El cel de la tarda de dilluns 26 d’octubre (fotografia de l’autora).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

De vegades vas a parar a un llibre per tot un seguit de casualitats que si les descrius totes juntes, si tens temps i les recordes, et fan adonar de com n’és d’imprevisible la vida fins i tot quan vius en un marc de rutines que et fa l’efecte que no deixen lloc a les sorpreses. Dilluns a la tarda, des d’un parc, després de l’escola, mirava el cel, sempre el miro, però aquestes últimes setmanes encara més, perquè quan em falta l’aire alçar la barbeta amunt i deixar que el blau m’entri pels ulls i m’arribi als pulmons és el millor remei, així que dic que mirava el cel i intentava trobar una parcel·la de calma mentre sentia la colla de pares i mares fer recompte de grups confinats i PCR pendents de resultats, i no la trobava, ni la parcel·la ni la calma ni el blau ni res, i el parc era l’interior d’illa de la biblioteca del barri, que era oberta, aquella tarda, i vaig decidir entrar a buscar-hi l’últim parell de títols que m’havia apuntat i de passada tafanejar als prestatges de novetats. En vaig sortir amb sis llibres, l’últim el vaig agafar a baix, a l’entrada, mentre esperava el meu torn a la màquina de préstec, pensant ‘per què l’agafes, en tens sis més a casa, de la biblioteca, i la pila de novetats que han anat arribant, no tens temps, deixa’l, l’agafes un altre dia, és poesia, no se l’endurà ningú’, m’ho deia mentre ja el tenia a la mà, mentre l’afegia a la pila que traginava cap a la màquina, mentre treia el carnet i m’enduia una Dolores Prato, una Zinnara Zateli, un Isaak Bàbel, un Davide Enia, una Íngrid Guardiola i, l’última, una Wislawa Szymborska. Eren llibres petits, tots, de poques pàgines, em cabien dins de la bossa i els hi vaig entaforar abans de tornar amb la colla de pares i mares, ja amb els pulmons més eixamplats.

Szymborska és la que havia estat a punt de deixar a la lleixa, però a la contra tres versos em deien que ara és el moment de llegir el primer volum de poesia que l’autora polonesa va escriure després del que els seus amics anomenaren ‘la tragèdia d’Estocolm’, és a dir, després que el 1996 li donessin el premi Nobel de literatura. Parlo del llibre Instant, traduït al català per Joanna Bielak, publicat per Cafè Central i Eumo Editorial l’any 2018 i guanyador del XIV Premi ‘Jordi Domènech de Traducció de poesia’:

Miris on miris, hi regna l’instant.
un d’aquells terrenals instants
que s’implora que durin.

Només amb aquests tres versos ja vaig tenir clar, dilluns a la tarda, sota un cel rogent, que aquesta setmana escriuria a partir d’aquell llibret de vuitanta-tres pàgines, la llavor era allà. Ja coneixia la poesia de Szymborska, però aquest Instant se m’havia escapat quan va arribar a llibreries fa dos anys, potser perquè l’havia de trobar dilluns passat, quan em faltava l’aire i ni un bocí de cel no me’l tornava. Llegir Szymborska és estar disposat que una frase aparentment petita t’obri un esvoranc a la pensa i t’hi aboqui un raig de llum o un tou de dubte. «Podria haver sigut jo mateixa / però sense sorprendre’m / així seria algú del tot diferent» (del poema ‘A dolls’): qui no es pot penjar d’aquests tres versos i fer passar les hores de tot un dia desplegant-los com si fossin persianetes d’aquelles fetes de fulles llargues i primes, que es dobleguen fàcilment si no les baixes amb compte, persianetes de pensaments que apareixen arran de tres versos fets de paraules senzilles que et fan una escletxa a l’ésser.

Vaig tornar al parc, amb Szymborska i els altres cinc autors a la bossa, i llavors el cel es va deixar mirar, el vaig retratar, el vaig atrapar, un instant dels que implorem que durin, que diu la poeta. I després, a la nit, havent sopat, la casa mig a les fosques, vaig llegir fins que vaig topar amb el que l’atzar o qui sap què va decidir que havia de llegir aquell dilluns de poc aire, el poema ‘Núvols’. El desgranaré, perquè és com un xarop que s’ha de prendre a cullerades, perquè vagi fent tot l’efecte que ha de fer, l’efecte que fan els núvols de debò i els fets de versos.

Núvols

Per descriure els núvols
hauria d’anar amb presses,
en menys d’un instant deixen de ser
aquests, es converteixen en altres.

El mirar el cel d’aquests dies canviants, aquests últims dies canviants, que d’una hora a la següent se’t capgira la vida com un mitjó, te la capgiren, i tu t’has de tornar a posar dreta sense saber ni si hi ha terra ni si serà prou ferm, aquest mirar el cel és la certesa més absoluta que tot passa en un moment, que és instantani, que si ho vols atrapar ha de ser ara, i això pot fer-te sentir molt impotent, però també et pot passar, a mi m’està passant amb el cel aquests dies, que acceptis aquesta instantaneïtat, i no solament que l’acceptis sinó que et conforti, perquè en tens prou de saber que sempre hi ha cel, que no és el mateix cel, entesos, però que aquell cel d’aquell moment que te’l mires el tens.

La seva particularitat
és no repetir mai la forma,
tonalitat, disposició o posa.

És l’exclusivitat del moment present, presentíssim, la que ens pot consolar, dir això ja ho tinc, això és dins meu, vingui el cel que vingui després, aquest d’ara l’he atrapat, amb la càmera, amb les lletres, o solament amb els ulls, però és tot meu, no se m’escapa. Col·leccionar captures de cel, totes diferents, totes efímeres, totes salvadores.

En no tenir cap càrrega de la memòria
s’eleven sense afany per sobre dels fets.
Que testimonis poden ser de res,
si acaben dispersant-se als quatre vents.

La vida passa sota el cel, i pot ser fosquíssima, però ell no ho sap i ens segueix ventant calbots de blau, de tots els blaus, pessics de blancs tous, coixins rosats, embulls grisos que no poden recordar perquè només seran ara, després plouran o s’evaporaran, i tan sols continuaran sent per a qui els ha atrapat en l’instant que eren. L’instant és aquests dies la salvació. No mirar la vida més que en cadenes d’instants, instants que després es dispersen i desapareixen, que potser no recordarem, però que han sigut del tot mentre eren, han sigut nanses per agafar-s’hi i no caure a l’abisme de la pregunta sobre el futur, per exemple.

Si la comparem amb els núvols,
la vida apareix ben assentada,
quasi permanent, gairebé eterna.

I ara que la vida sembla que no s’assenta, que es belluga i no s’està quieta, que amenaça d’anar-se’n i feina rai la que tenim per retenir-la com és ara, ara que la vida no és que no s’assenti, és que avisa que canvia, que canviarà, potser temporalment o potser per sempre, tal vegada tenim als núvols l’arrel que ens cal, encara que sigui instantània, l’arrel que ens retingui, que ens serveixi de bastó, de suport, de guia o si més no de consol mentre la terra ens tremola sota els peus.

Davant dels núvols
fins i tot la pedra ens sembla germana,
amb ella hi podem comptar,
ells són cosins llunyans i frívols.

Això ha canviat també, Wislawa, ni la vida s’assenta ni la pedra ens és germana, tu ja no ho saps, o potser ara ho saps més que mai, però ara som germans dels núvols, germans de sang i de blau, germans d’uns núvols que tot i no ser sempre els mateixos núvols, són el més cert que tenim. Ja no són uns cosins frívols i llunyans que ens miràvem amb el cul ben acomodat a la pedra. Ara no seiem. Ara caminem, errem, ens belluguem perquè quiets podríem ser pedres, i la pedra ens expulsa, ens empeny, ens fa fora i ens diu que som volàtils, eteris, instants també nosaltres.

Que hi hagi gent, si ho vol,
després tots morim, l’un rere l’altre,
als núvols tant els fa
tot això
tan estrany.

Ells desfilen superbs com desfilaven
sobre tota la teva vida
i sobre la meva, encara no tota.

No tenen l’obligació de morir amb nosaltres.
No necessiten ser vistos per seguir surant.

Damunt l’asfalt o en un camp d’espígol, sobre un munt de fems o en un mar matiner, els núvols se’ns emmirallen mentre desfilen i no s’adonen que són efímers perquè els núvols no s’adonen de res, som nosaltres que els atorguem un munt de coses que no sabem carregar tots sols, perquè mirant-los, capturant-los, potser no ens sentim tan sols, perquè la seva instantaneïtat no és que ens faci adonar de la nostra, sinó que ens la fa menys feixuga, menys feixuga quan tot pesa tones aquests dies, menys feixuga perquè veure’ls surar aliens al que patim els que els passem per sota ens fa adonar que implorar a un instant que duri potser no és feina nostra, que la vida és «desconèixer incessantment / alguna cosa important», i mirar el cel sense entendre’l; veure els núvols i saber que no són mai els mateixos és el millor dels consols ara que falta l’aire, saber, com diu Szymborska, que els núvols, com les estrelles, quan ens piquen l’ullet no ens volen dir res, només hi són, com l’asfalt, com l’espígol, com els fems, com el mar.

Hi són, els núvols, un instant.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.