Si volem salvar el català, mirem amunt

"Si cada dia que passa la llengua recula un pas i els únics que li fan costat som una colla de catalanoparlants perpètuament emprenyats i en guàrdia, on anirem a parar?"

Tina Vallès
Tina Vallès
16.12.2021 - 20:51
Actualització: 16.12.2021 - 20:21
VilaWeb
Al 1997, fa vint-i-quatre anys, Joan Brossa va fer un cartell que avui és "plenament" vigent.

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

“Si voleu ser atès en català, premeu 1.”

Premem 1 i no sempre ens atenen en català. Això si no hem de prémer 2 i el robot que ens ho ha preguntat parlava directament en castellà. Ja ens hi hem acostumat i premem la tecla que ens diguin sense donar-hi més voltes, i si després la persona que ens atén no se’n surt amb el català, veiem com es passa al castellà i no hi podem fer res més…, res més que continuar parlant en català…, continuar parlant en català fins que potser es farà evident que la persona amb qui parlem no ens sabrà resoldre la gestió que toqui si no ens entén, etcètera. No m’hi allargo, ja sabeu de què parlo.

Doncs… Cinc hores en la vida d’una persona que parla català, vegeu-les.

Les dotze del migdia. Entro a la web d’un banc, amb qui no tinc compte, per fer un tràmit puntual. Em surt en castellà per defecte (és una entitat bancària catalana). Clico la senyereta per canviar d’idioma, ho faig d’esma, sense pensar-hi, la pàgina se’m posa en català i faig la gestió que he de fer i me’n vaig.

Dos quarts d’una. Truco a una empresa instal·ladora de calefaccions per demanar un pressupost. La senyora que despenja el telèfon contesta en castellà (l’empresa és a Mataró), jo la saludo en català i ràpidament ella canvia d’idioma i la resta de la conversa és en català. Li he demanat un pressupost. Diu que me l’enviarà per correu.

La una. Rebo el pressupost. L’assumpte del correu és: “Presupuesto caldera”, el text del correu diu: “Adjunto presupuesto caldera. Atentamente, XXXX.” Entenc que és un missatge automàtic que envien a tothom igual, però em pregunto si s’han plantejat mai de tenir-lo també en català. Obro el document del pressupost i també és en castellà. Com que ja l’entenc i vull anar per feina, no truco per demanar que me l’enviïn en català, però ho hauria d’haver fet.

Dos quarts de dues. Trucada de pediatria del CAP per donar-nos hora d’urgència per un refredat que volem assegurar-nos que no sigui res més greu (espòiler: no ho serà). La senyora que em truca parla en castellà fins que sent que li contesto en català i canvia d’idioma. La resta de la conversa ja és en català.

Les quatre de la tarda. A la consulta de pediatria del CAP. Un home entra corrents amb un nadó de dos dies que se li ofega. Demana un pediatre a crits i de seguida tothom es mobilitza per atendre el nounat. Amb l’ai al cor, tots els que esperem per ser atesos anem sentint les instruccions que es criden els uns als altres, en castellà. La majoria de metges i infermeres abans els he sentit parlar en català, però en plena situació d’estrès, fins i tot quan el nadó ha arrencat a plorar i ha passat el perill més gros, tots han passat al castellà. Sí, he tingut la sang freda de fixar-m’hi: després del matí de gestions que us he explicat abans ja venia amb totes les alarmes posades.

Quarts de cinc. Encara al CAP, som els mateixos esperant que ens atenguin. El nadó de dos dies té prioritat, tot i que ja hagi passat el pitjor, i tothom ho entén. Però els que tenen criatures molt petites (jo tinc una adolescent molt pacient), se les pensen totes per tenir-les distretes durant l’espera que s’allarga. Una mare de davant meu li canta cançons al seu nen que no deu tenir encara dos anys. Cançons en català, sol, solet, la lluna, la pruna, cargol treu banya, etcètera. El nen li estira la bossa i li demana si té cap joguet (“mama, joguet”) i la mare el calma i regira ella la bossa: en treu un Superman i un Spiderman de goma, i, au, té, juga. El nen agafa els dos superherois amb les manetes, baixa del seu seient i els fa volar per tota la sala cridant entusiasmat: “¡Volamos, volamoooos!”

Les cinc. La mare del petit superheroi que vola, veient que la paciència del fill, i sobretot la seva, té els minuts comptats, demana a una infermera si falta gaire perquè els toqui: “¿Cuánto falta?”, “Sois los siguientes, en cuanto salga el bebè”, aquesta és la conversa.

I m’aturo aquí. En tenim prou, ¿oi?

De les dotze a les cinc d’un dia normal en la vida de qualsevol de nosaltres, ja pots prémer 1 des que et lleves fins que te’n vas a dormir, ja pots parlar català amb les pedres, cantar en català per terra, mar i aire, que de seguida que et despistes, que baixes la guàrdia o t’empaita la pressa, la llengua és el primer que perds, o el primer que deixes anar.

I tots els catalanoparlants preocupats per la llengua sabem de sobres que la llengua se salva parlant-la, com ho deia aquesta setmana l’escriptor Joan-Lluís Lluís, des de Perpinyà, on el català és arraconat pel francès: “Sé que una llengua se salva parlant-la. Sempre. A tothom. I se salva exigint que el govern faci complir les lleis que la protegeixen. Una llengua necessita lleis i necessita parlants lleials i, quan cal, enrabiats. Diguem prou, collons!”

Però és que no podem dir “prou, collons” tot el sant dia i cada dia. O sí. Podem exercir sempre de parlants lleials i enrabiats, però si cada dia que passa la llengua recula un pas i els únics que li fan costat som una colla de catalanoparlants perpètuament emprenyats i en guàrdia, on anirem a parar? Rondinar no “ven”. No som nosaltres, o no som només nosaltres, els qui hem de salvar la llengua, hem de mirar amunt i emprenyar-nos cap amunt, exigir cap amunt, i si en una situació de pressa o estrès se’ns escapa un lament, una queixa o un prec en una llengua que no és la nostra, no ens torturem, som humans i la nostra prioritat és sobreviure, i en una situació de conflicte el que vols és solucions, desfer el nus, poder respirar, i és una merda, així dit, sense eufemismes, que de vegades claudiquem i passem al castellà per recuperar la connexió wifi o per aclarir dubtes amb un metge o per fer tràmits burocràtics o per desencallar un maldecap administratiu, però hi ha moments en què, per molt catalans enrabiats i lleials que siguem, som per damunt de tot persones amb sistemes nerviosos vulnerables, i prou.

Escric això perquè les cinc hores narrades més amunt van ser, segons com, una mica epifàniques, tot i que l’epifania va ser força grisa. No sé si em vaig sentir més malament no demanant el pressupost de la caldera en català o fixant-me que els pediatres i infermeres parlaven en castellà mentre intentaven salvar la vida d’un nounat de dos dies. Tot em va generar la mateixa incomoditat. I això em va fer pensar.

Em considero lingüísticament optimista si penso en els parlants, i no els exigiria mai que posessin la llengua per davant d’uns altres interessos més “vitals”, sinó que em limitaria a confiar que sempre que puguin maldaran per fer vida en català, però que davant d’una situació extrema, per perill, per por, per pressa, per estrès, pel que sigui, faran el que els convingui més per resoldre-la… en l’idioma que sigui. M’agradaria que ho tinguéssim clar, això, que tota l’energia que (mal)gastem fixant-nos, per exemple, en si un cambrer ha entès que volíem un cafè amb llet i no un cafè amb gel la invertíssim per queixar-nos i exigir als de més amunt que deixin de carregar-nos el mort (mai millor dit, ehem) i s’hi posin ells, a salvar la llengua, que ho liderin, que nosaltres els seguirem amb la nostra ràbia i la nostra lleialtat.

Si volem salvar el català, mirem amunt.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies