Tres provocacions, per a repensar com fer efectiva la República

El moviment independentista s'ha trobat atrapat en tres obsessions que li limiten la capacitat de maniobra. Potser abandonar-les, o discutir-les, podria obrir una nova via

Vicent Partal
Vicent Partal
09.01.2019 - 06:33
Actualització: 09.01.2019 - 07:33
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

No n’he trobat la cita exacta, però diria que pertany a una obra de Bertolt Brecht i que ve a dir, si no em falla massa el record, que una provocació és una manera de restablir la realitat. Avui, doncs, us propose tres provocacions i ho faig, en part, com a resposta a algunes reaccions al meu editorial d’ahir. Hi ha qui se’l va agafar com una mena de reconeixement d’un fracàs que jo ni vaig fer ni veig per enlloc. Però ja vaig aprendre fa molt temps que tu escrius i la gent llig el que vol. A veure si avui m’explique més bé…

Parle de com fer efectiva la República. I al mateix temps de com eixir de l’atzucac evident on s’han ficat els partits polítics, especialment el PDECat o, en general, l’entorn postconvergent i Esquerra Republicana. Exposaré tres obsessions que crec que s’haurien de discutir si es vol, per exemple, que la sentència del judici deixe pas a una segona oportunitat.

1. L’obsessió pel govern
El 9 de setembre de 2009 –aviat farà deu anys, per tant– Arenys de Munt va fer aquell referèndum històric sobre la independència, moment en què va començar el procés actual. Va ser impulsat pel MAPA, un grup local, vinculat a la CUP, amb el suport de gent com ara Alfons López Tena, Uriel Bertran, Oriol Junqueras –aleshores eurodiputat– i Elisenda Paluzie.

El dia que es va fer el referèndum, tret d’ells, pocs polítics amb càrrec van anar fins a la població del Maresme. ERC hi era favorable, però Joan Puigcercós no va ser gaire ben rebut quan s’hi va passejar. CiU, en general, no ho veia bé, però amb veus discrepants com les d’Àngel Colom o la JNC. ICV tampoc no creia que fos una bona proposta, però la respectava. I els altres ja gastaven els tòpics que deu anys després continuen repetint. Bàsicament, el referèndum d’Arenys de Munt va ser una iniciativa sorgida de la gent, com ho va ser el fenomen posterior de les consultes que arribaren a 549 municipis i on van votar 800.000 persones. Un fenomen que va capgirar el país, gràcies a la feina de 60.000 voluntaris organitzats en comitès locals. D’allí va nàixer en bona part l’Assemblea Nacional Catalana, dos anys després. Al marge d’allò que volien o proposaven els governs successius.

Evidentment, el fet que el govern –sobretot a partir del 9-N– i els partits polítics –sobretot a partir del 27-S– decidissen que havia arribat el moment de fer efectiva la independència va ser molt determinant per a poder arribar a proclamar-la el 27 d’octubre de 2017. Però el pas immediatament previ, el referèndum del primer d’octubre, es va haver d’organitzar una altra volta al marge del govern. L’adquisició i el trànsit de les urnes va ser una epopeia de la societat civil –si bé cal reconèixer que almenys un dels partits polítics independentistes va tenir-hi un paper clau.

Això són simplement dos exemples que assenyalen com la societat ha estat capaç de fer passos enormement difícils sense esperar que en fes cap el govern o arribant allà on el govern no podia arribar. La primera provocació, doncs, és senzilla: cal que siga el govern que decidesca quan i com es fa la independència o la societat podria encapçalar el famós momentum?

2. L’obsessió cartogràfica
Podem discutir fins a l’eternitat per què no es va fer baixar la bandera espanyola al Palau de la Generalitat el 27 d’octubre de 2017 o podem demanar-nos, en canvi, com és que en tants altres llocs sí que es va fer baixar i no serví de res.

Les imatges d’aquest vídeo són de Girona, aquella vesprada. L’edifici és la seu central de la Generalitat, d’on sí que es va despenjar la bandera de manera oficial. Com es va fer també a l’ajuntament de la ciutat i més institucions. L’endemà mateix el president Puigdemont es va adreçar al país des d’aquell edifici on ja no onejava la bandera espanyola, bandera que tanmateix avui torna a ser-hi. Per què? No precisament per la voluntat demostrada de la societat gironina, incloent-hi els servidors públics.

No parle de cap fet aïllat. El 21 de desembre passat bona part de les comarques de l’entorn de Girona i de la Catalunya Central es van despertar sota el control ciutadà, perfectament organitzat en moltes poblacions d’acord amb els ajuntaments respectius. La segona provocació és, per tant, aquesta: si en una porció del territori es pot instaurar de manera immediata la República, no seria més efectiu en la situació actual de convertir aquest ‘espai alliberat’ en un territori provisional, a partir del qual el nou estat passa a ser una realitat internacional indiscutible?

Imaginem que el 27 d’octubre hagués passat això i que un any després unes quantes comarques del Principat, no necessàriament agrupades geogràficament, ja fossen independents i s’hi hagués aplicat la nova forma de govern. Imaginem-nos que la República Catalana territorialment provisional tingués el control de la frontera amb Catalunya Nord, amb l’estat francès i el del traçat del TGV i l’autopista. Qui creu que la reacció d’Espanya, França i la Unió Europea a aquesta situació seria la displicència actual? Qui es pensa que es podrien permetre el luxe de continuar fent veure que ací no passa res?

Que ningú no s’esvalote amb la cartografia, que debatre una possibilitat com aquesta no implica cap renúncia de res. Jo vull la independència de Salses a Guardamar, però entenc que la independència de Portbou a Alcanar pot ser un pas endavant monumental i no la veig com cap renúncia. I és en aquest context que ho expose tot. Com un pas provisional.

I per a explicar-ho millor podria servir, de fet, un exemple espanyol, a Alacant.

El 1939 la Segona República espanyola va fortificar Elda i Petrer amb la voluntat de resistir l’atac franquista en aquests dos pobles mentre esclatava la Segona Guerra Mundial, convençuts que els aliats, si això passava, atacarien Franco. Negrín i el Partit Comunista s’hi van instal·lar, però la maniobra va ser avortada per la rebel·lió d’una part de l’exèrcit republicà. Era una bogeria? No. Tenia tot el sentit del món: mantenir una legalitat sobre el territori sencer basada en una realitat reduïda que donava la legitimitat necessària sobretot per a reclamar una intervenció internacional. Als qui vulguen argumentar que l’exemple va fracassar, els recomane que analitzen el cas de Taiwan, on l’invent, amb tots els matisos que caldria fer, funciona.

3. L’obsessió per la legalitat
Les dues possibilitats de fer les coses d’una manera diferent, tal com he explicat en els dos punts anteriors, només es poden aplicar si s’accepta de discutir també l’obsessió per la legalitat. L’obsessió de passar de la legalitat a la legalitat.

És evident que tant com siga possible cal fer una transició suau i que cal garantir en tot moment la seguretat jurídica. Però això no vol dir, i aquesta seria la tercera provocació, que la independència només es puga proclamar al parlament autonòmic ni que la República només puga ser una successió ampliada de l’autonomia. La independència de Kossove o la d’Estònia, per posar dos exemples ben diferents, no es va fer per evolució de les institucions pròpies i prou. El parlament d’Irlanda té l’origen en un parlament revolucionari, nascut del no-res i convocat pels rebels. I, malgrat això, ningú no n’ha discutit mai la legalitat. Islàndia continua tenint la constitució danesa que tenia quan encara no era independent. I la fabricació legal que va permetre la reunificació alemanya, amb la famosa manipulació de l’article 23 de la llei bàsica, és una mostra excelsa de creativitat jurídica molt difícil de superar. Tot això ho aporte simplement per posar exemples de grans decisions nascudes molt irregularment, però avui plenament consolidades.

De fet, ni l’actual autonomia de Catalunya no va nàixer de la llei a la llei. Adolfo Suárez, i diuen que Juan Carlos mateix, van traure’s de la màniga el retorn de Tarradellas com una manera de frenar l’esquerra i reconduir el procés autonòmic. D’acord amb quina legalitat? D’acord amb la que es varen inventar ells. La constitució espanyola no s’havia redactat i el marc legal vigent eren les lleis fonamentals del Movimiento franquista, que el règim equiparava a una constitució. Doncs bé, amb aquella ‘constitució’ a la mà no és tan sols que el retorn fos il·legal sinó que el retorn, formulat així, reconeixia la legitimitat d’una república, la que havia fet president Tarradellas, que el Movimiento havia volgut derrotar amb una guerra. Simplement, la legalitat es va dibuixar de cap i de nou i a conveniència del moment. Els partidaris de la reforma diuen que es va anar de la llei a la llei, tot i les enormes irregularitats comeses en la redacció de la constitució de 1979. Però amb el retorn de Tarradellas i la reinstauració formal de la Generalitat la legalitat la van passar per alt tots. Ben contents.

I què va passar? Doncs va passar allò que passa sempre quan es pren una decisió com aquesta. Que el temps decanta el debat. L’excepcionalitat esdevé norma i, a partir d’ací, no ho discuteix ningú. No sé si és estirar massa els fils, però segurament hi escauria l’expressió ‘legalitat banal’: quan una cosa és reconeguda com a legal ja tant se val com ha arribat a ser-ho. I aquesta és una lliçó, la tercera d’avui, que crec que hauríem d’aprendre tots plegats.

 

PS. Val a dir també que nosaltres estem tots preocupats, però a Espanya ho estan més. Ahir, sense anar més lluny, es van endur a Madrid un acte de l’Escola Judicial que sempre s’havia fet a Barcelona perquè el seu rei no hagués de tornar a passar el tràngol de venir. Un rei, per cert, que ja ha mogut fora de Girona tots els compromisos que hi tenia. Potser ell ho ha entès més bé que nosaltres i tot.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Toni Arregui
Toni Arregui
08.01.2019  ·  22:23

Doncs avui, Vicent, ho sento però m’he quedat igual…

Josep Usó
Josep Usó
08.01.2019  ·  22:29

Està clar que, en determinat moment, com ja va dir aquell regidor de la CUP i va haver d’anar a declarar per dir una obvietat d’aquesta mida, caldrà trencar ous per a poder fer una truita. I, en tot cas, sempre cal pensar. Pensar és la millor manera d’avançar-se a l’adversari. I una solució, encara que provisional, si funciona ningú la discutirà mai. És evident que hi ha gent amb càrrecs nerviosa, perquè els perilla la nòmina. Però ara mateix som un poble en moviment. I això és impossible d’aturar. Els altres ja ho saben. Per això fugen i se’n van a Madrid a entregar els seus diplomes. O no és una retirada, això?

Jaume Bosch
Jaume Bosch
08.01.2019  ·  22:38

Bravo Sr. Partal.
Ara a veure si el poble ho aprenem.

GABRIEL MIR
GABRIEL MIR
08.01.2019  ·  22:38

I si pensem digitalment? Se sent català qui vol, arreu del món. Les estructures digitals tenen fronteres diferents. Poc a poc, pacífica, discreta i democràticament, es pot consolidar un estat amb el suport i el control de milers de ciutadans. El control del territori ja arribarà, si cal.

Carles Macaya
Carles Macaya
08.01.2019  ·  22:43

Des d’ultramar (Chihuahua, Mèxic) la perspectiva és més curiosa.

Els que s’informen amb el Mundo, El País o La Vanguardia; no entenen i diuen que cap de les dues parts està legitimada per trobar una solució que sempre serà pactada i afluixant ambdues parts.

Els que tenen esperit republicà, no entenen com una cosa ja feta (segons el seu parer), és a dir la declaració de la República no és efectiva encara. Que s’haurà d’imposar a la força, es vulga o no. Que som massa pacifistes.

Personalment ho veig com en Partal. Som República (els uns i els altres aquí ens veuen com un país diferent a la resta d’Espanya).

Reivindico la unitat (en la diferència i la diversitat, però unitat efectiva) com el millor garant de què ens en sortirem. I l’altre vector és la no violència, àdhuc la repressió i provocacions. La qual cosa no vol dir ajupir el cap.

Jo hi confio cegament.

Núria Coma
Núria Coma
08.01.2019  ·  22:45

Aclaparadorament aclaridor.
3 provocacions, 3 accions, 3 decissions…És igual el nom i el núm.
Estem en un moment nou, amb una realitat político-social nova,després d’un 155 mai usat abans, amb pressos-polítics, normalitat 0, i res és com fa 15 mesos.
Ens entesten no obstant a seguir les mateixes pautes, amb els mateixos protagonistes i la mateixa manera entendre la política o de no entendre-la.
Davant d’un nou context, després d’uns esdeveniments com els visquts, i amb una repressió perversa, cal fer noves passes, moviments no previstos, sortir del guió de legalitat a legalitat. Si en sortim, el ventall de possibilitats que veurem ens ferà somriure de nou.
Això ens cal, obrir els ulls i mirar una mica més enllà de davant del nas.

Gràcies!

Xavier Farré
Xavier Farré
08.01.2019  ·  23:04

Tinc un comentari sobre aquest text: “És evident que tant com siga possible cal fer una transició suau i que cal garantir en tot moment la seguretat jurídica.”
De quina seguretat jurídica estem parlant? Perquè tal com funciona la justícia en aquest país, casi que prefereixo estar volant per la inseguretat que no pas tenir el que tenim, amb la doble vara de mesurar.
De fet el meu argument dona encara més pes a la tesi exposada de no haver de passar necessàriament d’una legalitat a una altra…

jaume vall
jaume vall
08.01.2019  ·  23:10

Podem estar més o menys d’acord amb les editorials, a voltes criticar-ne la tendència voluntarista il·lusionant en temps de decepcions reals i objectives. Però mai podem negar la capacitat crítica, informativa, pedagògica, per tant, periodística de les magistrals peces que se’ns ofereixen.
Bé, doncs aquests darrers dies, les editorials continuen excel·lint en termes periodístics, ens permeten de comprendre millor el context, i a més a més, són quirúrgicament trasbalsadores, i esperem, transformadores.
Potser tot plegat m’ha sortit molt abstracte, però suposo que ja se m’enten. Impolutes en el format, com sempre, clarividents en l’essència, com a vegades li trobàvem a faltar. Rellegim-les: entendrem i, espero, actuarem.

Se m’acut un exemple, una comparació tal vegada odiosa, però potser adequada:
Cadascú de nosaltres forma part d’un grup d’amics. Tots bones persones, tots amb el seu grau d’imperfecció. Tenim interessos comuns, tenim complicitats. Per aquelles coses de la vida, un dels nostres amics viu la petició de divorci de la seva dona. No en sabem els detalls, però poc a poc entenem que dins de la parella, ella és la part que pateix més la relació. Però ell és el nostre amic, i qui ens ha fet favors. Cap de nosaltres s’exposarà a donar costat a una dona que no coneixem bé, amb el risc de fer el ridícul, i/o de perdre l’amistat -i els beneficis- de relacionar-nos amb l’amic.
Ella comença a verbalitzar les injustícies que pateix, però no fa cap pas per defensar-se, excepte iniciar els tràmits de separació.
Qui de nosaltres donaria suport a la dona?
Finalment hi ha un dia que ella tipa de suportar vexacions, s’enfronta amb el nostre amic, i ell reacciona com no ens podíem imaginar, amb violència. Li ha pogut més la humiliació del poderós, i la fúria del mascle, que el tel de civilitat que presuposàvem en el grup d’amics .
No podem tolerar violència contra una persona pacífica, que reclama els seus drets. Encara que suposi allunyar-nos del nostre amic.
Qui de nosaltres -ara sí- donaria suport a la dona?
Multipliquem – ho per un factor F , i amistats, injustícies, interessos, humiliacions, suports, enfrontaments, i actuació final, potser ens poden ajudar a entendre que NO, encara no hem patit prou, que hi ha altres causes al món que mereixen abans que la nostra sortir a les notícies de televisions i periòdics d’Europa, a l’espera d’algun gest compassiu. Encara NO HEM afrontat dempeus un maltractador que ens farà mal perquè la humiliació i el benestar a perdre, podran més que el tel d’europeisme impostat que ha après en els darrers quaranta anys.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
08.01.2019  ·  23:20

4. L’obsessió FISCAL
Dues setmanes sense recaptar TOTS els nostres diners i hem guanyat!!!

Albert T
Albert T
08.01.2019  ·  23:28

D”acord! Doncs fem-ho tot o una part, però fem alguna cosa realment útil ja, que se’ns estan florint els anhels amb tant politiqueig fastigós i barroer, d’uns quants il·luminats, que només va enrere!

Enric (EPM) Pelegrín
Enric (EPM) Pelegrín
08.01.2019  ·  23:41

Aquests editorials ens ajudem a plantejar el nou marc que desitgem i crec que és el camí. No hem de fer un procés constituent?
Per contra observo amb molta tristesa, per no dir enuig, com els mitjans catalans, també alguns polítics nostres no paren de parlar d’una realitat que ens és aliena. Abans criticaven que a les eleccions andaluses no paraven de parlar de Catalunya i ara veiem com a Catalunya no paren de parlar d’Andalusia. Quina manera tant vergonyant de “menjar el cap de la gent”; en el fons és perquè no saben o no volen parlar del que ens interessa als catalans.
Per això aquesta línia editorial mostra un altre enfocament més centrat en aconseguir els objectius de l’alliberament.

Ramon Perera
Ramon Perera
09.01.2019  ·  00:04

No podem donar garanties. No podem predir el futur. Estem sotmesos a una potent propaganda enemiga. Quines esperances (ens) podem donar?

Com hem de valorar els esdeveniments que es vagin succeint? No pas amb el criteri d’èxit o de fracàs, ja que el camí de la independència no està pas dibuixat. No hi havia pensat abans, sinó que ara em ve a la memòria aquell vers tant conegut “Caminante no hay camino, se hace camino al andar”. Per contra, sí que podem parlar d’algunes de les fortaleses, poques però fonamentals, de les que disposem. Des de 1714 no ha deixat d’haver-hi principatins, o valencians, o illencs, als que ni tan sols se’ls ha acudit fer-se la pregunta de quina nació formaven part o de si era normal que parlessin la llengua que parlaven. No podien fer-se la pregunta ja que l’haurien sentida massa absurda. Per quina raó s’hauria d’estroncar ara aquest corrent?

En Vicent Partal ha comentat que els diversos procesos d’independència dels que ha pogut ser testimoni havien començat per esdeveniments aparentment anodins però que havien actuat inesperadament com a catalitzadors de tot el procés. L’editorial d’avui també apunta en aquest sentit.

Fèlix Arias
Fèlix Arias
09.01.2019  ·  01:13

Gràcies director per sacsejar els esperits amb aquestes tres provocacions valentes i creatives.

Tal vegada podríem reconèixer al Consell de la República com una provocació addicional en el sentit de crear una administració pública en el “núvol” i, per tant, allunyada de l’abast repressor de l’estat espanyol.

Respecte al tema “cartogràfic”, posats a provocar, les properes eleccions municipals podrien presentar una ocasió magnífica per constituir la República en els territoris, no necessàriament connexes, dels municipis que es declarin republicans.

Per cert, tenim al nostre voltant una demostració cotidiana de la teva afirmació “quan una cosa és reconeguda com a legal ja tant se val com ha arribat a ser-ho”: malgrat la seva aparença de legalitat actual la propietat de la terra té sempre en el seu origen una espoliació o una apropiació indeguda (en algun moment la terra no tenia propietaris, oi?) que ningú vol recordar.

PS: He trobat la cita de BB en francès: “La provocation est une façon de remettre la réalité sur ses pieds”. Sembla que està relacionada amb l’òpera Mahagonny. Es pot traduir com “La provocació és una manera de restablir la realitat”.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
09.01.2019  ·  06:29

Tot em sembla molt bé, però la pregunta és sempre la mateixa: sabem tots perfectament que davant de qualsevol intent d’independència la reaccio d’Espanya serà la violència. Ho han demostrat abastament i cada cop hi estan més disposats. Estem nosaltres disposats a resistir amb mesures no violentes però contundents ? A tallar carreteres? A que ens tanquin en camps de concentració o que la policia dispari ?

Perquè la cosa va d’això. Nosaltres no som violents, però ells si. I, malauradament, podem veure històricament com en un 90% dels processos d’independència la metròpolis actuava amb violència contra la colònia. Va passar a Kossove, a Lituània, a Estònia, als EUA, a Eslovènia…

De debò Sr. Partal que si posem per cas, Osona decideix declarar-se territori lliure de la república, vostè creu que no hi enviaran l’exèrcit i creu que els mossos seguiran tan fàcilment el mandat del president ?

Si volem fer-ho, hem de ser capaços de bastir un moviment ciutadà i organitzat de resistència no violenta que sigui també capaç de bloquejar el país i fer-los-lo ingovernable. I actuar, i durant molt de temps (no una aturada de país de 24h, sinó quelcom molt més llarg on segurament perdrem una bona part de la nostra comoditat), i estar preparats per rebre cops, i perquè hi hagi ferits i fins i tot morts. Sinó no se si val la pena que ens hi posem.

A l’altra banda (i no només geogràficament sinó també a Catalunya) hi ha el feixisme. I el feixisme no entén de raons. Només cal repassar el Sense Ficció d’ahir a la nit.

Joan López
Joan López
09.01.2019  ·  06:56

Ja tendriem que ser-hi tots als carrers,lluitan per la república Catalana,qui o quins l’an posat al frè……als de sempre. Encoratgen de nou al poble i pasen d’ells. L’unitat es cosa nostra.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
09.01.2019  ·  07:56

Gràcies Director, però estic d’acord amb Miquel Gilibert. Salut.

Joan Andreu Juan
Joan Andreu Juan
09.01.2019  ·  08:03

A les teves provocacions Vicent:

1) De fet, en Torra se va llevar ben ràpidament les responsabilitats de damunt i les va posar sobre la societat civil. Diria que ell és el primer en esperar que siguin altres els que creïn el moment.

2) M’agrada molt! Desconec la factibilitat, però estic plenament d’acord, essent, com tu, de fora del Principat, ho veig com tu.

3) També m’agrada. Diria que aquesta podria ser una tasca a fer pel Consell de la República, per exemple. No? O pensam en alguna altra cosa?

Diria que les teves provocacions tenen molt de puigdemontines, no trobes? I m’agraden!

PS: Quin partit va ser clau en la logística de les urnes del 1-O? Podries esmentar-lo, no? Sempre vas amb misteris, ja ja.

Mercè Pàmies
Mercè Pàmies
09.01.2019  ·  08:35

Amb Miquel Gilibert; ho ha escrit molt bé.

Sembla mentida que encara hi hagi gent que no toqui de peus a terra, amb tot el que ens ha passat fins ara. Per fer una truita s’han de trencar els ous; haurem de patir i molt. Prou de pensar que podem fer jocs de mans. Ens ha de quedar ben clar que Europa no ens ajudarà … hi comptàvem, i res de res.

Per no tornar-me a repetir, em remeto a M. Gilibert.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
09.01.2019  ·  08:41

La llei, la Constitució és un llibre que es pot interpretar de diferents maneres sempre que l’intèrpret sigui el poder dominant en aquell moment, recordem la reforma exprés de l’article 135 de la Constitució espanyola al 2011, sense referèndum. Tarradellas va tornar perquè li convenia al govern Suárez, cap mena de lligam amb la República espanyola. En Vicent ens posa exemples de canvi o interpretació de la legalitat fetes des del poder o en situació de guerra que res té a veure amb el nostre procés. Si pensem que algunes comarques del Principat fossin plenament republicanes també haurem d’admetre l’existència de “tabarnia” i no crec que les coses hagin d’anar per aquest camí. Potser arriba el moment en que tot es desbordi i la ciutadania tingui tot el protagonisme, perquè això passi el punt d’ebullició ha de ser molt alt, tant que els partits polítics perdin totalment el control i encara que això passés caldria un lideratge. Per mi el més important, el canvi que hem d’aconseguir, l’esglaó que pot ser determinant és guanyar Barcelona com a ciutat independentista. Que el Batlle de Barcelona no sigui independentista és una anomalia massa important perquè el món ens cregui i ens accepti.

Joan Aguilà
Joan Aguilà
09.01.2019  ·  08:48

Efectivament, ens cal aquest “pensament lateral” per ser més creatius i sortir del bloqueig en el que estem instal·lats. Ni el govern serà el motor del canvi, ni tot el territori és homogeni, ni serà possible pactar una sortida no disrruptiva. Com molt bé diu l’editorial, cal alliberar aquestes restriccions mentals i tirar endavant. Això sí, amb unitat i estratègia compartida.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
09.01.2019  ·  08:49

Totes tres “provocacions” em semblen una bona idea, en especial la 2. N’hi afegeixo una quarta: és absolutament imperatiu eliminar d’entre nosaltres la moral de derrota si volem guanyar.

Jordi Minguell
Jordi Minguell
09.01.2019  ·  08:56

Diu que algú va advertir Stalin: «Això no agradarà al papa». L’home, potser aixecant el bigoti, va respondre: «Quantes divisions té el papa?» On són les nostres divisions, Vicent, per a fer front a la inevitable violència cega que el règim franquista desfermarà si fem alguna de les coses que proposes? Tens raó, cal abandonar l’obsessió de al legalitat. Tots els revolucionaris han considerat legítimes les pròpies accions. Per definició. Això no cap al cap de la immensa majoria dels catalans. O sigui, res de divisions armades i moltes divisions dialéctiqeus sobre la tècnica d’asclar cabells longitudinalment en vint sectors. I qui dia passa any empeny.

Albert Miret
Albert Miret
09.01.2019  ·  09:01

En referència a la primera provocació, haig de dir que ja fa un any que esperem que el govern digui el quan i el com es fa la independència, i això no passa ni sembla que hagi de passar en un temps raonablement proper.
En vers a la segona provocació, em temo que seria més fàcil per a ells anar destruint poble per poble que no pas intentar-ho amb tot el país, excepte que precisament fos l’atac a un o varis dels llocs el que encengués la flama i l’adhesió dels altres i es produís en molt poc temps la rebelió total, inutilitzant els seus atacs. A banda d’això, no sé si sense violència seríem capaços de defensar un territori davant la immensa brutalitat de l’enemic. Ja he explicat repetidament la meva opinió sobre el tema de la defensa del territori.
Quant a l’obsessió per la legalitat, comparteixo que em sembla completament ridícula en un estat que se la passa pel forro diàriament, i no tan sols la seva pròpia legalitat sinó també l’europea i els principis que regeixen la legalitat mundial. Si ells, que han tingut segles per a fer-se una legalitat a mida de la seva profunda iniquitat, la compleixen només quan els interessa i la tergiversen de la manera més barroera i sense gens de vergonya cada vegada que els cal, què punyetes fem nosaltres respectant-la? Crec que ja avui ens és imprescindible seguir les normes de la NOSTRA legalitat, de les nostres lleis, d’unes lleis fetes per al poble i no contra ell com són les espanyoles. És per això que no entenc què està fent Waterloo, esperant i esperant, no sabem què. Que el nostre govern a Catalunya s’obsessioni amb seguir les seves normes, no em sembla que sigui cap estratègia sinó un símptoma clar de la seva immensa por de ser castigats.

joan rovira
joan rovira
09.01.2019  ·  09:33

La realitat no és només política, ni cartogràfica, ni econòmica, ni sociològica, etc. com ho posen en relleu els comentaris dels quals participo: “som un poble en moviment” Josep Usó; “estem en un moment nou” Núria Coma; “som República” Carles Macaya; “i si pensem digitalment?” Gabriel Mir; “Consell per la República, les municipals” Félix Arias; “Nosaltres no som violents, però ells sí” Miquel Gilibert.

Aquestes percepcions, no tenen res a veure amb les visions d’alguns polítics, mitjans, o tertulians que d’una manera, a parer meu impúdica, difonen opinions interessades i partidistes; contaminant a la manera colonial espanyola el context català actual.

Cal saber distingir entre aquest doble context, oficial i el que diu la gent. I, sóc optimista perquè aquest país serà, no el que diuen les opinions oficials o la tele, sinó el que vulgui la seva gent culta i cívica, que és majoritària. “No veiem el tot de res” Montaigne, Essais.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
09.01.2019  ·  09:38

Enhorabona bona, magnífic editorial. Els nostres polítics estàn esperant, ens supliquen, que els passem per sobre. El primer pas – despenjar la bandera i alliberar els presoners, ho estàn esperant.

David Tarrason
David Tarrason
09.01.2019  ·  09:48

“Provocation is a way of putting reality on its feet,” Bertolt Brecht
Gran cita! Gràcies Vicent

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
09.01.2019  ·  09:57

Encara hi ha un altre cas, però a la inversa, de creació d’una legalitat nova. Els anys trenta, la legalitat democràtica espanyola era republicana. Un colp d’estat de militars africanistes contra l’escalafó va propiciar un alçament armat que provocaria una guerra incivil. Amb el suport del capitalisme intern i en part exterior, la burla de Hitler, Mussolini i Salazar al pacte de no intervenció i la manca de resolució de les democràcies, es crea un Estado Nuevo il·legítim que ja no van discutir els aliats vencedors de la II GM més que amb la retirada d’ambaixadors i que ha deixat en herència el règim del 78.

Pep Agulló
Pep Agulló
09.01.2019  ·  10:02

SOUS LES PAVÉS , LA PLAGE

De vegades hauríem de recordar el maig del 68 per tenir una visió més enllà d’opinions, pors i arguments repetits. Diguem-li “provocacions” per prudència… de tan simples no les veiem i són desconcertants. Encara més, les 3 “provocacions” estan validades per fets històrics en què la violència de l’Estat o Estats era ben palesa. La violència de l’Estat no pot ser excusa de res, es dóna per fet. Parlem de política.

1/ L’obsessió pel govern. Completament d’acord. No cal la pregunta d’en Vicent. El govern ha de ser la crossa que defensi la decisió sobirana de la ciutadania, el momentum.

2/ territoris alliberats que configurin una nova realitat indiscutible. Aquí hi posaria un apartat 2-B. Ja tenim territori alliberat, la seu republicana de Waterloo. Si a això li sumem el control del territori a través de la xarxa amb un Estat Major (el que sigui) a la clandestinitat per resistir els embats repressius. Qui atura el reconeixement de la nova legalitat conquerida?

3/ L’obsessió per la legalitat. Els fets revolucionaris de les majories determinen la legalitat. Res més a dir. De legalitat a legalitat però amb una ruptura (revolució) pel mig.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

David Escobedo
David Escobedo
09.01.2019  ·  10:08

La independència será un fet quan els catalans vulguin la independència.

Abans no. Abans no será per molts plans, idees, actuacions o estratègies que es facin.
Un cop els catalans vulguin, llavors articularan sense cap tipus de problema aquesta voluntat en un moviment polític clarament majoritari, per la senzilla raó de que els polítics només tindran un anhel al que donar satisfacció.
Primer els cors i els caps dels catalans, després Catalunya. Aquest és l´ordre correcte. Res funcionarà sense els catalans.

Jo no ho veig tant difícil. Jo veig Catalunya prou forta, rica i meravellosa com per poder ser un projecte segur, il.lusionant i engrescador. Ho tenim tot aqui! Però esteu completament aturats, segrestats, arraconats per una idea d´España i dels espanyols completament errònia.

Penso que el primer pas és fer un reset, netejar el Parlament, dir la veritat i centrar-se en actuar i en governar, per responsabilitat, com un estat modern, transparent i eficient dintre de les possibilitats reals que hi han. España ara mateix es percebuda per molts catalans com un refugi en front de la inestabilitat, la inseguretat i l´agressivitat del projecte catalanista, i penso que aquest és un factor important.
S´ha de superar aquesta dialéctica victimista que sublima qualsevol incident fins al ridícul fent de l´anécdota categoria. Penso que cal dir que aquí, a Catalunya dins d´España, es viu molt bé, que som rics, que som individualment lliures, però que es vol ser país i que aquesta voluntat no té cap fonament alié a una qüestió identitària i emocional. Dir això seria dir la veritat.

S´han de buscar fòrmules de sobirania compartida i deixar de banda posicions maximalistes. No es pot véncer España, però si es pot guanyar.

Jo, sense compartir l´objectiu, només des d´una perspectiva de l´anàlisi de la situació real, estic completament d´acord amb en Sergi Guitart, que és com una veu solitària enmig del no res: primer conquerir els catalans, després guanyar Catalunya.

Enric Vilar
Enric Vilar
09.01.2019  ·  11:46

Ja fa un parell de dies que ho comento.
Tant li fa quin mètode dels tres, o més si n’hi ha: “la República Catalana la farà el Poble”. Fer República de sofà no es possible.
Dit això, qualsevol de las tres possibilitats o combinació necessitarà de tot el poble català. Mica a mica, o tot d’una vegada.
Al sofà o cantant caramelles a presons segur que no.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
09.01.2019  ·  12:40

Crec que falta una altra obsessió.
La de que sabem que l’estat, amb la nostra estratègia actual, és capaç d’arribar a una guerra abans de deixar lliure Catalunya.

I encara una altra: sabem que un 20-25% dels vots independentistes són de gent poc convençuda que ens aniran abandonant si no ens veuen vencedors. L’1 Oc ens veien vencedors.

Albert Martín
Albert Martín
09.01.2019  ·  12:51

La cosa és molt senzilla: PP (4 diputats de 135), Cs (36 de 135) i PSOE (17 de 135) no tenen cap incentiu per negociar res perquè saben que, en eleccions normals, aquí no governaran mai i, en canvi, els pot costar el governar a Espanya.

Paradoxalment, allò que més li convé a l’Estat seria cedir en prou coses com per reduir el nombre de votants independentistes però, allò que més li convé a l’Estat no és el que convé als partits estatals per separat, malgrat que s’omplen la boca del “sentit d’Estat”. Per tant, no hi ha sortida si no és que…

La base real de qualsevol acció o negociació no és la raó que es tingui (que totes dues parts creuen que la tenen) si no la força que cadascú dels negociadors creu que té l’altre per sostenir les seves pretensions. Ens aboquen de nou a la unilateralitat i el nostre repte per a quan arribi aquest moment, és aconseguir més força de la que teníem l’octubre de 2017: passar del 50%, ser capaços de controlar els llocs clau del territori, saber com frenarem o farem cas omís del proper i més dur 155, que el Baix i la petroquímica parin dirigits pels seus sindicalistes, que els mossos es quadrin davant del President i no de la Delegada del Gobierno…

Paciència, perseverança i organització per fer-nos més forts i aprofitar tots els recursos de què es disposa para conseguir el efecto sin que se note el cuidado. I potser, si fem creïble aquesta força, s’avindran a negociar per estalviar-se mals majors.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
09.01.2019  ·  12:59

El punt 2 d’en Pep Agulló no podrà ser fins que la meitat del mon independentista no pari de fer els possibles per aillar Waterloo.

En tot cas, d’acord amb en Miquel Gilibert.

Robert Joan
Robert Joan
09.01.2019  ·  16:02

Bon dia!

La meva opinió amb crítica negativa a l’editorial d’ahir deia:

“Benvingut a la dura realitat, Sr Partal!

La malaguanyada Patricia Gabancho ho va dir ara fa temps: ‘No són
aquests els líders polítics que portaran Catalunya a la independència'”

Si aquesta opinió atribueix a algú cap fracàs, ho fa als líders
polítics autoanomenats independentistes.

La crítica negativa continguda a la primera frase només pretèn fer
referència al, de vegades, excessiu optimisme del Sr Partal. Sense
anar més lluny, l’anàlisi d’avui és acadèmicament impecable. Però
malgrat que el segon paràgraf comença afirmant “Parle de com fer
efectiva la República”, no trobo, però, cap descripció sobre
l'”efectivitat”. Caldria descriure amb quins mitjans i per quant de
temps podriem controlar la frontera amb Catalunya Nord, amb l’estat
francès i el del traçat del TGV i l’autopista …

Per acabar: i) L’editorial defineix un molt bon programa d’acció, pensem-hi!
ii) Continuarè llegint els editorials del Sr Partal, m’agraden.

Roser Caminals
Roser Caminals
09.01.2019  ·  16:26

Em sumo als comentaris de Pep Agulló.
L’espai lliure, de moment, és Waterloo, i ‘hem de fer créixer. Albert Miret pregunta què espera Waterloo. Doncs espera–i hi treballa–complicitats i reconeixement per la República, que em temo que no arribaran fins que la crisi passi a una fase més aguda amb les sentències dels judicis. Estónia, Taiwan, Kossove i Eslovènia trancaven amb règims comunistes, obertament totalitaris. La disfressa democråtica de l’estat espanyol encara té pes internacional, tot i que cada dia perd unces.

jordi Rovira
jordi Rovira
09.01.2019  ·  18:09

Ahir comentava com es pot materialitzar la independència, i en feia una revisió de diferents camins per arribar-hi: arrabassar institucionalment el control, perdre institucionalment el control, o mirar de no perdre el control institucional.
Aquest últim supòsit servia per il·lustrar el nostre cas. I ara una nova provocació en el sentit que dóna al terme l’editorial d’avui: quan has de mirar de no perdre institucionalment és que ja ho has perdut en un altre camp. L’independentisme ha de deixar de jugar en camp contrari. I ha de deixar de mesurar i fer balanç amb les unitats comptables dels altres. Ha de fer créixer els seus havers, i comptar-los de la seva manera. I una nova provocació: no sóc pas independentista per acabar siguent un nacionalista català enfrontat a uns rancis nacionalistes espanyols. El seu error rau en la seva força: tenir en el domini de l’estat un monocultiu intensiu i únic. Un error de calaix si un pensa que és justament aquest estat nació que tant cuida el seu nacionalisme exacerbat, l’artefacte que està posat en discussió en aquest embat globalitzador que vivim.
Jo no invertiria en cap negoci de pedres de foguera del segle XXI !

Alexandre Pineda
Alexandre Pineda
09.01.2019  ·  18:55

Vicent Partal, ens ha despertat la memòria positivament, i les conclusions que exposa les trobo com una anàlisi adequada a la realitat del moment, i en cap moment podem deixar de lluitar, per deslliurar-nos d’una colonització de cinc segles i escaig. Salut! i la seguretat que guanyarem, com exigeix tot un poble digne i d’estrenu coratge.

Tomàs Mulet
Tomàs Mulet
09.01.2019  ·  22:59

Hi ha una quarta obsessió, que és la que té ERC en torpedinar tot allò que faci olor de Carles Puigdemont.
Si afegim que ho fa amb premeditació i nocturnitat, es fa bastant costa amunt un canvi a curt termini.
Després del 31-G s’hauria hagut de convocar noves eleccions. Ara es tard, però segueix essent necessari, perquè s’està perdent el temps.

Ramon Plana
Ramon Plana
12.01.2019  ·  21:12

Per fer efectiva la República serà determinant el nostre suport al govern lliure de Brussel·les. El canal ja està establert, el Consell per la República. El nostre suport i obediència al govern espanyol encara està intacte, continuem pagant religiosament els impostos. Ara es tracta de donar suport al nostre govern legítim fins aconseguir que torni a Barcelona.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies