Aquesta terra sí que ens pertany
El catalanisme, tant el cultural com el polític, sempre ha rebutjat la idea que els drets sobre un territori siguen arbitraris o accidentals
Les dones encapçalen les lluites contra les causes del canvi climàtic i de vegades posen en risc les seves pròpies vides. Se’n diu ecofeminisme
Que del seu art en digui ‘feina’ o en digui ‘entreteniment’ ens ha de fer rumiar, a tots els que potser conjuguem massa sovint el verb ‘crear’
I si ens quedava algun dubte sobre si ens interessaria llegir el diari de Manguso o no, amb això ja queda clar que no el volem llegir, ara sí que ja no. Ha arribat la maternitat i ve disposada a obrir-nos els ulls, com si fins ara fóssim cegues
La Mary era diferent, ella duia pèsols secs i una sarbatana i, zzzzip!, bufava fort i t’enviava aquell llegum diminut directe contra el vidre, plinc!
Sala des de l’assaig i Tavares des d’una mena de ficció inclassificable que parteix de l’observació de l’obra d’art ens carreguen de municions per no entendre el món i no acceptar-lo tal com és
Escriure és fer equilibris entre la vulnerabilitat i la vanitat, ho ha estat sempre, però ara amb menys temps, menys espai i més sobreexposició
Les Feres és una tragicomèdia, tragicomèdia tel·lúrica, escrita seriosament perquè no es pot escriure d’una altra manera si es volen sentir riures
I el que no deia la lletera de nosaltres ho dèiem nosaltres..., ho dèiem mirant-nos-la amb ulls nous després de dues classes d’història
L’adolescència és inclassificable, és tot d’excepcions que confirmen la norma, per molt que la vulguis atrapar, definir, delimitar, sempre et cal un etcètera
Si cada dia dibuixes un drac no és sempre el mateix drac, no ho ha de ser, no ho pot ser
No és un escriptor explicant com escriu, és un escriptor escrivint. És un amic que és escriptor i escriu
Enlloc em sento tant de plastilina com en una aula plena de criatures o joves pendents del que diré
Només en té quaranta i com sempre que llegeixo Maier tinc la sensació de llegir les paraules mesurades d’un savi atemporal que si va néixer el 1981 és perquè ningú pot triar en quin any neix
Sabeu què no ens agrada a les contistes? Que ens diguin “això pot ser un conte”. Nosaltres ho podem dir, vosaltres no
Ollikainen crea espais de llum i ombra per aïllar els seus personatges i donar-los tot el protagonisme en cada escena, són natures vives!
Els sostenidors els va inventar una poeta!, tinc ganes de cridar
Si hi ha una cadira, hi ha una història. No és veritat que calgui un descampat. La cadira tota sola, la posis on la posis, et pot explicar una vida
Com deu ser que et mirin esperant uns mots que no diràs? Com deu ser tenir tot l’alfabet a dins i no poder fer-lo sortir endreçat en braçalets de paraules?
El somriure d’Hirayama és el pinyol de la pel·lícula. El somriure de Koji Yakusho. Si en sortir de la sala topéssim amb aquest actor pel carrer, costaria reprimir-se les ganes de fer-li una abraçada
“Si he de ser franc, absolutament franc, la posteritat no l’he tingut mai en compte”, Josep M. Espinàs
Hi ha obres al carrer, han tallat l’aigua, el terra foradat. Dos murets, dins de dos ronyons, acariciats amb pinzells per dues dones vestides de groc
Crec que la d’Evaristo és una novel·la de matisos, de mostrar-te una realitat que ella coneix bé amb totes les variants que ha trobat per fer-te veure que no hi ha una sola manera de ser dona, ni de ser negra, ni de ser escriptora
Hi fa passar segles, pel seu poble de ficció, Berta Creus
Les sales d’espera són laboratoris de temps. Veus què sap fer la gent quan tot s’atura
Així que et pots morir passejant, et pots morir amb un cometa..., però de vegades passa que llegeixes la notícia de la teva mort, com li va passar a Kipling, que després de llegir-la i rellegir-la mentre esmorzava, va trucar al director del diari