Com si s’escriu un conte de Nadal

"La intenció és el que compta (i conta)? Què fa que un conte sigui un conte de Nadal?"

Tina Vallès
Tina Vallès
09.12.2021 - 20:51
Actualització: 09.12.2021 - 15:29
VilaWeb
Un cactus no és un arbre de Nadal.

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Com si s’escriu un conte de Nadal.

No duu mai sabates. O gairebé mai. Camina de puntetes i cada dia porta uns mitjons diferents. Avui, mitjons de cactus.

Un conte de Nadal deu ser l’únic que es pot començar a escriure a partir només de la intenció i tenir possibilitats de sortir-se’n, és a dir, que en surti una història llegible, amb cara i ulls?

Els mitjons de cactus. El vas veure assegut en un banc de la ronda, fent aquell balanceig seu, que no toca de peus a terra de tan baixet com és, sacsejant els peus deformes en l’espai buit de sota el banc. Seia sol. Parlava sol. Tot, sol. I els mitjons. On els havies vist abans, aquells mitjons?

Quan es diu d’un conte que és un conte de Nadal, a qui el llegeix ja se li activa la mateixa intenció que qui l’ha escrit. És gairebé com una carta que ja saps què et dirà. Si al sobre hi ha el logotip del banc, ja saps què hi trobaràs, a dins, i potser ni l’obres. Dir “això és un conte de Nadal” és col·locar el logotip del banc ben visible al sobre.

Peus grossos i deformes gronxant-se penjats del banc. Els mitjons tibants i els cactus que es desdibuixen, que també es deformen. Et fixes en la vora rosa, en la punta i el taló també roses. Els cactus són evidentment verds i el fons és negre, un negre desgastat perquè els mitjons són vells. Tu has plegat aquests mitjons.

Ho llegies respecte al conte d’Edgar Allan Poe “La carta robada”: “El significat del missatge és el suport mateix –the medium is the missage“, ho diu Miquel Bassols al Lituraterra (Días Contados, 2021) de Jacques Lacan que ell ha traduït i després comentat. Ell no parla del que parles tu, però et torna a passar que tot se’t trena i que de vegades llegeixes el que busques i no el que hi ha escrit, i això també ho diu Bassols: “Quantes pàgines passem sense haver-les llegit realment, sense haver-hi llegit allò que s’hi diu…”. Tornes a trobar que això lliga amb el que penses dels contes de Nadal.

I els peus deformes que es balancejaven embolicats amb uns cactus familiars ja fa dies que els vas veure. Eren d’un dels homes sense casa que corren pel barri des de fa mesos, el que sembla sortit d’una il·lustració d’un llibre de mitologia  escandinava, que té una barba frondosa i va tot despentinat, que camina de puntetes, que cada dia es canvia de mitjons.

Has escrit que això és un conte de Nadal però hi surten cactus. Què pretens? Si hi ha el logotip del banc al sobre, a dins no hi posis una carta d’amor. O sí.

Els mitjons de cactus. El tió de l’any passat els va cagar. Quantes vegades els has estès, els has plegat, els has desat al tercer calaix de l’habitació de les filles, els has posat del dret quan els has tret de la cistella de la roba bruta per posar-los a rentar. Quants dies els ha dut, la filla, quantes coses ha viscut amb aquests mitjons posats.

Si dius que escrius un conte de Nadal, el titules Conte de Nadal, el publiques pocs dies abans de Nadal, surti el que en surti, ja és un conte de Nadal? La intenció és el que compta (i conta)? Què fa que un conte sigui un conte de Nadal? Dir que ho és? Que passi a finals de desembre? Que hi surti un home sense casa i algú li doni un cop de mà? I si hi surt però ningú no l’ajuda? I si el volen ajudar però ell no ho vol? Serà com enviar una carta d’amor però que dins del sobre escrit a mà hi hagi una factura de la llum?

Fa una mica més d’un mes vau fer canvi d’armari a casa, tota la murga de desar la roba d’estiu i treure la d’hivern més la d’anar veient què va petit. Anar fent bosses; la de roba per donar i la de roba per llençar. Però no la llenceu: pengeu la bossa del lateral d’un dels contenidors que veieu des del balcó, i en acabat veieu com pocs minuts després algú l’agafa, l’obre, en tria roba i la deixa allà potser mig esventrada, potser un altre cop penjada al seu lloc.

La roba de les filles al carrer és una imatge que no saps on col·locar, per una banda penses que si algú l’aprofita tot plegat ja fa el fet, per l’altra et maleeixes perquè en el fons tu el que volies era fer espai a l’armari, posar ordre.

No diguis que és una carta d’amor si a dins hi ha una factura.

Que l’home dels peus deformes porti uns mitjons vells de ta filla és cosa de l’atzar.

I això no és un conte de Nadal.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies