Taiwan: l’estat independent que ara aspira a ser un país

  • El govern independentista prova d'allunyar-se de la pressió de la Xina remarcant les grans diferències entre totes dues societats

VilaWeb
Vicent Partal
07.01.2019 - 21:50
Actualització: 08.01.2019 - 07:50

La presidenta de Taiwan, Tsai Ing Wen, ha descartat la unificació amb la República Popular de la Xina, com a resposta a les amenaces xineses d’envair el país. Ho ha dit en una publicació a Facebook que inclou una versió en català amb una senyera estelada. Demana suport internacional per a defensar la sobirania de l’illa i diu que no acceptaran la solució xinesa coneguda com ‘un país i dos sistemes’.

La situació jurídica de Taiwan és excepcional dins la comunitat internacional. Taiwan és un estat independent, que té ple control del seu territori i un exèrcit potent, però que ara mateix només el reconeixen diplomàticament setze estats membres de les Nacions Unides i la Santa Seu. Tot i això, hi ha cinquanta-set estats més que mantenen representacions diplomàtiques no oficials a l’illa i 124 estats que tenen un acord d’exempció de visat que permet als seus nacionals de viatjar amb el passaport de Taiwan.

Però aquests reconeixements, i és això que fa excepcional la situació, no són per a Taiwan com a estat independent sinó per al govern de Taiwan com a govern legítim de tota la Xina. De fet, el nom oficial del país no és pas Taiwan sinó República de la Xina. Aquesta situació complicada té unes arrels històriques, i les generacions més joves, incloent-hi la presidenta Tsai Ing Wen, la volen superar tot proclamant Taiwan com a estat independent. D’alguna manera, es pot dir que Taiwan és un estat, però que encara aspira a ser un país.

Taiwan com a refugi del govern xinès
El 1949, el triomf del Partit Comunista en la guerra civil de la Xina va obligar el govern xinès, del Kuomingtang, a refugiar-se a l’illa de Taiwan, que no va ser mai conquerida per les forces de Mao. Allà, va continuar existint la República de la Xina i s’hi va mantenir l’enfrontament amb la nova República Popular de la Xina proclamada per Mao Zedong al continent. Milers de funcionaris xinesos es van desplaçar a Taiwan, cosa que va comportar un gran canvi demogràfic i lingüístic a l’illa, i des d’aquell moment, cadascun dels dos estats xinesos ha lluitat perquè el món els reconega com a únic govern i legítim de tota la Xina. En aquest sentit, Taiwan no pretenia de ser un estat independent de la Xina sinó ser-ne la representació legítima. Per la seua banda, la República Popular de la Xina també reclamava la sobirania sobre Taiwan, sense que cap dels dos estats pogués alterar de manera substancial la balança. Ni la Xina podia conquerir Taiwan ni Taiwan podia controlar la Xina continental.

Cal tenir en compte que la continuïtat del règim del Kuomintang a Taiwan fou possible, principalment, gràcies a la intervenció dels Estats Units, que protegiren l’illa d’una invasió de la Xina continental, sobretot d’ençà de l’esclat de la guerra de Corea, on Mao donà suport a Corea del Nord.

A partir dels anys setanta, la batalla diplomàtica per veure quin dels dos estats representava la Xina es va anar decantant a favor de la Xina comunista, atès que molts països, començant pels Estats Units mateixos, van passar de reconèixer oficialment la República de la Xina com a representant de la Xina a reconèixer que la representació la tenia la República Popular. Taiwan, que fins aleshores ostentava la representació de tota la Xina a l’ONU i formava part del Consell de Seguretat, va veure com la cadira canviava de mans el 1971, quan va ser expulsat i el seu lloc el passà a ocupar el govern de la República Popular.

Des d’aleshores, la República Popular de la Xina no accepta de cap manera que la República de la Xina-Taiwan reba el tractament d’estat independent a escala internacional. Per això, qui vulga establir relacions diplomàtiques amb Pequín ha de trencar qualsevol relació amb Taipei. Pequín també fa servir la seua influència diplomàtica per a evitar que la República de la Xina puga participar oficialment en esdeveniments mundials com ara els Jocs Olímpics o formar part d’organismes internacional. Tanmateix, en el cas dels Jocs Olímpics, Taiwan hi participa, això sí, sense bandera nacional ni el nom oficial del país. A més, forma part d’organismes sectorials de les Nacions Unides i altres organitzacions internacionals amb estatus d’observador. Però la situació no és tan clara com puga semblar. Els Estats Units, el Japó i Austràlia proporcionen un ampli suport militar i polític a Taiwan, encara que no el reconeguen oficialment.

Però legalment, la República Popular de la Xina encara té l’objectiu de reunificar la Xina, és a dir, de recuperar Taiwan i integrar-la dins el seu territori. Conscient que les dècades que han passat han portat a una separació important entre totes dues societats, la Xina ha proclamat com a política oficial la idea de ‘un país i dos sistemes’. Això significa que dins el mateix país poden conviure dos sistemes diferents: el capitalista a Taiwan, Hong-Kong i Macau, i el comunista a la resta.

Per la seua banda, la República de la Xina-Taiwan reivindica en teoria la sobirania sobre tot el país, és a dir, també sobre les províncies continentals. Tanmateix, a la pràctica, no fa res per a assolir aquest objectiu, i de manera no oficial proposa d’admetre l’existència de dues Xines i, fins i tot, de dos països diferents: Taiwan i la Xina. Per aconseguir-ho, hauria de renunciar a la representació del conjunt de la Xina i proclamar la independència.

Per entendre la situació, es pot recórrer a una analogia amb la república espanyola. Al final de la guerra, l’any 1939, la república espanyola va provar de fortificar-se al Baix Vinalopó, entre Elda i Petrer, amb l’esperança que resistint en un territori petit i controlat, els estats europeus no reconeixerien el règim de Franco sinó que mantindrien la república com a representació legítima de tot l’estat espanyol. Negrín pensava que la Segona Guerra Mundial esclataria aviat i que aleshores els aliats atacarien Franco, amb la qual cosa canviaria el balanç de forces. Això no va passar. Però si hagués passat, podríem trobar-nos avui que una part de la demarcació d’Alacant fos un estat independent de fet, que reclamaria ser el govern legítim de tot l’estat espanyol, malgrat controlar només una part molt petita del territori. Com a Taiwan, el debat acabaria evolucionant cap a la discussió si això tindria cap sentit o si seria millor separar-se. Si dos governs reclamen de ser els governs legítims d’un sol territori, la comunitat internacional es veu obligada a triar entre l’un i l’altre. En canvi, si es proclamen independents, els poden reconèixer tots dos.

Democràcia i prosperitat com a motors de la independència
En un principi, després d’haver-se instal·lat a Taiwan, la República de la Xina va continuar essent un sistema de partit únic, una dictadura dominada pel Kuomingtang. Però el 1987, va evolucionar cap a la democràcia i el multipartidisme, de manera que Taiwan s’ha convertit en un dels països més dinàmics i oberts de la zona. També econòmicament. Avui, Taiwan és la setena economia asiàtica i la que fa vint-i-quatre al món.

Després de la mort del president Chiang Ching-kuo (1988), el seu successor, Lee Teng-hui, va continuar el procés de democratització i de cessió del poder als nadius de Taiwan, que ja hi eren abans de l’arribada del govern xinès del Kuomingtang, al final de la guerra. La democràcia va arribar el 1991, quan l’Antiga Assemblea Nacional, que estava formada per diputats perpetus que representaven totes les províncies continentals, fou dissolta i se’n convocà una de nova elegida lliurement, aquesta volta tan sols pels ciutadans de Taiwan. El 1994, també s’establí l’elecció popular pels taiwanesos del president de la República de la Xina. Al mateix temps, va començar un procés de recuperació de la identitat pròpia de Taiwan deixant de banda el discurs nacional xinès. Això ha implicat, per exemple, el reconeixement de les llengües autòctones parlades pels pobladors de l’illa abans de l’arribada del govern de la República de la Xina.

La victòria electoral dels independentistes de Tsai Ing Wen, el gener del 2016, ha accelerat el procés de diversificació de Taiwan, tot i que el seu Partit Progressista Democràtic ha rebut una important derrota en les darreres eleccions municipals i parlamentàries, a mans, precisament, dels partidaris de continuar considerant-se la Xina.

Tsa Ing Wen ha aprovat un programa ambiciós que inclou fer de l’anglès també llengua oficial i facilitar la nacionalització de ciutadans estrangers, amb l’aspiració que d’ací a pocs anys un 20% de la població de l’illa no siga ètnicament xinesa. També s’han liberalitzat molts aspectes de la vida: en principi, s’han autoritzat els matrimonis homosexuals, i es fomenta molt la llibertat de premsa. La voluntat és crear una societat tan antagònica amb la xinesa que la independència siga inevitable. La repressió que ha començat a Hong-Kong aquests darrers mesos ha fet que molts occidentals i demòcrates d’Hong-Kong hagen començat a instal·lar-se a l’illa tot proclamant-la un refugi dels drets humans.

Segons la Resolució sobre el futur de Taiwan, de 1999, el Partit Popular Progressista (PPD), al poder, considera que l’anomenada ‘República de la Xina (Taiwan)’ és un país independent i sobirà format per Taiwan i les illes més petites que l’envolten, la sobirania del qual deriva només dels ciutadans de la República de la Xina que viuen a Taiwan –és a dir, que aplica el principi d’autodeterminació. El PPD considera que la independència de Taiwan és un fet que fa innecessària una declaració formal d’independència i rebutja l’anomenat ‘principi d’una Xina’ definit el 1992 per Taiwan com a base per a les relacions diplomàtiques oficials amb la Xina continental. Aquest principi reconeixia que existien dos estats però que només hi havia una Xina.

El PPD va més enllà encara i argumenta que els esforços per a promoure una identitat nacional taiwanesa pretenen normalitzar-la. Una identitat que és barreja de diverses, inclosa la xinesa, i que va ser reprimida pel govern autoritari del Kuomintang, ara a l’oposició, des que va arribar a l’illa el 1949.

El paper del Japó i una rendició sota discussió
Els independentistes taiwanesos diuen que l’ocupació de l’illa pel govern xinès del Kuomintang no va ser legal. Entre 1895 i 1945, Taiwan no va formar part de la Xina sinó del Japó, després d’uns anys en què va ser independent, amb el nom de República de Formosa, i d’haver format part de l’imperi xinès.

El 17 d’agost de 1945, els Estats Units van obligar l’emperador del Japó a signar el document de rendició, pel qual el Japó renunciava oficialment al seu imperi i tornava els drets sobre les terres que havia conquerit als diversos estats. Això va afectar una àmplia zona del Pacífic i l’Àsia. Taiwan va ser un dels territoris als quals va renunciar el Japó, però no es va especificar a favor de qui renunciava. El text exacte de l’article 2 del Tractat de San Francisco diu, simplement, que el Japó ‘renuncia a qualsevol dret, títol i reclamació sobre Formosa i Pescadors’ (els noms històrics de Taiwan i Penghu), però no n’indica cap estat successor.

Fins a l’arribada dels independentistes al poder, ni el govern de la República de la Xina ni el de la República Popular no acceptaven aquesta tesi, i tots dos posaven en relleu que la República de la Xina s’havia fet càrrec del govern de l’illa. L’actual govern i, en general, els independentistes insisteixen que el Tractat de San Francisco, com que no nomena cap successor, obre la porta al dret d’autodeterminació i reconeix una realitat plural. Que Taiwan és una illa amb forts vincles amb la Xina però amb una personalitat pròpia que va més enllà i que integra múltiples realitats.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any