Carrer de Sallent dedicat a en Guillem Agulló i Salvador.

Això s’ha d’escriure. Això s’ha d’explicar. Això s’ha de saber. Són frases que es diuen quan el que passa és molt gros i sembla que ja no n’hi ha prou amb les notícies, els articles, els reportatges i les entrevistes, que cal alguna cosa més, una cosa que… perduri. Llavors és quan totes les mirades van cap a l’escriptor que hi ha a la sala: això s’ha d’escriure, li repeteixen. Si l’escriptor s’hi posa començarà una lluita –crec que se n’ha de dir lluita, sí– per trobar l’equilibri exacte entre la investigació i la literatura, o si ens posem solemnes, que jo m’hi posaria, entre la veritat i l’art. A l’escriptor que hi ha a la sala li tremolen les cames, però això s’ha d’escriure.

Doncs era l’any 1993, un any abans d’anar a la universitat, que em va caure a les mans Cartes de la presó (1990) de Núria Cadenes. La Maria la republicana, com en dèiem a casa, me’l va regalar per Sant Jordi. Ara ho penso: 23 d’abril de 1993, just dotze dies després que assassinessin en Guillem Agulló i Salvador. La Maria era una veïna velleta amb qui vaig passar moltes tardes de la meva adolescència parlant de llibres, de política, de somnis, de futur i de passat. Ella passava dels setanta i jo en tenia disset, i quan dèiem que érem amigues tothom arrufava el nas i se la miraven a ella amb un gest de compassió que em revoltava i em feia defensar-la a peu i a cavall contra qui fos. La Maria es va passar la vida trencant els esquemes a tothom. Cada 14 d’abril, per exemple, sortia al carrer amb un turbant morat i quan la gent li mirava el cap més de dos segons seguits deia: «Visca la República!», cosa que a mi a disset anys em fascinava i ara, tants anys després, m’eriça la pell. Passejàvem de bracet, les amigues, i penso que això s’ha d’escriure, també, i que va ser ella qui em va recomanar les cartes de la Murià i la Rodoreda, però que ara he de tornar a les de la Cadenes.

La Maria em va regalar aquell llibre –que s’ha perdut en algun trasllat, i em sap més greu per la Maria que per la Núria– i em va explicar qui era aquella noia que signava aquelles cartes. Li brillaven els ulls quan em deia que no era cap història del passat, allò, que aquella noia era gairebé de la meva edat i que el que explicava era present, acabava d’ocórrer, encara fumejava, i s’havia d’explicar.

Sempre, sempre, sempre que llegeixo la Cadenes, que la veig en algun lloc, que apareix a la tele o fins i tot al timeline de Twitter, em ve al cap la meva Maria la republicana. Sabia que jo volia escriure, llegia tots els meus intents de contes i poemes, estava atenta a les meves lectures i em recomanava les seves, sempre entrava i sortia amb llibres de casa seva. Em ve al cap amb la Cadenes, i les Cartes, i els seus ulls brillants i el seu ‘això s’ha d’explicar’, ella ho deia tant… I jo li explicaria que escric, que ara puc dir que sóc escriptora –ella ja no ho va veure–, i que resulta que la Cadenes i jo publiquem articles al mateix espai, que l’he coneguda, que és una escriptorassa, Maria, que segueix explicant el que s’ha d’explicar, Maria, que com m’agradaria que li llegissis el seu últim llibre, Guillem, perquè hi fa el que tu deies, Maria, sense abandonar la literatura, explica el que s’ha d’explicar, i ho fa d’aquella manera que tu defensaves, confiant en el lector, escrivint literatura.

Mentiria si digués que el 1993 em vaig assabentar de la mort d’en Guillem. Va ser un any després, a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona, que en vaig sentir parlar per primer cop. El 1993 jo llegia les Cartes de la Cadenes sense haver sortit de l’ou i admirava aquella noia, aquell escriure, aquella força. La Maria em va regalar molts llibres, però aquest va ser el que ens va fer parlar més; em va parlar de les seves militàncies quan vivia al carrer de Rauric i pujava a les golfes de la Catalònia, reunions clandestines, secrets, confiances, riscos, pors, perills i aventures que jo escoltava com qui llegeix una novel·la, però era veritat, ben explicada, però veritat pels quatre costats.

Guillem és un ‘això s’ha d’escriure’ gros que no cap enlloc, i l’escriptora que hi havia a la sala era la Núria Cadenes, que per moltes conviccions que tingui si hi ha una cosa que no abandona mai és la literatura. Hem fet tanta sort. Potser li tremolaven les cames, quan escrivia, però això només s’ho sap ella. A nosaltres ens arriba un llibre que ha trobat l’equilibri perfecte entre la veritat que vol explicar i la literatura que necessita per fer-ho. Literatura i veritat, dues paraules enormes on de vegades encabim més quimeres que realitats, però que la Cadenes les lliga curt i les fa anar amb talent. Ella sap que això s’ha d’explicar, que s’ha de saber, que s’ha d’escriure, escriure, i que per fer-ho no hi ha cap aliat més potent que la literatura.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.