buscart
03.07.2019 | 10:22
Milions de gràcies a totes les persones compromeses a ser al carrer.
Com diu en Vicent: Però hem de tenir clar que la resolució del conflicte no vindrà de fora sinó que la guanyarem nosaltres…
Mentalitat d’ESTAT. Fem créixer la mentalitat de Victòria.
LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Joan F Ruiz
03.07.2019 | 10:23
Trasllado literalment part de les paraules del Sr. Gilibert, en les quals demana més efectivitat i menys estètica.
La época de la estètica ja ha passat, i la resposta d’Europa ha estat posar al feixista d’en Borrell al front de la diplomàcia europea, per així mentir i desacreditar Catalunya no ja com la devaluada espanya, si no en nom d’Europa. Es a dir la estètica no ha servit de res.
Sense arribar als actes vandàlics de les armilles grogues, que al cap i a la fi així han obtingut mes atenció per part d’en Macron, hem de demanar a les entitats civils com ANC i Omnium que ens coordinin més en accións efectives que neguiteixin Europa. També ho hem d’exigir dels partits independentistes, o que han esdevingut pseudo-independentistes, com ERC.
Per exemple, si Europa no fa res, podem començar per muntar “un pollo” cada cop que un funcionari de la UE ens visiti o organitzi algo al nostre país, per a deixar patent que la mafiosa estructura europea no és ni benvinguda ni respectada fins que no torni als valors fundacionals.
Després anar pensant idees per a ser una pedra a la sabata constantment.
Les paraules del Sr. Gilibert:
“…
No és la meva intenció posar aigua al vi, sinó simplement constatar les dificultats que tenim per tirar endavant i que hem de superar: primer de tot deixar de fer politica en funció dels presoners, per dur que sigui; perdre la por que ara ens han inoculat a tots; després superar les desconfiances entre partits, ja que tot plegat va de país, no de qui és el primer; i finalment dissenyar una estratègia a llarg termini que potser sigui menys bonica, però que ens converteixi per ells (Espanya i Europa) en un problema inel·ludible que no puguin solucionar a cops de porra. No vull tornar a sentir les frases “ho tenen tot pensat”, “jugada mestra” o “estructures d’estat”: vull fets tangibles.
… ”
Subscric totalment lo de deixar de fer política condicionada als presoners.
Ells són ostatges per a fer-nos un xantatge, i ens hem deixat.
Alguns d’ells són presoners de debò, agafats pel naZionalisme espanyol a contracor, l’exemple més evident són els Jordis. Però altres crec, i dic crec, són presoners tàctics, i ja sabeu de qui parlo en concret. Presoners que tenien un objectiu egoista personal i no van preveure d’espanya allò de “Roma no paga a traidores”, i que ara s’han trobat amb un venjatiu maltractador sense escrúpols legals.
Podem donar gràcies a l’encert d’aquells que van escollir el calvari de l’exili, han internacionalitzat el problema català, perquè només amb els presos polítics avui dia seríem oblidats o desconeguts al món.
Unitat dels partits, unitat d’acció, prescindir de les cúpules amb presos polítics i actuem, si no tota le energia acumulada d’aquests anys s’esvairà i espanya i els seus amics mafiosos d’Europa hauran guanyat.

Pep Agulló
03.07.2019 | 10:32
10.000A ESTRASBURG: ABAST POLÍTIC HISTÒRIC
Agraïment infinit als que van estar ahir a Estrasburg, per l’esforç que suposava, però també perquè en van saben llegir l’abast polític que suposava forçar les portes del parlament europeu amb la denúncia de la vulneració dels drets dels ciutadans catalans. La tramuntana li va esvalotar els papers a Tajani.
Posaria la mà al foc que tots aquests negres pensaments disfressats de bons consells de molts comentaris d’avui que nomeno a baix no han fet niu en el cap dels 10.000 d’Estrasburg. Però veig amb tristesa que per alguns comentaristes tenen gran predicament, fins i tot, els donen el títol de “contrapunt” a l’editorial. No ho puc pas compartir. Quan la crítica ocupa tot l’espai polític i ens roba els èxits, i no llegeix amb perspectiva el curs de la revolta, no construeix res. Són pures “addiccions al desastre”…
QUÈ CONSTRUÏM ? (recull de frases de comentaris)
“La realitat és molt diferent i cal partir de la realitat crua i dura”….
“No és la meva intenció posar aigua al vi, sinó simplement constatar les dificultats que tenim per tirar endavant…”
“hem de ser conscients que- tal i com va la dinàmica europea- no passarà d’aquí.”
“el nostre cas passarà a ser un més de l’agenda d’un parlament i d’una comissió europea que- a la pràctica- serveixen de ben poc…”
“no es mouran un mil·límetre i faran servir cada cop més el mecanisme per collar-nos més i més, impunement…”
“Si volem un copet a l’esquena donat per nosaltres mateixos, sí que hem de fer manifestacions estèticament vistoses i multitudinàries, però si el que volem és que se’ns tingui en compte, hem d’anar pensant en coses potser menys boniques, però sí més efectives…”
“…han posat més el govern francès contra la paret els armilles grogues, o a l’espanyol la protesta de fa anys dels guàrdies de seguretat i personal de terra d’Ibèria, o els taxistes, que 2 milions de persones manifestant-se durant 8 anys sense deixar un paper al carrer…”

Pere Grau
03.07.2019 | 10:59
És clar que el Sr. Gilibert té raó de veure l’ampolla mig buida. Però també la té el Sr. Castells quan diu: no mirem les nostres lamentacions, mirem els seus brams. I és clar també que la solució ha de venir de dins. de Catalunya i d’Espanya. Però no és cert que Europa no hi pintarà res. Ara sí: perquè Europa actui hem de posar per Espanya cada vegada més difícil la governabilitat. I per això és un disbarat que ERC (o la part que sigui d’ERC, i també de JxCat) vulguin facilitar la investidura d’un senyor que va donar suport al 155 i pot tornar a inposar-lo demà mateix.
Cas que la combinació de càrrecs proposada pel Consell Europeu, sigui acceptada pel Parlament (i no hi ha res segur) tinc també curiositat si Borrell com a Alt Representant de la UE serà tan “diplomàtic” com en el càrrec de ministre Espanyol. És clar que en el càrrec que sigui mirarà de fer als catalans tan mal com pugui. Però almenys en el que es proposa no té cap competència directa sobre el conflicte Català. Esperem-ne, però. molt de verí.
Ah, i si el Sr. Partal fos americà ja hauria guanyat deu vegades el Premi Pulitzer. És mereix la condecoració més alta de la República Catalana, quan vingui l’hora.

Enric Vilar
03.07.2019 | 12:14
Gràcies Sr Partal.
Poc podría afegir després del que els comentaristes han afegit al esplèndid Editorial.
Com sempre però més, una injecció de moral i realisme.
Simplement els nostres polítics molts d’ells dels que estan en actiu, no estan a la alçada.
La solució, agradi o no, vindrà per el de una Bastille total pero pacífica. No ja 2,3 M de Catalans ocupant el País nostre, no, 3 i pot ser molts més sortirem de casa amb la motxil.la i no tornarem fins que las quatre barres, tota sola, bateguin al nostre Parlament.
Visca la República Catalana

Ramon Vilatovà
03.07.2019 | 12:47
Independència de Ñ ja, pro per quedar-nos en aquesta Europa?

Rosa Gispert
03.07.2019 | 13:20
Moltes gràcies a tots els que heu fet l’esforç d’anar a Estrasburg. Com dèiem ahir a la concentració de Barcelona, potser aquesta no la guanyarem, però no ens rendirem!. Van avisats els que ens volen aturar.

Ignasi Mora
03.07.2019 | 15:08
Ahir, sobre les 10 del matí, vaig posar la ràdio, la SER. Volia sentir com anava la manifestació independentista fora de les nostres fronteres. Al cap d’una estona i ja distret en la feina, fan un tall de programació per parlar del tema de què jo esperava informar-me. Però als estudis de la SER frenen la informació, sembla que hi ha
un moment d’indecisió i tot seguit continua la programació habitual. M’espere a l’informatiu de les 11: cap informació. M’espere als titulars de les 14: no res. Semblaria una broma, si no fos perquè la manipulació i l’obsessió espanyolista arriba a tots. I tenen la santa cara de malparlar de TV3.
I no puc estar-me d’afegir un aspecte personal: que la qüestió catalana ens afecta els valencians i la resta d’habitants de l’Estat. Se’m fa insofrible veure el vellet de mala llet de Borrell, que d’ací quatre dies s’afiliarà a Ciutadans, ja que el seu autoodi és extrem. Però és insuportable veure com alienen el personal des dels poders de Madrid. ¿No caldria anar tots plegats a unes pròximes eleccions i traure com a mínim la monarquia, la clerecia i un etcètera ben sucós?

Núria Monje
03.07.2019 | 20:05
Moltes gràcies, Vicens, per no defallir en el teu entusiasme, sempre molt contagiós… Reconec que he passat les darreres setmanes molt enfonsada i o per l’acabament del judici i les conclusions, o les decisicions dels tribunals espanyols (res inesperat per aquesta banda), sinó per les últimes decisions preses a Europa
S'ha afegit la noticia a Favorits