Com ha canviat San Francisco des del rodatge de Vertigen de Hitchcock (1958).

“En aquesta ciutat, tots els camins porten al mar o a una llibreria independent” i aquesta ciutat és San Francisco (Califòrnia) i qui ho escriu és Gemma Gorga, que a Hi ha un país on la boira (Tushita Edicions, 2021) escriu sobre “el vertigen de dedicar dos mesos a observar, passejar, badar” sense tenir en compte “la tirania de la finalitat”. “Aquest llibre és una autobiografia lectora. […] Totes les idees i reflexions que exposo en aquesta autobiografia estan passades pel filtre de l’experiència personal.” Entre llibreries i lectures, Gorga dedica gairebé tres-centes pàgines a discernir quin és el paper que fan els llibres en la felicitat humana i també en l’adquisició de la saviesa, s’ho pregunta repetidament i les respostes es ramifiquen i pugen i baixen com els carrers que recorre cada dia: “amb els anys tornen les preguntes bàsiques […] què és la lectura?”. 

Caminant i llegint, el llibre avança sense voler saber on va, només va, i ja és prou. L’autora bada, camina, observa, es distreu, remena llibres i tot plegat la manté en un estat de lucidesa ociosa gairebé encomanadís: amb el tacte de la cartolina blava de la coberta entre els dits, els peus et demanen sortir a voltar sense rumb, llegir-la de semàfor en semàfor, subratllar-ne un fragment asseguda en un banc, tacar-ne una pàgina en un cafè. 

Imagino rellegir-la pels carrers empinats de Vallcarca. I aquest és un dels temes del llibre: el lloc on llegim, o la manera com llegim, si ho voleu. “Com és que de vegades s’estableix una sintonia tan gran entre el llibre que llegim i el lloc on el llegim?”: la resposta no s’acaba mai i és tot el llibre i més enllà. Hi ha, per una banda, el que deia Manguel, que “cal un contrapunt entre allò que llegim i el lloc on ho llegim, un contrast entre el llibre i l’entorn per evitar caure en la redundància”. Hi ha, després, el que advertia Severo Sarduy sobre el menysteniment dels suports, formats i materials en el món de l’art: “la lectura és la trobada de, com a mínim, tres realitats plenament corporals: la del lector, la del llibre i la de l’entorn.” I hi ha, sobretot, el doble silenci que ens cal per llegir, l’exterior, l’absència de soroll, i l’interior, la suspensió del judici: “Com recordava Maurice Blanchot, allò que amenaça més la lectura és el lector mateix, amb la seva càrrega agressiva d’esquemes preconcebuts.” I hi hauria, també, la quietud que ens cal per llegir: “La suma de dos moviments oposats dona com a resultat la quietud: per això ens cal llegir mentre viatgem, per trobar la calma enmig del tràfec, per trobar l’enlloc que s’amaga al fons de l’arreu. 

Amb una prosa que et passeja, que no pesa, Gorga no deixa d’abordar aspectes de la lectura, de la creació, del fet literari en el sentit més ampli, amb una profunditat que no enfonsa, i tant et pot parlar de literatura infantil (“l’univers dels més petits conté una llavor inquietant, impossible d’edulcorar per molt que els adults ens hi entestem”), com de la fal·lera per les etiquetes (“És possible que alguns lectors se sentin amenaçats per aquest caràcter fluid que els impedeix clavar l’agulla i fixar un llibre al compartiment adequat. Lectors taxidermistes que ignoren que la literatura és una metamorfosi contínua, un esllavissament entre dics”), de la lentitud de la lectura com a ruminatio, de la importància del paper en l’acte de llegir, del no rendiment de la lectura (“en el fons tota lectura és un dispendi, un malbaratament que contradiu les lleis més bàsiques de l’economia productiva”), del fet de vendre llibres com un acte de resistència, de les dissidències que són engolides pel sistema, de la mena de desobediència que cal practicar als museus per no acabar devorats per l’excés, de les narratives que se superposen en un territori, de com s’endrecen els llibres a la llibreries (“l’atzar d’una inicial decideix la nostra ubicació al món”), de la joia de la imperfecció, de la importància d’escriure a mà, dels gats intraduïbles, de la bellesa de la contenció… I aturo l’enumeració perquè si ho inventario així li trec aquell to de suspensió, d’escriure i de llegir surant entre temes, decidint tu en quins vols aturar-te i de quins vols només quedar-te’n una pinzellada entre boires. 

Però Gorga va a San Francisco també per empaitar-hi la petja de Luis Cernuda, que hi va viure un temps, i per (re)visitar alguns dels escenaris on es va rodar Vertigen d’Alfred Hitchcock. I és aquesta combinació de vida de badoc (s’ho diu ella), de passeig, de lectura, de visitant de llibreries, d’empaitar el poeta i de seguir la pista d’aquesta rodatge el que fa de Hi ha un país on la boira un llibre on cadascú hi troba els seus fils per estirar-los, trenar-los o fer-ne el que li sembli amb el permís de l’autora, defensora acèrrima de la llibertat lectora en el sentit més ampli, el que arriba fins al dret de no llegir, perquè hi ha dies que només vols caminar. 

“Cada vegada que publico un llibre estic temptada de no avisar ningú, de no fer cap presentació: no sé si tinc dret a demanar més atenció i més temps, quan tots n’anem tan escassos”, diu Gorga quan ja s’acosta al final del llibre, i no ho diu com un brot de falsa modèstia, sinó pensant en el valor que té el temps avui dia, que és sagrat tant per a qui escriu com per a qui llegeix. Però qui llegeix aquest últim llibre de Gorga no perdrà ni un minut de vida, per molt que “malbarati” el temps llegint, perquè llegir Gorga és pensar com llegeixes tu, com has llegit, com vols llegir, i com llegeix la gent que t’importa, la gent que t’envolta, i pensar també en el llibre com a objecte, en el tacte del paper, en l’atenció que demana i ofereix la lletra impresa. Acabes el llibre i el vols regalar, no el teu, que l’has doblegat i subratllat i saps segur que hi tornaràs per rellegir-ne passatges de tant en tant, sinó un exemplar nou comprat en una llibreria. Perquè hi entraràs diferent, a la llibreria, sigui quina sigui, a partir d’ara: la visitaràs gorguianament. 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.