No n’he trobat la cita exacta, però diria que pertany a una obra de Bertolt Brecht i que ve a dir, si no em falla massa el record, que una provocació és una manera de restablir la realitat. Avui, doncs, us propose tres provocacions i ho faig, en part, com a resposta a algunes reaccions al meu editorial d’ahir. Hi ha qui se’l va agafar com una mena de reconeixement d’un fracàs que jo ni vaig fer ni veig per enlloc. Però ja vaig aprendre fa molt temps que tu escrius i la gent llig el que vol. A veure si avui m’explique més bé…

Parle de com fer efectiva la República. I al mateix temps de com eixir de l’atzucac evident on s’han ficat els partits polítics, especialment el PDECat o, en general, l’entorn postconvergent i Esquerra Republicana. Exposaré tres obsessions que crec que s’haurien de discutir si es vol, per exemple, que la sentència del judici deixe pas a una segona oportunitat.

1. L’obsessió pel govern
El 9 de setembre de 2009 –aviat farà deu anys, per tant– Arenys de Munt va fer aquell referèndum històric sobre la independència, moment en què va començar el procés actual. Va ser impulsat pel MAPA, un grup local, vinculat a la CUP, amb el suport de gent com ara Alfons López Tena, Uriel Bertran, Oriol Junqueras –aleshores eurodiputat– i Elisenda Paluzie.

El dia que es va fer el referèndum, tret d’ells, pocs polítics amb càrrec van anar fins a la població del Maresme. ERC hi era favorable, però Joan Puigcercós no va ser gaire ben rebut quan s’hi va passejar. CiU, en general, no ho veia bé, però amb veus discrepants com les d’Àngel Colom o la JNC. ICV tampoc no creia que fos una bona proposta, però la respectava. I els altres ja gastaven els tòpics que deu anys després continuen repetint. Bàsicament, el referèndum d’Arenys de Munt va ser una iniciativa sorgida de la gent, com ho va ser el fenomen posterior de les consultes que arribaren a 549 municipis i on van votar 800.000 persones. Un fenomen que va capgirar el país, gràcies a la feina de 60.000 voluntaris organitzats en comitès locals. D’allí va nàixer en bona part l’Assemblea Nacional Catalana, dos anys després. Al marge d’allò que volien o proposaven els governs successius.

Evidentment, el fet que el govern –sobretot a partir del 9-N– i els partits polítics –sobretot a partir del 27-S– decidissen que havia arribat el moment de fer efectiva la independència va ser molt determinant per a poder arribar a proclamar-la el 27 d’octubre de 2017. Però el pas immediatament previ, el referèndum del primer d’octubre, es va haver d’organitzar una altra volta al marge del govern. L’adquisició i el trànsit de les urnes va ser una epopeia de la societat civil –si bé cal reconèixer que almenys un dels partits polítics independentistes va tenir-hi un paper clau.

Això són simplement dos exemples que assenyalen com la societat ha estat capaç de fer passos enormement difícils sense esperar que en fes cap el govern o arribant allà on el govern no podia arribar. La primera provocació, doncs, és senzilla: cal que siga el govern que decidesca quan i com es fa la independència o la societat podria encapçalar el famós momentum?

2. L’obsessió cartogràfica
Podem discutir fins a l’eternitat per què no es va fer baixar la bandera espanyola al Palau de la Generalitat el 27 d’octubre de 2017 o podem demanar-nos, en canvi, com és que en tants altres llocs sí que es va fer baixar i no serví de res.

Les imatges d’aquest vídeo són de Girona, aquella vesprada. L’edifici és la seu central de la Generalitat, d’on sí que es va despenjar la bandera de manera oficial. Com es va fer també a l’ajuntament de la ciutat i més institucions. L’endemà mateix el president Puigdemont es va adreçar al país des d’aquell edifici on ja no onejava la bandera espanyola, bandera que tanmateix avui torna a ser-hi. Per què? No precisament per la voluntat demostrada de la societat gironina, incloent-hi els servidors públics.

No parle de cap fet aïllat. El 21 de desembre passat bona part de les comarques de l’entorn de Girona i de la Catalunya Central es van despertar sota el control ciutadà, perfectament organitzat en moltes poblacions d’acord amb els ajuntaments respectius. La segona provocació és, per tant, aquesta: si en una porció del territori es pot instaurar de manera immediata la República, no seria més efectiu en la situació actual de convertir aquest ‘espai alliberat’ en un territori provisional, a partir del qual el nou estat passa a ser una realitat internacional indiscutible?

Imaginem que el 27 d’octubre hagués passat això i que un any després unes quantes comarques del Principat, no necessàriament agrupades geogràficament, ja fossen independents i s’hi hagués aplicat la nova forma de govern. Imaginem-nos que la República Catalana territorialment provisional tingués el control de la frontera amb Catalunya Nord, amb l’estat francès i el del traçat del TGV i l’autopista. Qui creu que la reacció d’Espanya, França i la Unió Europea a aquesta situació seria la displicència actual? Qui es pensa que es podrien permetre el luxe de continuar fent veure que ací no passa res?

Que ningú no s’esvalote amb la cartografia, que debatre una possibilitat com aquesta no implica cap renúncia de res. Jo vull la independència de Salses a Guardamar, però entenc que la independència de Portbou a Alcanar pot ser un pas endavant monumental i no la veig com cap renúncia. I és en aquest context que ho expose tot. Com un pas provisional.

I per a explicar-ho millor podria servir, de fet, un exemple espanyol, a Alacant.

El 1939 la Segona República espanyola va fortificar Elda i Petrer amb la voluntat de resistir l’atac franquista en aquests dos pobles mentre esclatava la Segona Guerra Mundial, convençuts que els aliats, si això passava, atacarien Franco. Negrín i el Partit Comunista s’hi van instal·lar, però la maniobra va ser avortada per la rebel·lió d’una part de l’exèrcit republicà. Era una bogeria? No. Tenia tot el sentit del món: mantenir una legalitat sobre el territori sencer basada en una realitat reduïda que donava la legitimitat necessària sobretot per a reclamar una intervenció internacional. Als qui vulguen argumentar que l’exemple va fracassar, els recomane que analitzen el cas de Taiwan, on l’invent, amb tots els matisos que caldria fer, funciona.

3. L’obsessió per la legalitat
Les dues possibilitats de fer les coses d’una manera diferent, tal com he explicat en els dos punts anteriors, només es poden aplicar si s’accepta de discutir també l’obsessió per la legalitat. L’obsessió de passar de la legalitat a la legalitat.

És evident que tant com siga possible cal fer una transició suau i que cal garantir en tot moment la seguretat jurídica. Però això no vol dir, i aquesta seria la tercera provocació, que la independència només es puga proclamar al parlament autonòmic ni que la República només puga ser una successió ampliada de l’autonomia. La independència de Kossove o la d’Estònia, per posar dos exemples ben diferents, no es va fer per evolució de les institucions pròpies i prou. El parlament d’Irlanda té l’origen en un parlament revolucionari, nascut del no-res i convocat pels rebels. I, malgrat això, ningú no n’ha discutit mai la legalitat. Islàndia continua tenint la constitució danesa que tenia quan encara no era independent. I la fabricació legal que va permetre la reunificació alemanya, amb la famosa manipulació de l’article 23 de la llei bàsica, és una mostra excelsa de creativitat jurídica molt difícil de superar. Tot això ho aporte simplement per posar exemples de grans decisions nascudes molt irregularment, però avui plenament consolidades.

De fet, ni l’actual autonomia de Catalunya no va nàixer de la llei a la llei. Adolfo Suárez, i diuen que Juan Carlos mateix, van traure’s de la màniga el retorn de Tarradellas com una manera de frenar l’esquerra i reconduir el procés autonòmic. D’acord amb quina legalitat? D’acord amb la que es varen inventar ells. La constitució espanyola no s’havia redactat i el marc legal vigent eren les lleis fonamentals del Movimiento franquista, que el règim equiparava a una constitució. Doncs bé, amb aquella ‘constitució’ a la mà no és tan sols que el retorn fos il·legal sinó que el retorn, formulat així, reconeixia la legitimitat d’una república, la que havia fet president Tarradellas, que el Movimiento havia volgut derrotar amb una guerra. Simplement, la legalitat es va dibuixar de cap i de nou i a conveniència del moment. Els partidaris de la reforma diuen que es va anar de la llei a la llei, tot i les enormes irregularitats comeses en la redacció de la constitució de 1979. Però amb el retorn de Tarradellas i la reinstauració formal de la Generalitat la legalitat la van passar per alt tots. Ben contents.

I què va passar? Doncs va passar allò que passa sempre quan es pren una decisió com aquesta. Que el temps decanta el debat. L’excepcionalitat esdevé norma i, a partir d’ací, no ho discuteix ningú. No sé si és estirar massa els fils, però segurament hi escauria l’expressió ‘legalitat banal’: quan una cosa és reconeguda com a legal ja tant se val com ha arribat a ser-ho. I aquesta és una lliçó, la tercera d’avui, que crec que hauríem d’aprendre tots plegats.

 

PS. Val a dir també que nosaltres estem tots preocupats, però a Espanya ho estan més. Ahir, sense anar més lluny, es van endur a Madrid un acte de l’Escola Judicial que sempre s’havia fet a Barcelona perquè el seu rei no hagués de tornar a passar el tràngol de venir. Un rei, per cert, que ja ha mogut fora de Girona tots els compromisos que hi tenia. Potser ell ho ha entès més bé que nosaltres i tot.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb