Les limitacions dels partits independentistes són cada vegada més a la vista

«És impossible de negar que l'actual generació de polítics independentistes ha estat incapaç de respondre a les expectatives socials»

Vicent Partal
Vicent Partal
08.01.2019 - 07:58
Actualització: 08.01.2019 - 08:58
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Les limitacions dels partits polítics independentistes es van fent més evidents com més s’acosta el judici i les eleccions del mes de maig. Després d’haver vist com els uns i els altres masegaven i utilitzaven la unitat, ara aquella promesa d’un simple acord estratègic de mínims es veu com més va més lluny. Fins al punt que, si no hi ha cap sorpresa de darrera hora, el judici al govern i al Parlament de Catalunya, probablement el més important de la història d’aquest país, començarà sense que PDECat i ERC hagen pogut ni tan sols posar-se d’acord sobre com fer-hi front. D’ací a uns quants anys, quan es tot puga mirar amb la serenitat que ara és impossible de tenir, estic segur que aquests mesos que hem viscut d’ençà de la proclamació de la independència seran jutjats amb molta duresa.

Aquestes darreres setmanes, a més, la situació en compte de millorar s’ha agreujat, perquè ara ni tan sols proven de dissimular i exposen públicament, amb tota la cruesa, l’enorme deteriorament de les relacions personals. A les xarxes socials –sobretot però no tan solament–, les campanyes pre-electorals dels dos partits han esdevingut un continu d’insults, provocacions gratuïtes, recels, suspicàcies, maniobres poc netes i mentides que, a més, pretenen involucrar tothom en el seus mètodes destructius. Vulgues no vulgues. Hi ha una bunquerització política en acció que es fonamenta a acusar tothom qui no és acríticament favorable als uns de ser dels altres. I hem de denunciar que això és un mètode en si, pensat per negar el debat i per amagar que molta gent no solament no és ni dels uns ni dels altres sinó que no vol ser enquadrada, de manera intransigent i a la força, amb els uns o bé amb els altres.

Evidentment, no tots els polítics independentistes catalans actuen així, per sort! I és cert que hi ha moltes gradacions, molts matisos que s’haurien de fer i que un simple article com aquest no pot contenir ni descriure. Ens hi estaríem hores. Però el conjunt, la visió de conjunt, també és important. I, mirant en bloc tot això que ha passat d’ençà de l’octubre del 2017, és impossible de negar que l’actual generació de polítics independentistes ha estat incapaç de respondre a les expectatives socials.

Per a alguna gent això és un motiu de desil·lusió profunda, desmobilitzadora. Ho entenc, encara que no ho compartesc, perquè obsedir-se en els polítics és negar la manera com hem arribat on hem arribat. És veritat que intentar entendre com se superarà la situació actual és molt més complicat si a totes les variables ja conegudes hi hem d’afegir aquesta incapacitat política de traure profit immediat del primer d’octubre, del 3 d’octubre, del 27 d’octubre i del 21 de desembre.

Però la resposta està, ben viva i ben clara, en aquests mateixos quatre dies, en la decisió popular que expressen i en la reacció exemplar de la classe política a aquesta decisió, provinent de la mateixa gent que ara, paradoxalment i incomprensiblement, no es pot posar d’acord ni en com encarar el seu judici. La resposta és escrita en el repàs de tot allò que ha passat aquests anys. En tot allò que ha passat des que el 13 de setembre de 2009 els veïns d’Arenys de Munt van decidir que no esperarien més i que la força per a canviar el país residia directament en ells mateixos; i des que el 10 de juliol de 2010 un milió de persones desorganitzades i sense cap guia que els indicàs el camí van anar als carrers de Barcelona molt més enllà que no preveien els polítics d’aquell moment.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
GABRIEL MIR
GABRIEL MIR
07.01.2019  ·  22:21

Per a qui està ofuscat en altres idees, costa molt adonar-se que això és un moviment popular, de la gent, perseguint conceptes com pau, democràcia i respecte.

Josep Usó
Josep Usó
07.01.2019  ·  22:35

Hi ha persones en els aparells dels partits polítics que només veuen e seu interès personal en tant que disposar d’una nòmina a final de mes. Lògicament, no poden esperar que la gent es moleste en entendre el seu comportament. Ja s’ho veuran. El moviment no s’aturarà per esperar-los. No hi ha ningú imprescindible. L’onada també se’ls empassarà.

Toni Delgado
Toni Delgado
07.01.2019  ·  22:38

el canibalisme polític ha estat sempre un dels trets característics de l’independentisme català. Interessos grupals o individuals han torpedinat l’interès comú en nom d’una o altra idea més o menys lluent, però en general i en el fons la tònica general han estat els interessos mesquins, les cadires, els sous i, pel damunt de tot, l’estretor de mires i la manca de sentit d’estat. Quaranta anys de peix al cove han deixat la seva emprenta, i es nota, es pateix i ara es paga. Sense unitat estratègica, ja no parlo de la desitjable que hauria de ser temporalment orgànica al meu parer, ho tenim pelut. Però no impossible, de moment la gent aguanta, tothom al seu nivell i fa segons les seves possibilitats com en Jordi Puig. Això ja no va d’hegemonies partidaries, això va d’entendre que l’hegemonia està en mans del poble.

Albert T
Albert T
07.01.2019  ·  22:40

Evidentment hi ha molta misèria politica, però llastimosament també humana en el comportament de tots aquests miserables individus, irresponsables, egoistes i sense cap respecte a la voluntat de la gent que els va donar la seva confiança, ara traïda d’una manera abastament ignominiosa!
Com diu molt bé el senyor Vicent, que tots tinguin ben clar que molts n’estem prenent bona nota i que, com que tenim molt clar que lluitem perquè no volem aquesta mena de país, no oblidarem ni perdonarem aquestes fastigoses conductes mai més!

Jordi Pedemonte
Jordi Pedemonte
07.01.2019  ·  22:42

En aquell moment, els “nostres” polítics no opinaven.
Ara els tenim en contra.
Per molts que siguem, hi ha molta gent que seguirà a ulls clucs el que els “nostres” polítics diguin, encara que sigui evident que és per destruir nostre el país.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
07.01.2019  ·  22:49

L’església sempre anant contra la LLIBERTAT! Déu meu, que hi farem!

Rosa Gispert
Rosa Gispert
07.01.2019  ·  22:50

L’espectacle que estàn donant els partits polítics independentistes és vergonyós. Em pregunto si ho saben els que estan presoners i què en pensen. Ells estan junts a la presó i viuen les mateixes experiències. No em puc creure que això no uneixi i que de retruc no pugui ser un mecanisme per impulsar una via de resposta comú a través dels partits.
Ho saben que sense la reacció del poble es passaran molts anys a la presó?. I nosaltres, ho sabem que amb aquests polítics incapaços el que ens espera són molts anys de feixisme desbocat?.

Antoni Oller
Antoni Oller
07.01.2019  ·  22:51

Últimament, quan llegeixo els editorials de Partal tinc una barreja d’emocions. Per una banda, no em desagrada constatar que encara soc capaç d’intuir la realitat política sense estar-hi ficat a dins, perquè veig que Partal va desistint progressivament tant d’ERC com de post-CDC; però per l’altra banda em deixa sense esma constatar que es va complint allò que em temia, i que Partal avui, potser sense voler, resumeix en una frase immillorable: “l’actual generació de polítics independentistes ha estat incapaç de respondre a les expectatives socials”. Per si calgués, que espero que no, m’atreveixo a “traduir”, anant un pas més: per tant caldrà esperar a una nova generació, és a dir, anys. I jo insisteixo: amb ERC i post-Convergència, mai hi haurà independència. Avui he tingut la oportunitat de parlar amb algú que de ben segur té més informació que jo, i m’ha dit, i me’n fio, quelcom molt semblant al que ens va dir en Lluis Llach no fa gaire, que era aproximadament: “no és veritat que no hi hagués res preparat, si no es va tirar endavant va ser per altres raons”. Això no és en absolut contradictori amb la frase estrella d’avui de l’editorial. Per tant, els independentistes de base una de les coses que podem fer és intentar accelerar aquest imprescindible canvi generacional … amb canvi de sigles, d’aparells i de professionals polítics. Però ànims, que ens en sortirem. Els barcelonins tindreu d’aquí menys de 4 mesos la primera oportunitat.

jaume vall
jaume vall
07.01.2019  ·  23:54

Malauradament haurem d’aplicar un silogisme com el que utilitzem parlant de la inactivitat dels estats europeus en la qüestió catalana : la ue només és mourà si veu perillar l’economia….
els partits sobiranistes només es mouran si veuen perillar l’hegemonia….

com “avisar-los”?

potser l’ANC “avisant-los” que si no hi ha unitat estratègica i lleialtat mútua, promourà el vot en blanc en les següents eleccions.

que això és un tret al peu ?
i votar un dels dos (dels tres) partits sobiranistes que han estat menyspreant-nos, què és ?

sense apriorismes, aquestes properes eleccions veuré què proposa i com proposa cada partit, i si cap em convenç, blanc.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
07.01.2019  ·  23:54

D’acord amb en Gabriel Mir. Coi, som milions de persones que volem arribar a Itaca, no? I sí, jo mateix em sento màximament frustrat amb setanta persones a les que vam votar per a que fessin el contrari del que han fet. M’emprenya haver d’anar a votar, sé que ho he de fer per a no regalar un vot per omissió al bloc del 155, però no tinc cap ganes de votar a uns partits que tinc clar que no ens duran a Itaca. Les úniques variables polítiques més optimistes són la irrupció de la Crida, que per a mi és una incògnita (tant pot ser el revulsiu que tanta falta fa, com no quallar), i Waterloo, que fan feina fins on poden però que són els únics que ens regalen algun bon moment per a revifar els ànims (i aquí Lluís Puig ens n’ha regalat un de formidable des de Perpinyà). Però el problema hi és: un tap d’ampolla en el que setanta persones li barren el pas a uns quants milions. And that ain’t good.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
08.01.2019  ·  00:04

Tant els comentaris d’en Pere Martí com els de Vicent Partal parlant dels moviments politics
em va fàstic, no per lo que comentin ells, sino per la trista realitat dels “polítics”

Cada vegada veig més clar que NO ens en Sortirem perquè ells No Volen.

Han jugat amb nosaltres x una República en que no creuen ni ells

I al final haurem d’acceptar amb Profunda Tristor que és impossible separar.se
de l’Estat

Josep Gambau
Josep Gambau
08.01.2019  ·  00:09

Malauradament ja fa temps, després de la no investidura del MH President Carles Puigdemont, que no crec en cap Partit. Però encara tinc l’esperança ,depositada en la gent, per assolir tot el que ha significat el 1-O.
Salut , força i llibertat.

Xavier Arenas
Xavier Arenas
08.01.2019  ·  00:43

Potser la resposta està en els 100 i escarx mil euros qie cobra el MHP Torrent ?

Antoni López
Antoni López
08.01.2019  ·  00:46

Ha descrit molt be que ès la a-politica. Jo crec que no hi harriben , que els be gran.

Trisha Dominguez
Trisha Dominguez
08.01.2019  ·  02:47

El poble mana i si el Govern no obeeix, li dóna un cop de peu i segueix caminant. Força! Som més a prop que mai de la nostra llibertat! Visca la República i vots a Primàries Catalunya!

Montserrat Canela
Montserrat Canela
08.01.2019  ·  05:23

No es pot tornar enrera, el moviment que va començar espontaniament i va madurar fins a ser una força ttemenda no pot tornar al moment 0. Els partits són persones que prenen decisions, tenen famílies, amics, ciutadans. Cadascuna d’aquestes persones és responsable de personalment del què està passant i és responsable de redreçar-ho.Molta gent ha arriscat molt i ara aquestes persones en els partits tenen la responsabilitat de articular una resposta.

Joan Benet
Joan Benet
08.01.2019  ·  06:00

Espero que en Graupera arrasi a les eleccions a l’ajuntament de Barcelona. I no només pel que té d’ilusionant el seu projecte i perquè ha proposat més coses i té més idees que ningú que s’hi hagi presentat des de que tinc ús de raó; també perquè fotria una bona sacsejada a l’escena política catalana.
Si ell se’n surt, algú altre ho provarà i hi haurà també primàries a les properes eleccions a la Generalitat; i podrem enviar a pastar fang a tota aquesta colla de mediocres, trepes i vividors de la política que infesten els partits.
Per la meva part, només votaré primàries o CUP.
De nosaltres depèn fotre’ls un bon ensurt…

Carme Garcia
Carme Garcia
08.01.2019  ·  06:22

Aquets últims díes, només fan declaracions,manan el que hem de fer quan hi hagin els judicis. Perqué el poble hem de fer cas al que ens diuen? , quan ells ni tan sols ens hen fan.
Al que penso es que potser hauríem de començar a fer-los veure que si ells no fan cas al que se els hi está demanant, el poble no som xaiets que farán tot el que ells ens manin. Per part meva, quan arrivi el moment ja veuré el que faig i com manifesto el meu sentiment, perqué haig de fer costat a uns polítics que el que volen es traïr el meu mandat?.

Quim Paredes
Quim Paredes
08.01.2019  ·  07:55

Un dels pals de paller de la República és renovar la classe política i els seus vicis; que deixin de mirar pels seus partits i siguin capaços de mirar pel país. Seguim al carrer per avançar junts!

joan rovira
joan rovira
08.01.2019  ·  08:00

El sistema colonial té dos nivells de submissió de la població: l’exterior – domini espanyol- i l’interior -autonomisme català-.

L’1-O la població va aconseguir alliberar-se formalment del domini colonial espanyol; mentre que el 21-D, malgrat com s’ha explicat, va començar la pugna per desfer-se del col•laboracionisme colonial català.

Catalunya viu aquest doble procés d’alliberament nacional: respecte del Regne d’Espanya i dels partits polítics i personatges que han viscut a Catalunya de l’autonomisme. Sóc optimista perquè ambdós processos, un cop iniciats, són irreversibles.

Quan abans la població i els mitjans assumeixin que són dos processos d’alliberament, encara que complementaris, diferents; més aviat podrem dedicar-nos, amb persones capaces i coherents, a la construcció del nou país.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
08.01.2019  ·  08:02

El llibre “L’Oasi Català” va ser un magnífic treball d’investigació periodística que desvelava, de de fora, algunes interioritats de l’ecosistema polític català. Va ser revelador.No sé que s’hagi tornat a fer un treball de recerca i explicació com aquell però certament aniria molt bé perquè a les persones, als ciutadans, quan els expliquen les coses de manera professional les entenen. La generació dels polítics que apareixien en aquell llibre ha passat gairebé completament però n’està emergint una altra molt diferent i molt poc estudiada que és la que ens dona tantes sorpreses: bones i dolentes.
Tot això ve a tomb d’algunes de les preguntes que es fa l’editor envers els “anants i venints” del procés en el qual estem ficats. Durant força anys he tingut l’oportunitat de treballar a l’administració , tant en la local com en l’autonòmica, amb un càrrec d’un cert nivell i em sembla que aquesta maquinària, indispensable per sostenir funcionalment un estat, no s’ha pensat mai, ni ara mateix, amb aquesta finalitat. I, si algú l’ha pensat, no ho ha explicat cosa que, al capdavall, ve a ser el mateix.
Si algun dia el país es posa en marxa cap a un nou escenari de llibertat, igualtat i fraternitat, els funcionaris ens n’adonarem. De moment, queden moltes coses per fer i millorar. Tenir feina en perspectiva és bo. Ara, cal posar-s’hi, saber-ne i ,si no se’n sap, deixar passar els que en saben mitjançant procediments de mèrit professional, cosa que , al meu entendre, fa massa temps que no passa . Que cent anys després haguem d’enyorar Prat de la Riba no tranquil·litza gaire.

Albert Miret
Albert Miret
08.01.2019  ·  08:07

La gelosia és una cosa irracional i sembla que irrefrenable per a alguns. La constant destrucció del que ens havia pogut conduir fins a la independència no es produeix ara, sinó que es va estar produint ja abans de la declaració de la República, i la frenada immediata. La frase d’en Llach que ens recorda l’Antoni Oller, ens porta a sospitar seriosament que la frenada es va deure a l’amenaça de retirada de l’acord d’un personatge que tots sabem com se diu, però que ho callem per no esverar encara més el galliner. Tantes estades i anades i vingudes de la capital, tants contactes amb governants anticatalans i demostradament feixistes, comporten compromisos que ara estem pagant tots, perquè l’ordre als “polítics” actuals de fer de minaires continua i anirà in crescendo fins que, segons la seva imaginació malaltissa, puguin governar tot el país, encara que sigui sacrificant la voluntat de tot un poble i llogant el país per quatre monedes i quaranta anys més.
Jo ja m’estic cansant de callar, i imagino que, com jo n’hi ha molts més. Després d’haver despullat l’estat espanyol i haver ensenyat al món tota la seva podridura, potser va sent hora de despullar el govern català i mostrar al poble qui és cada un dels nostres governants i qui els comanda a l’ombra.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
08.01.2019  ·  08:30

Sense líders, sense comandament únic no hi ha procés d’alliberament. En aquesta guerra no tenim aliances, ni la força d’un exercit ni els diners necessaris per suportar un embat que signifiqui dies i dies de vaga. Tampoc tenim el més elemental, allò que no ha faltat mai en un procés d’aquestes característiques, un comandament únic. Tenim la gent, la imaginació, la intel·ligència i la perseverança … i sobretot la raó. Qui ens ho havia de dir fa 1, 2 o 3 anys … com se’n diu d’això, processisme?.

Mercè Pàmies
Mercè Pàmies
08.01.2019  ·  08:54

Penseu que l’1O, als mossos se’ls va donar l’ordre de requisar les urnes. Això vol dir que no hi havia la intensió de confrontar l’Estat. Els polítics van acatar en tot moment el que s’havia d’acatar per mantenir-se ‘dintre de la llei’, per tal de no poder ser acusats de rebel.lió; però això no els ha deslliurat de la presó o de l’exili. No van voler desobeïr, i mireu com els ha anat. I Catalunya, pitjor que abans, completament aixafada.

Tot va ser un brindis al sol i ho continua sent. L’única dada real que hi ha és que un percentatge molt alt de la població vol la independèncja; aquesta és l’única certesa. No hi ha res organitzat, no us penseu que algú té un pla secret perquè no hi és. Això ens ho vam creure abans però ara ja no. L’únic que podem fer és votar nous líders, com a mínim, per desbancar els que ens han portat on som (com ha dit Ponsatí, es necessita un nou lideratge). Ni els d’ERC, ni els del PDeCAT ens portaran enlloc; i els que puguin venir, no ho sabem.

Molts ànims per afrontar el dia a dia.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
08.01.2019  ·  08:55

Llevo más de un año de reloj denunciando a la quinta columna.

La operación de desmontaje de la voluntad popular, es decir la República Catalana, tuvo ayer dos hitos que en mi opinión son verdaderos pistoletazos de salida y esta vez muestran sus planes sin vergüenza e incluso con descaro.

Uno es el artículo de Sergi Sol en El Nacional “El càncer de l’independentisme” y el otro la defenestración de Laura Rosel del programa de TV3 FAQS.

Suena como suena pero si la voluntad popular, es decir las personas, no se rebelan cuanto antes y con contundencia en contra de los políticos vendepatrias, la partida está perdida por muchos años.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/sergi-sol-cancer-independentisme_341085_102.html

https://www.larepublica.cat/que-passa-al-faqs-llums-i-ombres-dun-canvi-ple-de-preguntes/

Joan Andreu Juan
Joan Andreu Juan
08.01.2019  ·  09:15

No t’has esmerat gaire avui. Tot el que comentes són evidències que tots ja coneixem.
Podries anar més enllà, no?
La força de la gent la necessitam a les eleccions. Si a les municipals i europees es castiguen aquestes postures partidistes, si es castiguen fortament, potser n’aprendran. El que hem de menester ara són líders “nets” de l’estil den Graupera. Desconec si existeixen.

Deixa’m fer alguns vaticinis:
1) Els judicis passaran i no passarà res.
2) Manuel Valls governarà amb la crossa del PSC
3) Ens deceberem amb ANC i Omnium.
4) Els partits catalans aprovaran els pressuposts de Madrid i viceversa
5) Hi haurà qui mogut per la frustració, emprendrà accions violentes
6) La reacció social a la violència d’uns pocs serà de allunyar-se de l’independentisme

Tant de bo res d’això no passi, començant perquè els judicis siguin innocus a l’Estat Espanyol…

Joan Begue
Joan Begue
08.01.2019  ·  09:32

Passi el que passi la conciència de País i República no morirà mai de la sang de Catalunya.
Això no ha fet més que començar
Ànims.
Visca Catalunya lliure i Repúblicana

Agnès Buscart
Agnès Buscart
08.01.2019  ·  09:37

Què vol dir que la repressió ens fa mal? Doncs tot això que passa i que passarà i que ens sembla que no va en la direcció volguda.
I?
Amb una ment sobirana i un cor sobirà a nivell personal i col·lectiu tot és possible…i muntar un estat democràtic republicà també.

Tenim molt per aprendre i molt per fer.
Fem-m’ho!!!!

LLIBERTAT!!!!!!!!

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
08.01.2019  ·  09:40

Tenim uns polítics morts de por i per això no escolten el mandat popular i s’entreguen en cos i ànima al mandat de Madrid. Amb aquesta estratègia no arribarem enlloc. Sense desobediència no hi haurà mai independència. Ara és un bon moment per fer efectiva la República catalana perquè a Madrid hi ha un govern dèbil. No cal perdre més el temps.

Pep Agulló
Pep Agulló
08.01.2019  ·  09:45

SI ESTAN DESUNITS, NOSALTRES NO HAURÍEM D’ESPERAR RES D’ELLS

La terrible desunió, la lluita partidista sense futur, m’és incomprensible (ja només com a estratègia de supervivència) i per això em fa mal anímicament. Penso que necessitem tota la unitat del món independentista per fer front a l’embat espanyol, i no la tenim. Però també des d’aquí sempre he defensat que obstinar-nos en què aquests partits autonomistes (PDCat, ERC CUP) hagin de ser la nostra avantguarda és un error. Un error paralitzant perquè continuem pensant que ha sigut aquesta classe política el motor del procés i li donem confiança i els demanem allò que obstinadament no ens poden o volen donar, la república. Unes noves eleccions no canviarà una generació de polítics, això és realisme màgic. Els nous elegits no seran polítics d’obediència partidista com els actuals? O és que en tenim d’amagats, forjats en la revolta? La revolució, fins avui, no ens ha donat els líders que necessitem. Per què?

Ha sigut la mobilització ciutadana la que ha arrossegat el millor dels nostres polítics en les famoses diades del primer d’octubre, del 3 d’octubre, del 27 d’octubre. I aquí també hem de ser crítics. La societat civil, les seves organitzacions no han agafat el relleu com estat major de la lluita que havia de continuar i salvar els errors comesos aquell famós octubre del 2017. L’han substituït per la pressió al govern, als partits i així no sortiran nous lideratges encoratjadors…

Allò de: “anem-hi tots i alceu-vos”, no funciona companys. Cadascú la seva responsabilitat.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Josep Salart
Josep Salart
08.01.2019  ·  09:53

Després de la declaració, uns van a l’exili i uns altres a la presó, però en realitat hi ha quatre grups diferenciats: un va a l’exili i un altre a la presó. I uns van l’exili i uns altres a la presó.

Dels dos darrers grups, circumstàncies alienes a la política els deuen fer decidir i confiar.

Dels dos primers, el que va a l’exili, a mi em deceb per no acabar la feina, però no em falla. Hi confio, treballa, no calla i encara que es pensin que el tenen desactivat, es tot el contrari. De l’altre, en parlarem un altre dia.
Aquest darrer any he pogut veure de prop gent que encara està encegada en un partit polític, en un personatge concret i sense veure la magnitud del fet. I aqui rau la misèria.

Si fas això es per ignorància o per interés. Si ets un ignorant, et compraran sempre i si ho fas per interès, també. Se’n foten de tu a la cara i mai t’adones de la teva força, es diguin grauperes o qualsevol altre cognom nou, renovat, repintat o recauxutat.

Confio encara i per molts dies, si visc, amb algú que sabrà explicar a la massa per on trobarem la porta..

Josep Albà
Josep Albà
08.01.2019  ·  09:58

Un milió el juny de 2010 i més de dos milions l’octubre de 2017. I entre mig, gestes històriques completament inimaginables molt poc abans.

Tot això es va llençar clavaguera avall entre el 10 i el 27 d’octubre del 2017. Els 72 diputats van fer allò encara més inimaginable que el que havíem fet nosaltres: es van rendir sense condicions. I a continuació uns van córrer a entregar-se als botxins, uns altres van haver de marxar corre-cuita, els que es van quedar aquí van acotar el cap i van obrir de bat a bat les portes de la Generalitat, sense resistència. Sense ni un sol cop de porta. I els alcaldes i regidors que havien promès -recordeu?- aquella Assemblea de Càrrecs Electes que es posaria al davant del país en cas de necessitat, van desaparéixer literalment: esfumats.
Aquests són encara els nostres polítics, i NO s’hi pot refiar GENS.
Ni tampoc en les entitats que no els denuncien oberta i clarament. Vostè mateix, sr. Partal deia no fa gaire que no podem permetre que s’enduguin els presos a Madrit, i també ho deien les entitats: mireu què diuen ara.
Ens queden les Primàries per intentar demostrar que n’estem farts i que encara tenim una mica de dignitat.

Joan Aguilà
Joan Aguilà
08.01.2019  ·  10:10

Els actuals partits, nascuts i crescuts dins del podrit sistema polític espanyol, estan més que amortitzats i no n’hem d’esperar res de bo. La seva actuació està sent miserable i contraria als desitjos de la gent que els ha votat. Cal que tothom, hagi votat a qui hagi votat fins ara, s’apunti a la Crida per la República i que, des de dins, defineixi formes totalment noves de fer política, amb una democràcia molt més directa.

Josep Sànchez
Josep Sànchez
08.01.2019  ·  10:13

Jo crec que han respost a les SEVES expectatives: no creuen que la independència sigui possible i, per tant, només treballen per als seus interessos de partit.

El que ens hem de demanar com a independentistes és si NOSALTRES hem fet tot el que podíem per a aconseguir la llibertat, i què estem disposats a fer a banda de lamentar-nos del que fan els polítics ex-independentistes.

Josep Castelltort
Josep Castelltort
08.01.2019  ·  10:17

És curiós que hi ha dues línies de comentaris:
– els que manifesten desànim perquè, es trasllueix, creuen que la República l’han de fer els polítics.
– els que ja fa temps que no esperen gaire dels polítics i els partits, entre els que m’incloc.
És natural que hi hagi desconcert en veure que els que hauríen d’anar davant, els que surten cada dia als diaris a donar lliçons, en realitat, no pensen fer rés positiu.
No ens podem pensar que quaranta anys de transició amb un sistema de partits pensat per al control social, desapareixerien en un acluclar d’ulls.
Els partits i el sistema de representació que els fonamenta són una rèmora i la revolució catalana els ha d’escombrar. La República seria trista amb aquesta genteta.
El protagonisme l’ha d’assumir la gent organitzada i potser no quedarà més remei que començar a dir el que pensem dels nostres polítics, perquè com més tardem, més perdem, tot i el risc d’obrir fractures. És un risc que no podem evitar.
Encara que només resistint anem guanyant, no ens podem permetre més els tres partits que tenim (erc, pdcat i cup) es pensin que ells són el nostre futur polític i que seguiran vivint de la rifeta, en el millor dels casos, o que es vendran el que haguem aconseguit, en el pitjor.
Crec que s’albira que estem perdent la paciència amb els partits. Cal que algú faci la feina, assumeixi el lideratge, abans que tot esclati. Crec que hi ha qui ho té clar, però potser no se sap com fer-ho.

Robert Joan
Robert Joan
08.01.2019  ·  10:25

Benvingut a la dura realitat, Sr Partal!

La malaguanyada Patricia Gabancho ho va dir ara fa temps: “No són aquest els liders polítics que portaran Catalunya a la independència”.

Jaume Bosch
Jaume Bosch
08.01.2019  ·  10:31

Com no puc fer comentaris a lo que ens diu la Sra. Bassa ho poso aquí.
Se’ns diu que entre guatemala i guatepitjor ens quedem amb en Sánchez, i jo dic que ens quedem amb DUI i bon vent i barca nova.

Devant lo que es planteja aquí, opino que el poble és qui mana i som nosaltres quí hem de tirar endevant, recordem quí va fer caure Ceauşescu, el poble a la plaça, un día i un altra, i així a molts altres llocs.
Si esperem que polítics o altres ens arreglin el país ja hem perdut.

Pit i collons catalans.

Agència del Cens Nacional del Poble Català Albert
Agència del Cens Nacional del Poble Català Albert
08.01.2019  ·  10:41

Reacciono a algun comentari que tem que “no ens en sortirem” de crear un estat independent d’Espanya, i a altres comentaris que apel·len a l’actuació de la gent, entenc el Poble català i no tota la població de Catalunya, per assolir aquest objectiu.

Ens en podem sortir, i ens en sortirem, en la mesura que es vagi deixant de cercar la solució allà on no hi és. Que es deixi de pressionar als partits independentistes i als seus diputats, diputades i Govern perquè tornin a intentar des d’òrgans del sistema jurídic-polític de l’Estat espanyol establerts à Catalunya (Parlament i Govern regits per la Constitució Espanyola i que tenen a càrrec tota la població de Catalunya) el que ja van fer des de setembre 2012 fins a octubre 2017. Amb els desoladors i dolorosos resultats que tots sabem, però que no ens han de desanimar, car, com ja dèiem alguns, aquells no eren òrgans vàlids per fer la independència. Cal deixar de voler ignorar la realitat i que les mateixes causes produirien els mateixos efectes.

Ja es va criticar els polítics de 2015 perquè no avançaven cap a la independència, personatges independentistes de la societat civil deien “els nostres polítics estan despistats”, i els van reemplaçar a les eleccions de 2015. I el 2017 va passar el que va passar i ens han deixat com estem. Perquè no eren ni són els polítics els que no serveixen per a la independència, sinó els òrgans citats, des d’on ells han de treballar, els que no serveixen per aquest fi.

Penso que la història jutjarà més durament les organitzacions de societat civil que encara s’entestin a continuar orientant el Poble català cap a exigir al Parlament i al Govern el que no poden fer, en lloc d’orientar-lo perquè ho fem nosaltres mateixos, el Poble català, com a titular directe que som del dret a l’autodeterminació. Els historiadors del futur potser es preguntaran “volien la independència o només la volien demanar?”

El desllorigador comença per promoure inscripcions al Cens electoral del Poble català, sense distinció de lloc de naixement ni de llengua parlada, ara conduit i custodiat en seguretat fora de l’Estat espanyol per la Federació de Comitès Poble Català, locals o sectorials que es van creant. Amb projecte i agenda que inclou l’elecció d’una Cambra de Representants no depenent de la Constitució Espanyola que pugui ser reconeguda per la comunitat internacional com autoritat representant el Poble català auto-organitzat per fer valdre els seus drets a l’empara del Dret internacional públic.

Sí que els partits independentistes tenen una tasca imprescindible en aquest procés orientat altrament que proposem des de fa anys. Des dels llocs on treballen han de preservar i enfortir la Nació catalana en tots els aspectes possibles. A fi que l’Estat català sigui viable en el moment de la independència. Per assolir aquesta finalitat han de ser majoritaris en tots els estament on sigui possible, i per això hem de votar i cridar a votar per ells en totes les eleccions. Però amb aquesta finalitat, declarant-se partidaris que el Poble català es doti d’un estat reconegut, però sense que ens diguin que ells faran la independència des d’aquells òrgans i estaments més amunt descrits. Car aleshores, a força de dir-ho en campanya electoral i de no poder-ho fer quan la realitat s’imposa com ja s’ha vist, anirien perdent vots d’electors independentistes.

Tot plegat és una altra orientació estratègica, amb l’avantatja que emprendre-la només depèn de cada persona que es consideri membre del Poble català, sense haver-ho de demanar a elegits ni òrgans del sistema polític espanyol a Catalunya.

Albert Bertrana i Bernaus

David Escobedo
David Escobedo
08.01.2019  ·  10:44

Quan el sr Partal, que és l´activista pro-independència més decidit i optimista que he vist mai, sempre animant els seus, sempre destacant el matís positiu, sempre fent costat al Govern, sempre endavant, sempre correcte en les formes i contundent en el fons…quan Partal apunta directament contra el Govern….és que s´ha acabat el bròquil!

L´independentisme, tal i com jo ho veig, té la necessitat de descavalcar els governants actuals. Els vostres enemics es diuen Puigdemont, Torrent, Torra, Rufian, Tardà…i això encara no ho heu acceptat. No entenc com es que estimeu els politics. Es al.lucinant, però es que els estimeu! És molt estrany. No es molesten en convèncer la vostra ment perquè us tenen segrestat el cor.

Penso que la única sortida és la formació d´un altre partit. I no em refereixo a un partit vell amb unes noves sigles, que és el que prova de fer Puigdemont amb la Crida i que no funcionarà mai, si no a un partit completament nou.
Res del que facin els polítics actuals modificarà la situació, perquè sense sang nova i en un context polaritzat la gent no es mou de la seva posició.
Resten només uns mesos per guanyar les ments i els cors dels decebuts per les formacions actuals (que son molts).

El personatge més perillós que teniu és el Graupera. El Graupera i el Bernat Dedeu fan un tàndem boníssim, molt superior a qualsevol figura equivalent del bàndol constitucionalista. Jo escolto el Dedeu….puc compendre els seus arguments. Es com si fos jo però en el bàndol contrari. No sé si m´explico…No tinc sentiment nacionalista, però parla el meu idioma, el puc entendre. Son gent que porta uns anys dient el mateix que diu ara Vilaweb i que han rebut de valent per dir-ho (han rebut de vosaltres, els indepes, que els dèieu de tot per dir que els polítics actuals menteixen i no valen res). Son gent de la meva generació, que parlen obertament i amb claredat, que entenen les posicions dels altres sense que aquesta comprensió impliqui renuncia a les posicions pròpies, que resisteixen les pressions, que entenen com funciona el món, que no son polítics de carrera. Aquesta gent són realment perillosos perquè poden connectar amb el pensament racional i alhora amb el sentiment identitari.
Aquests dos són gent que procura entendre abans d´odiar, i un cop has entés resulta molt més complicat odiar i molt més fàcil convèncer. Un cop entens pots combatre, però no odies. L´odi requereix un cert grau de desconeixement d´allò que és odiat.

La meva confiança en l´ambició i en la immoralitat dels politics indepes actuals és gairebé infinita, i estic segur que faran malbé l´intent de fer quelcom nou…però ho està fent bé el Graupera, no pensava pas que aguantaria tant…Encara pot cometre errades importants…

Veurem.

Maria de
Maria de
08.01.2019  ·  10:55

S’estàn sentint coses com: “La frenada va ser degut a l’amenaça de retirada de l’acord d’un personatge que tots sabem com se diu, però que ho callem per no esverar encara més el galliner” o “No és veritat que no hi hagués res preparat, si no es va tirar endavant va ser per altres raons”. Fa tant de temps que tanta gent estem sentint tristor i ràbia per còm està anant tot que agrairiem una mica de llum. S’ha d’airejar el panorama i que surtin noms, politics i afiliacions politiques, no se’ns pot mantenir cecs i tampoc podem anar cadascú pel seu cantó, gent i politics.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
08.01.2019  ·  11:17

Si volem volar hi ha dues actituds errònies i una de correcte. És erroni pensar que, com que hi ha gravetat, és impossible volar. També és erroni pensar que, per volar, no importa que hi hagi gravetat. La actitud correcte és trobar la manera que volar tot i que hi ha gravetat i que això ho fa més difícil.

Així, és tant incorrecte pensar que, com que els partits catalans estan dividits i barallats, és impossible ser lliures, com també ho és pensar que no afecta la situació dels partits per assolir la llibertat. La actitud correcta és trobar la manera d’assolir la llibertat tot i que els partits catalans són els que són i estan com estan.

Som-hi?

JOSEP GARCIA
JOSEP GARCIA
08.01.2019  ·  11:24

Avans del 1-O teniam uns Liders amb nivell, que el poble els veiam preparats i estabam em ells per tirar el proces endavant i lo mes important, els dos partits principals van deixa de costat la politica de partit, per fer politica de tots a una, o sigui de poble, pro ara aixo a canviat i espero que es reconduixi aviat perque si no estem perduts, el gran problema que tenim ara es lo que diu en Vicens, falta de lideratge el carrer, els grans liders que teniam els tenim tancats o bé en el exili i els trovem a falta, no se si aquesta estrategia de anul-la tots els nostres liders politics a sigut premeditada per part del antic govern de Espanya amb el 155, pro els a surtit rodó i ens en deixat en pilotas.
Fer-se un Lider Politic, no es far ni em un mes, ni en tres, ni em un any, un Lider Politic costa de fer i aquet es el problema que tenim ara, ens falta la persona amb situ que ens torni a motivar i a mobilitzar el poble i ens possi un altre vegada la pell de gallina i per desgracia desde una presó o bé desde Bruselas costa molt o bé es imposible.

JOAN M PRATS
JOAN M PRATS
08.01.2019  ·  11:34

Posar els “partits independentistes” com un bloc és falsejar la realitat. Els partits tenen noms i els dirigents, noms i cognoms. Cal parlar en concret de tal partit i de tal persona. I no limitar la realitat. Per què només parleu de Pedecat i ERC? Que no existeix JuntsxCat? I la Crida? I la CUP? I els moviments socials: ANC, Òmnium, CDR i tants altres? Concreteu més, Vicent, i si algú s’enfada

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
08.01.2019  ·  11:39

S’ha anomenat a la Patrícia Gabancho que en pau descansi. Recordo que en una entrevista va dir, entre altres coses, que els catalans érem uns ” cagadets”. Tenia raó, els nostres actusls polítics ho semblen.
Personalment crec que, fa un any, existia alguna promesa de suport en algun lloc, del contrari els empresonats i els exiliats no s’haurien llençat de cap a la piscina buida. Aquí no van ser cagadets ans al contrari. Però l’1O va ser un èxit pel Reino dons va demostrar que la repressió no tenia límits, i algú a Europa, O al món va fer una passa enrere i les promeses es van esvair, i amb tot això va néixer la República, però sense padrins. El govern Puigdemont no va tenir més remei que proclamar la república al buit i sense xarxa. Laresta de la història és coneguda i confusa. Però els ciutadans de Catalunya sabem el que volem: independència, república, i llibertat dels ostatges
De nosaltres depèn.

Enric Vilar
Enric Vilar
08.01.2019  ·  12:06

La República la farà el Poble.
El Poble eligirà els seus liders.
A l ‘hora de la veritat, hi ha massa catalanista i independentiste de sofà.
L’ 1-O han de ser 2 o 3 M o els que siguin i omplir permanentment carrers, places, camins, muntanyes, ports, aeroports. És casa nostra, o no?.
Lo dit, o sofà o carrer fins la República. Lamentar.se o fer grans concerts pot ser estimulant pero zero resultats i camí.

Pepita Carlos
Pepita Carlos
08.01.2019  ·  12:25

Es serà i ha de ser un moviment popular i espero i desitjo que el temps els desemmescari els dirigents dels actuals partits, només procuren per els seues conveniències.
Llastimos

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
08.01.2019  ·  12:33

Primer voldria fixar algo molt important:
No, no votar o votar en blanc com diu Jaume Vall, és fer campanya pels del 155. Ells estan molt contents amb aquestes proclames desmobilitzadores. M’indigno quan sento gent que es queixa de qui o com ens governen, però després diu que no va a votar per protestar. A aquests els hi nego el dret de protestar de forma absoluta, i els responsabilitzo d’allò que es queixen.

Tornant a la editorial, em sobte ara aquesta curositat en parlar del ‘innombrable” com a un dels responsables principals de la reculada el passat Octubre de 2017.

Que CDC, o després PdCAT, ens generés dubtes del seu compromís amb el procés era algo assumit per tothom, tot i que dins de PdCAT han sorgit polítics realment implicats, polítics que van mantenir el “referèndum o referèndum”, com ara el President Carles Puigdemont.

Però la gran decepció, la gran mentida, va venir d’un partit en el qual tots hi creiem i donàvem suport, ERC. I aquí vull tornar a diferenciar entre les seves bases i simpatitzants, que teníem clar l’ideari independentista, i una cúpula que només mirava per a ells, la seva nòmina i el poder dins l’autonomisme, posant partit pel davant de país. El seu màxim referent en Junqueras, seguit pels acòlits Roger Torrent, Joan Tardà, Rufian, Sergi Sabrià, etz.
El fet d’anar separats ja pel 21-D, cercant una victòria de partit com a objectiu autonòmic, ja va propiciar que la llista més votada fos la d’un partit catalanòfob com C’s.
El fet de que en Roger Torrent, pel seu compte, i amb el vist i plau d’en Junqueras, vetés el nomenament del president a l’exili el 31-G, va donar ales al jutge Llarena i a la judicatura espanyola.
El fet de que al Juny de 2018 en Roger Torrent, ERC, acceptés que el jutge Llarena estava per sobre del Parlament, marcant qui podia ser diputat o no, va acabar de donar ales a la judicatura naZionalista espanyola i a la extrema dreta PP-C’s.
El fet que Junqueras corre-cuita anunciés que volia anar a soles a les europees per comptes d’un projecte català unitari, ha estat una altra mostra de posar “poltrona” i partit davant de país.
El mateix podem dir d’anar a soles a les municipals, especialment l’Ajuntament de Barcelona.

Per tant, i malgrat que les enquestes espanyoles ens venguin que ERC està liderant la intenció de vot a les properes conteses electorals, no ho crec, i crec que la gent actuarà en conseqüència i farà que ERC es doni una patacada històrica que servirà perquè d’una vegada Junqueras i acòlits facin un pas al costat, com va fer Mas al PdCAT.

Cal votar? Sempre.
Cal unitat fins la independència? Sempre, imprescindible.
Votem doncs, i votem qui tingui ara com a únic objectiu la independència de la República Catalana.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
08.01.2019  ·  13:09

Prou ERC, prou PdeCat, i….. prou CUP (si, prou CUP, doncs encara estic esperant que la CUP prengui el relleu i la iniciativa desprès del desastre del gener 2018).

Primàries, Crida, Consell de la Republica.
Fins que no hi hagi un percentatge majoritari d’independentistes que cregui que #Puigdemontnoestoca, això no avançará.

Sergi Guitart
Sergi Guitart
08.01.2019  ·  14:57

La limitació real és el suport social, no es tenia que haver tirat endavant només amb el 47,8% de vots del 27S2015 (sí verificables internacionalment). Es com començar un trajecte sense la gasolina que et cal al dipòsit, et quedes tirat a mig camí i en pagues les conseqüències…

L’ANC que era l’autèntica fàbrica d’independentistes es va suïcidar anant de bracet amb el full de ruta erroni dels tres partits polítics independentistes. No entenc com ningú a l’ANC va veure a venir el desastre…

L’error de tirar endavant i conseqüències són tant greus, que tenim literatura per estona i se’ns ha posat mig món d’esquenes… A part de tot el merder entre partits…

Algú creu que amb un 70% de soport social no seríem independents o ho tindríem bastant més ben encarrilat? Doncs ja sabem que toca… Seguir picant pedra, ara amb més enemics i problemes afegits…

Sí, Carles P, Oriol J i Anna G haurien de confesar públicament i això ajudaria, potser ajudaria al judici i tot, “era todo un fake, era una conspiración entre partidos”… I els que encara creguin que tenien i tenen raó que pleguin i es dediquin a una altre ofici…

Roser Caminals
Roser Caminals
08.01.2019  ·  15:42

El tant per cent real de partidaris de l’independentisme és una xifra que no sabem, encara que en tinguem una idea força clara. Per què, si no per aclarir-la, es demana un referèndum amb garanties?
D’acord amb Josep Salart, Joan Ramon Gomå, Joan Ruiz i altres.
Quan hi ha repressió, les divisions entre els partits independentistes son inevitables perquè no tots reaccionaran igual. Aquest, no el càstig, és el principal propòsit de la repressió. A Escòcia, on no n’hi havia, els independentistes van formar un sol partit. A Eslovènia es van tirar els plats pel cap però ho van acabar aconseguint. Els partits dins de Catalunya estan massa lligats de mans, tant per l’estat espanyol com pels seus propis interessos. La porta la trobarem en l’acció del poble i de l’exili.

Isabel Mas
Isabel Mas
08.01.2019  ·  15:55

NO SABEM PERDRE !
Només som la meitat !

Montse Massot
Montse Massot
08.01.2019  ·  17:25

Molt d’acord amb Mercè Pàmies i gràcies pels ànims, els necessitem

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
08.01.2019  ·  18:02

Sembla que polítics i partits no responen a la confiança i avancen els treballs de demolició. Ara cal bastir una alternativa il·lusionant que no deixi els camps de maig erms i, per desmobilització, a mans del colonialisme sempitern. Hi resten tres mesos a tot estirar.

jordi Rovira
jordi Rovira
08.01.2019  ·  18:23

Sovint em faig la pregunta de com s’arriba a la independència. I de fórmules al llarg de la història n’hi han unes quantes. Des de la independència que es guanya amb els seus exemples alguns bèl·lics, altres acordats en el marc internacional; fins a les independències que es perden. D’aquestes també n’hi ha prou casuística. Al mig, tota una gama entremig. Per tant, les independències que mig es guanyen doncs algú les mig perd.
En el nostre cas, podia ben ser que en comptes de ser win, win; o lose, lose: no ens trobéssim potser en un no perdre, no perdre. Una nova modalitat, del tot líquida i que s’adapta molt a aquest entorn actual que tant de nou ens enganxa a tots. Ho dic des del que sembla a algú que s’ho mira de lluny estant! Però només quadra una explicació així per fer entendre els fets dels dies 1, 3, 27 -O del passat any. L’estat Espanyol va a no perdre i per això s’enbolica com ho fa. La generalitat va a no perdre i per això ho manega com ho fa.
Ens queda doncs la qüestió de com es guanya. I en aquesta equació hem d’afegir l’entorn europeu de nacions i estats. Ells també pot ser que juguin també a no perdre.
Res de tot plegat ha de fer recular la voluntat i el testimoni dels qui es pregunten com guanyar. Res no ha de fer recular a tots aquells que patim aquest estat de les coses. Un estat fora i lluny de l’Estat que ens mereixem. Aquest ha d’ésser un objectiu que l’independentisme no ha de perdre de vista. Tal és el que aquest article reflexiona molt bé, com de la mateixa manera alguns comentaris complementen de forma excel·lent. L’independentisme, que és molt més que les institucions autonòmiques que formen part de l’Estat espanyol ( cada vegada menys Estat de dret ); ha d’ enfocar com no perdre, tot intentant guanyar. Si cal, donant substitució a la funció dels partits polítics; però mai restant la seva gent.

Marga Cernadas
Marga Cernadas
08.01.2019  ·  18:52

El problema és que el foc enemic te l’esperes. El foc amic, més si és intencionat, no te l’esperes.

ERC no va pair ser la 2a. força independentista en les eleccions del 21D, i des d’aleshores sembla que hagi abandonat, ara ja sense ni tan sol dissimular, qualsevol via per assolir la independència. L’excusa d’aixamplar base seria vàlida si durant el camí no donés senyals inequívoques de que és això, una excusa dilatòria per desil.lusionar i desmobilitzar el moviment independentista.

Que PSC miri amb bons ulls ERC és una pèssima senyal, i potser esperen forçar unes eleccions on puguin pactar una nova autonomia 2.0., acompanyats d’En Comú Podem.

Però no veig cap altra sortida que noves eleccions. I no dono crèdit als sondejos que donen com a guanyadora a ERC, Si més no, espero que rebi un correctiu en les properes eleccions.

D’altra banda trobem a Pedro Sánchez, utilitzant com a únic i pobre argument per mantenir-se al poder -com va fer Felipe González en la seva última legislatura- allò de “els altres són molt pitjor”. La seva manca d’escrúpols, amenaçant-nos novament amb el 155 un dia, i al següent, fent de Cèsar totpoderós, indultant-nos sota la promesa de que ens portarem bé, hauria de ser motiu suficient per trencar qualsevol negociació que no passi per la nul.litat de la causa contra l’independentisme.

Certament, l’1O ens teníem a nosaltres mateixos, i a tots els partits independentistes.
Ara hem d’assumir que estem sols, i de moment, desorganitzats i descordinats. Òmnium i ANC no van més enllà de manifestacions i estan encorsetats pels partits polítics i pels presos. Als CDR els manca infraestructura i coordinació. La gent no afluixa, però saber i assumir que estem sols és descoratjador.

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
08.01.2019  ·  19:05

Una gran part de les coses que vomitem contra els polítics gran part de la gent que ens sentim afectats per la seva actuació o inhibició, son habitualment frases grolleres o que expressen rabiosos sentiments expressats en llenguatge apocalíptic. “N’estic fins els collons”, “em cago en la mare que el(s) va parir” “fills de p.”…. Es una insinuació d’una mancança important que tenim la gent de que els sentiments són el motor més important de les nostres decissions, accions i reaccions, a causa de que no tenim uns esquemes mentals clars, actius i lùcids del que ens convè a nosaltres i a la nostra col.lectivitat, de com aconsrgui-ho ni dels mitjans que cal usar. No és precisament la nostra culpa. Tothom amb sentit comú te prou clar de la mala feina que han fet contra Ñ, els Ñols i especialment contra els catalans i els vascos aquesta caterva de malfactors que durant 80 anys han intoxicat, maltractat i abduït els ciutadans, violant-ne els drets, la dignitat i les propietats. La major part d’expressions “carinyoses” van directament dirigides a ells. Alguns dels nostres politics i conciudadans també han sigut víctimes d’aquest “hijoputesco” model.lat colonial, però per intel.ligència, per formació o per tendències pròpies no formen part d’aquesta massa de desnodrits mentals i culturals que no tenim nord ni sud. I a més, han crescut dins d’uns ambients castrants de por i deixadesa sol.lidària.

eva salas
eva salas
08.01.2019  ·  22:18

Sra. Isabel Mas: si som la meitat, no hem perdut. I si ho aconseguim, només aconseguint-ho, guanyarem la meitat de l’altra meitat que son els altres.

Estic gens a favor d’un referèndum pactat. El perdriem perquè hi hauria tupinada. Com a Escòcia? Diuen que allà n’hi va haver de tupinada. En sap alguna cosa, Vicent?

Àngels Folch
Àngels Folch
08.01.2019  ·  23:52

No he pogut llegir tots els comentaris (avui és dels dies que n’hi ha molts, deu ser que el tema interessa i preocupa) però dels que m’he llegit estic d’acord sobretot amb tres:

1. Del comentai d’en Joan F. Ruíz en destacaria la part final:
“Cal votar? Sempre.
Cal unitat fins la independència? Sempre, imprescindible.
Votem doncs, i votem qui tingui ara com a únic objectiu la independència de la República Catalana.” però hi afegiria una cosa: quan votem, votem amb el cap, amb intel·ligència, no amb el cor ni amb els sentiments, i això vol dir posar tots els ous en una mateixa cistella. Necesstitem concentrar la força en una candidatura perquè algú tingui la majoria absoluta sense necessitar ningú més per poder tirar endavant.

2. Molt d’acord també amb l’amic Josep Castelltort: estem perdent la paciència, els partits s’han revelat incapaços de superar el partidisme ( en diferents graus, uns més que altres), hem de començar a parlar clar i dir les coses pel seu nom, els partits ja no donen més de sí: cap dels tres ha fet bé la seva feina, la gent ha d’agafar el lideratge i passar per damunt dels partits

3. I amb el de l’Albert Miret: efectivament la gelosia i l’enveja fan molt mal i més forat del que sembla; molts comencem a estar fins dalt del partidisme i de la nula capacitat per ser generosos d’aquells que s’omplen la boca predicant la necessitat de ser-ne, estem molt, molt cansats de tanta misèria i de callar per no perjudicar el projecte. Haurem de començar parlar, amb noms i cognoms.

Núria Castells
Núria Castells
09.01.2019  ·  00:52

Que dur però que saludable és admetre, per fi, la realitat!
Una part important dels polítics dels partits auto-anomenats independentistes no són independentistes. I no faran res -tot al contrari- per portar el país a la independència. Vestiran la seva renúncia, engany o com vulgueu anomenar-ho, generant confusió entre els votants, generant confrontació entre formacions polítiques, mentint, inhibint-se, desviant l’objectiu… El que estem veient.
El que queda clar és que els partits polítics, tal i com són i funcionen ara mateix, no serveixen per a fer el país que volem fer. Líders inqüestionables, llistes tancades, impossibilitat de demanar-los responsabilitats si no compleixen… Això és una estafa. Ho sabíem des de fa temps, però ara ja és clamorós. I decebedor. I perillosíssim.
Aquestes maquinàries perverses ofeguen tot individu decent que sigui dintre.
Segur que hi ha bons polítics, persones honestes i vàlides, dins del PDeCat i dins d’ERC però la maquinària del partit els castra. Lliga de mans i peus aquells que més necessitem.
Canviem-ho.
Diguem prou.
El poble hi és.

Jaume Riu
Jaume Riu
09.01.2019  ·  08:40

Anem a l’origen de tot plegat:
1. Les revolucions per canviar les arrels del sistema, per canviar l’estructura secular d’un estat, NO s’han fet mai des dels partits polítics que governen
2. Els partits polítics que governen NO poden ser revolucionaris, només han de ser obedients i adaptar les lleis a les necessitats de la població
Doncs això.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies