Refugiats fugint del camp de Mòria en flames. Fotografia: Elias Marcou (Reuters)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Pensava escriure sobre la situació del català, amb l’ajuda de Carme Junyent i Bel Zaballa, però aquest dimecres comença amb una tragèdia més al camp de Mòria, aquest cop en forma d’incendi, ens n’informa el periodista corresponsal a Grècia Hibai Arbide Aza.

‘Aquesta nit hi ha hagut un incendi enorme al camp de refugiats de Mòria. Les condicions d’amuntegament, de sobreocupació, s’han agreujat amb la quarantena ininterrompuda des del març. Hi ha 13.000 persones, 80 en aïllament per covid, en una estructura concebuda per a 3.000. Milers de refugiats han escapat de l’incendi durant la nit. La policia ha bloquejat la carretera per evitar que arribin a Mitilini, la capital de l’illa. Milers de persones que han perdut el poc que tenien ara estan entre els oliverars dels voltants del camp de refugiats. Mòria s’ha cremat gairebé del tot. […] A aquestes hores [dos quarts de nou del matí del dimecres 9 de setembre de 2020] diversos equips de bombers actuen encara per extingir les flames o evitar que revifin. […] Milers de persones a l’aire lliure, sense ni tan sols la tenda de campanya on vivien, en ple brot de covid-19. No poden anar enlloc, no els permeten anar a la ciutat. Fa molts mesos que advertim de la possibilitat que passés una cosa així.’

I au, ara escriu sobre la futura extinció del català. Vés i parla d’una llengua que es perd quan hi ha gent que ho ha perdut tot. Quan hi ha gent que ho ha perdut i ni així les autoritats reaccionen com han de reaccionar. Vés i escriu sobre parlants i responsabilitats individuals que han de sumar. Prova-ho.

Quantes llengües es parlen, es parlaven, al camp de Mòria? Quantes d’aquestes llengües estan amenaçades? «Ja es comencen a sentir laments per totes les llengües que desapareixeran com a conseqüència d’aquesta pandèmia, per totes les llengües que ja només tenen parlants de més de seixanta anys i que són moltes, centenars, potser milers i tot», ho diu Carme Junyent al pròleg d’El català depèn de tu, un llibre que és una tocada de crostó necessària i útil per a tots els parlants de català i els no parlants que hi conviuen.

Ara és inevitable afegir-hi l’incendi de Mòria, a aquest recompte de parlants que es perden. De moment no s’hi lamenten morts, però és evident que en la situació que estan en l’últim que deuen pensar és a mantenir-se ferms parlant la seva llengua minoritària, el context els porta a canviar de llengua i no ho podem pas jutjar. El món és ple de situacions semblants i en la majoria dels casos la llengua minoritària és la dels refugiats, la dels oprimits, la dels que no tenen res, va tot lligat, no descobreixo res de nou.

Si de cada desgràcia que passa al món –parlo de desgràcies que passen a col·lectius sencers, evidentment– després, quan es pogués, en féssim una anàlisi en relació amb les llengües que parlaven les víctimes i la situació en què es troben aquestes llengües després de la tragèdia, ens en faríem creus –i ara tampoc descobreixo res. Si penseu que exagero, em torno a encomanar a Junyent: «La mort d’una llengua no és un fenomen sobtat; és un procés que pot arribar a durar segles però que, inexorablement, arriba a un punt de no-retorn –de retorn quasi impossible–: quan s’interromp la transmissió intergeneracional».

Ara imagineu una família de tres generacions en un camp de refugiats, en quines llengües parlen, i què en dedueixen, d’aquells usos, els de la generació més jove, i com els afectarà això en les seves tries lingüístiques futures, si és que es pot parlar de futur en aquests casos, que hem d’esperar que sí, però costa –i si és que podran fer cap tria lingüística, diguem-ho tot.

«Avui al món es parlen unes cinc mil llengües. […] D’aquests milers de llengües conegudes, la immensa majoria, el 95%, estan amenaçades», i el català n’és una, és clar. Però «les llengües no tenen pas cap tendència natural a morir. Si moren, és perquè els seus parlants deixen de parlar-les. I deixar de parlar una llengua no en té res, de natural», com tampoc és natural que et tanquin en un camp de refugiats, que faci mesos que malvius en una tenda de campanya, que una nit de setembre s’hi cali foc i llavors ja no tinguis ni aquell sostre de tela per aixoplugar-te, i que reneguis, et lamentis i cridis en la llengua que et surti de dins, segurament la materna, segurament també la minoritzada, i els teus fills retinguin a la memòria tot el que has dit i els quedi a dins i passin els anys i fugin d’aquella llengua que associen a no tenir res, a viure en la intempèrie, a viure sotmesos, perquè hauran sobreviscut (tant de bo) a tota aquella desgràcia i no voldran ni atansar-s’hi mai més. També així moren, es maten, les llengües.

El llibre de Junyent parla del català, evidentment, perquè, com diu al seu pròleg Bel Zaballa, coautora del llibre, «calia explicar per què el català perillava, però sobretot què podíem fer cadascun de nosaltres per canviar-ne la direcció», per això el llibre vol aportar «solucions, perquè aquí hem vingut a donar respostes, a recollir consells i a interpel·lar el lector, que és qui pot actuar».

El problema –segueixo allunyant-me del llibre per acostar-me a la tragèdia de Mòria, que em perdonin Junyent i Zaballa– és quan els parlants de la llengua en perill també estan en perill. No puc escriure sense pensar en això, ara, conscient que em desvio força del que Junyent ens vol dir en el seu últim títol publicat, però lligant amb un llibre que tenia pendent i que ella m’ha fet córrer a anar-lo a buscar a la biblioteca: Descolonitzar la ment de Ngugi wa Thiong’o –amb pròleg de Junyent, ep.

Ahir tot just el començava a llegir –tard!– i descobria que Thiong’o va començar escrivint en anglès la seva literatura, abans de decidir escriure per sempre més en la seva llengua, en kikuiu (si voleu saber com sona, aquí teniu el discurs de Thiong’o en rebre el 31è Premi Internacional Catalunya la setmana passada, discurs fet en kikuiu i subtitulat en català). És això el que passa, és això el que mata les llengües, la percepció que en tenim arran del que hem viscut parlant-les o sentint-les parlar a la nostra gent, als nostres grans. És molt llarg d’explicar i cal llegir Thiong’o per entendre-ho, però hi ha tota una sèrie d’autors de literatura africana que escriuen en anglès, en francès, i tot i això se’ls considera autors africans. A partir d’aquí, rumiem-hi, fem paral·lelismes, i pensem quin tant per cent de culpa en tenen els mateixos parlants, de la mort de les seves llengües; estem d’acord que ells poden salvar-les, però responsabilitzar-los només a ells d’una mort anunciada per factors com ara colonitzacions, guerres, crisis migratòries, dictadures, etcètera, em sembla que és tocar el que no sona. I no dic que Junyent i Zaballa estiguin tocant el que no sona, que elles solament parlen del català, sóc jo que ho extrapolo inevitablement avui, arran de Mòria, de les llengües que s’hi parlen, que s’hi parlaven, de les cultures que hi viuen, que hi vivien.

No hi puc aprofundir ara, per raons d’espai, perquè el llibre de Thiong’o encara el tinc a mitges i perquè ja hi ha qui en parla amb coneixement i jo només en diria (més) obvietats, però sí que puc relacionar-ho amb el que passa avui al camp de Mòria, i amb tots els camps de refugiats que hi ha avui al món: si les generacions més joves en sobreviuen –hem de pensar que sí, però insisteixo que costa–, en quina llengua viuran? I els que decideixin escriure, quina llengua triaran, quina cultura? I, pensem-hi, els podrem retreure res? També així moren les llengües, en mans d’uns parlants que són víctimes com elles, i no els podrem culpar, perquè la vida d’una llengua, d’una cultura, depèn dels seus parlants, sí, però només si la vida d’aquests parlants depèn d’ells mateixos. El futur del català depèn de tu? Sí. El futur de moltes altres llengües minoritàries ja no depèn exclusivament dels seus parlants? També, rotundament també, ara per ara.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.