Fotografia: © Luis Magán

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Aquest dimarts el poeta Leopoldo María Panero hauria fet setanta-dos anys, l’edat de ma mare. Ma mare no hi té res a veure, en el que escriuré, però és que recordo que quan vaig buscar per primer cop el seu nom, el de Panero, a l’enciclopèdia (parlo dels anys noranta) de la biblioteca i vaig veure que era del 1948 el primer que vaig pensar va ser com la mare’, i que això devia ser gairebé l’únic que tenien en comú. Les dates de naixement dels artistes que admirava s’acostaven sovint a les dels pares i això em solia xocar i entusiasmar alhora.

Però el primer cop que vaig sentir parlar de Panero va ser força abans: era només un tal Leopoldo que s’estava en un hospital psiquiàtric de Mondragón (més endavant se’n va anar a un de les Canàries) i participava en una tertúlia radiofònica de malalts mentals al programa La ventana de Xavier Sardà, a la SER. Jo començava a estudiar filologia catalana i quan no era a la Facultat de Lletres ni a la biblioteca escoltava la ràdio, i aquella tertúlia del dimarts em tenia fascinada, com la dels presos el dijous. Sardà els preguntava per la seva vida i també per l’actualitat i la manera de veure-ho tot que tenien els malalts i els presos era gairebé balsàmica per als que vivíem pendents de l’última notícia ja en aquells anys.

Ara, el tal Leopoldo era qui trencava més els esquemes: es notava que la resta de tertulians l’admiraven, li reconeixien una mena d’autoritat que l’oient, si no sabia qui era aquell senyor, no acabava d’entendre d’on venia. De tant en tant, un dels interns li deia: Leopoldo, recita’ns alguna cosa’, i llavors ell llegia un dels últims poemes que havia escrit. Va ser després de llegir un d’aquells poemes que Sardà va dir el cognom del tal Leopoldo i me’l vaig apuntar en el primer paper que vaig trobar, perquè aquells versos seus m’havien transportat al meu llavors idolatradíssim Poeta en Nueva York de Lorca. Llavors a la biblioteca vaig descobrir qui era, que tenia l’edat de ma mare!, i em vaig endur una antologia seva, Agujero llamado Nevermore (1968-1992), on vaig descobrir la seva obsessió per l’univers de Peter Pan i per la psicoanàlisi, entre altres.

A la facultat vaig començar a parlar de Panero amb els amics, i la majoria no es van sentir atrets per aquell poeta sonat de la ràdio, però un parell sí. Primer hi va haver l’A, que resultava que ja el coneixia perquè n’havia llegit un llibre de contes, i me’l va deixar. Uns anys després me’l vaig comprar en una llibreria de vell perquè és d’aquells llibres que necessito tenir a prop sempre que escric en veig el llom mentre teclejo aquí. Parlo d’El lugar del hijo, publicat l’any 1976 per Tusquets, l’any que vaig néixer. El 1976, a vint-i-vuit anys, Leopoldo María Panero publicava aquest recull de contes mentre ma mare em gestava i em paria. Busqueu, si no ho sabeu, qui era son pare i entendreu per què afirma, per exemple, que la cultura és potser la forma més refinada del filicidi’. Leopoldo Panero, el pare, era considerat el poeta del règim’… franquista. Aquell recull de contes ple de terror és un primer intent de parricidi literari, tot i que abans ja havia publicat uns quants llibres de poesia i fins i tot havia aparegut a l’antologia dels nueve novísimos’ de Castellet.

A partir d’aquí va entrar l’I en el triangle d’adoradors panerians i vam començar a investigar qui era, d’on venia, per què havia passat la major part de la seva vida de psiquiàtric en psiquiàtric… I llavors Ricardo Franco va rodar el documental Después de tantos años (1994) amb el que quedava de la família Panero, i vam descobrir, l’I i jo, El desencanto (1976) de Jaime Chávarri. I va aparèixer la Felicidad Blanc, que era com una versió malèfica de la Rodoreda, i la casa i el jardí d’Astorga (que té una aparició especial a Jardí enfonsat de Teresa Pàmies). Panero seguia participant en les tertúlies del dimarts i també feia algunes aparicions sonades a la tele, com ara al programa de Sánchez Dragó Negro sobre blanco.

A poc a poc van ser més els companys de carrera que es van anar interessant per aquell personatge, primer pel personatge, i després, no tots, per la seva obra. I jo me’n vaig anar allunyant. El vaig seguir llegint vull destacar especialment Orfebre (1994), però ja no l’escoltava, em feia l’efecte que l’havien convertit en un bufó, tot i que Leopoldo Panero era clarament indomable i sempre feia el que li semblava, era del tot imprevisible en directe. L’últim que vaig llegir d’ell va ser El contorno del abismo (1999), la biografia que en va escriure J. Benito Fernández. Allà em vaig desconnectar del Panero, enyorant aquell Leopoldo anònim de la ràdio que enlluernava amb els seus versos foscos i lorquians. Va quedar classificat entre les meves lectures de joventut i no hi vaig tornar fins molts anys després.

El 5 de març de 2014 Leopoldo María Panero va morir, a seixanta-cinc anys, en un hospital de Las Palmas de Gran Canaria i vaig tornar a llegir-lo. Vaig llegir el primer conte d’El lugar del hijo, i em va fascinar tant com la primera vegada, de manera que l’endemà vaig decidir traduir-lo com a homenatge pòstum. Per què ho explico tot això ara? Perquè aquest dimarts, en recordar que Leopoldo Panero feia anys un dia després que jo, pel Bloomsday, em va venir al cap la meva obsessió per les edats dels artistes que admirava, com subratllava les quatre xifres dels anys si havien nascut l’any 1947, com el pare, o el 1948, com la mare, i com aquesta nimietat de cop i volta em feia interessar encara més per aquell personatge, per anar-lo comparant amb els pares i veure que la vida podia tenir molts camins, infinites bifurcacions, i que haver nascut l’any 48 no determinava què faries al 76, si parir una nena en una clínica o un llibre de contes terrorífics en un hospital psiquiàtric, això em fascinava fins al punt que no sé si hauria seguit buscant informació sobre Panero, aquell dia a la biblioteca, si ell no hagués nascut el mateix any que ma mare.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.