No veure-hi

  • Els que no n’han dut mai ni s’imaginen fins a quin punt les ulleres poden contenir identitat

Tina Vallès
30.11.2023 - 21:40
Actualització: 30.11.2023 - 21:43
VilaWeb
Necessito aquest invent damunt del nas per ser qui sóc.

En un espectacle de teatre mut em va venir al cap una pregunta que em torna cada cert temps i que mai aconsegueixo respondre-me-la prou bé perquè no torni, o potser torna perquè m’ajuda respondre-me-la cada cert temps. Els actors i les actrius, cinc en total, corrien per l’escenari i amb gestos i sorolls i una escenografia mínima ens introduïen en una ficció que vaig pensar que era certament única per a cada espectador. Si parlessin, també ho seria, d’única, però el text pot ser una presó de sentit per a segons qui mira i escolta, i si anul·les un dels sentits, l’atenció es concentra i hi ha un esforç, no m’agrada dir-ne esforç, d’interpretació que pot ser molt fructífer. Pensava en això, en aquest sentit de menys que et fa concentrar més, i ja em va arribar al nas aquella flaire de la pregunta que torna.

De quin dels cinc sentits podria prescindir, em demano de tant en tant. I llavors ve quan em perdo en digressions cap endins fins que desisteixo perquè cap dels cinc em sembla prescindible. Aplaudint l’espectacle mut, el de la Cia. Leandre, N’importe quoi, vaig pensar que potser sentir-hi no era tan important. Les veus que m’importen me les sé reproduir dins del cap, la música m’agrada però sé viure en silenci i també en el silenci dels sorolls. Però tu no has sentit mai el silenci absolut, poca gent l’ha sentit, no es pot escoltar, fa mal a les orelles, et xiulen, en un espai sense so, em dic.

La vista, la vista sí que no voldria perdre-la mai, és l’únic sentit que no poso mai en dubte. Duc ulleres des dels setze anys, tot se’m fa petit quan me les trec, i no m’agrada que em vegin amb els ulls nus. No em veig mai sense ulleres, ni en somnis. Necessito aquest invent damunt del nas per ser qui sóc. Els que no n’han dut mai ni s’imaginen fins a quin punt les ulleres poden contenir identitat. Els nois del meu temps ens vàrem adonar que començàvem a ser miops gràcies a la pissarra escolar. Les xifres s’esfumaven en la seva superfície, i les lletres es confonien en una vaga lluminositat de guix. Pertanyem, doncs, a la generació dels ‘miops culturals’, no per vocació, sinó per força, perquè cal admetre que en aquella postguerra les austeres pissarres eren l’única possibilitat de comprovar la ‘curtedat de vista’”, diu Josep Maria Espinàs a Els nostres objectes de cada dia.

Jo també sóc una miop cultural. Als setze vaig deixar de veure bé el que hi havia escrit a la pissarra i des de llavors que les meves ulleres només descansen quan em dutxo o quan dormo.

Ni tots els escriptors porten ulleres ni tots els que porten ulleres són escriptors, però el gremi de la lletra té força tirada a visitar òptiques, oftalmòlegs i optometristes, i a mesura que passen els anys són més els del clan ullerístic. N’hi ha que només se les posen per llegir, cosa que sempre m’ha inquietat, perquè em fa l’efecte que algú que escriu, sempre escriu i sempre llegeix, i per tant no es pot treure les ulleres…, però per sort hi ha gent que és molt més pràctica que jo i utilitza els objectes només per al que han sigut pensats, sense donar-hi tantes voltes. En una conversa amb una escriptora, parlant d’ulleres i de mides de lletra, totes dues amb papers a les mans, just abans de fer una lectura de contes en veu alta en una llibreria, vaig sentir-li dir la frase que m’ha empès a escriure avui. Em fa patir no veure-hi bé”, li vaig dir per confessar-li la meva dependència de les ulleres. I ella em va amollar: En canvi a mi em fa patir veure-hi massa bé.” 

Patir per veure-hi massa bé. Ella es va posar les ulleres per llegir el seu conte, i després se les va treure i imagino que ho va veure tot parcialment borrós. Jo vaig llegir el meu conte amb les ulleres que m’havia posat a un quart de vuit del matí, feia dotze hores, i que no em vaig treure fins a quarts de dotze, mig adormida amb un llibre obert a la falda.

Patir per veure-hi massa bé, vaig repetir, mentre deixava les ulleres damunt la tauleta i tot se’m difuminava. Van desaparèixer les línies, van arribar les taques i vaig sentir la flaire d’aquella pregunta que tornava. I continuo sense saber respondre-la de forma definitiva, però ara veig clar que veure-hi bé hauria de ser optatiu, que la vista definida està sobrevalorada, com l’oïda afinada, i torno a l’espectacle mut i em perdo, mentre tanco els ulls, pensant com l’hauria vist sense ulleres… i per primer cop imaginar que no hi veig no em provoca un ofec abismal.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any