Les morts escrites

Diuen que Gógol tenia tanta por de ser enterrat viu que els últims anys de la seva vida va dormir dret, perquè ningú no es confongués si se’l trobava ajagut i amb els ulls tancats. Estava realment obsessionat amb la mort i això a la llarga li va afectar la salut mental. En plena depressió, i aconsellat per un amic asceta, va decidir fer nou dies de dejuni i no sé si assegut, dret o com, però es va morir el 24 de febrer de 1852.

Entre la bona colla d’escriptors suïcides que encapçalen els rànquings de morts curioses, com ara Hemingway i la seva escopeta, Plath ficant el cap al forn, Woolf omplint-se les butxaques de pedres abans de saltar al riu Ouse, Mishima i la katana o Pizarnik i les cinquanta pastilles, la d’Horacio Quiroga sembla escrita per ell mateix. El 1937 l’escriptor argentí va ser ingressat en un hospital quan el càncer de pròstata que patia li va empitjorar de forma irreversible i en saber que en el mateix centre mèdic, al soterrani, hi tenien tancat, com una bèstia, un home amb greus malformacions, va demanar que el traslladessin a la seva habitació, i el pacient, agraït pel seu bon tracte, li va dir que li demanés el que volgués: el desig de Quiroga va ser que l’ajudés a beure’s un got de cianur, i es pot dir que l’escriptor va morir en mans d’un “monstre” (en paraules seves).

També la mort de Walser és atzarosament coherent amb ell mateix. L’escriptor va morir el dia de Nadal de 1956, mentre passejava. Uns nens el van trobar estès a la neu. Twain va ser un dels que potser van dur la coherència a l’extrem: “Vaig venir al món amb el cometa Halley el 1835. L’any que ve [1910] tornarà i espero anar-me’n amb ell. Serà la desil·lusió més gran de la meva vida si no me’n vaig amb el cometa.” El dia abans que el cometa tornés a ser visible des del nostre planeta, el 21 d’abril de 1910, Twain va morir d’un atac de cor.

Així que et pots morir passejant, et pots morir amb un cometa…, però de vegades passa que llegeixes la notícia de la teva mort, com li va passar a Kipling, que després de llegir-la i rellegir-la mentre esmorzava, va trucar al director del diari per dir-li: “El vostre diari anuncia la meva mort, i com que soleu estar ben informats, la notícia deu ser certa, així que us demano que anul·leu la meva subscripció al vostre diari, perquè d’ara endavant ja no em caldrà.”

És famosa la mort coherentíssima de Molière, que, malalt de tuberculosi, va morir a l’escenari, interpretant la seva obra El malalt imaginari, després d’un greu atac de tos. Però potser no són tan conegudes les morts d’Offray i d’Aretino. El 1556, Pietro Aretino, poeta i dramaturg italià del Renaixement, conegut per les seves sàtires, va morir d’un atac de riure. En una festa, li van explicar un acudit verd sobre sa germana en un bordell i de tant riure va acabar caient de la cadira i passant a la posteritat amb una rialla congelada. I el 1751, el filòsof francès Julien Offray, autor de L’art de gaudir i el Discurs de la felicitat, defensor del plaer i de l’opulència, va voler reforçar les seves tesis amb fets i es va atipar tant de paté trufat que va morir de forma lenta i dolorosa a causa d’aquell empatx.

El dramaturg Èsquil també passejava el dia que va morir, com Walser, però tot i ser un autor essencialment dramàtic va tenir una mort ben còmica. Una àliga va confondre la seva closca calba amb una roca i li va llançar una tortuga que sostenia amb el bec perquè se n’esberlés la closca i així poder menjar-se-la. Heràclit, en canvi, es pot dir que va morir enterrat en la merda, i estic sent literal. Sembla que, tip de la gent, el filòsof es va voler aïllar al capdamunt d’una muntanya i, ironies del destí (tot flueix, etcètera), allà va emmalaltir d’hidropesia (la clàssica retenció de líquids). Llavors va decidir enterrar-se en una pila de fems perquè absorbissin l’excés d’aigua del seu cos, i va morir per excés de calor enmig d’un munt d’excrements.

El xinès Li Bai, begut, es va ofegar en un riu volent abraçar la Lluna, Rilke per una punxada d’una rosa del ram que volia regalar a la seva estimada, Tennessee Williams es va empassar el tap d’un pot de medicaments en voler obrir-lo amb la boca, com feia sempre, Francis Bacon va voler fer un experiment sobre la conservació de la carn i en plena tempesta hivernal va sortir al carrer per farcir de neu una gallina vella de neu, i una pneumònia va posar fi a la seva vida. I podria continuar, però després de llegir, fa poc, que la hipocondria et pot escurçar l’esperança de vida, m’aturo.

Si aquest article d’atzars i ironies mortuòries començava amb un rus, potser que acabi amb un altre, Anton Txèkhov, que va morir en un balneari alemany i el seu cos va ser transportat en tren fins a Moscou, on l’esperaven els seus familiars i amics. En arribar el tren, en va baixar un taüt i tot un seguici de músics i els apesarats txekhovians van seguir-lo fins a la sala de vetlla, on en obrir el taüt van descobrir que el mort no era l’escriptor. On era el cos de l’Anton? En un altre vagó, envoltat d’ostres, fent ferum de peix.

Pot semblar macabre o malastruc començar l’any amb un inventari de morts d’escriptors, però la culpa és de les petjades en la neu que va deixar Robert Walser, de la seva mà dreta al cor, del seu braç esquerre estès, del barret negre a prop, dels nens que el van trobar, de la foto que li va fer la policia d’Herisau, de com cada any, el 25 de desembre, hi penso i tinc el mateix debat, o bé he de dir els mateixos debats.

Per una banda, li envejo una mort tan ben trobada, a setanta-vuit anys, en un paisatge blanc, la mà al cor, les petjades dibuixant el seu darrer passeig. Per l’altra, penso que és una mort solitària, que estava internat a l’asil d’Herisau perquè li havien diagnosticat esquizofrènia, que no era un escriptor escrivint la seva mort perfecta, sinó un malalt que havia sortit a voltar, segurament com cada dia, en un horari concret i imaginem que acotat pels responsables del centre on estava intern, i que ja no va tornar. Walser no va escriure la seva mort.

I llavors ens veig a tots nosaltres col·leccionant morts absurdes, fent-ne rànquings, parlant dia sí dia també de les butxaques plenes de pedres, del forn encès, de la pila de fems, de la tortuga que cau del cel…, i per una banda tinc la temptació d’esborrar tot el que he escrit més amunt, però per l’altra penso que escriure també és això, que l’escriure ho envaeix tot fins al punt d’ocupar també l’espai de la mort, i que cada escriptor que es mor és una nova història que s’escriu, que escriu, encara que no l’escrigui ell mateix, que sí que n’ha fet l’esborrany, el camí per arribar fins allà, i no perquè decideixi quan ha de morir o com, sinó perquè fins la mort més absurda, amb el temps i la literatura, acaba prenent forma i sentit.

Gógol mateix, en ple dejuni, sembla que per defugir el dimoni, devia morir estirat, en mans, diuen, d’uns metges ineptes que el van sotmetre a tot de teràpies agressives com ara sangoneres, banys freds i sagnies. La por de ser enterrat viu el va portar cap a una mort evidentíssima, desnodrit i dessagnat. Txèkhov, quinze dies abans de morir, amb aquella salut seva tan dèbil des de sempre, va patir un infart i d’entre les diverses cures que li van fer, un metge li va recomanar beure xampany, i diuen que amb el regust de les bombolles al paladar l’escriptor va morir en aquell balneari alemany, i no és ben bé que viatgés envoltat d’ostres fins a Moscou, sinó que per conservar el seu cos en bon estat, el van col·locar en un vagó refrigerat on se solien dur les ostres.

El taüt de Txèkhov va viatjar fins a Rússia dins d’un vagó on deia ostres, com un conte que va escriure l’any 1884, d’un nen de vuit anys i son pare, morts de gana, que van a parar a un bar on serveixen ostres i el nen, a punt de morir de fam, en menja un munt, per distreure els rics que hi sopen (fins i tot intenta mastegar-ne la closca!), i acaba enfebrat al llit.

Quan es mor un escriptor, correm a buscar què va dir sobre la mort, i si pot ser sobre la seva mort, i sempre topem amb alguna frase que encaixa amb la realitat. Tant si et mors d’un atac de cor a Bangkok com si caus per les escales de casa teva, si revisem la teva obra trobarem algun rastre, algun anunci, alguna semblança amb el que t’ha llevat la vida. Fatalisme? Tot està escrit? Literatura. L’escriptor escriu la seva vida i la seva mort.