Nariné Abgarian retratada per Nune Karamyan

“Un divendres, tot just després del migdia, quan el sol ja havia travessat el zenit i lliscava solemnement cap a la punta oest de la vall, l’Anatòlia Sevoiants es va ajeure disposada a morir-se.” Així comença I del cel van caure tres pomes, de l’autora armènia Nariné Abgarian (publicada per Comanegra, traducció de Marta Nin). La novel·la, ens ho diuen a la nota de premsa, és un “autèntic fenomen editorial a Rússia i [ha estat] traduïda a una vintena de llengües”. “De la novel·la d’Abgarian se n’ha dit que és el Cien años de soledad del Caucas, i l’autora ha estat considerada per The Guardian com una de les cinc veus contemporànies més potents d’Europa. Les versions anglesa, francesa, portuguesa o italiana, entre tantes altres, han convertit Abgarian en una armènia universal.” Això no és una peça periodística, així que m’aturo aquí, però volia fer aquesta arrencada perquè amb aquest llibre ha passat una cosa que quan passa m’entusiasma fora mida. I per sort, des de fa uns anys passa cada cop més.

Ho resumiré en una frase i després ja m’hi esplaiaré: els traductors també llegeixen. Allargo la frase i confio que es començarà a entendre: els traductors també llegeixen i de vegades hi ha editors que se’ls escolten. Torno un moment a la nota de premsa per si no m’he explicat prou bé –que ja sé que no–: “A Comanegra arribem a Abgarian gràcies a la recomanació entusiasta de Marta Nin, que hi ha deixat una empremta magnífica.” Ara s’entén, ¿oi?

Si podem llegir Nariné Abgarian en català és gràcies a Marta Nin. Si podem llegir Nariné Abgarian és gràcies a Marta Nin. Ho escric dos cops perquè l’agraïment ha de ser doble: el primer, per descobrir aquesta autora a l’editorial, el segon, per traduir-la amb tant d’art. És art el que ha fet Nin amb Abgarian: perquè hi ha els noms armenis que et fan aturar i agafar aire per encarar aquelles combinacions de consonants que et recorden que la història narrada no passa aquí, perquè si no, llegida en veu alta, I del cel van caure tres pomes passaria per una novel·la escrita en català –i és així com es tradueix, i és així, només així, com han de ser invisibles els traductors.

Quan dic que els traductors també llegeixen i que hi ha editors que se’ls escolten, vull dir que de vegades és el traductor qui proposa un títol a l’editor i llavors, si la cosa arriba a bon port, la traducció sol ser més magnífica que mai, perquè el traductor està traduint el que li agrada llegir, i això és festa major. I és això el que li ha passat a Nin amb Abgarian. Però Marta Nin no és el primer cop que ho fa, això, em consta perquè la conec i hi he treballat, i tot i que no està bé que ho digui jo, heu de saber que si podem llegir en català la magnífica obra gràfica de Victoria Lomasko, considerada l’última artista soviètica, és gràcies a ella i a una editora que se la va escoltar ho sé perquè jo d’alguna manera hi era.

Cada cop hi ha més editors que s’escolten els traductors en qui confien i això ens beneficia a tots: l’editor, el traductor, el llibre traduït i de retruc, i sobretot, els lectors. Llegir Abgarian de la mà de Nin és entrar-hi des del primer paràgraf, el que us he reproduït a l’inici, de la mà de l’Anatòlia que s’estira al llit, després de deixar la casa endreçada i les gallines alimentades, per esperar la mort. Ens estirem amb ella i engega la narració. Abgarian (i Nin!) narra la vida d’un poble muntanyenc d’Armènia, Maran, on cada cop hi ha menys habitants i tots són vells. Tot flaira a final, a desaparició, a mort, a l’espera d’un silenci i un buit que se’ls empassarà a tots. Però mentre s’esperen passen coses i aquestes coses són les que es narren a I del cel van veure tres pomes.

“I del cel van caure tres pomes, una per a qui ho va veure, una per a qui ho va contar i una per a qui ho va escoltar”, és el que es diu a Armènia després de contar una rondalla. I és el primer cop que podem llegir literatura armènia en català, que escoltem i rebem la tercera poma. La novel·la acaba amb aquestes quatre paraules: “creure en el bé”, i és ben bé així com deixa el lector, amb aquesta fe com a mínim en l’art de narrar. No és un llibre trist, encara que descrigui un món que desapareix, que es mor: “La mort és a tot arreu. Però la vida també”, ens ho diu la Valinka. És un llibre que narrant reivindica l’art de contar el que hem viscut perquè no caigui en “el riu de l’oblit”, perquè ens calen aquestes tres pomes, veure què ha passat, contar-ho i que algú s’ho escolti.

“Com més senzilles són les paraules, més revelador n’és el significat”, escriu Abgarian (i Nin!), i és ben bé així com es llegeixen aquestes tres pomes, com una revelació explicada amb una senzillesa només aparent, perquè la novel·la és plena d’anades i vingudes en el temps, personatges complexíssims de tan senzills que semblen, diàlegs vius que s’han de llegir en veu alta, i tantíssimes olors i menges que es cuinen amb paciència, temps i foc lent, com les rondalles, sense llevats químics que n’accelerin els processos de fermentació, anar pastant i anar contant, amb les mans, a poc a poc, encara que el temps ens vagi a la contra perquè tot aquest món petit del poble de Maran, a Armènia, desapareix.

Però Maran ja no desapareixerà, perquè ha sigut contat, i estic d’acord que per ubicar el lector hem de dir que és el Macondo del Caucas, però a mi la manera de narrar d’Abgarian m’ha despertat la mateixa curiositat lectora que quan llegia La confessió de la lleona de Mia Couto, i el personatge d’Anatòlia té la fesomia, fragilitat, tendresa i ironia de la Marie-Desniege de Y llovieron pájaros de Jocelyne Saucier. De Couto, a Abgarian li veig aquesta manera de fer surar la història com si passés mentre te la diuen, amb aquell deix d’oralitat que fa que te la creguis a l’instant i que alhora la desis al calaix mental de les llegendes. De Saucier, li veig aquella barreja justa de tendresa i sentit de l’humor, d’emoció i ironia, per tractar personatges delicadíssims amb un toc ara inversemblant ara passat de voltes. I després hi ha una llibertat creativa que és inevitable que ens faci tornar a parlar del realisme màgic llatinoamericà, però que a mi més aviat em porta a Un lloc anomenat Antany d’Olga Tokarczuk, i a pensar que I del cel van caure tres pomes, a banda de ser “un bàlsam per a l’ànima”, com diu la novel·lista russa Liudmila Ulítskaia, pot arribar a ser un clàssic de la literatura europea, i alhora una bona porta d’entrada a la literatura del poble armeni, un poble en perill d’extinció i amb passió per contar sobre el qual Nariné Abgarian ha construït el seu univers narratiu. I els que llegim en català, gràcies a Nin i gràcies a Nin, hi tenim entrada des d’ara. Que bé, els traductors que també llegeixen i que de vegades són escoltats pels editors; que bé, Agbarian i Nin associades per narrar.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.