05.02.2025 - 21:40
L’Anna Muzytxuk té trenta-cinc anys i és una de les millors escaquistes que hi ha. L’any 2017, quan en tenia vint-i-set, era doble campiona del món i va decidir deixar perdre aquests títols. No ho va decidir ella, però ho va decidir. A final de desembre d’aquell any hi havia programat el mundial de partides ràpides i llampec i ella va dir que no hi aniria. No pas per cap rebequeria ni atac de pànic escènic o vanitat: perquè aquella competició es feia a l’Aràbia Saudita.
Ja ho sabem i ho veiem tan reiteradament que ara sembla que ja ens hi hem acostumat i que no ens crida l’atenció: aquesta moda gens casual de celebrar esdeveniments mediàtico-esportius allà on els petrodòlars en desbocada autopromoció assenyalen que han de ser celebrats.
Amb diners, torrons.
En aquella ocasió, per tant, els escacs tenien cita al reialme de la casa dels Saüd. Les agències explicaven (i repetien) que l’organització de la competició “havia donat permís” perquè les escaquistes poguessin jugar sense el vel que allà s’estipula com a obligatori per a les dones, però (si el concepte “donar permís” no fos prou anguniós, afegim-hi a sobre aquest “però”) les obligava a dur una indumentària específica: vestit-pantaló de color blau marí o negre, jersei blanc de coll alt. De la roba o dels colors dels homes no en deien res.
Si aquest assenyalament, aquesta estigmatització tota plena de prohibicions explícites i implícites, s’hagués adreçat, jo què sé, a la gent de pell negra, o de cabells rossos, o de cultura jueva, o de religió protestant, hauria generat, òbviament, un escàndol monumental, i queixes, i de tot. Encara més, aventuro: les federacions internacionals de la cosa s’haurien vist obligades a suspendre el gran esdeveniment, a canviar-ne, si més no, la ubicació. Que la gent que s’ha divorciat vesteixi de color groc. Quina bajanada, oi? Podríem continuar amb l’enumeració d’assenyalaments intolerables, tots absurds, siguin inventats o dolorosament reals. Cap d’ells, diria (no poso les mans al foc, però diria), no hauria tingut la destinació tant-se-me’n-dóna d’aquest altre. Aquí, com que l’obsessió persecutòria afectava les dones, la infàmia es va reduir a anècdota, ínfima menció o nota a peu de pàgina. Ningú no hi va (voler) parar esment.
Ningú, llevat de la campiona.
Perquè ella es va plantar. Ella, precisament, que defensava el seu podi. Ella, sabent, com sabia tothom, que els premis a l’Aràbia eren especialment elevats. Elevadíssims. Sobretot, i comparativament, per a les competicions femenines, que sempre (oh, sorpresa) tenen una remuneració menor que les dels homes.
Amb diners, carxofes.
L’Anna Muzytxuk va decidir que no aniria a Riad. D’aquí a pocs dies, va escriure a les seves xarxes socials, perdré dos títols mundials. Perquè es negava a ser tractada com un ésser de segona, dependent, sotmès, va escriure també. Conscient que amb això perdria, a més de la posició, molts diners (“més del que guanyo en una dotzena de competicions combinades juntes”). Però ho va fer. Va dir que evidentment l’entristia haver de deixar escapar així els títols, però que ho feia per simple dignitat. I va dir més coses: que trobava tot plegat desagradable i trist, però que el pitjor de tot era que no importava pràcticament a ningú: “És una sensació molt amarga”.
Que si ella no hagués alçat la veu, no se n’hauria dit ni pruna. Uns paguen (molt), uns altres cobren (molt), i a fer-se fotos i somriure davant dels photocalls (davant dels floricols, en encertada traducció d’una amiga valenciana). La molèstia dels drets humans, de mantenir la meitat de la població sotmesa i invisibilitzada, en fi, no barregeu esport i política.
Que qui paga, mana.
Amb tot, el gest de l’Anna Muzytxuk va fer la volta al món. Va tenir més repercussió que el torneig mateix. La seva germana, Mariya, escaquista com ella, també s’hi va afegir. I algunes jugadores més. El 40% dels homes que havien de competir a Riad.
Ho explicava ella mateixa en una de les entrevistes que li van fer posteriorment i aprofito aquesta breu citació de font per recalcar la dada: el 40% dels homes que hi havien de competir tampoc no ho van fer, com a acte de protesta i solidaritat.
Aquesta cosa carpetovetònica i resclosida que és la federació de futbol que tenen a Espanya (que tenen i que encara, ai, ens té), la del Rubiales i l’altre que ara han condemnat per prevaricació com a essència i paradigma, celebra des del 2020 la supermegamàximacopa que du el nom del seu regne castís a la supermegamàximament castissa… Aràbia Saudita. Es veu que els paguen una morterada (oficialment, quaranta milions d’euros l’any per a la federacionyanya, amb un 10% per a la butxaca del comissionista Gerard Piqué) i que això ho justifica tot perquè sant Pere canta.
Més que justificar-ho: ni s’ho plantegen. Ells, vull dir. Perquè és interessant de veure que no han badat boca, com si no els incumbís, com si la greu situació de les dones a l’Aràbia Saudita només fos una qüestió que concernís… les dones. De fet, han estat les jugadores, les que han protestat davant de la possibilitat de traslladar la seva supermegamàxima copa al país dels petrodòlars que manté les dones en submissió legal permanent. Elles, sí, les jugadores. Elles, només. Ni tan sols hi ha hagut, en aquest cas, quan elles han alçat la veu, la solidaritat del 40% dels seus companys. Ni del 40 ni del 30 ni del 20 ni del 10 ni del cinc ni del res.
Realment m’importa un rave, la copa: la seva existència és un motiu més per a sumar a les ganes (la necessitat) d’alliberar-nos d’aquest estat caspós. Però resulta que també hi han jugat els nostres equips masculins, allà. Que hi han jugat i que hi han jugat i que hi han jugat i que no han dit ni piu.
I que fot vergonya, ves.
