05.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 05.02.2025 - 21:56
Hi ha molta gent estupefacta amb la proposta anunciada pel president Donald Trump que els Estats Units facen seua la propietat de Gaza per crear-hi una “Riviera del Llevant”, després d’expulsar-ne tota la població palestina.
Ni els seus seguidors més radicals, ni tan sols l’extrema dreta israeliana, s’esperaven una proposta d’aquest estil que, tanmateix, la Casa Blanca ja s’ha afanyat a explicar que no és cap improvisació, sinó una proposta basada en estudis i projectes preparats de fa temps.
I és cert que ara s’entenen millor unes declaracions del gendre de Trump, Jared Kushner, que l’any passat va dir: “La costa de Gaza és una propietat immobiliària d’un gran valor.” Aquesta declaració, enmig de les bombes, va passar per una jeremiada, però avui ja sabem que té una profunditat i una intenció que ningú no entengué aleshores. Cal recordar, perquè no és cap detall menor, que els negocis de Trump, bàsicament, són immobiliaris i, en conseqüència, una altra cosa sorprenent és que no sabem si parla com a polític o com a empresari. O, encara pitjor, si ja no distingeix entre totes dues coses.
La reacció a aquesta barbaritat proposada per Trump ha estat unànime, com era previsible. De l’ONU als països veïns, tothom ha alçat la veu per dir que és una idea simplement inacceptable. Perquè implica, indiscutiblement, una neteja ètnica, perquè significa l’ocupació il·legal d’un territori estranger i per la violació a gran escala dels drets de la població que habita Gaza. Tirant curt. I també, que no és poca cosa, perquè fa miques tota l’arquitectura de la legalitat internacional bastida a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial.
És comprensible, doncs, que molta gent, en vista de la proposta, haja qualificat Trump de boig. Perquè, aparentment, la proposta és tan fora d’allò que qualsevol humà podria concebre, que l’apel·latiu pot semblar raonable. Però la trista realitat és que és molt pitjor que això.
Trump no és boig. Trump fa dues coses enormement perilloses, amb plena consciència. La primera, afirmar-se en un mecanisme polític que consisteix en el rebuig de qualsevol norma i acord, de qualsevol pacte o aliança que implique obligacions per als Estats Units.
Per a ell, res no té valor ni importància, tret de la seua voluntat. I en aquesta voluntat no hi ha límits de cap mena: ara es vol quedar Panamà, demà Grenlàndia, després el Canadà, Gaza, algun dia dirà que Sicília… Trump considera la legalitat internacional com una nosa i ni la respecta ni la respectarà mai. Com si visqués sol i no tingués cap obligació ni responsabilitat envers la resta de la gent, envers la resta dels estats. Estic segur que veurem coses molt gruixudes si ningú no troba la manera de parar-li els peus, tot i que hi ha unes dificultats evidents que haurà de superar. Traure més de dos milions de palestins de Gaza, per exemple, no és fàcil. De fet, jo diria que és una tasca gairebé impossible.
Però, en realitat, tant hi fa, perquè heus ací la segona cosa –i estic convençut que és la realment important– que fa Donald Trump amb plena consciència: moure, d’una manera brutal, la finestra d’Overton. Com gairebé no ho he vist fer mai. M’explique.
La finestra d’Overton és un concepte que descriu el rang d’idees que es poden considerar acceptables en el discurs públic i polític en un moment determinat. Segons Joseph P. Overton, totes les propostes polítiques públiques es poden classificar en un espectre que va d’allò que és impensable a allò que és acceptat o normalitzat. Concretament, defineix una escala de sis esglaons: hi ha coses impensables, radicals, acceptables, sensates, populars i establertes. Però el fet interessant és que la finestra no és fixa, sinó que es pot desplaçar segons els canvis de l’opinió pública i el discurs polític. De manera que amb el pas del temps es poden normalitzar idees radicals que passen de ser impensables a ser acceptables si la influència dels mitjans i les elits polítiques, o els canvis culturals i socials, ho aconsegueixen. El reconeixement del matrimoni homosexual, la prohibició del tabac o la legalització de la marihuana, per exemple, eren idees impensables o radicals fa un parell de dècades que han acabat essent sensates, populars i establertes avui.
I què fa Trump? Moure la finestra d’Overton. Fa vint-i-quatre hores la idea que els Estats Units ocupàs la franja de Gaza, n’expulsàs tots els palestins i hi construís xalets, camps de golf i casinos era tan impensable que, de fet, ningú, enlloc, no l’havia exposada. Encara més: tan sols els radicals més radicals consideraven la idea d’expulsar la població palestina del seu país. I ara? Doncs ara ja s’ha dit. Per a alguns, la finestra ja s’ha mogut i aquella idea impensable ha passat a ser radical o fins i tot acceptable. Allò que ahir a ningú no li podia ni passar pel cap ara és una realitat posada sobre la taula, legitimada com a opció i discutida com a possibilitat.
I –alerta amb això– tant hi fa si la proposta l’acompleix aviat o no. Tant hi fa, en realitat, si ho fa ell o si ho acaba fent Israel. Tant hi fa tot, en realitat. Allò que importa, i la seua gran victòria, és que fins ahir la perspectiva de l’expulsió de la població palestina entrava en la categoria que Overton havia definit com a impensable. I avui ho ha deixat de ser.
PS1. Dissabte comencen les eleccions a la presidència del Consell de la República. Per això avui Jordi Castellà i Montserrat Duran responen a un qüestionari que serà igual per a tots els candidats. Qüestionari que serà respost també pels altres dos, Toni Comín i Jordi Domingo, demà. A propòsit, Duran va rebre ahir el suport, entre més, de Blanca Serra, Toni Albà i Roger Espanyol. La tertúlia proscrita, que emetrem com cada dijous a partir de les vuit del vespre, se centrarà també en la campanya electoral.
PS2. Ferran Torrent és un dels nostres escriptors més coneguts i llegits, però també és una persona amb un gran compromís social. Avui ix a la venda la seua nova novel·la, El jo que no mor (Columna Edicions) i d’això en parla amb Esperança Camps, en una entrevista que no pot deixar de banda tot allò que ha passat amb la gota freda, que també va destruir sa casa: “Com que som tan obedients, ens perden el respecte”.
PS3. Núria Cadenes ens explica avui la història d’Anna Muzytxuk, una de les millors escaquistes que hi ha i que, a diferència dels futbolistes del Barça o del Mallorca, va refusar d’anar a competir a l’Aràbia Saudita: “Elles no hi van, i guanyen”.
PS4. VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem, fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.
