El temps suspès
La funció antropològica de les festes avui es torna encara més necessària. No pas com a evasió, sinó com a restauració de les forces que fan possible l'acció. Ningú no pot viure en un estat permanent de mobilització
"Un autònom busca feina, fa la feina i després mira de cobrar la feina. Són tres feines i totes tres s’han de fer"
«Em pregunto fins quan durarà la connexió del codonyat, aquest anar i venir de carmanyoles i paper de plata dins les famílies»
«Llegir Szymborska és estar disposat que una frase aparentment petita t’obri un esvoranc a la pensa i t’hi aboqui un raig de llum o un tou de dubte»
«Qui et llegeix no vol sentir-te explicar el que has escrit, només llegir-te i llegir en tot el sentit del verb, interpretar el que has escrit amb les seves eines, les que té ell»
L’observació, la memòria i la imaginació, les tres eines fonamentals per escriure, després de la lectura, per descomptat
Distància, tendresa, humor i bisturí, els quatre ingredients bàsics per fer els personatges propers sense que ho siguin massa
«Tot plegat té molt de psicologia, actualment defensar la llengua demana una seguretat, una determinació i una rapidesa que depèn de quin dia potser no ens surt»
L’envejable debat sobre autoria, feminisme, crítica i autopromoció de les autores xilenes, es podria traslladar aquí, a casa nostra?
«Em llanço a pensar com pot condicionar l’escriure el fet de tenir els peus lliures o atrapats dins de pell sintètica, posem per cas»
«Quantes llengües es parlen, es parlaven, al camp de Mòria? Quantes d’aquestes llengües estan amenaçades?»
«La incertesa ara duu penjada al clatell la maledicció de ser la causa dels mals de tots. Però ella ja hi era, ella sempre hi ha estat»
«Saps què?, dedicaré el meu últim article de la temporada a les teves bombolles, li dic mentre passegem. Ah, per què?, em demana»
«No pot ser que només calguin 158 pàgines per descriure una dona que entra en una habitació, la troba buida, n'obre un armari, hi veu un escarabat, l'intenta matar i després...»
«Un llibre no s'acaba quan surt d'impremta, tampoc quan arriba a la llibreria nou de trinca, tampoc quan ja és a casa del lector, més aviat tot just comença a viure!»
«Els qui escrivim solem viure enderiats amb els mètodes, ens agrada saber les interioritats de l’escriptura dels artistes que admirem, o més que saber-les, imaginar-les, fer-hi elucubracions»
«Per megafonia ens van recordant els consells de seguretat, la mascareta i la distància, i això enerva més d’un. Gairebé quatre mesos sense patir el cinisme i la mala praxi de Renfe, ja ho havia oblidat»
«Fixar-nos en la natura ens salva, ens uneix, ens distreu, ens fa créixer i ens ajuda a viure fins i tot quan tot se’ns gira en contra»
Quan vaig buscar per primer cop el seu nom, el de Panero, a l’enciclopèdia de la biblioteca i vaig veure que era del 1948 el primer que vaig pensar va ser 'com la mare'
«El verb morir té una infinitat de calaixets a dins, hi caben totes les morts, és el verb més adient sempre»
«Als polígons, i als seus marges, també hi ha una història que es pot contar, que es pot escriure, que mereix tantes lletres com el més bucòlic dels mons»
«Ens hi juguem molt més que avançar o no avançar matèria: aquesta divisió entre uns nens i uns altres va en contra dels drets humans»
«Li brillaven els ulls quan em deia que no era cap història del passat, allò, que aquella noia era gairebé de la meva edat i que el que explicava era present, acabava d’ocórrer, encara fumejava, i s’havia d’explicar»
«Se’m va glaçar l’espinada el dissabte abans de la primera sortida, quan vaig mirar quina distància hi havia entre casa i l’escola: quatre-cents metres. Llavors un quilòmetre fins on ens duria? No gaire lluny»
«Em torno una exageració de mi mateixa quan m’emmascaro. Em sento parlar i em faria callar, però veig que ningú més se’n sorprèn, que anem cap aquí»
«Tothom sap la tassa que té i el te que vol i amb una cosa i l’altra ha de saber trobar l’equilibri per no quedar-se amb set ni que la tassa vessi»
«La meva amiga llibretera té una bona colla de gent al darrere que se l’estima i li dóna suport sempre que cal, que celebra els seus èxits i la consola quan vénen mal dades»
«Al senyor Gargamel els nens li fan nosa: fan soroll, jo no he escollit tenir-ne, no sé per què he d’aguantar els nens dels altres, criden massa, ara per què salten, ara per què canten...»
«La primera veïna que hi topa, la del tercer segona, s'espanta tant que tot de tomàquets, mongetes i pastanagues acaben escampats als peus de l'artista»
«Vull saber quina olor fa aquesta incertesa, a quina olor associarem el record d’aquests dies quan ens mirem aquesta gota d’ambre d’ara des del futur»
Monòleg al supermercat amb guants de plàstic
«—Vés al balcó. / —És que hi ha els veïns. / —Millor: els saludes i fas vida social. T’animarà. / —Vull veure algú més. / —Skype. / —Com és que no estàs nerviós, tu?»
«És impossible escriure sobre una altra cosa aquests dies, quan tens el cap ocupat amb aquesta trama d’intriga, terror i histrionisme que resulta que és cent per cent real i passa de debò aquí mateix i a tot arreu»
«Es podria intentar reescriure la vida de Newton donant a aquestes tres dones totes les possibilitats que tenien els homes de la seva època i veient com hauria canviat la història»
«No sé si en un futur es publicarà la correspondència dels escriptors d’ara, que passa inevitablement pel correu electrònic i potser per la missatgeria instantània i hi pot haver qui cregui, erròniament, que perd consistència...»
«Alguna vegada m’he preguntat què passaria si truqués al timbre i els demanés de passar un moment a veure la casa per dins un últim cop»
«Que la pàgina respiri, que el cap se’t ventili, que les paraules descansin i s’airegin a sol i serena. L’eina més valuosa de qui escriu és la paciència»
«Ray Bradbury deia que no cal una educació universitària per ser escriptor, que ell 'vivia' a la biblioteca i que s’hi va 'graduar' a vint-i-vuit anys»
«Serà la pregunta que et voldràs tornar a respondre per a tu mateixa i que aniràs polint fins que la resposta quedi suau i rodona»
«Connectàvem així, la música ens unia en grups, creava uns lligams més forts que les paraules, que els gestos, les notes com parets d’un refugi indestructible»
«Em preocupa més el to que fem servir quan fem correccions que no se’ns han demanat, com ens immiscim en la vida dels altres per dir-los com han de parlar o escriure»