Ets escriptora, Anne Frank

  • I si així, en aquesta situació tan incerta com certa, el que et preocupa no és solament què expliques sinó com ho expliques, Anne Frank, ets escriptora

Tina Vallès
26.10.2023 - 21:40
Actualització: 27.10.2023 - 18:10
VilaWeb
Il·lustració de Sveta Dorosheva, il·lustradora ucraïnesa que actualment viu a Israel.

Anne Frank “va néixer per ser escriptora”, escriu Cynthia Ozick en un article a The New Yorker del 1997 (el podeu llegir en castellà en un llibret publicat per Alpha Decay, 2023, traducció d’Eugenia Vázquez Nacarino). “És fàcil imaginar –si l’haguessin deixat viure– una llarga filera de novel·les i assaigs sortint de la seva ploma fluida i florent. Podem tenir la certesa (tant com ho permet cap situació hipotètica) que la seva prosa madura avui destacaria pel seu enginy i sagacitat, i gairebé la mateixa certesa que la trajectòria de la seva obra s’acostaria més a la de Nadine Gordimer, suposem, que a la de Françoise Sagan. Com a presència literària internacional, seria més sòlida que etèria. ‘Vull continuar vivint fins i tot després de la meva mort!’, va exclamar la primavera de 1944.” Al seu llibre Quan escoltis aquesta cançó (Més Llibres, 2023, traducció de Mercè Ubach), Lola Lafon escriu: “Lauren Nussbaum és una de les últimes persones vives que va conèixer bé els Frank, i també és una pionera: estudia el Diari com a obra literària des dels anys noranta del segle XX.” 

Espereu, que ho torno a recollir tot més seguidet: Ozick diu que Frank va néixer per ser escriptora, al nivell d’una Gordimer, i Lafon ens explica que Nussbaum va ser pionera als anys noranta del segle passat quan es va posar a estudiar l’obra d’Anne Frank des d’un punt de vista literari. Què passa aquí? Sabíeu, per exemple, que el Diari d’Anne Frank tenia títol? Het Achterhuis (‘La casa del darrere’). Sabíeu que “en els seus últims mesos Anne Frank es dedicava assíduament a polir frases i corregir passatges sencers, amb la idea de publicar-ho després de la guerra”? Quina adolescent fa això amb el seu diari? Què va escriure Anne Frank? Un dietari íntim o un testimoni de la barbàrie? Anne Frank per damunt de tot va escriure una obra literària. 

Torno a Ozick, però a un altre assaig, al que dedica a la visibilitat o invisibilitat dels escriptors dins del recull Critics, Monsters, Fanatics & Other Literary Essais (el teniu traduït en castellà: Mardulce, 2020, traducció d’Ariel Dilon): “la Fama” –amb efa majúscula de futilitat, diu– “és una categoria dels comptables, anotada en vendes amazòniques. El reconeixement, reservat i inherent al silenci de la pàgina, és una categoria dels lectors: el seu sigil és la seva riquesa”. El diari d’Anne Frank ha comptat amb una fama, una Fama, incommensurable, però i el reconeixement? El reconeixement literari, vull dir. Otto Frank, el seu pare, que li va sobreviure, li va barrar el pas en aquest sentit, en convertir els seus escrits en un dietari d’una adolescent plena d’esperança i, encegat pel dol i el desig de justícia segurament (no som ningú per jutjar-lo), fins i tot “adaptar-ne” alguns fragments per poder publicar-lo i donar-lo a conèixer arreu del món. 

“És una història de por”, afirma Ozick, “gairebé cada edició –i se n’han fet un munt– s’anuncia com ‘un cant a la vida’ o ‘un commovedor anhel d’infinit esperit humà’. Aquestes descripcions deixen el pòsit amarg de l’escarni. Un cant a la vida? El diari està incomplet, truncat, suspès.” I “Otto Frank és, al capdavall, còmplice d’aquesta visió superficial i positiva. Una vegada i una altra, en qualsevol context imaginable, va insistir a emfasitzar ‘l’idealisme d’Anne’, ‘l’esperit d’Anne’, sense dir gairebé mai com i per què aquell idealisme i aquell esperit van ser aniquilats, i generalitzant indefectiblement sobre els orígens de l’odi”. Deixo Ozick però us recomano que la llegiu parlant d’Anne Frank, i que després si podeu feu l’exercici de tornar a llegir el Diari, perquè tots l’hem llegit enganyats, no es pot dir d’una altra manera. 

Lola Lafon parla amb Laureen Nussbaum: “M’aconsella que em fixi en els textos de contracoberta de les diferents edicions del Diari. Són extremadament reveladors. El que els editors han decidit ressaltar i també les paraules que han evitat fer servir.” Quan es va publicar als Estats Units, amb prefaci d’Eleanor Roosevelt, no es va fer cap al·lusió al règim nazi ni a l’Holocaust, “ni una paraula sobre les condicions en què Anne Frank escrivia”. 

“L’Anne no treballava per la pau. Guanyava temps a la mort escrivint la seva vida. No ho oblidi, això” –insisteix Nussbaum a Lafon–: “Anne Frank volia ser llegida, no venerada. Hannah Arendt qualificava l’adoració de què és objecte de ‘sentimentalisme barat a costa d’una immensa catàstrofe’… No és cap santa. No és cap símbol. El seu Diari és obra d’una noia jove, víctima d’un genocidi, perpetrat en la indiferència absoluta de tots els que n’estaven al corrent. No faci servir la paraula esperança, si us plau.”

Continuo amb Lafon: el 29 de març de 1944, “mentre viu tancada a l’Annex des de l’estiu de 1942, Anne Frank sent, a Radio Oranje, un anunci del ministre d’Educació dels Països Baixos exiliat a Londres. Demana als holandesos que conservin les seves cartes, els diaris íntims: després de la guerra, aquests escrits seran testimoniatges de gran valor. Aquesta declaració la galvanitza, s’entusiasma, en parla amb el seu pare: el seu diari podria ser publicat, algun dia”. A partir d’aquest dia, Anne Frank treballa en la reescriptura del diari pensant en els lectors. Pensant en els lectors. És una escriptora. “Nosaltres sabem com acaba, el llibre, però l’autora no.”

Lola Lafon, a Quan escoltis aquesta cançó, ens explica la seva experiència de passar una nit a la casa del darrere, a les mateixes estances on van viure amagats els Frank durant dos anys. “T’hi acostumes, a viure en perill?”, es pregunta. Frank respon: “La idea de no poder sortir mai m’oprimeix molt més del que puc dir i tinc molta por que ens descobreixin i que ens afusellin.” Ho llegeixes ara i pots traslladar aquesta por a tants llocs en guerra on els civils viuen acorralats i en perill constant. No cal que us en faci cap paral·lelisme, es fa tot sol. 

Però això de no sortir de casa, això ho hem viscut tots i encara en patim les seqüeles. El nostre confinament no es pot ni començar a comparar amb el de la família Frank: podíem sortir a comprar, estàvem al corrent del que passava, connectats al món, el perill que rondava pel carrer era tot un altre, que també feia por, però no aquella por de quan t’amagues perquè si et troben et mataran. I vam passar por, oi? Por de morir. 

Ara posem-nos, encara que sigui impossible, en la pell de Frank, afegim al nostre confinament de pocs mesos el 2020 el fet d’haver-nos d’amagar, de no saber del cert en qui confiar, si ens delataran, i saber que si ens delaten morirem. Saber que milers de persones estan morint de formes molt cruels només perquè són com nosaltres, no han fet res, no és cap virus, són unes altres persones, com elles, les que les maten, les cremen, les ofeguen, les torturen. No solament moriran, sinó que moriran agonitzant, patint, no ajaguts i sedats en un llit d’hospital. I m’aturo perquè em falta l’aire. Però ara pensem-hi: el diari d’una adolescent plena d’esperança? Anne Frank es fa gran de cop allà tancada, i penjar-li l’etiqueta d’adolescent i llegir esperança en la seva angoixa és preparar el terreny perquè un dia allò que va patir ella torni a passar, ni més ni menys. Perquè a més sabem que al final la descobriran, sabem que no deixarà mai de tenir quinze anys, i ho sabem abans de llegir-ne la primera línia. Com podem veure-hi un cant d’esperança? Quina ment recargolada ens pot empènyer a llegir-ho així? Per què? Amb quina intenció? 

Vull tornar a l’Anne Frank escriptora: “Rellegir cada matí el que has escrit el dia abans s’assembla a la barra quotidiana d’una ballarina davant del mirall: un exercici d’humilitat”, escriu Lafon. Un exercici d’humilitat, no ho sé, però sí que sé que fer això és ser conscient d’estar escrivint per ser llegida, i en el cas de Frank, hi deu planar un pensament que ho torna tot més solemne, terrible, rotund: el text li sobreviurà, però no com sobreviuen els textos dels bons escriptors, que els continuem llegint encara que siguin morts, li sobreviurà inèdit, serà el que ella deixarà al món quan la matin. És així. I si així, en aquesta situació tan incerta com certa, el que et preocupa no és solament què expliques sinó com ho expliques, Anne Frank, ets escriptora. 

“Cap edició, en cap país, no fa esment de la feina de reescriptura de la mateixa Anne Frank. El Diari es presenta com l’obra espontània d’una adolescent. La primera edició nord-americana decideix posar a la coberta la foto d’una Anne de deu anys, és a dir, de tres anys abans que comenci a escriure. La precocitat de l’autora esdevé així l’argument de venda principal”, escriu Lafon. La precocitat com a argument de venda, la identificació com a argument de venda, tot per la Fama amb efa majúscula de futilitat, però “si tots som Anne Frank, ens quedem sense Anne Frank”. 

“Haig de continuar estudiant per no ser ignorant, per progressar, per ser periodista, perquè això és el que vull ser. Em consta que escriure. Alguns contes són bons: les meves descripcions de la Casa del darrere, humorístiques; moltes parts del meu diari són expressives, però… encara s’ha de veure si de debò serveixo”, escriu Anne Frank el 5 d’abril de 1944, una setmana després d’haver sentit aquell anunci del ministre d’Educació. Acaba l’entrada del dia dient “he d’escriure, sigui com sigui!”. I escriu, escriu sigui com sigui, i és escriptora, Anne Frank, i penso que hauríem de tornar a llegir, fins i tot de tornar a traduir i publicar!, el seu Diari (amb el títol de La casa del darrere, per què no?), i llegir-lo lliures de tot el que durant tants anys ha dut penjat del coll com un esquellot, començant per aquest avantatge que sempre tindrem respecte d’ella: quan ella escriu no sap com acabarà, quan la llegim, nosaltres sí que ho sabem, però això forma part de la nostra lectura, no de la seva escriptura, i si la llegim com ella escrivia? 

“Avui és 5 d’abril de 2020. El món està confinat. Ningú sap quan o de quina manera la vida ‘tornarà a la normalitat’.” És Sinéad O’Connor al postfaci del seu llibre de memòries Remembrances. Escenes d’una vida complicada (Libros del Kultrum, 2021, traducció de Maria Rossich). L’he llegit aquests dies i l’última frase de l’epíleg, llegida ara, el 2023, ja no té el to esperançador que s’intueix que li volia donar ella: “Per culpa del virus, sembla que el món s’acabi i en comenci un altre. Un de millor, potser.” Així acaba el seu llibre. Se m’acut que és una antítesi perfecta per replantejar-se com llegir Anne Frank a partir d’ara, una relectura millor, potser.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor