escola a casa
Fotografia: Paco Campos

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Dos mesos i tretze dies després, com a mare, em puc llançar a parlar del que és l’escola a casa? Vagi per endavant que sóc un cas dels que es poden considerar ‘privilegiats’: es pot dir que ho tenim tot a favor per poder fer escola a casa sense problemes. Però en tot aquest temps no he deixat de pensar en la mà de casos que surten d’aquesta ‘zona de confort’ on se suposa que ens movem nosaltres. Casos amb noms i cognoms, companys de classe de les filles de qui no se’n sap res des del 13 de març perquè no s’han connectat ni han donat senyals de vida, nens que han ‘desaparegut’. Si penso en ells, tot se m’enterboleix. On són? Què fan? Com ho porten els seus pares? Què els passarà quan puguin tornar a l’escola?

Dir que els que sí que poden fer escola a casa estan avançant matèria i que els que no es connecten es quedaran despenjats quan tornin no és cert, perquè és pressuposar que l’escola a casa està funcionant al mateix ritme i amb la mateixa eficiència que l’escola de tota la vida, i ni de bon tros és així, perquè tot s’ha fet improvisadament i aprofitant-se de la bona voluntat dels mestres i en funció de les particularitats de cada centre, i la cosa fa aigües per totes bandes, el que passa és que, si més no a casa, no tenim valor de retreure res perquè veient com respon Educació encara haurem de donar gràcies que tot el col·lectiu de mestres en ple no es demani una baixa i engegui a passeig aquest campi-qui-pugui que és l’escola a casa. I tampoc és cert perquè quan es parla dels nens ‘desapareguts’ durant el confinament, el que menys preocupa a tothom és la matèria que s’hagin pogut perdre; el que preocupa que es perdin és, per exemple, la possibilitat d’estar amb altres nens com ells (i això s’ho han perdut tots); l’acompanyament d’uns referents adults (els mestres) que els donen una orientació que els adults de la seva família potser no els poden garantir del tot, i en els pitjors dels casos (i no en són pocs), un àpat com cal al dia de dilluns a divendres.

Les meves filles tenen adults de referència que les orienten i les acompanyen en el seu aprenentatge diari, han vist els seus amics per videotrucada mentre no han pogut sortir al carrer (i ara en veuen alguns al carrer, respectant les distàncies i tota la pesca) i han menjat calent per dinar i sopar cada dia. Però l’escola a casa –fins ara no ho he pogut escriure, quin munt de coses havia de dir abans per por de ferir a qui no toca– no rutlla, per molts motius que van des de la infraestructura fins al mètode, passant pels materials, l’organització i un munt de coses més que si no es planifiquen amb temps no poden funcionar de cap de les maneres, però no funciona sobretot perquè no hi són tots. I la culpa no és dels mestres. Ni tan sols de l’escola. Hem de mirar més amunt. Apuntar cap a Educació, cap al govern, i demanar-los quina mena de país tenen entre cella i cella quan parlen del futur, si és que ens volen a tots idiotitzats, adotzenats, analfabets funcionals, zombis, robots, o què. Com és que l’educació dels que hauran de sostenir el país d’aquí a no gaire els preocupa tan poc? Quina educació es pensen que han rebut les persones que ara, posem per cas, treballen per trobar una vacuna per a la covid-19? I les que treballen als hospitals, als centres d’atenció primària i a les residències? I les treballadores socials? Tota aquesta gent que ens salven cada dia la vida, sense l’escola no ho haurien pogut fer.

No em preocupa que les meves filles s’hagin perdut tres mesos d’escola, però sí que m’amoïna que quan es discuteix com serà l’escola a partir d’ara només es parli de ràtios, de nombre d’aules, de metres de distància i de rentar-se les mans setanta-quatre vegades al dia, com si tota la resta funcionés perfectament. M’agradaria pensar que des d’Educació es treballa per alguna cosa més que per garantir les mesures higièniques als centres, i que no es passa la patata calenta de l’educació, com sempre, als centres i als seus mestres, perquè cadascú s’espavili a complir les normes amb els recursos que tingui, per molt minsos que siguin.

Recalco que només sóc una mare, hem quedat que privilegiada, que ha tingut dos mesos i tretze dies per observar de prop l’escola a casa i fixar-se en tots els pedaços que duu cosits de qualsevol manera, en tot el que funciona i tot el que falla. Que al març s’improvisés era comprensible, que dos dies abans del juny es tingui la sensació que se segueix amb el mateix tarannà d’anar apagant focs a mesura que apareixen és inacceptable.

Cal repensar l’escola, ja calia abans de la pandèmia, ja hi havia veus que ho deien i que hi treballaven, però ara ja clama al cel. Cal que les escoles treballin de valent, ben coordinades, perquè la diferència entre ‘privilegiats’ i ‘desapareguts’ sigui salvable, que no s’eixampli més, que quan tornin a ser tots a l’aula no hi hagi una barrera invisible però infranquejable entre els uns i els altres –ho sé, aquesta barrera no ens ha de venir de nou ara, ja hi era, però l’escola treballava per difuminar-la i ara s’hi ha de posar més de debò que mai. Aquesta barrera cada dia creix més i més, i sense els recursos necessaris no la reduirem; no n’hi ha prou amb la bona voluntat dels mestres, dels centres, cal organització i coordinació, cal que el govern es prengui seriosament l’educació dels que ara són nens, dels adults del futur. Que tot plegat quedi en un trimestre ‘perdut’ no depèn de nosaltres, depèn de més amunt, potser que comencem a alçar la vista i pensem com reclamar-ho, perquè ens hi juguem molt més que avançar o no avançar matèria: aquesta divisió entre uns nens i uns altres va en contra dels drets humans.

No tinc cap pressa perquè les meves filles tornin a l’escola, m’estimo més esperar i que quan tornin trobin una escola en condicions, que la reconeguin, que no sigui un nou xoc, un altre canvi gros dels que fan tremolar les cames, però això no vol dir que no pensi en els que no tenen la seva sort. Hi penso cada dia: a la seva classe hi ha uns quants ‘desapareguts’ i no veure’ls ni a la pantalla ni pel barri és de les coses més difícils d’explicar a dues nenes de deu anys que fins ara havien viscut una escola que intentava (ho intentava!) ser igual per a tothom. Exigim aquesta escola des d’ara mateix, més que mai. No que l’obrin demà, sinó que l’obrin per a tothom, pensant en tothom. Exigim-ho perquè els mestres i els centres ens necessiten.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.