Vindran les llistes

Vindran les llistes, com cada desembre. Llistes del millor de l’any, on el que es va llegir al gener apareixerà en lletra petita i difuminat i el que es va publicar al novembre, en majúscules i subratllat. Les llistes són un exercici de memòria. I la memòria és selectiva. Fer llistes és seleccionar dues vegades. Tries entre el que recordes. O tres vegades: tries entre el que recordes, i recordes entre tot el que has llegit, que tampoc és tot, també és una tria. Quan tries, ja hi ha una tria prèvia, la que ha fet la memòria, l’entorn, el mercat, algú o alguna cosa que ha marcat els límits de la teva tria.

Quan et diuen “tria el que vulguis”, tries el que vols del que coneixes, del que tens a l’abast, el que saps que existeix, no és una tria absoluta. No hi ha cap tria “pura”, sempre hi ha una tria prèvia, i l’atzar també és una tria.

Va bé tenir aquest embolic de tries, aquestes nines russes, ben present quan es llegeixen llistes de balanços anuals. I no hem dit res encara de la subjectivitat, que seria un altre filtre, que de tan obvi ni el tenim en compte. Triar és trair el que no tries, i segons com pot ser que també traeixis el que has triat, en funció de per a què ho triïs.

Triar és trair i triar és enumerar. Després de la tria ve la llista. O durant la tria. Vas fent créixer una columna. I en acabat hi entrarà l’ordre, a polir-la. Perquè hi ha llistes sense jerarquia, però les llistes del millor de l’any solen tenir un ordre pensat, de més a menys, de menys a més, però un ordre concret. I ordenar també és trair, i és discutir, perquè són tries que es fan en col·lectiu i si ja no ens acabem de posar d’acord a l’hora de triar, imagina’t a l’hora d’endreçar la tria.

Així que si triar és enumerar i hem decidit que triarem deu títols, primer toca descartar un munt de títols fins a deixar-ne deu, i després fer que aquests deu escollits entrin en conflicte fins que un s’imposi i els altres es barallin pels llocs següents. Cada cop es desvirtua més la tria, o només m’ho sembla a mi? Doncs no hem acabat. Perquè quan tries, descartes, i de vegades se’t fa una llista paral·lela al cap amb el que has descartat, i hi ha fins i tot una jerarquia, aquí. I els descartats són dolorosos perquè es viuen en silenci, no en sabrà mai res ningú. Per què us penseu que cada cop més es fan llistes llargues i després llistes curtes i en acabat es tria un sol guanyador i encara hi ha el “risc” que aparegui un accèssit perquè algú no ha pogut suportar l’extrema unció de la tria última?

Triar també és repartir. Repartir i buscar alguna mena d’equilibri en aquesta repartició. Ai l’equilibri. Aquí és on cauen els pocs que han resistit tots els embats de les tries. Acabes parlant sola, discutint-te amb tu mateixa, preguntant-te com has arribat a aquest carreró sense sortida tan ridícul. Aviam, et dius, però no hem quedat que “només” havia de triar? Què és tot aquest desplegament de dubtes?

És que també hi ha la cosa de saber per a qui tries, i per a què, a qui adreces la tria, amb quina finalitat, si vols ser útil o només complir l’expedient, o totes dues coses a la vegada, que sol ser impossible.

Triar és ser ambiciós i tenir por a la vegada. No ho dic jo, ho diu Georges Perec: “En tota enumeració hi ha dues temptacions contradictòries; la primera consisteix en l’afany d’incloure-ho TOT; la segona, en la de deixar-se alguna cosa” (ho diu a “Les inefables alegries de l’enumeració”, Pensar/Classificar).

Quan enumeres per fer la tria, hi ha moments en què pots arribar a estar convençuda que no se t’escapa res, que ho estàs llistant tot. Però també hi ha moments en què el convenciment d’estar-te deixant algun títol important et pot arribar a paralitzar. I entre la por i l’ambició, la tria. La tria que hem quedat que és triar quatre vegades o més, triar i trair, ser qüestionat per l’equilibri impossible i acabar planyent-se pel que no s’ha triat, pel que s’ha triat no triar.

I encara diu Perec: “És com exultant i alhora aterridor pensar que no hi ha res al món que sigui tan únic que no pugui entrar en una llista”, i llegeixo aquesta frase i em sembla tan balsàmica i alhora tan funesta, segons com te la miris. Perquè pot ser un consol no entrar en una llista, en una tria, sobretot si la resta de triats et fa l’efecte que són als antípodes del que tu entens que és la literatura. Pots enganyar-te i dir-te que no encaixes enlloc, que vas a la teva, i t’ho has de dir, has de sentir aquest repte de ser únic com a possibilitat. Però la realitat, els que trien ho saben, és que tots podem sortir en alguna llista, i això és tan esperançador com terrorífic, tot depèn de com triïs mirar-t’ho. Pensa-hi, que vindran les llistes, com cada desembre.