«Cadascú té la seva màscara. Se la fa, se l’explica, se la creu.»

Cadascú té la seva màscara. Se la fa, se l’explica, se la creu. Desconfiem de qui diu que no en té; o és massa beneit o juga a beneitejar o s’ha empassat la màscara i ara li fa de cara. Fujo dels esbarzers. Només puc i vull parlar de la meva màscara.

Jo em vaig fer una màscara, amb les mans i les paraules, per quan he de sortir del meu catau i enfrontar-me al món literari, que per a mi és com una selva plena de perills, bèsties desconegudes i plantes que no sé si són comestibles o verinoses. No estic exagerant. Sóc de registre escrit per més d’un motiu, però un que pesa molt és la comoditat de poder dir el que vull dir sense haver de parlar ni sortir per cap pantalla, sense haver-ho d’acompanyar amb gestos ni haver d’entomar les intervencions dels altres com esculls infranquejables. Repeteixo: no estic exagerant. El desplegament de nervis que visc cada cop que em toca parlar en públic, o coincidir amb molta gent del gremi alhora, en definitiva, exposar-me, és de traca. L’endemà l’esgotament és màxim.

Amb els anys i la repetició he après a controlar certes coses i ara es pot dir que la processó va per dins, però jo sé l’electricitat que em corre per les venes mentre dura el tràngol. Ho explico perquè s’entengui això de la màscara, no vull fer cap pena, que tant de bo em duri molts anys tot aquest sidral neurastènic, ja l’he assumit i forma part de mi, té un plat a taula a casa, sempre l’hi tindrà. Ho explico perquè la màscara que jo m’he fet és la de la rància que no va mai enlloc. Sóc la que respon “ser invisible” un nanosegon després que li preguntin quin poder voldria tenir. Si pogués anar als llocs sense ser-hi, ho faria. Però ha vingut la pandèmia i m’ha esquinçat la màscara.

He anat a llocs sense ser-hi, des del març. I no és com jo m’ho imaginava. Si no surts de casa res no és igual. Ja podem dir-ne finestra de la pantalla tantes vegades com vulgueu, que no s’hi convertirà mai. Les finestres s’obren, les pantalles s’encenen. He anat a llocs sense ser-hi, d’espectadora, vull dir, amb micròfon silenciat i càmera apagada, i això no és el ser invisible que jo volia. O jo no volia ser invisible.

La rància que no va mai enlloc volia decidir-ho ella, això de no anar mai enlloc. Perquè a alguns llocs sí que hi volia anar, i perquè segons quines coincidències, segons quines trobades, sí que les agraïa i en gaudia. És només que abans li feia l’efecte que se’n feien massa, de coses del ser-hi, i que corria com una brama de fons que semblava que li resés a cau d’orella un hi-has-d’anar que se li ficava dins del timpà i la feia caminar de tort si finalment i malgrat tot decidia no anar-hi. Com ets!, li deien. I ella s’arronsava catau endins, sabent que vindria un altre dia, una altra ocasió per pensar si sortir-ne o no.
El ser invisible que jo imagino quan em crec que podria tenir algun poder és el de sortir de casa, anar als llocs, veure i sentir la gent i no ser vista ni sentida. No sé si parla gaire a favor meu, aquesta confessió, però hem quedat que tinc la màscara esquinçada o sigui que via fora.

Ara que m’han dit quan puc i quan no puc sortir del catau, ara que m’han volgut fer creure que la pantalla és una finestra, ara que m’han esquinçat la màscara, que fa mesos que no necessito donar explicacions per sortir poc de casa, ara, el dia que surto de casa, i veig i sento gent, i la gent em sent i em veu, i en acabat de parlar en públic en un entorn que m’imposa, encara saludo més gent, i fins i tot aconseguim seure i fer un beure amb el rellotge pessigant-nos el clatell, ara veig que el catau i la màscara només els vull si els decideixo jo, i que no hi ha res que substitueixi la gent del gremi, aquell caliu dels qui es barallen amb els mateixos fantasmes que tu, s’alegren per les mateixes foteses que tu, s’enrabien per les mateixes ridiculeses que tu, es construeixen cataus i màscares com tu, cadascú a la seva mida i amb els seus colors, vistosos o de camuflatge.

No descarto que el meu jo ranci em renyi per aquestes línies passats uns mesos, si reprenem la vida social i gremial d’abans algun dia (em censuro el comentari que vindria aquí dins), ja hi parlaré i li faré entendre que som éssers contradictoris, i que els que escrivim encara ho som més, perquè les nostres contradiccions s’estampen en papers i tard o d’hora ens hi enfrontem i les mirem de resoldre fins que en brollen unes altres i així anem fent.

Avui he de dir que dimecres vaig seure no més de mitja hora amb set persones del ram de la lletra, vam beure’ns vuit cerveses a cuita-corrents, vaig arribar a casa arran de toc de queda, i en posar-me les sabatilles vaig adonar-me dels mesos que feia que la necessitava, aquella gent. Per si de cas, però, miraré de recompondre la màscara esquinçada, que m’esforço a estar convençuda que vindran temps millors i tornaré a retirar voluntàriament catau endins quan les pantalles ja no pretenguin ser res més que pantalles.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.