El dolç càstig electoral

Acaba una legislatura en què tots els partits han ensenyat la cara pitjor

Andreu Barnils
13.12.2020 - 08:22
Actualització: 13.12.2020 - 09:22
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Hi ha legislatures en què els partits competeixen per veure qui ho ha fet millor. El votant dubta, amb tanta competència. N’hi ha en què passa la contrària: competeixen per veure qui ho ha fet pitjor. El votant dubta, amb tanta incompetència. És el cas de la legislatura actual. Si en res coincideixen les enquestes sobre les eleccions del 14-F és en el fet de l’abstenció. Pujarà. I no m’estranya. Això ha estat la comèdia dels horrors. Doncs els tornarem a votar, i jo parlo per mi.

Junts, el partit de la desobediència, no l’ha practicada, i el president Quim Torrra ha estat inhabilitat per haver retirat tard una pancarta. Perquè, retirar-la, la va retirar. La gestió de Junts amb els Mossos, o una ultradreta campant lliure pel territori, són marca de la casa dels partidaris del control del territori. Desobediència, quina desobediència? Torra ha gestionat molt millor que no ha desobeït. Es troba a faltar no pas per la desobediència, sinó per la covid. Junts ha fet bandera d’una actitud que encara s’ha de demostrar i ara presenta una llista que té aquest aire un punt descontrolat, que en la versió bona és llibertat i, en la dolenta, Pancho Villa.

Esquerra, el partit que aposta per la gestió, ha causat un caos descomunal a Treball i a Benestar, amb uns ajuts als autònoms basats en els jocs de la fam, i una gestió a les residències que té en el darrer exemple de Tremp un mirall fosc que fa que et demanis: gestió, quina gestió? Ells també fan bandera d’una actitud que encara s’ha de demostrar. Afegeix-hi que presenten un candidat que xoca de ple amb l’estratègia del partit, que en teoria vol atraure comuns i socialistes. Vols créixer per l’esquerra i presentes el candidat més convergent que tens, Pere Aragonès? Una cosa no lliga amb l’altra.

El Partit Socialista de Catalunya, anys enrere mirall de la societat plural catalana, és ara en plenes negociacions amb ex-presidents ultres de Societat Civil Catalana; té la presidenta, Núria Marín, declarant a la policia per un cas de corrupció destapat per Nació Digital i un regidor emprenyat, mentre Félix Ballesteros, a Tarragona, veu com la fiscalia veu acreditat que va ser cooperador necessari perquè 270.000 euros es desviessin al seu partit. Doncs encara sort, que el PSC pescarà vots de Ciutadans, en caiguda lliure d’intenció de vot segons les enquestes i que s’ha carregat a dit la guanyadora de les seves primàries, Lorena Roldán. Nova política, en deien. Quin desastre. Aquí, l’únic partit de tots els que es presenten a les eleccions del 14-F que pot tenir més vots que mai és VOX. Enmig de la foscor, l’ultradreta s’hi troba com a casa.

Els comuns es mengen tots els gripaus possibles de l’estany madrileny i veuen com Varoufakis, abans avalador, els fa retrets cada vegada que es tiren els pantalons avall (dels pressupostos a la no-resolució dels lloguers a Madrid). Els comuns veuen com Podemos ha fet caure la república del seu programa electoral i han d’acontentar-se amb vídeos virals republicans, quan de fet el seu govern ha ajudat a fugir el rei Juan Carlos I i com l’indult i la reforma del codi penal de la sedició, la gran aposta abans de les eleccions, no acaben d’arribar. Abans equidistants i sí que es pot, ara unionistes del no es pot.

La CUP ja és definitivament un partit més, com els altres, i es planta a Madrid a negociar (flipa) i té el referèndum com a opció. Revolució, quina revolució? Però l’operació Dolors Sabater, si acaba prosperant, els pot donar rèdits polítics perquè molts electors van cremats de la resta de partits independentistes. Juntament amb el PP, la CUP ha après el valor del silenci, que, si del que es tracta és de navegar en una legislatura d’incompetències, és una bona opció.

Diuen que els polítics són persones que et prometen una acció, i que per això els votes. Després no compleixen la promesa i t’expliquen per què, et convencen… i els tornes a votar! Sovint oblidem aquesta segona part de la pel·lícula. Els tornem a votar, tot i que ens han fallat. Jo, ho penso, fer, i explicarem el perquè en el darrer paràgraf.

Acostumo a no passar per alt els articles del llibertari Xavier Díez. Un dels darrers és Pànic a passar del 50%. La tesi és que els independentistes ho fan tan malament com poden perquè no se superi el 50% del vot, cosa que donaria legitimitat a fer coses més enllà del vot. No ho resumiria millor, i és per això que tornaré a votar els independentistes. Els votaré per castigar-los. Hi ha vegades que el càstig és l’abstenció. Darrerament, per mi, el càstig és votar. Votar per privar-los de l’excusa del 50% i de la legitimitat de fer coses més enllà del vot. (Jo amb la legitimitat del Primer d’Octubre ja faria, però la majoria em sembla que no. Ajudem-los) Agafarem sobres dels partits independentistes. Els barrejarem. N’escollirem un a cegues. La resta, a la paperera, sense obrir mai els sobres per saber qui votes: no fos cas que te’n penedissis. L’única cosa que saps és que votes independentista. I que ho fas per castigar.

Si penses que tot ho han de fer ells, i tu no has de res, et deprimiràs. Si creus que hi ha una part que és cosa teva, vota’ls per castigar-los. Després, aixeca’t i camina sense fer-ne cas perquè et voldran frenar, sobretot si passem del 50%.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes