Les regles de la democràcia, en perill, pel fracàs del Brexit

«El Brexit hauria de ser la pedra angular que obligàs els europeus a exigir un canvi radical i immediat a Brussel·les, una redefinició total i absoluta dels mecanismes de legitimitat i de l'ús del poder de la Unió Europea»

Vicent Partal
Vicent Partal
16.01.2019 - 08:43
Actualització: 16.01.2019 - 09:43
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Fa gairebé dos anys que el govern britànic va anunciar que volia retirar-se de la Unió Europea, a conseqüència del referèndum del Brexit. Ara falten deu setmanes per al 29 de març, el dia en què la Unió passarà a tenir vint-i-set membres i en perdrà un per primera vegada. I ahir el panorama es va enfosquir encara més, si era possible.

La derrota escandalosa de la primera ministra, Theresa May, ha fet miques el pacte per a l’eixida que havien signat –d’aquella manera, això és cert– la Unió Europea i el Regne Unit. La UE no ha estat gens generosa amb els britànics, que feia temps que avisaven que un acord com el que Brussel·les exigia de signar seria molt difícil que passàs el sedàs del parlament de Westminster. Així ha estat, efectivament, i ara el caos regna allà on hauria d’haver-hi un ordre comparable al que va permetre de desplegar l’euro. Si aquella maniobra, substituir les monedes nacionals per una moneda única, va ser la més difícil i original que mai havia posat en pràctica la Unió, ara el Brexit s’hi pot comparar. És tan difícil o encara més, però aquesta volta no hi ha acord, no hi ha consens, no hi ha pla i ara gairebé –per a no haver-hi– no hi ha ni temps de fer res amb trellat. Europa, tot el projecte de la Unió, penja d’un fil. Perquè és cert que Londres patirà més que no Brussel·les, molt més, però la imprudència d’haver arribat fins on som avui passarà una factura caríssima a tot el conjunt de la Unió. La seua imatge no tornarà a ser mai més la que era. El prestigi que tenia al món n’eixirà irremeiablement malmès.

S’hauria pogut arribar a un acord que els britànics haguessen acceptat? És clar que sí. Al Regne Unit, això és obvi, la política s’ha convertit en una olla de grills. I, tal com es va veure ahir en la votació del Brexit i es veurà avui en la moció de confiança, el parlament britànic ara mateix és una cambra sense majoria possible. No hi ha cap majoria clara que puga encapçalar cap de les quatre possibles opcions d’eixida: l’acord proposat per May i la Unió Europea, rebutjat ahir; un Brexit més suau i renegociat; la revocació del procés sencer; o un segon referèndum que ature l’eixida del Regne Unit.

Però Brussel·les no n’està lliure de culpa. Per mantenir la unitat forçada dels 27 i per un despit infantil, indigne de la generositat del gran projecte europeu, la Unió ha pressionat el Regne Unit amb la secreta esperança que s’arribàs a convèncer que abandonar la Unió era tan difícil que al final no pagava la pena. Ara veurem què passa, perquè alguns països –com ara Alemanya o els Països Baixos per raons econòmiques, o Polònia pel gran nombre de residents que en sortiran afectats– comencen a espantar-se arran de les repercussions d’un divorci immediat però sense acord, sense plans, sense ordre, sense direcció. Renegociar o allargar el termini de negociació podrien ser dues possibilitats. Tanmateix, les eleccions europees del maig marquen un topall que ara molts voldrien veure lluny, però que es va posar en el seu moment precisament per a pressionar Londres més i més, per castigar-la per la seua rebel·lió. La ceguesa immensa, la prepotència indigna del cercle de poder de Brussel·les, ja la paguem i la podríem pagar caríssima.

I el problema greu de tot plegat és que no hi ha temps i pràcticament ja no hi ha idees, tampoc. Perquè cal avisar que un segon referèndum sobre el Brexit o l’anul·lació del mandat emergit del primer seria un desastre democràtic sense pal·liatius. No faria sinó incrementar la divisió entre els partidaris i els contraris d’abandonar la Unió Europea, però al preu de deslegitimar la democràcia. No abandonar la Unió Europea després d’haver guanyat un referèndum equivaldria a dir que la regla de la majoria no serveix per a fundar la legitimitat democràtica i això amenaçaria greument qualsevol decisió futura a tota la Unió. Per quina raó, per exemple, la victòria del sí valdria allà on no va valer la del no?

Per això mateix, el Brexit hauria de ser una gran lliçó per a Europa. És massa simple de dir que els anglesos són uns ignorants pagesos i passar per alt, com si no volgués dir res, que el Regne Unit és l’únic país d’Europa que ha mantingut la democràcia sempre com a sistema de govern. El Regne Unit pot donar lliçons de sobres de democràcia i de qualitat política a tots els altres estats europeus –tan sols cal recordar, com a exemple, el referèndum d’independència d’Escòcia i comparar-lo amb la brutalitat espanyola, acceptada per Brussel·les. Ahir al parlament britànic vàrem veure com els diputats podien votar contra la disciplina del seu partit en la qüestió més important de totes i no passa res. I oposar a la decisió popular l’argument, si és que és cap argument, que un referèndum és perillós perquè la gent pot votar el que vulga no serveix sinó per a demostrar fins a quin punt el pensament racional va desapareixent entre la classe política.

El Brexit va ser votat en bona part per ciutadans massa atemorits que han vist desaparèixer l’estat del benestar i que temen que els seus fills viuran pitjor que no pas ells. Això és veritat i cal encarar-ho. Però també el votaren molts ciutadans cosmopolites que no podien entendre per què havien de ser governats de Brussel·les estant, des d’unes institucions que no tenen cap certificació democràtica i que no vetllen mai pel bé comú. En paraules d’Ivan Krastev, la Unió Europea és un conjunt de polítics que no vota ningú i que de Brussel·les estant ordena la vida de la gent, mentre deixa votar a les capitals uns polítics que, una volta triats pels ciutadans, ja no poden fer res, tret d’obeir.

El Brexit ara és un drama per a tothom. Ningú no sap què pot arribar a passar en aquestes deu setmanes d’infart que ens esperen fins el 29 de març. Però, una volta superat aquest escull, com siga, el Brexit hauria de ser la pedra angular que obligàs els europeus a exigir un canvi radical i immediat a Brussel·les, una redefinició total i absoluta dels mecanismes de legitimitat i de l’ús del poder de la Unió Europea i una democratització d’un projecte que continua essent vàlid i que ens hauria d’interessar a tots però que com més va, francament, més difícil és de defensar.

 

PS. Aquest és un editorial d’urgència, escrit ahir després de la decisió del parlament britànic. Prèviament, n’havia fet un altre sobre els escrits de defensa dels presos polítics catalans.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Manel Novo
Manel Novo
16.01.2019  ·  01:03

El Regne Unit probablement sigui un molt bon exemple de com la “democràcia” occidental pot semblar des de dins de la metròpoli (Anglaterra) i/o des de fora del seu (passat?) imperi com a tan democràtica i respectuosa, fins que hom s’acosta amb un mínim de sensibilitat i solidaritat a les (antigues?) colònies: pregunteu a indis, pakistanesos, nigerians, zimbawesos, irlandesos, etc etc com veuen la “democràcia” britànica, el seu “respecte”, “sensibilitat”, “solidaritat” envers tots aquests pobles … Vam ser conquerits, despreciats, esclafats quan es resistien (com tots els altres “grans” imperis: assiri, persa, romà, hispànic….) i sobretot, explotats, per al benefici d’una gent, si els analitzem bé en la seva càmera dels comuns, en les seves vacances, en les seves aficions, etc, d’una gent encara avui bàrbara i imperialista.

Gemma R.
Gemma R.
16.01.2019  ·  01:06

“El Brexit hauria de ser la pedra angular que obligués els europeus a exigir un canvi radical i immediat a Brussel·les, una redefinició total i absoluta dels mecanismes de legitimitat i de l’ús del poder de la Unió Europea i una democratització d’un projecte que segueix sent vàlid i que ens hauria d’interessar a tots”

Res més a afegir, aquesta és la metàfora d’aquest desori. O la refundem de dalt a baix, o no només no ens és útil, si no que está essent un pretext per a l’extrema dreta , que ens tornarà a temps que molts no hem conegut. Hem d’anar a votar massivament a les properes eleccions al Parlament europeu.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
16.01.2019  ·  02:21

Si passem pel sedàs aquella “democràcia” veuríem que pateix dels mateixos alifacs. A nosaltres ens ve de gust, comparar-la amb l’española per a reblar el -nostre- clau del moment actual a propòsit del referèndum escocès.

No ens n’enganyem.

Tornem, de bell nou, a l’origen del poder social. A Nietzsche.

Brandàvem des de fa dècades allò de l’Europa dels Pobles, per a fer una aproximació a la democràcia més participada i radical. Quasi a l’autogestió a petita escala.

Com el model d’Europa no ha fet cap altra cosa que repetir l’esquema de l’estat del segle XIX, estem a les portes d’avortar un somni que mai no atansarem. Només ha estat un miratge. Només cal veure com s’hi mouen de bé els Gonçales-Pons, pedros Agramunts, etc entre els col·legues Tajani, Tusk i Juncker

Premonitori Ovidi, que en Les Metamorfosis deixà Europa a Creta rere El Rapte.

Marga J McFarlane
Marga J McFarlane
16.01.2019  ·  03:41

També hi ha un cas contra el Brexit, que molts britànics creuen: Model de democràcia o …?

Un canvi constitucional de tal magnitud segrestat per només un partit, amb negociacions secretes, desprès d’un referèndum legalment només consultatiu, a corre-cuita i no per solucionar una preocupació real del poble (la EU no interessava gaire), més aviat inventat per permetre el partit conservador d’alliberar-se dels votants tipus UKIP (v. VOX), una campanya contagiada de mentides, d’interferència il·legal i diners negre de Bannon i co, d’apel·lacions al racisme i odi, una premsa tòxica, sense una segona consulta informada: més be un vot de venjança dels pobres i abandonats contra l’elit polìtic de tots els colors que un sistema massa rígida i caduc de votació no deixava ventilar. Hi ha més, però…

Crec que l’EU deu exigir d’els estats un procés reglat o com a mínim transparent en aquestes circumstàncies. Per ingressar, si, existeix. Per què no per sortir?

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
16.01.2019  ·  05:50

Europa és actualment una broma. No s’assembla en res al que volien que fos Schuman o Adenauer. I no s’hi assemblarà, precisament, perquè quan es feien passer per tal que fos quelcom més, els anglesos, ja amb Margaret Thatcher, varen fer el possible perquè no es quedés en més que un mercat comú. D’aquí en bona part que no hagi desenvolupat cap estructura real federal elegida pels ciutadans, i que el parlament europeu sigui poca cosa més que un fòrum de debat, refugi de frikis i cementiri d’elefants.

Anglaterra sempre s’ho ha fet venir bé per enfrontar el continent i treure’n benefici. És cert que ningú els ha de donar lliçons de democràcia, però tampoc d’elitisme, no fotem. Un país on, quan obres la boca, ja saben de quina classe social ets i quina educació has tingut no em sembla- en aquest sentit- prototip a imitar, socialment parlant, si més no.

Molta de la gent que ha votat el Brexit, impulsat per l’UKIP, no ho ha fet perquè tinguessin por de perdre l’estat del benestar, sinó precisament pel contrari: per una mena de barreja de nacionalisme, victorianisme i por a la pèrdua de sobirania perquè havien d’adoptar massa drets socials. Precisament UK ha quedat al marge de la majoria de grans decisions polítiques que ajudaven a millorar la vida dels ciutadans, preses des de Brussel·les, com ara el salari mínim, un major paper del parlament europeu, o l’espai Schengen, precisament perquè volien una UE que no fos gaire més que un lliure espai d’intercanvi de bens i de serveis, cosa que no és precisament quelcom que millori la vida dels fills de ningú. Només cal veure, per exemple, quant costa fer una carrera en una universitat pública anglesa comparat amb qualsevol lloc del continent.

Dit això, és evident que tots- anglesos inclosos- n’estem tips de burocràcia inútil, de sàtrapes que no sabem qui ha escollit (Junckers i assimilats), d’insensibilitat, manca de valentia i absoluta deixadesa amb els valors fundacionals de la UE. A llocs, com Catalunya, on la gent sempre havia estat europeïsta, capteniments com el de la UE i el parlament europeu amb Espanya amb el referèndum, han fet que molts haguem esdevingut profundament euroescèptics.

La UE actual és un projecte fallit al mateix temps que creixen els populismes i els partits i tendències socials que ens acosten als feixismes dels anys 30 o als anys previs a la primera guerra mundial. Un projecte que era la gran esperança de concòrdia europea en 1000 anys, un gran espai de llibertats, democràcia, justícia, progrés i llibertat, és ara una caricatura que poca gent es creu- a UK o a qualsevol lloc. Quan això falla torna la barbàrie.

Antoni Oller
Antoni Oller
16.01.2019  ·  06:36

Avui m’ha sorprès extraordinàriament l’editorial, i positivament; reflexa gairebé exactament allò que jo ja fa temps que penso però que no m’he atrevit mai a dir a ningú. Qui ens hauria d’haver dit que un europeista de pro i de bell antuvi com Partal, pogués arribar a escriure un editorial com aquest?. Gràcies. De capçalera, un cop més. UK ens haurà de tornar a salvar la Democràcia, segrestada pels buròcrates-autòcrates de Brussel. Hi haurà contraindicacions i efectes secundaris? Sens dubte. Però algú dubta que aquesta sensació d’indefensió de les classes mitges, és a la base dels renaixements de la ultradreta arreu? Cal posar-hi remei, i potser el menys dolent dels remeis és la democràcia.

Daniel Vives
Daniel Vives
16.01.2019  ·  07:06

No acabo d’entendre l’editorial. Per descomptat que comparteixo l’anàlisi sobre l’estupidesa i l’infantilisme de la UE castigant un membre que vol marxar.
La situació actual crec que necessita un segon referèndum: es va votar Brexit en abstracte. Ara hi ha un acord, bo o dolent. Cal revisar les implicacions i confirmar, o no, la decisió. El complicat és gestionar les 3 opcions, que són brexit amb acord, sense acord i bremain. Un referèndum tipus 9N o un segon referendum si es rebutja l’acord per triar brexit dur o bremain
La solució a l’atzucac és mes democràcia, no la deslegitimació de la democràcia

Salut Carbonell
Salut Carbonell
16.01.2019  ·  07:27

Sembla que fins fa poc no vam saber veure que era Europa…….. quan tots veiem que a Irlanda, Holanda i França ja es van trobar mecanismes jurídics nacionals per canviar el vot del poble.
Ens a calgut el desastrós comportament de la Unió Europea en front de la voluntat del poble català i ara Inglaterra, per que la màscara caigués.
Europa es un espai de llibertat sense fronteres per el capital, l’evasió fiscal i l’explotació dels treballadors.
No faltava pas el Sr. Banon per comprovar que ens serà molt difícil de conseguir democràticament un canvi de rumb per Europa. El sistema burocràtic està molt cimentat i tenen el suport dels poders fàctics. I com molt bé podem analitzar la premsa i altres mitjans de comunicació, en mans de pocs grups industrials, manipula la població per inconsciència o fins i tot per necessitat dels periodistes.
El món va donant voltes i si avui tot és molt diferent del que era la vida fa vint anys, d’aquí a uns anys també les coses hauran evolucionat ……. Potser per bé.

Josep Usó
Josep Usó
16.01.2019  ·  07:49

Més enllà del Regne Unit, veurem quines maniobres fa Europa, si és que en fa alguna. Darrerament, s’assembla al cuirassat Bismarck, quan un torpede el va deixar sense timó. Fa més de setanta anys que reposa al fons de l’oceà Atlàntic.

Joan Andreu Juan
Joan Andreu Juan
16.01.2019  ·  07:50

Totalment d’acord amb aquest editorial. Sense voler de cap manera que el Regne Unit deixi la UE, encara en produeix molta més por aquest “poder a-democràtic” que representa la Unió i que actua com a vulgars mafiosos d’aquells que vénen i et diuen que paguis perquè necessites protecció; tu els dius que no i et rompen les cames, destrocen el teu negoci i et diuen: “ho veus com necessitaves protecció”.

Albert Miret
Albert Miret
16.01.2019  ·  08:11

Cada dia és més evident que la majoria del que se’n diu amb tot el cinisme del món “la classe política” quan de polítics no en tenen res, treballen contra la democràcia com a garant dels drets dels ciutadans. No els interessen els drets del populatxo, no els causen més que entrebancs per a la seva corrupció econòmica i mental. Les úniques societats que en realitat són democràtiques i difícils de ser atacades amb èxit per aquesta turbamulta de homínids sub-polítics són les nòrdiques. Ho són, no perquè Deu nostres senyor els hagi concedit cap avantatge per a triomfar en el món dels humans, sinó perquè son societats que es respecten a si mateixes. Elegeixen a qui els presenta un bon programa, i aquest programa mai es pensat en contra del poble, sinó sempre en el seu favor i avenç social. El que se’n diu la classe política forma part de la societat, no n’està apartada sinó que se sent part, i exerceix temporalment l’ofici de polític. La Unió Europea, desgraciadament va caure de quatre potes en les facilitats que els donava a aquests sub-polítics associals, els plantejaments dictatorials transformant la Unió en una torre de Babel en la que un hi va a no fer res i somriure sempre, a canvi d’uns sous brutals i d’unes possibilitats de corrupció infinites. Amb una direcció formada per individus sense més projecte que mantenir el seu poder i la seva influència dins dels estats que la formen, en la que l’alcohol, tot tipus de drogues i el despotisme més abjecte circulen lliurement, no es podien esperar res més que desastres. La dreta sempre fa el mateix: Arriba, arramba tot el que pot i marxa.
El conservadurisme es deu dir així perquè conserva les prebendes i el joc brut per a conservar-es. El lema de les dretes sempre ha estat: “alló que és teu, és meu i alló que és meu, també”.

FRANCESC XAVIER SALUDES
FRANCESC XAVIER SALUDES
16.01.2019  ·  09:10

La prepotència de Juncker i Cia porten la UE al desastre. Va essent hora de recolzar sense embuts el Moviment 2025 de Democràcia a Europa https://diem25.org/ , en Varoufakis ens està advertint des de fa temps de la deriva autoritària dels buròcrates de Brussel·les de la mà dels governs francès i alemany.

Joan Benet
Joan Benet
16.01.2019  ·  09:34

Si aquí es fes un referèndum, jo votaria per sortir-ne.
Els buròcrates de la UE treballen per ells, per mantenir el seu lloc de treball i els seus privilegis.
La idea d’una Europa federada està bé, però l’han pervertida fins convertir-la en un monstre.

Ramon Perera
Ramon Perera
16.01.2019  ·  09:40

La situació va més enllà de la superfície del desori que envolta el cas del Brexit: el (no) respecte a les regles de la democràcia, l’ambivalència del Regne Unit com a democràcia en relació al seu passat imperialista, el cas per estudiar de com ha estat possible el canvi de lo que era a lo que és la Unió Europea, etc. Es tracta d’un debat pendent extens i profund.

Sense perdre de vista el punt anterior, hi ha un aspecte concret que cal considerar. Tothom va dir i repetir, abans i després de la votació del Brexit, que no se sabia com s’havia de fer la sortida d’un estat membre de la Unió. El referèndum estava viciat d’origen ja que no se sabia què s’estava votant. Un error tràgic i encara més un error elementalíssim. Per aquesta raó es tracta d’un referèndum invàlid. Responsables?

Maria de
Maria de
16.01.2019  ·  09:51

Això és el parlament europeu:
https://www.youtube.com/watch?v=gKeOXBVLhAk

Josep Salart
Josep Salart
16.01.2019  ·  09:53

Els britànics, que durant un temps varen impartir democràcia a canonassos per mig món, ara canviaran d’eines. No se si com més pitxor, millor, però això canviarà i canviarà per be.
Nosaltres hauríem de posar-hi el granet entrebencant la economía i aprofitar l’enrenou per fer veure que espanya es per la UE un problema greu, encara que sembli lo contrari.
Una llista de lobbys, multinacionals i de grans inversions sería bo de llegir-la algún dia. Qui mana a la UE?, qui se’n aprofita? Qui fa caure a qui, quan li convé? Perque està representada per gent incompetent i malalta? És per que ens hi fixem i no mirem més a fons?.
Les notícies avui dia, va tot tan ràpid que, les dolentes es tornen bones i a l’inrevés.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
16.01.2019  ·  09:55

Totalment d’acord amb el comentari del Albert Miret. No tinc res a afegir.

Mercè Pàmies
Mercè Pàmies
16.01.2019  ·  10:37

De la problemàtica del Brexit en té la major part de la culpa la Gran Bretanya (bé, els polítics). Des de fa dècades que a aquell país existeixen els euro-escèptics (majorment membres del partit conservador que no volen que la GB formi part de la UE). Aquesta gent ha fet, durant dècades, propaganda dient que la GB viuria millor sense la UE, ja que és un país molt més ric que molts dels països europeus, i que hi perd molt amb les seves contribucions per a mantenir els altres. Aquestes polèmiques creixen quan hi ha una forma competència per al lideratge dins del partit conservador. I això és el que va passar entre Boris Johnson i Cameron. És veritat que Cameron va demanar a la UE que fes algunes concessions per poder fer callar els seus oponents, però no va funcionar. A partir d’aquí la batalla va estar servida.

La propaganda que va fer el partit Conservador i, sobretot Boris Johnson, va ser de vergonya; van enredar la gent, dient tots els bilions i bilions que hi guanyarien si marxessin de la UE. Els jubilatss (que no hi tenen res a perdre) i la gent més pobra i sense gaires estudis hi va caure de quatre potes. VAN ENREDAR LA GENT PER GUANYAR EL REFRÈNDUM, I AIXÒ NO ÉS DEMOCÀCIA. Això és el que va dient la Sra. May (que tornar a votar seria antidemocràtic) per continuar enredant al personal, perquè la majoria del seu partit vol deixar la UE per poder fer i desfer tots sols i sense cap control des del continent (per tenir el m`xim poder). Ah! m’oblidava … per gunayar el referèndum també van brandar el fantasma de la xenofòbia.

A més a més, el partit Laborista té un líder molt fluix que és incapaç de treure cap rèdit polític del fracàs total dels Tories. Molta gent del seu partit advoca per un altre referèndum, però ell no; ell, el que vol és convocar eleccions per guanyar-les (és clar!) i poder ser el Primer Ministre. Tant li fa el país. La seva idea és la nacionalització progressiva de moltes empreses privades; alguns dels seus projectes no es podrien portar a terme si el país es mantingués com a membre de la UE.

Només els Liberals proposen clarament un altre referèndum.

La gent amb més criteri i més culta del país lluita per tenir una altra oportunitat, perquè la GENT ES PUGUI EXPRESSAR UN ALTRE COP EN UN REFERÈNDUM I LA GENT PUGUI VOTAR ESTANT MOLT MÉS INFORMADA de què significa per l’economia britànica deixar la UE. De moment, ja s’han perdut molts llocs de treball a la City, moltes empreses ja han canviat la seva seu a Europa.

UN ALTRE REFERÈNDUM NO ÉS ANTIDEMOCÀTIC; ÉS DONAR LA POSSIBILITAT A LA GENT DE VOTAR INFORMATS I AMB CRITERI! Fins ara, la informació, havia estat propaganda de partit.

May està lluitant per la seva posicionamento de Primer Ministre i pel control del país per part del seu partit; no ho fa per la democràcia o per la gent de la Gran Bretanya.

Toni Fernandez-Jenssen
Toni Fernandez-Jenssen
16.01.2019  ·  10:41

És un gran i trist fracàs polític, no pas democràtic. Ara cal poder tenir un segon vot informat, sabent què hi ha, i quines són les opcions. Jo vull tornar a votar, malgrat que em sento humiliat per una EU prepotent i arrogant, una presó de la qual sembla impossible sortir indemne. L’ideal europeu és fantàstic, la realitat és la misèria del dia a dia de milions de ciutadans i gent de fora, tractats com a empestats pels grans poders econòmics que són qui realment manen a la EU. Canviem aquesta Unió, i canviaré de parer.

Pep Agulló
Pep Agulló
16.01.2019  ·  10:52

NO PODEM AVANÇAR ENCARA RES, PERÒ TOT TRONTOLLA…

Un Brexit sense controlar és un drama per a tothom. Però és segur que serà un cop fortíssim per l’Europa dels Estats (també per Anglaterra), per l’Europa dels buròcrates de Brussel·les i qui sap sinó l’oportunitat d’un protagonisme de l’Europa dels pobles. El Brexit descontrolat pot encendre molts conflictes que, encara que dolorosos per la ciutadania, es poden convertir amb un alçaprem per un canvi profund.

PS. És fàcil dir que ningú li pot discutir de democràcia a UK sense mirar enrere. Però també que fàcil és la civilització democràtica d’una metròpoli quan et raja l’or un cop netejat de sang de les colònies d’arreu del món.

Daniel Mir
Daniel Mir
16.01.2019  ·  11:03

Resumint: Que la UE, que creiem un refugi còmode i segur per tots, ha esdevingut una ratera. Per aquest viatge no necessitàvem sàrries.
EFTA?

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
16.01.2019  ·  11:13

Ara és quan la democràcia s’assembla a la concepció que en tenia Benjamin Franklin (un dels pares de la constitució americana).

“La democràcia són dos llops (Junker’s) i una ovella (poble) votant sobre que cal dinar avui”.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
16.01.2019  ·  11:25

Anglaterra, i desprès UK, ha funcionat històricament com Israel, democràticament cap endins i imperialista i tirànica pels de fora. Però qui ens interessa és la UE i potser només té una solució: que el Parlament Europeu que s’ha de constituir aviat faja el seu Jeu de Paume, no reconèixer els càrrecs i ens no electes i no parar fins haver donat una organització reglada i democràtica a una Europa de les nacions amb igualtat de drets ciutadans. Això o l’actual i descontrolada supermàfia.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
16.01.2019  ·  20:42

Además del vídeo que cuelga Maria de, hay otros documentales y trabajos en los que se demuestra meridianamente que el Parlamento Europeo está en manos de los lobbies industriales.

No hay que olvidar que la UE parte de un proyecto financiero-económico, la Comunidad del Carbón y del Acero. Es decir que la UE no es un proyecto social, ni político, no es que nos pusimos a cantar de repente todos juntos el Himno a la Alegría para construir un espacio fraternal de naciones, etc. etc.

De hecho (y esta opinión es muy subjetiva), la UE la montaron los del País sin Nombre (los Estados Unidos de América) y el euro es una invención de estos para anticiparse a la guerra comercial (en la que ya están inmersos) con el Imperio del Centro (China).

El euro ya ha cumplido su función: “salvar al soldado Ryan, el dólar”. De no haber existido el euro, la muerte del soldado Ryan hubiese tenido lugar mucho antes. El País sin Nombre con la operación UE ha ganado tiempo. Y el tiempo, en estos temas, es crucial.

Curiosamente, o no tanto, ahora que el euro ya ha cumplido con su función asignada (impuesta), la UE empieza a hacer aguas.

Lo del Brexit hace parte del guión. La pérfida Albión siempre ha tenido los ojos revirados. Con uno miraba hacia el lejano Nuevo Mundo (el país sin nombre) y con otro a sus socios comerciales más próximos (45′ en ferry desde Dover).

La Pérfida Albión cumple el papel de la quinta columna del País sin Nombre en tierras europeas. La City, financieramente hablando, es un apéndice con muchísimo poder, de Wall Street.

La UE no existe tal y como nos la pintan a la borregada. La UE tenía una función que cumplir y la ha cumplido (de hecho, todos los países de la UE hacen parte de la OTAN que es anterior a la UE lo cual aclara un poquito más el porqué de las cosas).

No entiendo ese romanticismo trasnochado por parte de los catalanes (y no sólo ellos) con lo de pertenecer a la UE, como si estuviéramos hablando de algo superguai, cuando, en realidad, es el Titanic.

Vale, entiendo que en algún lugar tienes que vender las butifarras sin aranceles, pero, como lo ha comentado uno de los comentaristas, existe la EFTA que, a su vez, tiene sus acuerdos comerciales con la UE.

Pero claro, hablar de estos marcos-posibilidades cuando tienes a un ERC y un PdCat que se escupen día sí y día también como verduleras(os) y les importa un comino que la mayor parte del escupitajo caiga sobre nosotros, los que omplim els carrers, pues como que dista mucho de la realidad que debiera ser real.

Siempre he pensado que tenemos los gobernantes que nos merecemos (colectivamente hablando). Tras ver lo que ocurre en Catalunya, es la primera vez en mi vida que constato que nuestros gobernantes no nos merecen.

No deixem passar l’oportunitat. Estem del bon costat de la Història. Nosaltres, no els polítics.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
17.01.2019  ·  00:09

Juan M. Alegria una manera de veure-ho gens complaent. Per pensar-hi molt seriosament.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies