El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

És diumenge i anirem a veure la mare al poble. Abans de sortir, mascaretes i mans netes. Quan arribem a casa seva, ens traurem les mascaretes, ens rentarem les mans i mantindrem les distàncies mal que ens pesi. Un petó en arribar i un en marxar i alguna abraçada robada al passadís per les nenes. Fem bondat per les àvies, per totes dues, i mirem de protegir-les tant com podem. Baixarem a la piscina comunitària perquè és petita i hi serem les famílies de cada estiu, i tampoc ens farem petons, posarem les tovalloles més separades i demanarem a les filles que procurin no tocar-se gaire —només els ho direm un cop perquè dit en veu alta sonarà ridícul—, després les veurem jugar com sempre i serà balsàmic. Per dinar vigilarem de no compartir gots ni coberts, i la mare posarà les tovalles, els tovallons i les tovalloles del lavabo a rentar quan marxem. Fins i tot netegem les potes al gosset amb una tovalloleta, agenollats al rebedor, i ell s’ho deixa fer sense remugar perquè deu interpretar, pels nostres gestos, que aquella litúrgia ens fa falta.

És diumenge i anirem a veure la mare al poble. En tren. La mare viu en un poble del Maresme, Premià de Mar. A Plaça de Catalunya hi ha menys gent de la que solia haver-hi altres anys els caps de setmana d’estiu, això és veritat. Hi fa una calor demencial i amb la mascareta la sensació d’ofec és intensa a estones, però esperem els nou minuts que falten perquè passi el tren cap a Mataró sense treure’ns-la. Pugem al tren xops, va mig ple, seiem i encara queda algun seient per als que pujaran a Arc de Triomf. La majoria van a la platja: xancletes, para-sols, cistells amb la tovallola que treu el cap, banyadors que s’endevinen sota la roba, alguna nevera portàtil. I mascaretes. Tothom en porta. Miro al meu voltant i em sento satisfeta de veure que tothom fa bondat.

Però a l’estació del Clot la gent que puja ja s’ha de quedar dreta i ens comencem a atabalar sense dir-nos-ho. Només puc desxifrar mirades, però sé que som uns quants els que veiem que no anem bé. Per megafonia ens van recordant els consells de seguretat, la mascareta i la distància, i això enerva més d’un. Gairebé quatre mesos sense patir el cinisme i la mala praxi de Renfe, ja ho havia oblidat. Jo que abans agafava aquest tren de dilluns a divendres i gairebé mai podia seure, que he arribat tard a la feina i a exàmens de la universitat perquè plovia i el tren, és clar, se’n ressent…, què n’esperava, ara, d’aquesta mateixa gent? Quants anys fa que a l’estiu els trens del Maresme són llaunes de sardines quan arriba el bon temps? Per què aquest estiu ho haurien de voler resoldre? Per una qüestió de salut? Ja fa anys que ens hi juguem la pell en aquests vagons plens a petar de gent amb qui compartim suor i llàgrimes. Cap novetat.

A Sant Adrià de Besòs puja més gent, és clar. No hi ha ningú en cap de les estacions del trajecte que controli l’aforament dels vagons. Hi ha gent que posa seny i decideix esperar el tren següent (que vindrà igual de ple) i altres pugen tant sí com no. No els jutjo. A Badalona ja suem un altre cop. L’aire condicionat no dóna l’abast. Suem. També deu ser suor nerviosa. Veus els trens que van cap a Barcelona mig buits a l’altra via i penses si no hi ha cap solució per a aquest desajust, si la freqüència de pas ja és del 100%, no es poden plantejar posar trens més llargs? No és un problema puntual d’aquest estiu, ni tan sols de l’estiu en general, els trens del Maresme, de la R1, fa anys que van massa plens i no es prenen mesures per resoldre-ho. I després tot són sermons sobre el transport públic i el medi ambient. A més, no tothom que hi puja va a la platja, n’hi ha que hi anem a veure la família, n’hi ha que tornen a casa després de passar la setmana treballant o estudiant fora, n’hi ha que l’agafen cada dia per anar a la feina o a classe, n’hi ha que l’agafen puntualment per anar al metge, i tots tenen el mateix dret de viatjar còmodament i en condicions segures, turistes inclosos. Però diumenge passat de turistes no n’hi havia, que representa que encara no han arribat. Tot era gent de l’àrea metropolitana que volia passar un dia en una platja maresmenca. Què fem? Els renyem? Els carreguem la culpa a ells?

El trajecte continua. Arribem a Montgat Nord. Aquí sol baixar força gent, la platja és gran i maca. Però hi ha un cartell que diu que l’aforament de la platja està complet i que cal esperar torn. Així que alguns dels que baixen del tren hi tornen a pujar de seguida per mirar de trobar lloc a la parada següent. Entre el Masnou i Ocata baixaran la majoria, més que res perquè a Premià de Mar la platja més propera a l’estació no té sorra però això seria una altra història per no dormir.

És diumenge i hem vingut al poble a veure la mare. Passejant pel nucli antic ens passa una mica l’angúnia del trajecte i després de rentar-nos mans i cara a casa seva ja no hi tornem a pensar, en el tren, fins que toca tornar a Barcelona, al vespre. Tothom decideix escurar el dia a l’aire lliure i agafar el tren quan el sol comença a afluixar. A quarts de vuit el tren va ple ja a Premià. No seiem. Drets, suats, emmascarats i angoixats tot el trajecte, fent equilibris per no tocar els que tenim als costats. Baixarem al Clot i agafarem el metro per arribar a casa, i el metro anirà mig buit, seurem tots quatre junts i pensarem que hi deu haver una manera de resoldre el drama dels trens del Maresme, que ja existia abans de la covid-19, però que ara s’ha agreujat i urgeix que es prenguin mesures, si convé directament des del Departament de Salut, ja que Renfe s’espolsa les responsabilitats dient que ja circulen el 100% dels trens, com si no es pogués replantejar que cal augmentar aquest 100% amb més freqüència de pas o amb trens més llargs, perquè el 100% actual no és suficient des de fa anys, com si no es pogués pensar a fer alguna mena de control de l’aforament si més no en les línies més complicades, com ho és la R1. És aquella manera de fer antiga, de no veure-hi més enllà del nas i no tenir cap intenció de resoldre res si això representa fer algun canvi.

És diumenge i tornem del poble de la mare amb ganes de passar per la dutxa i treure’ns de sobre els dos trajectes en tren com dos tràngols, tot i que no som de cap grup de risc i el nostre era un viatge sense horaris ni urgències, no anàvem ni a treballar ni a estudiar, i hauríem pogut optar per llogar un cotxe, cosa que potser farem el pròxim cop, sentint-ho molt. 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.