Anem sabent, de mica en mica, els arguments de les defenses que els presos polítics desplegaran en el judici a la democràcia. Amb més o menys intensitat, posant més l’accent ací o allí, tots encaren el judici amb actitud d’anar a l’atac. Disposats a denunciar el component polític del judici i les irregularitats gravíssimes de la instrucció.

Evidentment, la millor defensa és sempre un bon atac. A tot arreu. Però en això ho és molt més que en algunes altres situacions. Primer de tot, perquè aquest tribunal és un tribunal polític contra el qual només es pot oposar una defensa política. La defensa tècnica, posar en relleu les mentides de la instrucció, és necessària però no fóra mai suficient. I en segon lloc perquè crec que els presos són ben conscients que el judici, televisat en directe, pot esdevenir un catalitzador de les esperances i les il·lusions del moviment independentista. I per això saben que tenen una responsabilitat ben especial.

Crec que, a hores d’ara, ningú no pot saber exactament com influirà el judici en la política catalana. Podem especular tant com vulgueu, però crec que fins que no ens hi trobem i no hi haja allò que en podríem dir els primers incidents, no serem conscients de les coses que poden arribar a passar. Són coses, però, que no passaran necessàriament, si no és que ningú fa res. És veritat que qualsevol gest, qualsevol moment, qualsevol discurs, pot originar un incendi descomunal al carrer. Però no és inevitable que siga així, no necessàriament serà així.

Per a aconseguir l’efecte vivificador que el judici podria tenir sobre l’opinió pública caldrà que tots els actors polítics –partits, govern, associacions, parlament, ajuntaments–, juguen també les seues cartes i no assistesquen al judici com a mers espectadors, com a simples receptors d’allò que hi passe. Perquè no ho són. Perquè no ho som.

Perquè no els jutgen a ells, als presos polítics, per fets individuals que hagen fet, sinó que ens jutgen a tots com a país, pel que vàrem fer el primer d’octubre i els dies posteriors. És indiscutible que ells carreguen una enorme responsabilitat, única, que els pot afectar greument la vida durant molts anys. Però també és cert que els presos polítics catalans assumeixen davant el món el privilegi de representar un país que, més enllà de les crítiques i les desavinences polítiques, no ha deixat ni un sol dia de donar-los tot l’escalf imaginable.

Anar a l’atac és, en conseqüència, també una manera de retornar a la població la confiança dipositada. I tant de bo que siga la manera de tornar a aquell primer d’octubre en què la gent i els polítics van ser capaços de guanyar-ho tot, gràcies al fet que van caminar junts i van confiar, com no havien confiat mai, els uns en els altres.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.