Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’editorial d’ahir va motivar una certa polèmica perquè acabava dient això: “Passa, però, que el país ha canviat. I com a novetat important hi ha un sector de població amb una exigència nacional i amb una exigència envers el comportament de la classe política, distinta, nova, molt més consistent i sòlida, filla del big bang de l’octubre del 2017.” Alguns lectors m’han demanat que ho explique millor, de manera que ho provaré.

La història del catalanisme, des del moment que el moviment se centra en la creació d’una institució autonòmica, és la història d’un fracàs previsible. El 1918, quan es redacta el projecte d’Estatut d’Autonomia de la Mancomunitat de Catalunya, el contrast entre aquell text i les bases prèvies que els mateixos polítics havien redactat mesos abans és tan gran que dibuixa una ratlla nítida. La ratlla que separa allò que havia de ser el projecte de construcció d’una nació i allò que va esdevenir, per obra i gràcia del peix al cove, un regionalisme.

Les Bases de Manresa o les Bases mateixes del projecte de la Mancomunitat eren un cant a la unilateralitat, a l’autoafirmació com a nació –amb independència de què diuen que som Espanya i França– i a la comprensió perfecta que Espanya és un tot uniforme que tenim al davant, sense fer distincions entre dretes i esquerres, entre poder judicial i executiu, entre monarquia i república. Nació contra nació. Tanmateix, quan es creà la Mancomunitat, i per a fer possible l’acord amb Espanya, la classe política catalana va rebaixar voluntàriament l’ambició i d’aquesta manera inaugurava la pràctica política que, al cap i a la fi, és la causa que cent dos anys després continuem essent un país dependent.

Durant tot aquest temps hi ha hagut nacionalistes, persones o grups que han sabut que per a guanyar calia tornar a aquells tres elements inicials, els mateixos que han permès a tantes nacions d’Europa d’esdevenir estats. Però sempre havien estat minoritaris. Sostinc, tanmateix, que tot va canviar el primer d’octubre de 2017 i  que aquell dia la història que s’havia torçut el 1918 es va redreçar.

Perquè el primer d’octubre de 2017, intuïtivament, una part enorme de la població i una part molt petita però molt decidida de la classe política catalana van entendre que les claus del futur eren aquelles tres que existien abans de voler fer la Mancomunitat o la Generalitat: unilateralitat, autoafirmació com a nació i comprensió que Espanya és un tot uniforme que tenim al davant. I va ser així, partint d’això i fent això, que es va celebrar el referèndum i es va guanyar.

Però cent anys d’història pesen molt, i immediatament després la classe política catalana es va trobar sotmesa al monumental big bang creat per aquelles urnes de plàstic. I es va partir en dos. Caòticament. Uns van optar per anar a Madrid i uns altres a Europa.

En relació amb la bifurcació creada en la pràctica per les decisions d’anar a l’exili o anar a la presó, tots hi hem passat de puntetes aquests tres anys, perquè és massa dolorosa. Però no hi ha cap manera més clara d’entendre això que passa que assumint que el moviment independentista es bifurca i que es bifurcarà cada dia més.

El problema és que assumir les conseqüències d’això que íntimament tots sabem que passa ens espanta. També perquè la confusió és tan grossa que els instruments de fer política a què estem acostumats, els partits, ja no serveixen per a explicar-nos on som. A la presó i a l’exili hi ha gent dels dos grans partits barrejada i això ha complicat la renovació del discurs, de les idees. Encara que no ha pogut frenar la força del carrer, com vam veure especialment en la reacció després de la sentència.

Tanmateix, els fets són els que són. Proclamada la república, una part de la classe política catalana opta per acceptar que Espanya té el dret de jutjar allò que han fet, una actitud que encaixa perfectament amb la trajectòria històrica del catalanisme i que per tant no és cap sorpresa. La sorpresa, enorme, són els altres. La sorpresa són aquells polítics catalans que apareixen inesperadament a Brussel·les i a Ginebra i que, contra tota la tradició del catalanisme i contra tot allò que es podia esperar, neguen a Espanya, audaçment, el dret de jutjar-los. Perquè ells són els qui han proclamat solemnement al parlament que Catalunya ja no és Espanya. I per tant, sobre ells, aquell que va ser el seu estat ja no hi té cap dret.

La clau que explica tot això que passa al nostre país d’ençà de fa tres anys és aquesta. I, sobretot, explica què passarà en el futur. Perquè apareixeran inevitablement dues estratègies que són tan legitimes l’una com l’altra, però que són  incompatibles entre si. I que, a més, ja es veu que donen resultats completament diferents. Provar de reduir-ho tot, però, a una batalleta electoral entre dos partits quan encara no acaben de decantar-se del tot per una ruta o l’altra és no entendre res. Ni entendre, sobretot, on està la cosa important. Tot això no va d’Esquerra i Junts ni té massa a veure amb les pròximes eleccions regionals. És una cosa molt més important i transcendent i escapa a la dinàmica partidista. Però ja entenc que a alguns col·locar-nos sempre en aquest context els serveix per a negar que pensem per nosaltres mateixos, per a intentar fer-nos callar –per intentar fer callar els qui no controlen- i per a frenar la velocitat de la clarificació.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.