Fa cinc anys, l’abdicació del penúltim Borbó va introduir el debat monarquia-república entre l’opinió pública espanyola i, de retop, als Països Catalans. Podia esdevenir un incendi devastador per al règim del 78, però, d’aquí estant, n’hi havia que pensaven que només era una cortina de fum per a amagar, rere la qüestió de la forma d’estat, els problemes de fons que la societat espanyola no es veia amb cor de resoldre. Hi havia raons de pes que abonaven aquesta desconfiança, sobretot, per la humiliació patida, els últims vuit anys, enmig del silenci còmplice –si no la bafarada anticatalana– de la massa espanyola identificada nacionalment amb el seu govern. Per quins set sous, es demanava la majoria de gent que s’havia trencat l’esquena per crear un nou escenari polític, sota hegemonia independentista, per quins motius, es preguntava el carrer, hauríem de desviar-nos del camí obert, al marge i contra la voluntat opressora d’Espanya? Que hi hagués una hegemonia independentista, deien uns altres, no significava que tothom hi hagués de combregar. De fet, van aparèixer posicions que propugnaven la recerca d’una convergència política tàctica entre catalans i espanyols –us sona?–, basada en les necessitats de canvi de la majoria treballadora atropellada per la ‘crisi’, farta de la corrupció i cansada de la ineficiència de les institucions. Les masses populars, totes a l’una, havien de capgirar la situació a Espanya i al Principat, afirmaven els més irreductibles dels ingenus –una mica com ara, amb aquesta idea de repúbliques. En aquest sentit, el clam per una ‘república social’ havia de lligar els anhels de canvi general i obrir pas a ‘processos constituents’ de tot signe: forma d’estat, nova constitució, resolució dels ‘problemes territorials’, etcètera. Tot això estava molt bé sobre el paper, perquè, sense negar l’autonomia del procés engegat al Principat, havia de fer entrar, dins el corrent majoritari, grups importants de gent d’ideologia pretesament republicana, amb el cor dividit entre un sentiment espanyol, un d’espanyol-català, i un de català-espanyol. Confluirien, doncs, en aquell moment històric, la necessitat objectiva d’enderrocar la monarquia amb la voluntat d’imposar el ‘dret de decidir’ sobre tots els problemes pendents. Des d’un punt de vista tàctic, el plantejament era irreprotxable, però topava, com ara, amb un seguit de fets de consciència. I els fets solen ser irrefutables. El fet primer és que érem nosaltres, que vam crear el nou escenari; i érem nosaltres, que havíem de resoldre la qüestió més important: el clam per la independència des del juliol del 2010. El fet segon és que ens havíem de batre amb el silenci, l’hostilitat, el menyspreu i el neocentralisme desfermats a Espanya, sense el suport, sinó més aviat el contrari, de cap grup, partit, mitjà ni personalitat de la banda d’allà –només cal seguir l’evolució de Podem. El fet tercer és que el camí fressat tenia una fita, que era fer una consulta popular, general i democràtica (finalment, l’aigualida, però significativa, del 9-N) per a decidir, des de nosaltres i entre nosaltres, com ho faríem per alliberar-nos i emprendre la resolució del munt de problemes que se’ns tiraven a sobre. I com que ningú no ens va ajudar a arribar on érem, es feia difícil de fer pedagogia, per molta voluntat que hi poséssim, per canviar una consciència política generalitzada basada en la desconfiança i el recel, sinó en el ressentiment, enfront d’una societat com l’espanyola, que, es mogui com es mogui, el màxim que ens podia dedicar, des dels seus sectors més avançats, era: ‘Jo no estic per la independència, però que els catalans decideixin el que vulguin.’ Doncs moltes gràcies. Perquè, és clar, el que allà no podien entendre, i molta gent d’aquí, a vegades, em fa l’efecte que tampoc, era que, per moltes i molt sofisticades raons que ens empesquem per intentar de modificar el curs de la història, quan aquesta es mou, sol esdevenir riuada, i sempre ens agafa dormint. I nosaltres, els humans, que sovint volem moure la història, amb molta o poca consciència, hem d’intervenir, sempre a deshora, per tal de canalitzar-la. En el nostre cas, les forces que s’havien mobilitzat els últims anys havien generat un corrent profund que calia procurar que no sortís de llera. Agradés o no, allà o aquí, la llera l’havia feta, precisament, l’esforç humà concret del Principat d’adaptar-se a les contingències de la història. (N’hi podia haver més, de lleres, però no eren les que es necessitaven, si és que només existien en la irreductible voluntat dels més ingenus.) Entretant, s’havia de procurar que tot el cabal que podia esdevenir riuada en pocs mesos no ens negués. I que, en lloc de desbordar-nos, regués la terra ben regada. Però la història, quan es mou, no dóna xecs en blanc a ningú. I tampoc no ens en va donar a nosaltres, a partir de la riuada de l’octubre del 2017, que no vam saber regular creant canals propis. I ara l’últim Borbó es pot recloure al Palau Nacional, ajudat per forces auxiliars de la colònia, mentre n’hi ha que somien a fer república sobre una terra mig eixorca. Però, qui ha dit que els incendis siguin fàcils de controlar, quan, en lloc de tenir el ple domini de la terra, es pensa a recomprar terrenys a La Caixa per fer-hi ‘turisme de qualitat’?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb