Escriure i ja està

“Jo escric i ja està”, va dir l’escriptor Enric Lluch (Algemesí, 1949) el 26 d’octubre en el I Seminari de Literatura Infantil i Juvenil organitzat per l’AELC, en conversa amb el guanyador del 23è premi Aurora Díaz-Plaja, l’escriptor Josep Antoni Fluixà (Alzira, 1959), que l’ha guanyat amb un article sobre Lluch. Entrevistats per la professora Lliris Picó de la Universitat d’Alacant, Lluch i Fluixà, dos mestres modestos, van conversar com si el temps s’hagués aturat a la sala d’actes de l’Institut Lluís Vives, al cor de la ciutat de València. O sense el “com si”: el temps s’hi va aturar, quan Lluch va dir aquest “jo escric i ja està”, quan amb aquestes cinc paraules tan senzilles va definir el que podríem dir que és la seva poètica, si ell no arrufés el nas en sentir-nos-ho dir. Escriure i ja està.

Què vol dir escriure i ja està? Vol dir que Lluch no pensa el que escriu? Que és una escriptura improvisada, sense reflexió prèvia, que es deixa endur per vés a saber quina empenta esotèrica i no es preocupa pel que en sortirà? Que les seves històries només distreuen, que no ens faran pensar? Què pretén Lluch quan diu que escriu i ja està? Treure’s el mort de sobre? Fugir d’estudi? Un exercici de falsa modèstia? Res de tot això. Lluch ens diu que és escriptor, quan afirma que ell escriu i ja està. Lluch és moltes altres coses, però quan escriu, escriu i ja està, és escriptor, no és teòric de la literatura, no és pedagog, no és moralista, no és res més que algú que escriu una història, i dins la seva història s’hi podran trobar teories literàries, tendències pedagògiques i fins i tot lliçons morals, però no les hi haurà posat ell, les hi trobarem nosaltres quan llegim.

Per què? Perquè Enric Lluch quan escriu no pensa? Perquè no pensa el que escriu? No, al contrari, perquè ell pensa el que escriu quan no escriu, i així, quan escriu, escriu i ja està. És la llibertat de l’escriptor, o el seu refugi, o el seu secret. Escriu havent pensat, per no pensar en què escriu mentre escriu, per poder escriure i ja està. I ha pensat tant el que escriu, que pot escriure sense pensar, i pot dir “Jo escric i ja està” i fer que el temps s’aturi i d’aquestes cinc paraules en surti tot un ventall de reflexions que el miratge ens pot fer pensar que són nostres, però és Lluch qui ens les ha posades al cap, amb cinc paraules que contenen tota una poètica que ell no en diria poètica però que ho és.

No és gens fàcil escriure i ja està. Els que escrivim tendim a creure que el calaix que cada paraula té just sota el ventre l’hem d’omplir tot nosaltres, i no va ben bé així això d’escriure. Cadascú té els seus calaixos, tu tries quins vols omplir però no els obres i no els omples, confies que qui et llegeix sabrà quins calaixos ha d’obrir, i potser no seran ben bé els que obris tu, no tots, impossible fer el ple, però com més t’hi acostis…, anava a dir que com més t’hi acostis, millor, però per què? Crec que no, que no hi ha èxit ni fracàs, en el fet d’encertar més o menys calaixos, que del que es tracta és de fer obrir calaixos i que s’omplin, quins i com, tant és. I ho escric, ho intento explicar, i sento que traeixo l’escriure-i-ja-està de Lluch.

Per què amb cinc paraules em fa pensar i explicar tot això, Lluch? Hi ha una obra darrere, l’hem llegit, i sabem tot el que amaguen les seves paraules, encara que en siguin poques, en els contes infantils, per exemple. Sabem com té d’omplerts els seus calaixos. Hi ha una sensació que em corre pel cap i pels dits quan escric això d’ara, una sensació de matèria viscosa, de no prou consistència, d’estar-me explicant en un format més aviat líquid, i per un moment em ve l’impuls d’esborrar i reformular, però després penso que no he d’empaitar cap solidesa, que escric i ja està.

“Ningú és més lliure que l’assagista”, escriu Cynthia Ozick a l’assaig que obre el seu recull Metáfora y memoria. Ensayos reunidos (traducció d’Ernesto Montequin, publicat per l’editorial argentina Mardulce, 2016). Hi ha una ment que deambula lliure, i d’aquesta llibertat, d’aquesta arbitrarietat, en neix un món coherent. Ozick parla d’assaig i a mi em sembla que el que diu es pot aplicar, fent-hi ben pocs ajustos, a l’escriure de Lluch. La coherència ve d’haver pensat abans d’escriure, la llibertat, d’escriure sense pensar, d’escriure i ja està.

En el tercer assaig del recull, Ozick diu: “En el pacte entre el novel·lista i el lector, el novel·lista promet que mentirà i el lector promet que ho acceptarà.” Si sumo la llibertat que deia abans i aquest pacte d’ara, tinc l’escriure i ja està de Lluch complet. Ho vull veure així ara, vull forçar aquesta argumentació viscosa i encabir-la en un motlle que m’invento mentre escric, com si el pacte del novel·lista pogués valdre també per a l’articulista, qui diu que no? Com si un article pogués comparar-se a un assaig. “Un article i la seva data de naixement estan units com germans siamesos”, diu Ozick (torno al primer assaig del recull); “un assaig desafia la seva pròpia data de naixement i també la nostra”. Quan Lluch parla d’escriure, parla d’escriure narrativa, i essencialment d’escriure narrativa sobretot per a infants i joves, però la manera com aborda l’escriptura va més enllà del gènere i té a veure amb l’ofici –o amb l’art, si ho voleu– d’escriure. Lluch sap que els calaixos dels seus petits lectors són encara força buits i per això quan escriu té molta cura a triar els mots, per exemple. Buits? Buits del que els adults creiem que han de ser plens. Els calaixos són plens de coses que els adults, molts, han perdut. Els lectors petits són lectors i prou, sense autor a l’altra banda, només ells i les paraules, ells, les paraules i els calaixos. “Els lectors petits poques vegades s’adonen de l’existència dels autors”, explica Ozick, i torna i torna i torna aquell escriure-i-ja-està, aquell pacte i aquella llibertat, com si s’erigís en l’essència de tot plegat, l’essència, l’origen i la raó de ser. Els lectors petits llegeixen i ja està, neixen amb aquella llibertat i aquell pacte nous de trinca i dins de cada calaixet.

I ara no sé si totes les peces que he escampat acaben d’encaixar. Tot ve perquè aquell dia a València vaig sentir dir a Fluixà que Lluch no matava mai ningú als seus llibres, que no hi havia ni una sola mort en cap de les seves narracions, fins a l’extrem d’haver escrit una novel·la bèl·lica, crec que va dir que ambientada en l’època de l’imperi romà, sense ni una sola mort. Una guerra sense morts. Sembla un gest d’innocent, d’il·lús, d’algú que no toca de peus a terra. Però què hi teniu tots dins del calaix de la paraula guerra? Què passa si el calaix del lector es contradiu amb el de l’escriptor? Què surt d’allà?

Escriure una novel·la de guerra sense morts és escriure i ja està? En realitat “jo escric i ja està” és un escut per poder fer novel·les bèl·liques atapeïdes de supervivents i no haver de donar explicacions, és una manera de protegir la llibertat del creador per no trair el pacte amb el lector. I és un repte majúscul, perquè fer sobreviure a tothom en una guerra de ficció tan sols armat de paraules i que el lector no es revolti o abandoni només està a l’abast d’algú que entengui l’escriure com l’entén Enric Lluch, amb una poètica que sembla que es vesteixi de modèstia però que en realitat el que lluu és un vestit de seguretat ben lluent, la seguretat de no estar fent res més que escriure. I ja està.