Il·lustració de Bernat Cormand, a qui aquest dissabte, 22 d’octubre, a la tarda, se li fa un homenatge al 4t festival QLit organitzat per l’AELC.

Les frases només són frases si no passem mai de dir-les. Tinc un manat d’asteriscs entre els dits i els aniré desfullant, però de moment punxen. Els asteriscs tothom sap que serveixen per poder fer un apart i explicar-nos millor, matisar. Jo en tinc tot un ram, un seguit de qüestions que em fa l’efecte que van juntes, però no ho sabré del cert fins que m’hi posi, i necessitaré que m’hi acompanyeu. Va de frases i del poder que els atorguem per canviar les coses, que de vegades té més a veure amb una carta als Reis que no pas amb el convenciment entenimentat de creure en el paper que fa el llenguatge en la nostra vida.

Jo hi crec molt, en el poder de la paraula per provocar canvis, però just després de dir això necessito desfullar el primer asterisc per explicar-me, perquè aquesta frase tota sola pot ser tan sols un paraigua per protegir-me o un adorn per reafirmar-me i poca cosa més, si la deixo aquí i així. Sé, per exemple, que el nostre estat anímic depèn molt de com ens parlem a nosaltres mateixos –i també de com parlem de nosaltres mateixos, és clar–, de les paraules que fem servir quan pensem en nosaltres i en el que ens passa, de com ens definim i de com ens tractem quan estem sols dins nostre. 

És una obvietat però de vegades convé dir-ho: si ets dels que tot el dia remugues no-me’n-sortiré i sóc-un-desastre, tens molts més números per no sortir-te’n i que siguis un desastre. I ara ve un asterisc rodant empès pel vent de l’indispensable matís que convé fer després de dir el que he dit: si sempre reses me’n-sortiré i sóc-meravellosa però no fas res per sortir-te’n ni per ser meravellosa, no esperis cap truc de màgia ni cap miracle, el poder del llenguatge, tot sol, es queda a la superfície, per això més amunt deia que si les frases només les diem no passen de ser frases i prou. Ara, les hem de dir, algunes frases, perquè sense dir-les tot és més complicat, elles empenyen, és aquesta la força de les paraules. 

Dimarts, Joan Josep Omella, cardenal arquebisbe del Seminari de Barcelona i president de la Confederació Episcopal, feia unes declaracions a la ràdio que contenien una frase que es va convertir en titular i va córrer per les xarxes provocant explosions, incendis, huracans: “Els mitjans de comunicació inciten a un sexe lliure. No ens ajuda.” Els titulars. No us encengueu per un titular incendiari. És el que busquen els que us l’han plantat davant dels ulls. Compteu fins a cinc, aneu a la notícia –o al tall de veu, en aquest cas– i trobeu-ne el context. Ara m’inventaré una xifra però diria que en el 75% dels casos aquella frase, dins del seu context, s’apaga, ja no t’encén, pren un sentit més rumiat o si més no més matisat, que no vol dir que de sobte hi estiguis d’acord, amb el que diu, sinó que qui la diu té les seves raons, respectables, per dir-la. Vaig fer aquest exercici amb Omella i no va anar bé. 

Sexe i lliure són dues paraules i dos calaixos que depèn de qui els obri tenen una fesomia o tota una altra. Quan Omella parla de sexe lliure perverteix el que ha sigut una lluita de dècades, de segles, i ho fa per justificar el que també han sigut dècades, segles, d’abusos, perquè Omella té una fe cega en la paraula, està convençut que predicant frases les pot convertir en veritat als caps, als temples, de qui se l’escolten. Però sexe lliure és la suma de sexe i llibertat, i qui escolta també pensa i per tant el que fa amb les frases és primer llegir-les o sentir-les i després interpretar-les, i són pocs els que veuen connotacions negatives al binomi sexe lliure, perquè el que vol dir al segle XXI és que ets lliure de fer el que vulguis i amb qui vulguis i ho ets tant com la persona –o les persones– amb qui ho fas. Dins del sexe lliure hi ha tantes llibertats com persones, perquè la llibertat en el sexe és col·lectiva, cadascú pren les seves decisions i després les posa en joc amb les dels altres per veure si encaixen o no. Era això, Omella, i tant de bo els mitjans de comunicació ens hi incitessin tot el sant dia, perquè sí que ajudaria, i molt. 

I de la llibertat sexual faríem un pas i ja ens trobaríem en un altre assumpte on les paraules també tenen molt de pes i alhora molta responsabilitat: la diversitat sexual. He fet memòria aquests dies, arran de converses amb les filles adolescents, i crec que puc afirmar rotundíssimament que a mi a l’escola (Maresme, anys vuitanta) no em van parlar mai no ja de sexe sinó de tot el ventall que hi ha a dins, marica era un insult que es deia a l’hora del pati als nens que jugaven amb les nenes i tant a l’aula com a tot arreu del centre hi havia dos rols molt marcats, el femení i el masculí, i eren diferents, la divisió es reforçava des del claustre i des de tot arreu i pobre del que sortís de la ratlla, perquè a banda de ser amonestat i corregit era diana de les burles tant dels companys com dels professors. 

No exagero gens. Sort que a l’institut tot va ser diferent i vaig descobrir totes les maneres, infinites!, que hi ha de ser home i de ser dona, i de ser i prou, avui dia, i vaig veure que tu podies triar la teva via i anar fent camí encara que no l’hagués trepitjat ningú abans que tu, que no era fàcil però que tampoc era impossible, i que caminant anaves trobant i teixint complicitats i amb això i les paraules adequades tot passava millor. Però hauria agraït tant que m’haguessin parlat de diversitat sexual amb totes les lletres, amb totes les paraules, des de ben petita. I ara dic això i hi haurà qui hi llegirà una altra cosa, i llavors jo us engalto un asterisc per gentilesa de Bel Olid –i que va ser la primera empenta per anar a raure a aquest manat d’asteriscs que llegiu– i ja ho entendreu perfectament: “L’educació en la diversitat sexual no només és important per als que no som cis/heteros (que, tard o d’hora, ens espavilem a buscar informació), sobretot és important per als qui sí que ho són, que són els que exerceixen la violència sobre les persones LGTBIQ+.” 

Si estireu el fil del que deia Olid veureu que ens n’anem cap a la notícia del segrest de 34 llibres de temàtica LGTBI a Castelló, i que no ens movem de l’entorn escolar. I és que tot passa per l’escola, quan es tracta d’assumptes importants, i el poder del llenguatge, el sexe lliure i la diversitat sexual són importantíssims, cabdals, de salut mental directament. Per això toca celebrar que enguany es faci la quarta edició del festival Qlit, organitzat per l’AELC: “el primer festival del nostre àmbit dedicat a la literatura de temàtiques LGBTI, queer i feminista. Quatre dies per aplegar, explorar i explicar la literatura dels cossos dissidents i dels desitjos no normatius, les nostres lletres més lliures”. I ja tornem a tenir aquí la paraula lliure que ve carregada d’asteriscs, diferents si els carrega Omella o Olid (o servidora), però essencials perquè depèn de cap a on els carreguis pots estar asfaltant un camí pla, que no vol dir fàcil, o bé ple d’entrebancs, obstacles i vies mortes. Un festival de literatura ja no són frases i prou, són fets, són accions, i és això el que ens cal.

Fa anys que les coses canvien, que estan canviant, però a diferents ritmes segons el lloc i els recursos, queda molt per fer perquè els adolescents de casa nostra, tots, visquin on visquin i es belluguin en l’entorn que es belluguin, disposin de tota la informació necessària per definir-se sexualment sense cotilles i perquè, importantíssim, ja ho deia Olid, respectin com es defineixen els altres. I ara torno al poder del llenguatge per intentar acabar de desfullar aquest manat d’asteriscs que ja no punxen gaire però que fa massa estona que tinc entre mans i ara els vull deixar anar perquè volin com les papallones que dibuixava Bernat Cormand. 

El poder de la paraula escrita. La literatura no serveix per a res, vam quedar fa temps, però mostra, descriu, captura, pregunta, respon, fa pensar, dubtar, rumiar, riure, plorar, enrabiar-se o entusiasmar-se, i calen llibres que abastin tots els colors i els tons, que obrin i obrin i tornin a obrir les ments dels més joves perquè de frase en frase comencin a creure de debò que és cent per cent possible ser lliure sexualment i que per ser-ho és del tot indispensable que ho siguin també tots els que t’envolten, que la llibertat es conjuga en plural i no té calaixos estancs ni etiquetes perennes, ni asteriscs que calgui carregar de més explicacions que les que realment vulguem donar –cap, si pot ser.  

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.