Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud

  • Quaranta-novè capítol de la sèrie 'La volta al món sense bitllet de tornada' · Sergi Unanue explica la seva experiència a l'Himàlaia, el sostre del món

VilaWeb
Sergi Unanue
19.10.2019 - 21:50
Actualització: 20.10.2019 - 14:38

Asseure’s sense fer res a més de cinc mil metres d’altitud és una experiència singular. De silenci gèlid, ni rastre. És un festival de sons extraordinari que, per a l’oïda d’un excursionista inexpert, són cançons completament desconegudes. La remor d’una allau a la distància, la crepitació de les glaceres que es descomponen sobre grans acumulacions d’aigua o, fins i tot, el cant dels pocs ocells valents que s’atreveixen a volar en una altitud on l’aire és tan poc dens conformen un conjunt de melodies difícils d’oblidar.

El dia que en feia vuit que havíem començat el Gran Camí de l’Himàlaia, la ruta que ens portarà a travessar les muntanyes més altes del món, havíem arribat al camp base del Kanchenjunga, el tercer cim més elevat del planeta. L’altitud de l’esplanada on acampen els alpinistes, i on s’acaba el camí dels excursionistes, és ni més ni menys de 5.140 metres, el punt més alt on he estat mai. Però el camí fins allà no va ser gens fàcil.

Per començar, un mosquit enverinat em va convertir en una víctima més del brot de dengue que va afectar més de vuit mil persones en un mes al Nepal. Els últims preparatius d’aquesta gran aventura es van haver de completar al llit d’un hospital de Kàtmandu, on vaig estar enclaustrat una setmana. Per molt estrany que sembli, el dengue no és una malaltia autòctona de la regió, de manera que molts els ha agafats desprevinguts. Diuen que tot plegat és conseqüència del canvi climàtic.

Els primers passos

I el mateix fenomen, teòricament, és el que ha marcat l’inici d’aquesta aventura. La pluja del monsó no ens ha perdonat ni un dia d’ençà que vam arribar a Taplejung, l’última localitat a la qual poden arribar els tot-terrenys abans de submergir-se en l’autèntic Himàlaia.

D’allà estant, vam fer els primers passos d’aquesta excursió gegantina, primer travessant una vall a menys de mil metres d’altitud i després tornant-nos a elevar per les crestes de les muntanyes.

La primera nit vam gaudir d’una pinzellada de l’hospitalitat local. Havíem acampat als afores d’un vilatge de poc més d’una desena de cases. La pluja havia mullat tots els troncs i branques que trobàvem per a fer una petita foguera i cuinar el sopar. Sembla que un grup de nenes es va adonar de les nostres penúries, perquè van venir tres vegades amb llenya seca a les mans. Aquella nit vam menjar gràcies a elles.

Els dies van anar avançant a mesura que creixia l’altitud. Quan vam arribar a Ghunsa, a 3.500 metres, el paisatge havia canviat completament. Les terrasses d’arròs s’havien substituït per camps de pastures amb iacs de llana frondosa. La vintena de cases que hi havia es dedicaven, quasi exclusivament, al turisme. Sense adonar-se’n, Ghunsa s’ha convertit en la capital improvisada de la regió del Kanchenjunga. Hi ha una comissaria, un hospital diminut i una antena de comunicació que fan d’aquesta localitat l’única de la zona amb connexió telefònica. A vegades, fins i tot, hi ha internet. Això sí, només quan no hi ha gaires núvols ni gaire gent connectada alhora.

Una dona passeja amb la roba tradicional per Ghunsa.

És a partir d’aquesta altitud quan s’han de començar a prendre precaucions per evitar el mal d’altura. Nosaltres no vam notar-ne els primers efectes fins més amunt.

La lluita per l’oxigen

El vilatge següent en direcció al camp base de la famosa muntanya era a quatre mil metres. A Kambachen ja no hi havia arbres. S’havien quedat pel fangós camí que l’uneix amb Ghunsa. Ací les muntanyes, o turons, com les anomenen els nepalesos, eren ben pelades i mostraven un vestit verd delicat, format d’arbustos baixos. Pel riu hi havia escampats tot de ramats de iacs, que semblaven no notar el fred i, cada tarda, arribava una caravana de cavalls i ases que transportaven menjar i beguda per a la gent. Tothom sabia que arribaven pel soroll de les esquelles que els pengen del coll i els xiulets dels nanos que els guien. Per aquestes dificultats en el transport els preus dels productes pugen descaradament segons l’aïllament del poble. Com més lluny, més car és tot.

Un iac pastura davant unes muntanyes imponents.

Quan vam arribar a Kambachen, jo tenia una mica de mal de cap, el símptoma més característic del mal d’altura. A mesura que es va acostar el vespre, em va anar passat, però la nit m’havia preparat una altra sorpresa.

El mal d’altura és un dels més habituals entre els excursionistes que visiten cotes altes.

La matinada em va robar l’aire. Em vaig despertar enmig d’una gran aspiració. Ofegat, el meu cos no havia sabut trobar prou oxigen en les respiracions nocturnes. Si bé és una situació relativament normal quan es dorm a aquestes altituds, vam optar per dedicar un dia a aclimatar-nos, perquè encara ens quedaven més de mil metres fins al nostre primer objectiu.

La jornada de descans ens va servir per a gaudir, per primera vegada, d’un paisatge que ens va fer sentir veritablement a l’Himàlaia. El dia era clar i va descobrir les muntanyes que ens envoltaven. Resseguint el riu amunt s’alçaven uns cims, nevats tot i l’època de l’any, però el veritable espectacle el teníem al darrere.

La boira del dia anterior no ens havia deixat veure que el camí fins a Kambachen era presidit per tres muntanyes de més de sis mil metres. La de Januu, imperial, en té 7.711. Juntes, formaven part d’una estampa que feia feredat.

El pic de Januu, a l’esquerra, té 7.711 metres.

L’última parada era Lhonak, un assentament amb tres fondes i res més. Diuen que el temps sempre hi és dolent. Nosaltres ens vam trobar les cases de pedra i fusta atrotinades, amagades en un mar de boira. Durant la major part de l’any, ací no hi ha ningú. Quan s’acosta la temporada alta, a la primavera i la tardor, els propietaris dels lodges pugen de Ghunsa i s’hi queden per atendre els grups d’excursionistes que volen veure el Kanchenjunga. Si no, només vénen a Lhonak expressament quan albiren algun turista que hi va tot i no ser bona època.

Cap al camp base

Era a final de setembre, però la matinada ens va rebre amb la primera nevada de la temporada. Ens havíem llevat abans de sortir el sol perquè a primera hora del matí és quan més bona visibilitat hi ha, i no perdíem l’esperança de veure la famosa muntanya.

Amb les llanternes al cap i ben abrigats, vam començar l’ascens. No va ser fins al cap d’una hora que ens vam trobar el primer obstacle. Una esllavissada havia desfigurat completament una cara de la muntanya. Allò que abans era un camí trepitjat durant dècades, ara era una tartera on difícilment es podia deduir per on s’havia d’anar. L’atzucac ens va entretenir ben bé durant una hora i mitja. Pujàvem i baixàvem el pendent però no en trobàvem la sortida. Cada pas originava un petit despreniment de pedres que rodolaven abans de tornar-se a aturar pocs metres més avall. Amb els ulls concentrats a trobar la roca més estable i el camí més segur, no vam pensar a mirar més enllà de la tartera. Tot i ser a una temperatura de 0 graus, suàvem per l’esforç. Finalment, vam arribar a una zona que semblava estable. No era pas la sortida d’aquell gran entrebanc, però era un lloc prou tranquil per a fer-hi una parada.

gran camí himàlaia

Va ser llavors quan vam alçar la mirada. Davant nostre s’alçava un mur infinit, completament vertical. Havíem perdut tant temps a la tartera que ens trobàvem en el punt de més bona visibilitat del dia i no havíem arribat al camp base. Però la vista no arribava gaire lluny per culpa de la boira persistent. La muntanya del davant, doncs, semblava il·limitada. No tenia ni principi, ni fi. Només una immensitat blanca que es barrejava amb els núvols, del mateix color.

El mur del davant s’alçava sense mostrar els límits.

Però la blancor era interrompuda per les glaceres, les escletxes i les zones més rocoses. Tot plegat formava una contrastada imatge en blanc i negre. També hi havia llacs foscs com la nit, marrons, i blaus d’una tonalitat turquesa d’aquella que et convida a banyar-te. Ací, però, no podia pensar en ningú prou boig per a mullar-hi la punta dels dits dels peus.

En aquests deu minuts no vam badar la boca. Senzillament vam deixar que la nostra respiració es relaxés, vam obrir els ulls i parar les orelles. No calia dir res. La pausa es va acabar quan vam veure una cosa que semblava un camí 150 metres més avall, allà a on s’acabava la tartera. Caldria baixar i després tornar a pujar, però ja seria amb la tranquil·litat de saber que algú hi havia passat abans.

Al camp base del Kanchenjunga hi ha un antic santuari budista.

Quan vam arribar al camp base, ja no es veia res. Tampoc no hi havia ningú, només una fonda que esperava convidats per obrir-se i un santuari budista cobert per la neu. Amb aquelles quatre roques i les banderes de pregàries de colors, n’hi havia prou per a acontentar l’esperit. Havíem arribat al nostre primer gran objectiu, el camp base del Kanchenjunga. De la muntanya no n’hi havia ni rastre. Es dreçava al nostre costat sense que ens n’adonéssim, però això ja poc importava. D’allà estant començava originalment el Gran Camí de l’Himàlaia, i per aquest motiu havíem decidit de pujar, amb èxit, fins tan amunt. A més, havíem viscut per primera vegada algunes de les coses úniques que passen tan sols a més de cinc mil metres d’altitud.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

(1): Un nou margaix a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): Lorquestra simfònica dels trens xinesos
(10): Lautèntica religió dHong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): Shauria dabolir una festa com Nadal si això fos millor per a leconomia?
(24): El Vietnam: lúltima supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): Worldschooling: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17
(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
(30): Disparar a policies (amb pistoles daigua) per celebrar larribada de lany 2563
(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
(34): Loasi urbà més important de lÀsia, en perill
(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
(36): El sopar il·legal i el tercer ull
(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
(38): Naypyidaw, lestrafolària capital fantasma creada del no-res
(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
(40): Els encants de la regió més plujosa del món
(41): Com dormir a laire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
(42): El Nepal, més enllà de lHimàlaia
(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
(44): Maleïnt sangoneres al sostre del món
(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any