Deu fer més d’un mes que vaig llegir Llet de glacera d’Alba Camarasa (46è Premi Vila de Martorell 2021, publicat per Viena Edicions aquest setembre) i el tinc al damunt d’una pila de llibres, en un racó del menjador, amb la punta d’una pàgina doblegada. La 37. La veig, la punta doblegada, cada cop que passo per davant de la pila, perquè el llibre és al capdamunt de tot i s’obre una mica. Sé quin poema marca, aquella punta de paper doblegada. Ho sé i tot i això avui l’obro i hi torno. O potser he de dir que ho sé i que per això avui hi torno:

EL FRED QUE VE 

Espolseu les mantes,
avitualleu els rebostos,
recupereu vells receptaris
de sopes i tisanes.
Manteniu-vos a casa,
comproveu l’aïllament
de finestres i portes.
Si, en cas de necessitat, eixiu,
poseu-vos roba d’abric,
i embeineu-vos amb bufandes
i altres clofolles.
Prepareu-vos.
Perquè el fred que ens ve
ve de dins.

“El fred que ens ve ve de dins”, diu la poeta de Guadassuar, i ho diu en dos versos que ara vull convertir en una frase amb dos “ve” seguits sense cap coma que els faci més llegibles, perquè siguin una repetició, un eco, per dir que ve, que ve, que ve el fred, i no és el fred de l’hivern, o no només. Vull fer-ho aquests dies que ja s’anuncien uns quants freds, el fred que es mesura amb graus i que reciten cada matí a la ràdio, el fred de ficció que fa que alguns destemperats ja hagin tret l’abric de l’armari, un fred epidèrmic en definitiva. Però aquest fred tal com ve se’n va, i la poeta parla d’un fred que quan ve sembla que es queda. No puc saber de quin fred parla, i no saber-ho fa que em gronxi penjada d’aquests dos versos, d’aquests dos “ve”, i que vagi agafant embranzida, amb els ulls tancats, pensant freds vertiginosos, freds interiors, freds feridors, freds perennes, freds freds.

Tot el poema de Camarasa ens prepara per al fred meteorològic, i descriu una mica el que aquests dies previs al canvi d’horari tots comencem a fer –o a pensar que hem de fer. I llavors vénen els dos versos finals a estripar la pàgina, a esquerdar-la o a glaçar-la encara més. No hi ha sopes ni mantes ni portes ni finestres que et puguin protegir d’aquest fred que ve, que ve. Tothom es deu saber el seu fred, i d’on li ve.

Vaig dient ve, vaig escrivint ve, i el fred, sigui quin sigui, es personifica, pren forma humana, però és blanc, un blanc grisós o blavós, i és transparent, no ocupa espai tot i que si t’hi fixes el veus, ve, ha vingut, no se sap quan se n’anirà, no se sap si se n’anirà. I de vegades tampoc se sap d’on ve, qui l’ha portat aquí, qui l’ha convidat a quedar-se, per què es queda, per què és aquí si ningú l’ha cridat. O ens l’han enviat?

I continuo sense saber de quin fred parla la poeta, i ara ja he baixat del gronxador, que encara es belluga, mig per la inèrcia mig pel vent perquè arriba el mal temps, i des d’un banc, que no es belluga però és de metall i està fred, miro el gronxador des d’on pensava fa un moment i ara els dos versos ja no el sostenen, ara jeuen dins del toll que hi ha just a sota, s’hi neguen, i el poema acaba en un ofec que ennuega la lectora i no sé si la poeta.

I penso en aquest fred que no sé quin és però ho podria saber, perquè jo n’he tingut, de fred, i penso en els dos versos, i en el plec de la pàgina 37, i en les vegades que passo per davant del llom de Llet de glacera i sé per què s’obre una mica aquest llibre que hi ha al capdamunt de la pila i em dic que això és el que voldria que fos llegir, no saber d’on ve el fred, no saber quin fred és, però un mes després de llegir-lo continuar-hi pensant, tornar-hi, escriure i no arribar a cap conclusió, i ficar les mans dins del toll fangós, recollir els dos versos que per mi són una frase i tornar-los al llibre, i tornar el llibre a la pila i deixar que es badi i que la punta de la pàgina 37 em digui que hi ha freds que no són meteorològics, i que no sabré mai què volia dir la poeta, encara que un dia la vegi i l’hi pregunti.

Llegir per mi és això, també ha de venir de dins i s’hi ha d’estar preparat –i ho deixo així, com si fossin dos versos penjant d’un gronxador buit i quiet damunt d’un toll que potser ara és sec, que jo no sóc la poeta.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.