El 155 de Luxemburg a la comunitat autònoma que es diu Espanya
Espanya continua convençuda que és un estat, com ho era abans, i ara es troba que ja no ho és
«El verb morir té una infinitat de calaixets a dins, hi caben totes les morts, és el verb més adient sempre»
«Als polígons, i als seus marges, també hi ha una història que es pot contar, que es pot escriure, que mereix tantes lletres com el més bucòlic dels mons»
«Ens hi juguem molt més que avançar o no avançar matèria: aquesta divisió entre uns nens i uns altres va en contra dels drets humans»
«Li brillaven els ulls quan em deia que no era cap història del passat, allò, que aquella noia era gairebé de la meva edat i que el que explicava era present, acabava d’ocórrer, encara fumejava, i s’havia d’explicar»
«Se’m va glaçar l’espinada el dissabte abans de la primera sortida, quan vaig mirar quina distància hi havia entre casa i l’escola: quatre-cents metres. Llavors un quilòmetre fins on ens duria? No gaire lluny»
«Em torno una exageració de mi mateixa quan m’emmascaro. Em sento parlar i em faria callar, però veig que ningú més se’n sorprèn, que anem cap aquí»
«Tothom sap la tassa que té i el te que vol i amb una cosa i l’altra ha de saber trobar l’equilibri per no quedar-se amb set ni que la tassa vessi»
«La meva amiga llibretera té una bona colla de gent al darrere que se l’estima i li dóna suport sempre que cal, que celebra els seus èxits i la consola quan vénen mal dades»
«Al senyor Gargamel els nens li fan nosa: fan soroll, jo no he escollit tenir-ne, no sé per què he d’aguantar els nens dels altres, criden massa, ara per què salten, ara per què canten...»
«La primera veïna que hi topa, la del tercer segona, s'espanta tant que tot de tomàquets, mongetes i pastanagues acaben escampats als peus de l'artista»
«Vull saber quina olor fa aquesta incertesa, a quina olor associarem el record d’aquests dies quan ens mirem aquesta gota d’ambre d’ara des del futur»
Monòleg al supermercat amb guants de plàstic
«—Vés al balcó. / —És que hi ha els veïns. / —Millor: els saludes i fas vida social. T’animarà. / —Vull veure algú més. / —Skype. / —Com és que no estàs nerviós, tu?»
«És impossible escriure sobre una altra cosa aquests dies, quan tens el cap ocupat amb aquesta trama d’intriga, terror i histrionisme que resulta que és cent per cent real i passa de debò aquí mateix i a tot arreu»
«Es podria intentar reescriure la vida de Newton donant a aquestes tres dones totes les possibilitats que tenien els homes de la seva època i veient com hauria canviat la història»
«No sé si en un futur es publicarà la correspondència dels escriptors d’ara, que passa inevitablement pel correu electrònic i potser per la missatgeria instantània i hi pot haver qui cregui, erròniament, que perd consistència...»
«Alguna vegada m’he preguntat què passaria si truqués al timbre i els demanés de passar un moment a veure la casa per dins un últim cop»
«Que la pàgina respiri, que el cap se’t ventili, que les paraules descansin i s’airegin a sol i serena. L’eina més valuosa de qui escriu és la paciència»
«Ray Bradbury deia que no cal una educació universitària per ser escriptor, que ell 'vivia' a la biblioteca i que s’hi va 'graduar' a vint-i-vuit anys»
«Serà la pregunta que et voldràs tornar a respondre per a tu mateixa i que aniràs polint fins que la resposta quedi suau i rodona»
«Connectàvem així, la música ens unia en grups, creava uns lligams més forts que les paraules, que els gestos, les notes com parets d’un refugi indestructible»
«Em preocupa més el to que fem servir quan fem correccions que no se’ns han demanat, com ens immiscim en la vida dels altres per dir-los com han de parlar o escriure»
«Viuríem una mica més consolats si assumíssim les imperfeccions i les asseguéssim a taula amb nosaltres, en lloc d’amagar-les sota les estovalles»
«Ella mira al buit, a la foscor del públic, buscant un no-res que la concentri i li faci oblidar que és el centre d’atenció»
«Penso en el Nadal ple de forats que tenim tots, perquè tots hem perdut gent. Em demano com es tapen aquests forats, si és que s’han de tapar, si no necessitarem veure’ls sempre, o com ens ho farem»