Astrid Lindgren © Picture-alliance/B.Hellgoth

L’any 1978, a Frankfurt, els llibreters alemanys van donar el Premi de la Pau a Astrid Lindgren, i l’escriptora va pronunciar un discurs (el 28 d’abril d’aquell any) que en un primer moment li van voler vetar. Ara l’editorial Kókinos –que publica tota l’obra de l’autora– n’ha fet una edició no venal, d’aquell discurs, en castellà i molt limitada, que m’ha arribat a les mans gràcies a una bona amiga llibretera. El títol del llibret és el del discurs de Lindgren: ¡Violencia, jamás!, i la veritat és que hauria estat molt bé que es traduís també al català, al basc i al gallec, i que se’n fes un volum amb les quatre llengües (afegir-hi l’asturià ja hauria sigut demanar massa?) i fins i tot que es posés a la venda, perquè l’hauríem comprat. Podria haver sigut un petit volum de tapa dura d’aquells tan ben dissenyats que els llibreters els tenen exposats al costat de la caixa, com els irresistibles dolços i caramels que ens tempten als expositors de vora la caixa del supermercat. Però de dolç no en té res, el discurs; quaranta-tres anys després és amargament vigent.

Però fixem-nos primer en el premi. El Premi de la Pau dels llibreters alemanys l’han rebut autors com ara Herman Hesse (1955), Ernst Bloch (1967), Yehudi Menuhin (1979), Vàclav Havel (1989), Amos Oz (1992), Chinua Achebe (2002) o Susan Sontag (2003), per dir-ne uns quants. Si en repassem amb calma el palmarès, hi ha una cosa evident i que per desgràcia no us sorprendrà: hi ha poques dones, dotze en setanta-un anys de trajectòria, no arriba al 17%, i a més dues de les guardonades ho van ser en parella –Alva Myrdal amb Gunna Myrdal l’any 1970, i Aleida Assmann amb Jan Assmann el 2018. La primera dona premiada va ser Nelly Sachs, el 1965, quan el premi ja tenia quinze anys, i l’última ha sigut enguany, el 2021, que l’ha rebut Tsitsi Dangarembga. També crec que és necessari destacar que des del 1978, que el va rebre Lindgren, no el va tornar a guanyar cap dona fins al 1995 (disset anys seguits d’homes guardonats), quan el va guanyar Annemarie Schimmel.

Dones a banda, si ens ho mirem des d’un altre punt de vista i ens fixem en els escriptors guardonats fins ara (no és un premi exclusivament literari), ens adonarem que Lindgren és l’única autora de literatura infantil que s’ha endut aquest guardó –i insisteixo que d’això ja fa quaranta-tres anys. I llavors vull que tornem al que us apuntava al principi: en un primer moment van estar a punt de vetar-li el discurs! Ho explica Thomas Hammarberg, assessor de Drets Humans i membre del primer Comitè de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants, a l’epíleg del llibre de Kókinos, escrit el maig del 2018: “El text que havia preparat no va agradar als seus amfitrions i li van demanar que no el presentés. El missatge que transmetia els semblava massa polèmic. La seva resposta va ser ferma: si ella no podia exposar el seu propi punt de vista sobre com edificar la pau per als infants, amb els infants i des dels infants, no hi aniria. Al final els seus amfitrions van recapacitar i l’Astrid va poder anar a Frankfurt a pronunciar el seu discurs: Violència, mai més! No sorprèn que el seu missatge generés controvèrsia. Les seves idees sobre els drets dels infants i les capacitats innates que tenen estaven molt per damunt del seu temps. De fet, encara avui continuen sense ser acceptades per molta gent, fins i tot gent que ocupa llocs de poder.”

L’essència del discurs de Lindgren és la condemna del càstig corporal a les criatures, ras i curt. Hi ha molta més teca, esclar, però si ens hem de quedar amb una idea que vertebri tot el text, la idea és aquesta: els infants no s’eduquen amb violència física. I fa quaranta-tres anys aquesta idea era polèmica, però és que avui dia “la violència infantil continua sent una realitat generalitzada i omnipresent. Cada cinc minuts es mor un infant víctima de la violència”, ho diu al pròleg, també escrit el maig de 2018, Marta Santos Pais, representant especial del Secretariat General de l’ONU sobre la Violència contra els Infants.

D’aquest discurs de Lindgren la majoria en destaquen l’“anècdota de la pedra”, és inevitable: una mare va explicar a l’autora que un dia el seu fill havia fet una malifeta molt greu, i ella, enduta per la idea que si evites el bastó, malcries l’infant, va enviar el fill a buscar un bon bastó per poder castigar-lo, escalfar-lo. El nen va sortir a buscar un bastó i va trigar molt a tornar, i quan ho va fer, duia una pedra a la mà i li va dir: “Mare, no he trobat cap bastó, però t’he dut una pedra perquè me la puguis tirar”. Lindgren escriu: “[El nen] devia pensar: ‘La mare em vol fer mal, i amb una pedra també ho pot fer.’ Llavors la mare del nen va córrer a abraçar-lo i es van quedar una bona estona abraçats i plorant plegats. Després ella va posar la pedra en un prestatge de la cuina, i la va deixar allà, com a record perenne de la promesa que aquell dia es va fer a ella mateixa: Violència, mai més!”. És una anècdota corprenedora i per això al llibret que us dic de Kókinos, a la pàgina 6, hi ha la fotografia d’una pedra grossa i rodona que en aquell moment el lector encara no sap què significa.

Però a banda de la imatge i l’anècdota de la pedra, hi ha una idea, en el discurs de Lindgren, que penso que és la que ens hauríem de ficar tots al cap i que és tan bàsica com dir que la violència sempre engendra violència, o com ho diu ella: “El caràcter dels nostres futurs estadistes i polítics també es forma abans del seu cinquè aniversari. […] Tots els dictadors, tirans, opressors, torturadors… quina mena d’infantesa van tenir? S’hauria d’investigar. Crec que en la majoria de casos hi va haver un pare tirànic o la figura d’un educador amb un bastó o un fuet a la mà.” Llegint això entenc (és un dir) que li volguessin vetar el discurs: proposava canviar el món a partir dels nens!

“Crec que cal començar pel més bàsic. Pels infants. Heu atorgat aquest premi de la pau a una escriptora de llibres infantils, cosa que vol dir que no espereu de mi un repertori ampli i variat de plantejaments polítics o de propostes per resoldre els problemes internacionals. Jo vull parlar dels infants. […] Les criatures d’avui són les que un dia es faran càrrec del funcionament del món…” I sí, Astrid, els nens i les nenes de 1978 som els que ara ens encarreguem del món, i queda clar, per com ho estem fent, que el teu discurs no va quallar, que cal repetir-lo, escampar-lo, traduir-lo a tots els idiomes perquè tothom el memoritzi, l’entengui i en comenci a fer cas. Potser és per això que aquest Premi de la Pau no l’ha tornat a rebre cap altra autora de llibres infantils, ves per on, i qui diu aquest premi diu gairebé qualsevol altre reconeixement amb cara i ulls a les persones que fan que la cultura i la pau guanyin espai a la barbàrie i la violència des de les arrels –perquè aquesta ceguesa, aquesta manca d’escrúpols, no és pas exclusiva ni dels llibreters ni dels alemanys.

“Potser seria una bona idea posar una pedra en un prestatge de la cuina per recordar-nos sempre, a nosaltres i als nostres fills, que: violència, mai més! Malgrat tot, a la llarga, això podria arribar a ser una petita contribució a la pau del món”: així acaba el discurs quasi vetat d’Astrid Lindgren llegit a Frankfurt el 28 d’abril de 1978.

I jo voldria que aquesta pedra també fes de recordatori de tots els entrebancs que han hagut de superar les dones que escriuen, i en especial les que escriuen llibres infantils; gravar-hi les inicials d’Astrid Lindgren i que sigui una pedra que animi, que guiï, que il·lumini i que enlluerni, perquè ella en va trobar molts, d’entrebancs, des de ben jove, i no va defallir –i mira que seria comprensible que algú es rendís quan li donen un premi de la pau i tot seguit n’hi volen vetar el discurs. Aquesta pedra amb la a i la ela ben gravades seria el símbol del seu coratge i de la seva resistència i, sobretot, de la perennitat i la vigència del seu llegat quaranta-tres anys després.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.