Ferran Torrent: “Com que som tan obedients, ens perden el respecte”

Avui surt a la venda la nova novel·la de Ferran Torrent, El jo que no mor (Columna Edicions). Amb aquest “jo” com a subjecte ja remarca que és una novel·la en què la identitat té un paper fonamental. La identitat, els espies, la València del 1966, on ningú no és allò que sembla, i molts altres elements que tenen com a punt de trobada narratiu l’Hotel Metropol. Els lectors incondicionals de Ferran Torrent se sentiran molt còmodes entre aquestes pàgines, tant com el Regino a la suite de què disposa gràcies a l’amistat amb el director.

És una novel·la que va lliscant per damunt d’aquest univers torrentià fet de personatges que tenen moltes capes i que es mouen amb fluïdesa pels marges, que són sempre els llocs menys obvis però més interessants.

Ferran Torrent va lliurar aquesta nova història del Regino just abans que li atorgassen el Premi de les Lletres de la Generalitat i, és clar, poques setmanes abans de la gota freda –ell en diu “tsunami”– que li va destruir la casa de Sedaví. Casa seua i la de milers de veïns.

I fem l’entrevista allí. Ell havia previst que pujàssem dalt, a l’estudi, però li demanem de fer-la baix, encara en obres i lluny de tornar a ser la llar acollidora que era abans de tot això. Els obrers ja li han canviat el terra, i els electricistes han passat cables, però encara hi ha molta faena a fer. Ens explica on anirà la cuina i com serà tot en acabat. “Quedarà molt i bé i serà una casa nova, però no serà casa meua”, diu. Com que la sensació d’humitat és accentuada, agafem dues cadires, de les poques coses que va salvar de la barrancada, i ens posem just allí on una ratlleta de sol, que entra pel finestral que dóna al pati interior, ens escalfa.

—A l’octubre férem aquella entrevista pel Premi de les Lletres Valencianes, al cap de pocs dies vam parlar immediatament després de la gota freda, i ara hem de parlar de la novel·la. En aquests prop de quatre mesos, com ha canviat Ferran Torrent?
—Estic molt cansat, perquè això, jo en dic “tsunami” més que dana, ha estat molt fort. Jo no he tingut desgràcies personals. La meua família està bé. Però sóc triple afectat. La casa, com podeu veure, el cotxe i una nau industrial que tinc als afores del poble amb la meua germana i que va tenir dos metres d’aigua.

—Fer la promoció de la novel·la potser serà una manera d’abstraure-us d’aquest ambient?
—Seria això si físicament i mentalment no estigués tan cansat, però he demanat a l’editorial que Catalunya me la partisquen en quatre trossos. Ara hi vaig cinc dies; després hi torne del 25 al 27 de febrer; el 7 i 8 d’abril, i, en acabat, per Sant Jordi. Em dosificaré un poc les entrevistes perquè si no arribaré amb una cara… [riu]. A més a més, és normal que et pregunten, la majoria, les mateixes coses. I has d’estar molt conscienciat que et preguntaran moltes coses que ja has respost.

—I ara també us preguntem per la qüestió de la gota freda. Vàreu ser una de les primeres veus de la cultura que va dir: Ep, això que ens ha passat és un tsunami, és molt gros. Psicològicament, us afecta el fet que cada matí, quan baixeu de l’habitació, us trobeu amb aquest panorama?
—Hi estic habituat. L’únic colp psicològic que vaig tenir és quan vaig baixar la matinada i la nevera flotava, hi havia mig metre d’aigua… És l’únic moment fotut que he passat. Perquè jo no sabia què havia passat fora. Les morts, res, no sabíem res. Quan va venir l’aigua vaig pujar cap a dalt salvant la tauleta, l’ordinador, aliments, sabates… El segon colp va ser quan em vaig assabentar de les morts, quan vaig veure tot el desastre dels cotxes apilats. En la foto icònica que va publicar també el New York Times, vaig pensar, això és terrible. Llavors vaig pensar que no em podia queixar. La meua germana està bé, els meus nebots també i el meu fill viu a 130 quilòmetres i estava molt preocupat… Els amics han ajudat moltíssim. Els veïns. Jo no tenia cuina i alguns tenien fornet i això, i vaig dinar a casa dels veïns. Un amic em va enviar set o vuit persones perquè em tragueren el fang de casa, i un altre amic em va enrajolar el pis… Hi ha lliçons a aprendre: més val tenir amics que diners.

Podeu comprar El jo que no mor de Ferran Torrent a la Botiga de VilaWeb

—Més de tres mesos després encara es veuen cicatrius pels carrers. Al casino, per exemple, la gota freda és motiu de conversa?
—No. Pensa que la majoria de les persones viuen en pisos. Hi ha molta gent que viu en planta baixa, però molts viuen en pisos, i aquests han perdut el cotxe, o l’ascensor de la finca encara no funciona. Però et diré una manifestació de la riuada què no se’n parla.

—Quina és?
—El fracàs absolut de la classe política valenciana. Si això que ens ha passat a nosaltres, passa a Madrid, al País Basc o a Catalunya, en un mes ho tenen resolt. Madrid, perquè ho fagocita tot, i el País Basc i Catalunya perquè creen problemes polítics. Com que ací som tan obedients et perden el respecte. Si, tres mesos després, els meus nebots encara fan de voluntaris el diumenge, això vol dir que és un fracàs de les ajudes. Tres mesos després no pot haver-hi voluntaris. Al principi, sí, perquè jo entenc que és una tragèdia per a la qual no estava preparat ningú. Cap estat no estava preparat per a això, però tres mesos després, encara hi ha voluntaris que van a ajudar, això és el fracàs. Ningú en parla, però això és així. Els nostres polítics aproven uns pressupostos que van contra els interessos valencians. València és la tercera capital de l’estat i ara som la segona comunitat més mal finançada. Més obediència, submissió de la classe política valenciana no pot haver-hi. M’he quedat descansat, ja.

—Doncs parlem de literatura. Al principi de la novel·la dieu que els personatges i els edificis reals de la novel·la són imaginats i els imaginats poden ser reals.
—És una conya paradoxal.

—Llegint-la, m’han vingut ganes d’asseure’m al vestíbul del Metropol.
—Quan jo era adolescent aguaitava per allí.

—Voldria asseure-m’hi per intentar de veure què hi passava, però supose que no hi veuria res, perquè tot això que narreu a la novel·la passava en un nivell inferior. A la vista no ocorria res, i tot passava baix.
—No vol dir que això passara en el Metropol, eh? Agafe el Metropol –crec que ara el reestrenaran, no sé si en el mateix lloc– també perquè és mític. Hi anava Hemingway, el KGB, que no es deia així encara, l’espionatge soviètic, actrius… És cèntric. El coneixia molt perquè era adolescent i a la cafeteria anaven els moderns de l’època. Nosaltres anàvem a veure la lluita lliure que feien a la plaça de bous, i guaitàvem a la cafeteria per la finestra per veure la gent moderna. Les dones atractives i això. Per a mi sempre ha sigut mític el Metropol.

—Retrateu què hauria pogut passar en la València subterrània de mitjan anys seixanta.
—És una novel·la política, una novel·la social, una novel·la d’espionatge. És una mica de tot. Fonamentalment, sobre la identitat. Ningú no és com sembla. I a mi em fascina, això de la identitat. Jo observe molt. Per exemple, quan vaig a passejar pel meu poble, vaig pels barris dels treballadors i hi ha uns bons cotxes aparcats al carrer. És la seua identitat. El cotxe. No tenen ni pàrquing. A mi aquestes coses em fascinen.

—Feu passejar per València personatges que no hi han estat mai, ací, per exemple Ava Gardner.
—Crec que no, però no ho tinc documentat. Ella és una altra de les meues fascinacions, perquè era una dona de molt de caràcter, una dona que va patir moltíssim el fet de tenir un accent que va haver de corregir, el fet de ser tan atractiva, l’animal més bell del món, M’encanta com a actriu, com a dona, sexualment, eròticament, la seua bellesa, i el seu caràcter.

—A Regino també li agrada. Regino és un clàssic en la vostra obra. Ara el veiem en tota l’esplendor desplegant totes les facetes de la vida que ja vàreu mostrar a Memòries de mi mateix…
—Ací és més protagonista perquè ix en quasi tots els capítols, llevat del capítol de la Unió Soviètica. I és un personatge que a mi em fascina. Treballar amb un personatge que t’agrada és molt gratificant. Crec que tots treballem amb personatges que et gratifiquen, però especialment m’identifique molt amb ell. I a través d’ell aboque coses. Potser coses que jo no diria en la realitat les dic a través seu.

—Aprofiteu les descripcions de les passejades per la ciutat per parlar de l’arquitectura de València. Hi feu aparèixer arquitectes fonamentals, com Goerlich.
—M’agrada molt l’arquitectura moderna. Hi ha dies que dic: vaig a València a veure arquitectura moderna. N’hi ha moltíssima i m’agrada molt més la moderna que la clàssica. I, a més, el significat social, polític que té és el canvi de la ciutat. Tenim arquitectes molt bons, que crec que el valencianisme no els ha fet ni cas, i per a mi són molt importants. Hi ha una novel·la a fer, però jo no sé si la faré –perquè té molta faena–, seguint la creació, el procés de l’arquitectura moderna valenciana. M’agrada perquè hi ha modernisme, l’art déco, el racionalisme… I molts dels arquitectes autors d’aquesta obra estudiaren a Barcelona i estaven molt influïts per arquitectes catalans.

—La manera com retrateu la dictadura franquista, parlem del 1966, no sembla tan cruel com va arribar a ser.
—La centre només en el general Moreno. No tinc més temps, en la novel·la. I pensa que el 1966 ja no té res a veure amb la postguerra. Ja vénen els turistes, la dictadura obri la mà, va canviant. Això és l’inici de la transició democràtica, per a mi. En eixe moment hi havia organitzacions clandestines de treballadors, és clar, i estaven en la lluita política. Però la majoria dels treballadors aspiraven a fer hores extra perquè eren un sobresou per a comprar-se el Sis-cents, per fer-se la caseta al camp. Això és molt valencià, perquè els treballadors estrictament valencians tenien herències d’un hortet, i allí es feien la caseta… La fesomia social va canviant. Però, és clar, al marge d’això, no tinc temps de dir més coses. Per exemple, en el Bulevard dels francesos, sí que tinc temps d’explicar més el franquisme. Ací retrate el franquisme a través del general Moreno, que és un feixista intel·ligent.

—…
—Quan vols desenvolupar l’argument d’una novel·la, has de tenir compte de no estirar fils que després siguen impossibles de recollir. Aquesta té com a estructura l’actualitat, que és la conversa entre el general i el falsificador, que va apareixent durant la novel·la en capítols que no estan numerats, i hi ha el passat d’eixa conversa, que són tres setmanes abans, aproximadament. Al final, tot convergeix. Però, és clar, has de controlar. Les primeres cinquanta, setanta pàgines són importants per això: alerta amb els fils que estires, perquè després són impossibles de recollir.

—Estilísticament, hi ha una cosa que funciona molt bé i que és molt ben resolta que són les converses espill. Dues converses entre personatges diferents que conten una història.
—Això m’estalvia fer capítols. La novel·la té fluïdesa i no he d’anar al capítol on parlen els altres dos. Els faig en el mateix capítol. Anem canviant d’escena però hi ha una xicoteta trampa: en el moment que canvia d’escena es diu el nom d’algú perquè el lector no es perda.

—Històricament, s’ha parlat de Ferran Torrent com el gran especialista a fer diàlegs que fan avançar la història amb fluïdesa. En aquest cas, ho dueu a l’extrem, i tota la novel·la és un gran diàleg, però sense guions.
—No pose guions perquè ho vaig aprendre de Cormac McCarthy, de la Trilogia de la frontera. Ell no hi posa guions i introdueix les converses també en la narració. Està tot integrat i estèticament és molt més bonic.

—I és un puntet més exigent per al lector, que ho agraeix.
—En les meues novel·les és imprescindible que el lector hi participe.

—Encara esteu en la fase post-gota freda o ja teniu empenta per a reprendre l’escriptura?
—Ara vaig pensant, però escriure és impossible, perquè si pujares al meu despatx hi veuries un forat, allà dalt, perquè van haver de llevar la xemeneia i fa molt de fred. Sí que tinc la idea, i te’n diré el títol perquè així no me’l robaran i perquè fins el 2027 no pense publicar. El paradís dels cínics, es dirà. Serà tancar la trilogia amb el Regino, ambientada l’any 1973.

—La gota freda té una novel·la?
—No. Per a mi té més novel·la la riuada del 1949, que es diu la riuada “dels gitanets”, perquè s’hi va morir molta gent que vivia en les ribes del riu. Era la postguerra més dura, i tota la gent que no tenia casa es posà a viure en les ribes del riu. Hi va morir molta gent, no se sap quanta. No hi havia cens, no se’n va fer cap recompte. Això sí que té una novel·la, perquè això va ser un fet criminal de l’estat.

—Teniu novel·les en què apareixen presidents de la Generalitat. No sé si Carlos Mazón…
—No, és massa obvi. Zaplana, per exemple, era més literari. En principi, perquè ningú parlava de corrupció en aquell moment. I Societat limitada s’avança un poc a la corrupció. Però Mazón és tan obvi… Els personatges obvis no són literaris. A vegades em diuen: en tal li ha portat una bossa amb diners… Això no és literari.

—I el Mazón post-gota freda o post-tsunami, com el retrataríeu?
—Em resulta difícil. No sé si en podria traure suc. Zaplana, el cartagenero, que ve de baix i va cap amunt, això sí que és literari, però aquest era cantant. Era cantant [riu]. A mi no em motiva. I hi ha una altra cosa, s’ha parlat tant d’El Ventorro que, per cert, és un restaurant al qual jo vaig, en conec molt l’amo. Hi treballa un gitanet que és d’ací del poble, de Sedaví, que el conec molt, Cortés. Fa molts anys que hi treballa. Se n’ha parlat tant… De les xiquetes d’Alcàsser, no en faria una novel·la. Se’n parla tant que no et deixa espai a contar res més. Què en pots contar? Per exemple, Societat limitada, per què va tenir tant d’interès? Perquè ningú parlava de corrupció. Tu tens tot l’espai per a tu. Però ara tot és obvi.

—He quedat penjada en la resposta anterior: sou client d’El Ventorro?
—Hi vaig de tant en tant, sí. En conec l’amo.

—I a qui us hi trobeu, dinant?
—No recorde polítics, però t’hi trobes gent com ara advocats, funcionaris d’alta graduació, coses d’aquestes. És un bon restaurant perquè és dels pocs de cullera que hi ha a València. Hi pots menjar un potatge de puta mare, llentilles, tot ho fan molt bo. M’agrada, i hi vaig de tant en tant. Després del que va passar, no li he preguntat res a l’amo perquè en deu estar fins als collons, amb tota la raó del món. Perquè, quina culpa té ell que aquell hi anara a dinar aquell dia? I després del dinar, que no sabem què va passar.

—Eixes són les hores que tenen interès.
—Sí. Corren rumors i tot això. Són situacions que fan córrer molts rumors. Sí que et puc dir que en el reservat on jo he estat no hi ha cobertura. En la meua companyia, no sé si en altres companyies de telèfon n’hi ha.

—Ja hi ha hagut quatre manifestacions contra la gestió de Mazón.
—A l’última no hi he pogut anar.

—A les altres, sí?
—Sí.

—I què heu notat en la gent?
—He notat indignació, he notat unitat, he notat transversalitat.

—Tristesa?
—Justament a la manifestació, no, perquè la gent hi va més crítica. La gent està indignada. La tristesa la note en el poble, amb la gent major, que veus que els ha canviat l’aspecte. Jo crec que faran falta molts psicòlegs. L’altre dia començà a ploure i la gent estava acollonida.

—Servirà de res, tota la indignació de la gent?
—Avui mateix he llegit en un diari una notícia que deia que, malgrat la dana, el PP encara guanyaria.

—Això entronca amb allò que dèieu al principi, de la poca nosa que fem els valencians.
—No som problemàtics. Jo, per exemple, sóc problemàtic amb la meua editorial, perquè si no ho sóc no em fan el cas que m’han de fer. Crec que ací la gent no és problemàtica, els polítics, que haurien de ser-ho més que la gent i anar un pas per davant, tampoc no ho són. Són submisos. Al final tenim el que ens mereixem.

—El fet que el president de la Generalitat vaja als llocs i l’escridassen, no ho havíem viscut fins ara.
—No. Bé, és que és tan bèstia, tan enormement brutal el que ha fet de no donar explicacions d’un dia que ja hi havia alertes a les set i mitja o les vuit del matí… Si la gent no reacciona a això… Jo estic segur que se’l carregaran. No repetirà de candidat a la presidència. La meua teoria és que hi haurà un president pont d’ací a pocs mesos i després l’alcaldessa de València serà candidata a la Generalitat. Si t’ho mires, no tenen molts candidats i la meua teoria és que Pilar Bernabé, delegada del govern anirà de candidata socialista a l’alcaldia. Cada dia era als pobles, és la política que més ha estat al carrer. És el que ha de fer un polític en aquests moments, posar-se les botes d’aigua i anar al fang. Si t’escridassen, tu has de ser-hi.

—Pràcticament no sabem res dels morts. No els hem vists. Es va fer el funeral sense els fèretres…
—Són morts invisibles. Hi ha uns advocats que porten el cas de persones que han perdut familiars. Jo crec que d’això en sentirem parlar, però, probablement, com que tots estem tan ocupats en la reconstrucció de casa nostra, ells han quedat, desgraciadament, en un segon pla, però parlem de 227 persones. Els desapareguts és la qüestió més lamentable per als familiars. Ja no en saps mai més res. Perquè si tens un familiar al cementeri o en cendres, el tens, però si no saps on és, és terrible.

—La cultura, remuntarà?
—Les llibreries afectades tindran problemes perquè, a més, són en llocs on tot el poble és afectat. Vaig suggerir que hi haguera una fira del llibre especial per a llibreries afectades, a la plaça de l’Ajuntament de València, una setmana només per a ells, on els autors poguérem anar a signar. També per a les editorials.

—Parlant de les ajudes. La majoria dels comerciants i autònoms ens han dit als reportatges que fem que la primera ajuda que van rebre de manera més immediata són els 8.000 euros de Juan Roig. Això és símptoma d’alguna cosa?
—Jo he demanat l’ajuda d’Amancio Ortega a l’ajuntament i me l’han donada. Totes les ajudes són bones perquè pensa que aquesta casa està destruïda totalment. No he salvat més que una taula i aquestes cadires, i no sé si la taula finalment la podré utilitzar, però la guarde perquè és clàssica i m’agrada molt. I el fet que les ajudes de Juan Roig hagen arribat abans que res demostra la ineficàcia de l’estat, de l’administració en general. Si jo haguera pogut accedir a les ajudes de Juan Roig, l’hauria demanada, perquè la gent ha de posar-se en la pell de l’afectat. Ací hi ha negocis que obriran gràcies a eixos 8.000 euros. Perruqueries, botigues de roba menudetes. Si has d’esperar que paguen els altres, perds molts mesos. La gent que ho critique que es pose en la pell de l’afectat i dels negocis xicotets. L’ajuda de l’estat no ha arribat encara.