La virtut i el maldecap d’ERC: què farà si li toca de fer de frontissa?

  • Aragonès alerta d’un acord entre el PSC i Junts · Puigdemont nega un pacte amb Illa i veu perill d’un tripartit · El PSC no exclou cap entesa, tampoc amb Junts

Odei A.-Etxearte
02.05.2024 - 21:30
Actualització: 03.05.2024 - 10:14
VilaWeb

“La sort i la companyia fan fer bona o mala via”, diu el refrany. Després d’unes eleccions sempre venen els pactes. Són la mare dels ous en aquests temps de fragmentació parlamentària i un element clau de les campanyes de tots els partits, tot i que sovint s’hi refereixin més per a intentar de mobilitzar el propi electorat amb l’espantall d’un acord entre els adversaris que no per a assumir compromisos que els lliguin massa a partir de la nit electoral. Pere Aragonès ha alertat que el PSC i Junts, malgrat que es discuteixin contínuament, miraran de posar-se d’acord per a expulsar ERC de la Generalitat de Catalunya. En el discurs d’ERC, no falten les referències a la sociovergència. Salvador Illa assegura que vol formar un govern “fort i estable” i no es tanca a cap partit, excepte a l’extrema dreta. Tampoc no exclou de mirar de pactar amb Carles Puigdemont. “Veurem quin resultat té Junts i què decideix de fer”, deia en una entrevista a la Cadena SER. Puigdemont, per la seva banda, s’hi negava: “Jo ja ho he dit molt clarament: nosaltres no pactarem amb el senyor Illa. Ell haurà de dir si pactarà amb el món dels Comuns i amb ERC, per fer un govern tripartit a Catalunya, que ja sabem com acaben. Cap vot a la candidatura que jo encapçalo no servirà per a fer president el senyor Illa ni les seves polítiques, i ens tindrà de front com ens hi té el senyor Sánchez a Madrid”, deia, en una conferència de premsa de l’ACN. Una altra vegada, l’avís del perill d’un tripartit.

Fa deu anys, abans que el procés capgirés la política d’aliances i els blocs independentista i anti-independentista regissin els acords al parlament, Esquerra es reivindicava com a partit frontissa. En el congrés del partit del 2015, Marta Rovira ho deia així: “No som menys d’esquerres per arribar a pactes conjunturals amb partits que no són d’esquerres. Ni som menys independentistes per pactar amb l’esquerra democràtica que potser encara no és independentista. Som gent d’esquerres independentista, que tothom ho tingui clar.” Ara, amb Aragonès a la presidència de la Generalitat, ERC es reivindica com el partit hegemònic de l’independentisme i no entra en les opcions d’un hipotètic pacte a partir de la posició de vella frontissa. De fet, el PSC i Junts tampoc no ho fan, a partir del privilegi de veure’s en el primer i segon lloc de les enquestes. Puigdemont alimenta la hipòtesi d’un duel amb Illa per mirar d’aplegar un vot útil independentista contra el PSC i Aragonès vol mantenir la percepció que aquesta batalla, en realitat, és de tres. I el fet és que si ERC va imposar-se el 2021 a Junts és perquè feia anys que creixia amb l’esperit d’un partit d’arreplega (catch all party). El resultat d’aquest procés és que és el partit que té unes fronteres de vot molt més diverses que cap altre partit: amb Junts a una banda i el PSC a una altra. Però també es disputa una part del vot amb els comuns i la CUP.

ERC pot jugar en l’eix nacional però també en l’ideològic d’esquerres. I això, que pot ser una virtut per al creixement, també li complica molt la modulació del discurs. D’aquí beuen el pragmatisme sobiranista, la defensa dels serveis públics i l’apel·lació al consens i a la Catalunya sencera, una equació que ho arreplega tot amb una calculada moderació. L’endemà de les eleccions, amb la calculadora a la mà, podria ser l’únic partit que sigui en totes les sumes i les restes. I què diu el seu electorat? Segons la darrera enquesta electoral del CEO, com ja vam explicar, un 34% dels seus votants s’estimaria més un pacte amb Junts i un 30% amb el PSC. A la pregunta de què votarien si tinguessin el dret d’un segon vot, un 26% votaria el PSC, el mateix percentatge que votaria Junts.

Cap més partit no té l’electorat tan dividit, però tampoc cap no és tan anomenat pels electors dels adversaris com l’opció preferida de pacte: la majoria dels electors del PSC volen que Illa arribi a un acord amb Aragonès, també una majoria aclaparadora dels de Junts (un 66%), un nombre molt elevat dels votants dels Comuns Sumar (un 35%, enfront del 47% que prefereix el PSC) i la majoria dels de la CUP. A més, quan són preguntats per una segona opció de vot, la majoria d’electors socialistes es decanten per ERC, igual que la majoria dels votants de Junts, de la CUP i dels Comuns. I aquí és on la virtut es pot convertir en un maldecap: si no és per mantenir-se a la presidència, amb qui pactarà ERC?

Aquestes dades indiquen que no li serà gens fàcil de triar una opció, per la possibilitat de decebre una part dels votants. És per això també que la situació de blocatge i repetició electoral –tan vaticinada– no s’ha de descartar com una possibilitat real. És impossible que ERC oblidi com va pagar a les urnes l’acord del segon tripartit i és evident que el menys arriscat, d’entrada, seria provar de tornar-se a entendre amb Junts. De fet, Aragonès ha insistit que, en les condicions per a arribar a acords, hi haurà la defensa del referèndum acordat i un finançament singular que inclogui la gestió de tots els imposts, i això exclouria d’entrada de l’equació els socialistes. Però també ha estat ERC que, de la presidència estant, després d’anar-se’n Junts del govern, ha contribuït al trencament dels blocs a causa de dos pactes pressupostaris amb els socialistes catalans. És clar que una cosa és pactar a partir de la posició d’avantatge i una altra a partir d’una posició no guanyadora però decisiva.

La xifra

3.000 persones, segons el recompte del PSC, van assistir ahir al primer míting de Salvador Illa amb Pedro Sánchez de la campanya a Sant Boi de Llobregat, després de l’aparició sorpresa del president espanyol a la Fira d’Abril. Unes 2.000 van seguir l’acte dins el poliesportiu municipal la Parellada i un miler a fora.

L’anècdota

El PP i Ciutadans van llançar ahir un mateix missatge. Tant el president de Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco, que va acompanyar Alejandro Fernández, com Carlos Carrizosa van advertir que el PSC pot fer president Puigdemont en canvi de no perdre la presidència del govern espanyol.

La frase

ERC alerta del perill que tornin les retallades i Puigdemont hi respon dient que l’acusació és curiosa, si “l’autor intel·lectual de les retallades és el padrí del candidat d’ERC en aquestes eleccions”. Ho deia en referència al fet que l’ex-conseller d’Economia Andreu Mas-Colell va exhibir el seu suport a Pere Aragonès presentant-lo en un acte el 17 d’abril. Mas-Colell va dir: “És bo que la Generalitat la lideri un president amb el seu tarannà.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any