Un poc de Finkielkraut, per a entendre els Verds i l’aversió als esdeveniments inclassificables

«És molt còmode i divertit ser revolucionari sabent que la revolució no arribarà mai i sobretot no et crearà mai cap problema personal com ara, posem per cas, haver-te'n d'anar a l'exili o haver-te de trobar a la presó»

Vicent Partal
15.01.2020 - 06:28
Actualització: 15.01.2020 - 07:28
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ahir, els Verds al Parlament Europeu es van negar a acceptar l’entrada del president Puigdemont i el conseller Comín al grup que comparteixen amb l’Aliança Lliure Europea, de la qual formen part Esquerra Republicana, Compromís i el PSM. L’Aliança Lliure Europea reuneix la majoria dels moviments independentistes i nacionalistes de la Unió Europea i havia proposat als Verds d’acollir els dos eurodiputats catalans.

Poc després de saber-se això, Andreu Barnils va tenir l’ocasió d’entrevistar Philippe Lamberts, ecologista belga i, segons que sembla, el principal bastió amb Ernest Urtatsun, d’ICV, contra l’admissió dels dos eurodiputats catalans, en aquest cas per la seua animadversió al nacionalisme flamenc i, concretament, a l’N-VA. Cal assaborir el final de l’entrevista, quan l’eurodiputat se’n va indignat per les preguntes, qüestionant si Barnils és un periodista o un polític. Un qüestionament força significatiu, perquè implica reduir el paper del periodista, i per extensió el dels ciutadans, a no a discutir de política amb els professionals.

L’actitud de Lamberts és lamentable en molts aspectes, sobretot vista des d’una perspectiva d’esquerres, com és la meua, i especialment perquè treu importància a la repressió que pateixen de fa anys Puigdemont i Comín. Però no puc dir que em sorprenga pas. Fa anys que els seus col·legues catalans actuen d’una manera semblant o pitjor encara, defugint el fons real del debat que hi ha al carrer i agafant-se constantment a l’anècdota per continuar fent aquests equilibris dels quals han fet una manera, també una manera professional, de viure.

El cim d’aquest estil va ser la votació de la declaració d’independència, en què diputats d’ICV es van assegurar d’ensenyar als jutges que ells hi votaven en contra, assenyalant d’aquesta manera qui havia d’anar a la presó. I ho van fer perquè van voler, sabent què feien, com remarcava el contrast amb els diputats del seu mateix grup Albano-Dante Fachín, Joan Giner i Àngels Martínez, que van ser impecablement solidaris no assenyalant amb el seu vot, i amb els de la CUP, que van accedir a votar en secret només per preservar aquells de Junts pel Sí que temien la repressió. Es viu molt bé fent d’enfant terrible mentre saps amb seguretat que no vindran mai a buscar-te a tu…

Però crec que l’anècdota d’ahir es pot deslligar del fet català, tot i que tampoc no m’agradaria passar per alt que l’actitud que els Verds han tingut davant el problema, mentre no els ha implicat directament a ells, ha estat correcta. I crec que no cal limitar-la perquè em sembla que som davant una altra demostració clara del comportament típic d’una certa esquerra europea professionalitzada, elitista, que encara es pensa que té el barem i el dret de decidir qui és d’esquerres i qui no, qui és demòcrata i qui no, qui està represaliat i qui no. I en conseqüència, qui dels bons, que són ells, mereix suport i qui no.

Recentment, a França, Alain Finkielkraut ha dedicat precisament una part substancial del seu darrer llibre, À la première personne, a retratar i criticar aquest model de pensament i actuació, a partir de la persecució que ell mateix ha patit per les seues opinions sobre Israel. Sense compartir-les, compartesc l’anàlisi que fa, i que crec que ens pot ajudar a tots plegats a entendre també què va passar ahir.

Finkielkraut fa servir l’evident antisemitisme d’una certa esquerra francesa per explicar-nos allò tan útil que no cal mirar el dit quan et diuen que mires la lluna. Perquè no és que siguen antisemites o que no entenguen el problema català, no. El seu problema és molt més profund i l’intel·lectual francès el descriu encertadament com ‘l’aversió als esdeveniments inclassificables’. Una definició magnífica, amb la qual no puc estar més d’acord.

Segons Finkielkraut, el debat neix d’un fet que aquests esquerranistes consideren que és una contradicció i de la manera com la pretenen resoldre. Diu que Hegel va proclamar que la raó es realitza en la història, i Marx, que la lluita de classes és el motor de la història. I com hi encaixa, en aquest disseny, l’objectiu nazi d’exterminar el poble jueu si això desafia la comprensió? ‘Que la classe dominant reduesca a l’esclavitud una part dels seus ja és molt difícil d’entendre, però que, en plena guerra, els mate, això no té cap sentit!’

Com s’ho fan, doncs, aquesta gent, per explicar-se un fet com l’Holocaust des de la creença fanatitzada que la lluita de classes és l’únic motor possible de la història i, per tant, l’únic motor de la raó? Quina és la reacció d’aquesta esquerra caviar a l’esdeveniment inclassificable que trenca la coherència i la seguretat d’un pensament tan confortable?

Al llibre, Finkielkraut analitza com ho fan, descobrint i assumint les teories negacionistes de Robert Faurisson, teories que no neguen en última instància que hi va haver els morts, però que matisen que en cap moment Hitler no va ordenar de manera explícita l’Holocaust. Un detall que els permet, oh!, convertir en casual l’assassinat de jueus. D’una manera que els permet ‘tornar la història al llit per on hauria de circular’ i respirar tranquils: no és que Hitler matés rics (jueu=ric, hi ha molt de Dreyfus ací…), sinó que Hitler, simplement, matava. Cosa que per si sola no invalidaria ni qüestionaria el dogma sagrat…

No compartesc la resta de l’argumentari de Finkielkraut, que fa servir aquesta actitud aberrant d’una part de l’esquerra francesa com a argument per a salvar l’Israel actual dels seus crims. Però compartesc al cent per cent la seua aguda visió sobre l’origen real del problema i admire la seua capacitat per a identificar aquesta ‘aversió als esdeveniments inclassificables’. La definició remarca d’una manera admirable com aquesta gent s’acosta a la política imbuïda per una fe que no pot ser qüestionada ni pels fets. Per una fe, certament, que ells no es qüestionen ni quan la dreta més extrema i autoritària d’Europa es posa dempeus al Parlament de Catalunya per aplaudir-los frenèticament; mentre que jo, pobre descregut de mi, tremolaria i em moriria de por si em passés una cosa semblant. (Per cert, si se’m permet la nota al marge, que en les darreres picabaralles públiques entre alguna esquerra espanyola i gent de l’òrbita de la CUP hi ha molt d’això.)

I quin és l’esdeveniment inclassificable ara? Doncs que un home que ells es pensen que és de dretes i que, per tant, només pot ser de dretes perquè ho diuen ells, Carles Puigdemont, de sobte és qui encapçala la lluita contra la repressió i per l’aprofundiment de la democràcia, no tan sols al nostre país sinó ara ja també a Europa. I això, simplement, no els cap al cap. No els cap al cap que Puigdemont siga més revolucionari que no pas ells. I en conseqüència, reaccionen negant la realitat, tot esperant que, d’aquesta manera, la història torne a navegar pel llit que la fe invoca i ells puguen continuar en el seu vivre en bourgeois. Que és molt còmode i divertit ser revolucionari sabent que la revolució no arribarà mai i sobretot no et crearà mai cap problema personal com ara, posem per cas, haver-te’n d’anar a l’exili o haver-te de trobar a la presó.

PS 1. Per aclarir on hi ha el problema. La cosa no és que Puigdemont no siga dels Verds, que no ho és. La cosa és que l’ALE accepta Puigdemont i Comín i els Verds veten una decisió presa pels seus aliats, fins i tot sabent, com saben perfectament, que el seu vet serà usat per continuar reprimint i acorralant gent perseguida per fer política. Això d’ahir és l’equivalent a Estrasburg al discurs que va provocar els aplaudiments entusiàstics a Coscubiela al parlament.

PS 2. Supose que, sense voler-ho, em va eixint una sèrie, amb aquests articles que referencien un altre autor. De manera que si voleu repassar els texts anteriors, ací els teniu:

Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer dOctubre

Un poc de Fanon per a entendre el nou catalanisme

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
14.01.2020  ·  22:17

A Espanya i també al Principat o al País Valencià. ja fa molt temps que molts esquerrans tenen al davant una revolució i sembla que no la saben veure. O no la volen veure, perquè ni l’entenen ni hi participen. Pot ser perquè són gent amb una creença en la immutabilitat i la eternitat. I si fa cent anys hi va haver una revolució que va anar d’una determinada manera, totes han d’anar igual. I sí; són capaços de negar la realitat. El pobre representant dels Verds està tan fora de joc que faria pena de no ser per allò que diu.

Josep Salart
Josep Salart
14.01.2020  ·  22:34

Per això mateix Carles Puigdemont és la bèstia fins i tot d’ ERC. No poden entendre, els d’ ERC, que una persona com Puigdemont s’hagi posat al costat del poble i no del seu partit.

Ells, que son tant esquerrans, porgressistes i garants dels drets socials, contra les retallades i a favor dels afligits més afligits, resulta que un paio com en Puigdemont fa explotar el seu partit i es posa al costat del poble. Clar, es un polític atípic i raro quasi com un gos verd.

Ja pots explicar-los de mil maneres que ells veuen un convergent, un Mas, un Pujol. No hi ha maneres.

Ep, i si aquest home ens falla per la causa de l’independència, un altre. Això, els obtussos a defensar un partit o un polític, ni obrint-los la closca, ho entenen..

He viscut i he hagut de relacionar-me amb flamencs i valons. No hi ha color, un flamenc t’entén a la primera i es per això que un bon dia varen dir: a partir d’avui no parlem mai més francés. Ei, i un “cap de formatge” també és una cosa mooooolt diferent.

Crec també que la Diana Riba, ens donarà més d’una sorpresa agradable.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
14.01.2020  ·  22:39

El sr. U Ernest Urtatsun i Cia només se’ls pot definir com a “immorals”.

Mònica Vidal
Mònica Vidal
14.01.2020  ·  22:41

Som molts els que ens hem quedat estorats amb l’actitud de Lamberts. Certament, defensem les esquerres i que els anhels de llibertat i de justícia se’n vagin a pastar fang. Caviar!

jaume vall
jaume vall
14.01.2020  ·  22:59

Què pot afegir-se ?
Poca cosa.
Potser només de que aquesta mena de revolucionaris al·lèrgics ja fa temps que campen per Cat / Esp, i que ara és una mica tard per adonar-se’n i/o lamentar-ho.
També que aquests són els probables aliats d’ERC si renoven un tripartit.

Però si alguns “aburgesats” de JxCat han arriscat vida i patrimoni per ser coherents amb el que pensen !!!!
Però si alguns “postconvergents” de JxCat passen per l’esquerra el PSC i els Comuns, (també una part dels poltronaires d’ERC) en el capteniment personal, no pas en la retòrica ideològica!!!!

Gemma R.
Gemma R.
14.01.2020  ·  23:18

Bonissima editorial amb la que no puc estar més d’ acord! Llegiré a l’ autor de referència. Moltes gràcies Vicent!!

PD: Coscubiela, Urtasun i companyia són un llast pel progressisme a Europa, i amb ella la resta del món. Quanta misèria humana, tant a dretes com a esquerres. Estem perduts si nosaltres abandonem!

joan rovira
joan rovira
14.01.2020  ·  23:25

Cap sorpresa sobre el comportament dels comunistes transformistes endollats en el capitalisme franquista espanyol d’ençà del pacte de la transacció amb els franquistes i jacobins espanyols i els perifèrics d’oients.

La sorpresa és la poca difusió dels qui del PSUC van transitar a ICV i la seva adaptació al sistema colonial espanyol, en perfecta col.laboració amb els jacobins espanyols i l’aquiescència d’Esquerra a Catalunya, impedint la seva descolonització tant a l’administració com als departaments universitaris que varen repoblar de forma grupal.

L’Ajuntament de Barcelona n’és el cas més paradigmàtic de com varen de la mà de Tiberi-clos convertir-se en la guàrdia pretoriana dels socialistes i en els valedors, mitjançant el control de les associacions de veïns, dels interessos oligàrquics espanyols i catalans; per a continuar amb Calígula-hereu, Claudi-trias el breu, fins a Nerò-colau.

Tot plegat perfectament conegut arreu de l’estranger excepte a la colònia que encara no hem après, per manca d’informació de la premsa i els mitjans, que no solament no votem a qui no mana sinó que aquests s’encarreguen de viure dels nostres impostos per tal d’impedir que tinguem des d’habitatge social a infraestructures eficients.

En aquest país com pitjor estem, les suposades esquerres més vots reben, mentre les suposades dretes estan satisfetes perquè aconsegueixen els seus propòsits sense cap aldarull seriós, com podem comprovar durant la interminable dictadura que repeteixen uns i altres, fins que la societat transversal catalana està despullant la pantomima.

Que Europa permeti descobrir com es comporten aquests professionals del camaleonisme ideològic i del sotmetiment del poble per poder viure explica per què en absolut volen que la societat espanyola deixi, sota cap de les suposades ideologies d’esquerres com de dretes, de ser colonial.

Animo a VilaWeb a endinsar-se dins l’entramat colonial espanyol a Catalunya. Com els representants dels partits controlen les entitats de poder que no votem com l’AMB, CZF, Turisme, Fira, Ports, Aeroports, Ferrocarrils, etc. I tota la xarxa clientelar controlada mitjançant les candidatures polítiques dels col.legis professionals.

Després del Primer d’Octubre cal descolonitzar-nos i despartiditzar la nostra democràcia. Per etapes o tot a la vegada? Però és urgent fer-ho. Per tenir habitatge digne, per trobar feina raonable, per poder parlar la teva llengua, per poder queixar-te, per no anar a la presó, etc. I haver d’exiliar-te i denunciar-ho des d’Europa!

Antoni Dalmases
Antoni Dalmases
14.01.2020  ·  23:27

Es van desemmascarant, els “Comuns”. La Colau , l’Urtasun , semblen fotocòpies reduïdes i reconsagrades d’aquell amargat exhibicionista i els gras panxacontent que esdedicaven a confondre innocents esquerranosos que segueixen badant i mirant l’internacionalisme identitari (el dit) quan el que assenyala l’internacionalisme és la llibertat, la lluna!

Joan Vives
Joan Vives
14.01.2020  ·  23:30

Alguna cosa a dir d’Ada Colau? M’agradarien opinions….

Daniel Crespo
Daniel Crespo
14.01.2020  ·  23:31

Quan veig aquestes actituds no puc evitar recordar una divertidissima obra de Dagoll Dagom, Glups! en la que la revista del partit comunista de l’època es deia “La hoz y el Martini”.
Tanmateix, en la darrera part del segle XXI hi va haver una inversió de papers. Els partits d’esquerres es van transformar en conservadors, doncs davant dels atacs evidents del capitalisme ultralliberal van canviar el seu missatge i el van centrar en “conservar els drets acquirits”. Que és molt lògic, doncs ens podem preparar si els programes ultralliberals s’acaben duent a terme, però implícitament canvia l’actitud davant del canvi i ara els fa pavor.

Josep Jallé
Josep Jallé
14.01.2020  ·  23:42

Chapeau! …. director. Una magnífica exposició que retrata a aquest esquena drets, impresentables i col·laboracionistes amb el feixisme de les cadires de vellut i les nòmines sostingudes de l’erari públic. Pasen els anys i ells ‘firme el ademán’. Tsunami Puigdemont els fa tremolar les poltrones.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
14.01.2020  ·  23:47

Urtasun, Izeta, Batet, Colau, Maragall, Rufian, Asens, Lamban, Garcia Page, Lastra, Iglesias, Montero, Sanchez, Puig, Mitterrand, Hollande, Valls, Blair, etc. , són d’esquerres? Què vol dir ser d’esquerres?

Manel Novo
Manel Novo
15.01.2020  ·  00:13

Recordem que el 2001 i anys posteriors, la crossa esquerra del PsoE, o sigui IU-ICV quan anava al Fòrum Social Mundial de Porto Alegre, i altres espais de debat internacional es dedicaven a manipular, mentir per boicotar que l’esquerra abertzale, en ple procés de persecució, il·legalització i empresonament per part del govern Aznar amb l’aquiescència del PsoE, poqués tenir la més mínima veu en aquells fòrums.

Aquest és el galdós, tristíssim i vergonyós paper que el règim del 78 ha adjudicat a l’esquerra domesticada (IU, ICV, CCOO, UGT, …), atacar, perseguir, intentar silenciar els moviments socials autènticament contestataris. Fins i tot en Puigdemont, que ve del món convergent per ells és massa trencador…

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
15.01.2020  ·  00:27

l’opulència de mitjans i d’escolans crèduls i babosos ha fet fructificar una plaga de vividors, mentiders, adoradors de la inutilitat i caps de ruc que pretenen de vendre a la gent de bona fé que ells han aconseguit parir la ideología (plena de sofismes i preses de pèl) més exacte, més precisa i més definitiva i que ells són els gurùs que alliberaràn el poble de la misèria, de l’estupidesa, de la incultura i de la submissió. Evidentment comparteixo l’opinió de que aquesta caterva es una corretja de transmissió d’el.laboracions incoerents que miraculosament converteixen l’analfabetisme en una revolució redemptora.

Josep M Armengou
Josep M Armengou
15.01.2020  ·  00:38

Una brillant anàlisi, que no puc saber a hores ďara si puc entendre i compartir íntegrament, però que incorporo al meu bagatge personal.
En qualsevol cas, moltíssimes gràcies.

Ramon Perera
Ramon Perera
15.01.2020  ·  01:02

En català diem que ‘el nom no fa la cosa’.
Normalment acceptem les etiquetes ‘dreta’ o ‘esquerra’ sense analitzar-les amb cura. Etiquetes que són autoatribuïdes o acceptades de bon grat quan es consideren favorables o assignades des de fora per qui les considera pejoratives.

Com podem acceptar que s’adjudiquin l’etiqueta d’esquerres persones que són capaces d’ensenyar el seu vot durant una votació secreta per tal d’assenyalar els que havien de ser víctimes de la repressió? O, contrariament, persones convencionalment de dretes que es mantenen fidels a la República i acaben sent afusellades pels revoltats feixistes (Manuel Carrasco i Formiguera)?
És un conveni denominatiu que grinyola.

El concepte de ‘l’aversió als esdeveniments inclassificables’ és més aviat de caràcter inteŀlectual que no pas polític. Diria que mostra una baixa categoria inteŀlectual.

En el cas d’aquestes ‘esquerres’ [Lamberts, Urtasun, etc] s’ajunten una conducta ètica indefensable [negar ajuda a represaliats i assignar una etiqueta de dretes volgudament pejorativa] i una baixa categoria inteŀlectual.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
15.01.2020  ·  01:48

Ben definida aquesta esquerra elitista i burgesa, esquerra de saló.

Antoni López
Antoni López
15.01.2020  ·  01:49

Ben vist i ben explicat.Els que vaig coneixer jo ja eren d’esquerres però “sense ecsjagerar”, i ja fa molts anys d’això. La recomenació mes important que em feren es que no portes corbata. No se si encara esta vigent.

Sever Salvador
Sever Salvador
15.01.2020  ·  02:53

Bon editorial, bona reflexió. Gràcies Sr. Partal. Sempre he pensat que hi ha una determinada esquerra (del PSUC, d’ICV, etc.) que és dogmàtica i que s’assembla com dues gotes d’aigua amb els sectors conservadors de l’Església catòlica. Tenen una visió inflexible del món. I tota realitat que no passi pel seu prisma, els uns diuen que és reaccionària i “antiprogressista” i els altres que és una desviació de les eternes ensenyances de la santa mare Església. Al capdavall, totes dues comparteixen dogmatisme, la qual cosa els facilita l’existència, però no els permet ni pensar ni créixer ni adaptar-se als canvis constants de la vida. Són, doncs, conservadors, molt conservadors. Antiquats i tot, diria.

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
15.01.2020  ·  04:18

Magnífic article! És ben bé això. Gràcies, Vicent!

Joan López
Joan López
15.01.2020  ·  05:57

Cuand una persona sap poc o no sap res sobre un tema se li diu que està verd,sense madurar i a icv ja li va bé asins,lo que hem coste mes d’entendre es la posició de ERC,crec sincerament que Puigdemont li fà nosa. I totalment d’acord amb l’article.
No hi ha unitat perque ERC no la vol.,i no hi ha mes a dir.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
15.01.2020  ·  06:08

Gràcies Sr. Partal.

Quina tropa hi ha arreu.

Costa molt saber qui és allò que diu ser, però que en realitat no és, ni vol ser-ho.

Hi ha molts dogmatistes, molts més que dogmes a defensar. Uix..

Opino igual que
Gemma R i
Joan F Ruiz.

Elisa Erruz
Elisa Erruz
15.01.2020  ·  06:22

Un altre exemple més de l’ animadversió injustificada que ha estat exposada a l’ editorial d’ avui, i que no s’ ha mencionat, són els simplistes i reiterats comentaris de fa uns mesos de Mònica Oltra tot referint- se a l’ exili de Carles Puigdemont.

Sílvia Fortuño
Sílvia Fortuño
15.01.2020  ·  06:59

Una bona anàlisi, Sr. Partal.

No crec que hi entri, perquè ni els Comuns per allò que tots coneixem ni Compromís, amb el comentari de Mònica Oltra (com assenyala la Sra. Elisa Erruz) hi donaran suport.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
15.01.2020  ·  07:28

Excel·lent descripció del que abans en dèiem la “gauche divine” que freqüentava Boccaccio i no em refereixo a l’autor del Decameron sinó al del carrer Muntaner. Salut.

Blanca Anguera
Blanca Anguera
15.01.2020  ·  07:39

Vaig veure al sr. Urtasun aplaudint amb les orelles al sr. Borrell. El dualisme dretes/esquerres com a bons/dolents és molt còmode, llàstima que és falç. Al film “L’oficial i l’espia” és mostre un dels aspectes que motiva aquests funcionament: la comoditat. Cal trobar un espia, es miren els dossiers i un porta per nom Dreyfus, doncs no cal buscar més, ell és l’espia jueu. En canvi, quina feinada i quines penalitats implica veure la realitat.

Moltes gràcies sr.Partal per la seva editorial.

Carles Serra
Carles Serra
15.01.2020  ·  08:07

Gràcies Vicent, que tenim una part important de la societat amb aquesta mentalitat tant Ñ, que buena es la alcaldesa que me da pan y el cura que me lo bendice; Amb aquesta mentalitat, en el famós cinturon rojo ( que ha resultat rojo y gualda) n’esta ple.

JOSEP Mª NAVARRO
JOSEP Mª NAVARRO
15.01.2020  ·  08:15

És nessari fer referència a Filkienkraut per dir el que dieu senyor Partal? Totalment d’acord amb el contingut de la seva editorial, i sobretot amb això: ‘aversió als esdeveniments inclassificables’. Però el filòsof de referència és un dels millors i més eficaços propagandistes del sionisme més ultra, i dóna suport acrític a un dels Estats més terroristes i impresentables del Pròxim Orient, per suposat amb molta més intel.ligència i distància (per les formes i certs efectes a nivell intern del seu Estat) que el règim totalitari d’un Al-Sisi (Egipte) o d’un Al-Assad (Síria)….En fin, quines ganes de propagar el pensament i reflexions d’aquests “ultres”, i de la seva apologia d’un nacionalisme d’estat que nosaltres no acceptaríem mai si ens toqués suportar-los…..

Jordi Redondo
Jordi Redondo
15.01.2020  ·  08:15

No m’agrada gens parlar en temes personals, però aquells que han viscut molts anys de la rifeta, com diem a Lleida, no em puc estar d’esmentar-los. La meua pregunta és: on i per a qui treballa el Joan Herrera? per a una oenagé? per a una cooperativa? és autònom? ha estudiat i obtingut una feina?

Pepita Carlos
Pepita Carlos
15.01.2020  ·  08:22

Que vol dir ser d’esquerres, Criticar i anar vivin del (cuento)

Ramon Sans
Ramon Sans
15.01.2020  ·  08:29

Gracias por el artículo , pero SPAIN IS DIFERENT , se añade a todo eso iNTERESES PERSONALES , PROFESIONALES , DE DINERO … porqué hay un ESTADO QUE LES RECOMPENSA POR REPRIMIR CATALANES , a nivel económico, de prestigio mediático-profesional e incluso te evitan el ACOSO PERSONAL que sufren los que reman en sentido contrario.

Pero esa forma de proceder , NO ES SOLO DE LA PARTE ESPAÑOLA, la hemos visto gravemente aplicada contra SOLIDARITAT CATALANA per L’INDEPENCIA … repasen la hemeroteca de lo quienes promovieron las consultas populares , el “españa nos roba” , el “no vull pagar en las autopistas” ,la denuncia “el parlament de fireta” ,de las dietas del Parlament , de los “sueldos y mochilas de diputación”, de la lucha contra los desaucios y como se les desprestigió con “la propuestade ley de dació en pagament” presentada en el Parlament…

¿ Actuaron CONVERGENCIA , ERC , ICV DE IGUALES MANERAS QUE AHORA otros LO HACEN CONTRA LOS INDEPENDENTISTAS? , muchas veces por razones como denuncia el artículo de hoy , otras por DINERO E INTERESES PERSONALES …

Expongo el caso, no para abrir nuevos muros entre independentistas , sino para que nos fijemos en las razones que nos pueden impedir avanzar evitando que nos tiremos los trastos a la cabeza , cuando TOD@S decimos querer lo mismo … INDEPENDENCIA .

Josefina Estremera
Josefina Estremera
15.01.2020  ·  08:29

Doncs quina decepció!!! El Parlament Europeu és ple de xantatges, estires-i-arronses i Borrells!!!

josep SELVA
josep SELVA
15.01.2020  ·  08:31

Jo mai em reivindicaria d’esquerra, que son les esquerres ara? Ser d’esquerres tenia sentit abans de la societat del benestar, ara ser d’esquerra no es res mes que que una paraula buida, l’anima de dreta que tots duem dins apareix quan s’arriba a un cert poder.
Els eurodiputats, tant Verds com blaus tenen sous astronòmics, dietes altíssimes, passis de transport gratis, despatxos privats, ajudants pagats per l’Eurcambra (es a dir, per nosaltres) els “d’esquerra” també. La EU no es res mes que un pool d’interessos i influències on les capellets lluiten per el poder, la ideologia no importa, bàsicament perquè no existeix cap mena de ética.
Aquesta fauna ens ha de reconèixer com a nació? Jo, d’ells tampoc ho faria perquè en un club d’Estats dividit en capelletes, uns europarlamentaris elegits per un Estat que sense tenir-ne ja un de propi es volen independitzar de l’Estat per el qual s’han presentat a les eleccions es una incoherència que no entenen. Jo tampoc ho entenc

Albert Miret
Albert Miret
15.01.2020  ·  08:39

Ser un solter polític i voler gaudir d’una ideologia que es va construint mentre un està constantment en formació continuada, atent als esdeveniments i sense deixar-se petrificar políticament, és difícil i incòmode. El MHP té aquest problema que el fa antipàtic i una persona difícil pels dogmàtics i els pertanyents a sectes sovint més violentes i possessives que les que surten als diaris. Si neixes així, si ets crític amb tot el que et sembla millorable per molt que vingui signat per un partit o persona amb el que simpatitzis, si ja de jove vas decidir que això dels bons i els dolents -a banda dels feixistes que més que dolents són incultes i asocials-, no és més que una ficció produïda per la por a la soledat, llavors ets incòmode i se’t titlla de “no compromès”. De no compromès amb res, i això sí que em fa petar de riure. Encara que en Puigdemont hagi estat el polític més compromès de tota la història recent de Catalunya, com que va tenir els orígens a CIU, és un malvat de dretes, encara que sobrepassi per l’esquerra a l’esquerra de carnet per totes les bandes possibles. El seu problema real és que és considerat una persona inclassificable, per tots aquells que volen una llibertat quadriculada i controlada per la seva secta i prou, sigui raonable o no el que proposa. Els que a més de la llibertat del poble, exigim la llibertat personal de criteri, se’ns té per persones poc fiables… Quin remei els queda.

Joan Llaveria
Joan Llaveria
15.01.2020  ·  09:25

L’Urtatzun ve del sindicalisme espanyolitzat!!

Núria Vilà
Núria Vilà
15.01.2020  ·  09:35

Ja fa molts anys que vaig fer un tuit on deia que a l’esquerra li està passant una revolució pel davant i no sap llegir-la. El meu pensament és d’esquerra i en aquests moments em sento molt decebuda pel paper que, tant a Catalunya com a Espanya, ha jugat davant del procés, possiblement la revolució més important que s’ha produït a Europa en aquests darrers anys. Fer front a un estat no és qualsevol cosa.

Trisha Dominguez
Trisha Dominguez
15.01.2020  ·  09:46

. Jo opino que el problema és que són”esquerres imperialistes”, no entenen que els moviments d’alliberament sempre neixen d’organitzacions populars no burocratitzades. El seu esquema mental i la seva pròpia organització és contradiu amb la seva teòrica ideologia… A més a més, la revolució verda és la nova revolució de les èlits econòmiques, aquests peons tenen el futur assegurat a les administracions públiques.L’Herrera des de juliol de 2018 és director general de l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia en el Ministeri de Transició Ecològica.

Joan Begue
Joan Begue
15.01.2020  ·  10:23

Satisfet després de llegir l’editorial i més dels comentaris, ja que en fan sentir que poc a poc estem despertant del somni narcòtic que ens faciliten els “bons pastors” per seguir pertanyen al ramat.
I aquest és el problema que es veu a venir l’Europa dels Estats, l’Espanya “democràtica” i les institucions polítiques i socials que com mosques viuen del famer. Fa uns anys un periodista va escriure i denunciar un esdeveniment a l’Espanya democràtica que va anomenar El pacte de silenci, i aquest per decenes de fets es segueix produint.
Felicitem-nos doncs veritablement estem construint la República.

Francisco Javier López
Francisco Javier López
15.01.2020  ·  10:37

Fantàstica editorial Sr. Partal. Penso que la antiga ICV i els comuns en general estan en la orbita de pensament que exposa la editorial. Sempre he pensat el perquè una esquerra catalana, amb les seves pretensions de polítiques socials i ecologistes no recolzen una revolució com aquesta nostra. Una República Catalana on probablement podrien arribar a implementar les seves pretensions polítiques i socials. En quin marc volen lluitar? En el marc espanyols, que saben que mai aconseguiran res o en el marc republicà català on crec que tindrien moltes probabilitats de governar ?. Avui amb la seva editorial ho he vist clar, volen el marc espanyol perquè es el mes còmode, com vostè diu, sense prendre mal. Es conformen a seguir el dogma, alçar el puny contra la dreta. El seu diàleg es bàsic, o ets “autènticament d’esquerres” com ells o ets de dretes i si ets de dretes no pots conduir una revolució perquè això seria un esdeveniment inclassificable.

Pep Agulló
Pep Agulló
15.01.2020  ·  10:50

LA DERIVA DRETANA D’ALGUNA ESQUERRA

L’actual fase històrica de la globalització ha deixat en una situació de confusió al que denominem històricament esquerres. No m’estranya gens que Finkielkraut parli de: ‘l’aversió als esdeveniments inclassificables’ com una actitud de les esquerres franceses.

Aquesta pèrdua del nord (el buit deixat pel marxisme com a paradigma) de l’esquerres especialment provinents de l’estalinisme ha significat deixar enrere les majories socials. I en aquesta impotència en abordar i canviar la realitat global, l’esquerra s’ha atomitzat en les diferents lluites: per la llibertat sexual; per la defensa de les minories religioses; per la defensa de la immigració; per la defensa del planeta, etc.

L’esquerra actual, com diu l’historiador Xavi Diez, peca d’impaciència, d’una certa tendència a l’autoritarisme que confereix la inseguretat, d’una actitud victimista enfront de les dificultades, d’una certa addicció a la frustració…comportament propis de perdedors. No ens pot estranyar gens, doncs, que els Verds al Parlament Europeu vegin Puigdemont com un polític dretà i en canvi ningú dubti de que el PSOE-PSC són d’esquerres quan adopten postulats obertament feixistes en la defensa de la unitat d’Espanya contra les llibertats de Catalunya.

Com diu Xavi Diez: “molts busquen el confort de les petites certeses i renuncien a disputar la batalla en el camp de les grans veritats”. Per això l’aversió als esdeveniments inclassificables’ els col·loca, a voltes, al costat del feixisme.

PS. Personalment em defineixo com a resistent, paraula ambigua ja ho sé, però millor que definir-se d’esquerres que és del tot equívoca.

david graupere
david graupere
15.01.2020  ·  10:55

Fa uns anys vaig escriure una proposta a tots els europarlamentaris verds: cedir la sobirania nacional dels parcs naturals a fi d’evitar-ne la reducció del perímetre.

Dels 80/90 em van respondre uns 10. Dels 10, tots em van dir NO.

La meva conclusió és que res no escapa a la gravetat d’un estat. Res. És talment un forat negre. Els fenòmens estranys tampoc.

Carles Farre
Carles Farre
15.01.2020  ·  11:16

Si, es que ser “euro pallasso” en el gran circ de la unió europea, està molt ben retribuït, mes del que em pensava..

https://www.ara.cat/politica/privilegi-eurodiputat-sous-dietes-exorbitants_0_2231776980.html

Mercè Pàmies
Mercè Pàmies
15.01.2020  ·  11:23

Els partits d’esquerra que coneixem nosaltres són el presevatiu del règim. Pitjor que alguns conservadors, perquè només miren per ells i fan veure que miren per a tothom. Una enredada. Molt verds i molt obrir la boca quan no incomoden ningú amb el seu discurs (Ska Keller). D’Urtasun no cal ni parlar-ne. Sobre Lamberts … no suporta els separatistes flamencs que van ajudar Peuigdemot. Està clar que ell pertany als belgues que parlen francès i no pot veure als flamencs. Un nacionalista protegit per l’status quo.

Fermí Alari
Fermí Alari
15.01.2020  ·  11:26

Els esquerranosos de saló a què al-ludeix el Sr. Partal no saben què és la dialèctica marxista. És un procés dinàmic que ha de tenir sempre en compte la realitat. Un exemple que Marx no era dogmàtic era la seva consideració sobre el carlisme. Deia que no era “un pur moviment regressiu… Era un moviment lliure i popular en defensa de tradicions molt més liberals i regionalistes que l’absorvent liberalisme oficial, amb bases autènticament populars i nacionals de camperols, petits nobles i clero, mentre que el liberalisme està encarnat en el militarisme, el capitalisme, l’aristocràcia latifundista i els interessos secularitzats”. Carlos Marx, La revolución española (1808-1843). Madrid, Edit. 1929. Marx no tenia el pensament encorsetat com els suposats marxistes d’avui en dia.

Angels Linares
Angels Linares
15.01.2020  ·  11:42

Moltes gràcies Sr. Partal per la seva editorial d’avui i les de cada dia. I gràcies també als comentaristes que amplien a dia que passa a configurar més el que jo penso, només que ho escriuen molt millor.

Eduard Samarra
Eduard Samarra
15.01.2020  ·  12:10

Molt encertat l’editorial, posa teoria als fets del dia a dia, cosa molt necessària.

A mi aquesta frase,”no és que Hitler matés rics, sinó que Hitler, simplement, matava” em recorda allò que sempre han dit els espanyols de “esquerres” (Talegón & Cia) que “El régimen no va contra los catalanes, va contra la democracia.” Clavat!

A banda d’això, em permeto compartir una peça d’aquest mateix diari (Andreu Barnils també), de fa quasi bé un any i que complementa molt bé la informació d’aquest article: https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-coscubiela-i-la-patronal-article-opinio-andreu-barnils/

ramon pons
ramon pons
15.01.2020  ·  12:39

M’agrada molt l’expressió ser revolucionari i saber que la revolució no vindrà mai. A França els hi diuen la gauche caviar

Albert Ventura
Albert Ventura
15.01.2020  ·  12:58

Quan el Papa va demanar ajuda als venecians per combatre els turcs la resposta va ser “Santita, siamo veneziani, poi, cristiani”. Doncs aquest diu el mateix: “Barnils, som belgues, despres, verds”. La mateixa actitud que veiem a tot arreu excepte entre els catalans.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
15.01.2020  ·  13:21

Molt bon article editorial.

Recordem com Solè Tura imbuïa a tot militant del PSUC que el “separatisme” era una qüestió absolutament burgesa i antinatural.
A més afegia que demanar la separació de Catalunya provocaria UNA RESPOSTA DE L’EXÈRCIT.

Algú ha dit avui que l’esquerra està convençuda de la seva superioritat moral. Creuen que nigú, a part dels partits d’esquerra, pot iniciar una reforma de la societat.

Avui aquí, Nuria Vila, ha dit que “A l’esquerra li està passant una revolució pel davant i no sap llegir-la”.
Té tota la raó. Son tots cecs com els Comuns…

Enric Mauri
Enric Mauri
15.01.2020  ·  14:25

Felicitats i moltes gràcies, Vicent … un escrit de fons conceptual extraordinari, com cal, i per a les persones que els agradi i vulguin entendre les coes … em temo que no són la majoria en general, i dono quasi per segur que no ho són aquells als qui més els convindria, i dels quals parles.
Salutacions.

Roser Caminals
Roser Caminals
15.01.2020  ·  16:08

Magnífic article, que fa palesa la diferència entre l’esquerra programàtica i l’esquerra amb visió, a la qual se suma el Vicent i molts de nosaltres. Puigdemont encarna en la seva persona “l’esdeveniment inclassificable,” l’aberració que no encaixa dins dels paràmetres estrets de la ideologogia del President dels Verds.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
15.01.2020  ·  16:48

“aquesta gent (d’esquerres) s’acosta a una política imbuïda d’una fe que no pot ser qüestionada ni pels fets”. Una boníssima descripció del que passa amb els partits dits “d’esquerra” i els seus seguidors.

Aquesta cosa religiosa i messiànica que tenen “els d’esquerra” sempre m’ha semblat comparable als odis i passions que desperta el futbol. Els polítics per que s’ho creuen que són els bons i els votants per la seva fidelitat acrítica (viva er Betis manquen pierda!).

Quan lo més lògic, en política, seria ser racional, al menys pels votants. Veure què diuen i que fan uns i altres i votar els que millor defensen els teus interessos. Així de senzill.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
15.01.2020  ·  18:26

Gracias por el editorial y por los comentarios.

Hay un dicho inglés que dice “muy al este ya es el oeste” que llevado al tema que nos ocupa, vendría a decir “muy a la izquierda ya es la derecha”.

Yo no sé si a vosotros, pero a mí lo de izquierdas y derechas en política (en las rotondas, por ejemplo, no) me resulta no solo anticuado sino irreal e incluso me atrevería a decir que a estas alturas del siglo XXI, es una engañifa para mantener entretenidos y distraídos en sandeces a los pocos que todavía se interesan por la “res publica”.

Pienso que el último estertor de verdad del concepto izquierdas derechas tuvo lugar con la revolución de Octubre en Rusia y todos sabemos cómo acabó la cosa (ni qué decir en el caso del ínclito Mao Zedong – en mis tiempos Mao Tse-Tung) . A partir de ahí, paulatinamente pero con paso determinado, el concepto, ser de izquierdas o de derechas se ha vuelto un producto de venta, de venta comercial, de merchandising. Un producto, por tomar un ejemplo, muy parecido a los yogures. Los tenemos naturales, con bífidus, con calcio +++, omega3, con frutas del bosque pero en el fondo el producto es yogur y ninguno de ellos es mejor o peor que el otro. Son todos iguales (excepto en el precio).

No me alargaré sobre lo que considero que hoy en día es una estafa y un insulto a la inteligencia, hablar, en política, de izquierdas y derechas. Me limitaré a decir que Facebook, gran influyente manipulador en la opinión pública, no es ni de izquierdas ni de derechas porque Facebook es negocio a ultranza, nomás.

El movimiento independentista catalán nada tiene que ver, en esta etapa, con izquierdas o derechas y menos aún con yogures. Tiene que ver con la convicción de que es perentorio partir peras con la zarzuela de la Corte del Reino. Trasladar, insertar la falsa (en mi opinión) lucha izquierdas-derechas, me resulta ser un flaco favor al ya flaco estado en el que se encuentra el movimiento independentista 1-0.

P.S. Aprovecho el comentario para enviar un fuerte abrazo a Bonifacia Córdoba, a quien siempre leo con atención, por su espontaneidad muy a flor de piel. Gracias.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
15.01.2020  ·  20:08

D’esquerres i jacobí en un estat colonial és com voler fer camí no alçant el cul del setial. N’hi ha molts verds perquè no han madurat.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
15.01.2020  ·  21:05

Bravo un cop més Partal!!! Convé que algú vagi posant els punts sonre les is de tant en tant. El problema dels verds , com sovint el dels comuns, és que es diuen revolucionaris, però de revolucionaris no tenen res. Però ara una revolució de veritat , com és el moviment independentista català, els ha deixat amb el cul a l’aire. El problema és que cada dia està més clar que la independència de Catalunya és una revolució a Espanya i fins i tot a bona part de Europa; perquè suposa el trencament de molts status quo ocults, amagats i/o dissimulats, de molts pactes per sota mà, de moltes complicitats inconfesades i incomfesables. De pactes de no agresió entre dretes i esquerres, entre partits democràtics i antics feixistes i/o nazis, entre patronals i sindicats, entre classes dirigents econòmiques; es tracta de no fer-se mal entre ells, i la gent que es foti (“que se jodan” va dir la diputada del PP…), que treballi, pagui, compri i calli, mentre ells van acumulant riquesa i sobretot poder.
I la revolució catalana ha tret de la zona de confort a molts “revolucionaris” que tenien i tenen la seva petita cuota de poder, els seus càrrecs i els seus sous. I ara sols els queda aïllar-se del conflicte, fer-se l’objectiu i l’entenimentat equidistant i denunciar els errors de uns i altres, però sense donar mai una solució que no sigui assumir la situació actual per “pragmatisme”, diuen, acceptant l’status quo vigent, que per altre part fa aigües per tot arreu. Estan en situació ben galdosa, certament.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes