La traducció és potser la lectura més profunda que es pot fer d’un text. Hi poso el “potser” per prevenció, però sincerament m’hi fa molta nosa. Tots els que traduïm sabem que fent aquest exercici, fent aquesta feina, és quan veus totes les costures de l’escrit, les ben cosides i les que es descusen, i tots sabem també que de vegades els que traduïm acabem sargint estrips originals, etcètera. Lluís Maria Todó, a banda de professor i escriptor, és traductor i a Un diàleg imaginari ens ha volgut explicar com ha llegit tres grans mestres que han sigut i són tres referents literaris per a ell (i per a molts!): Stendhal, Flaubert i Proust. Hi parla el professor, hi parla l’escriptor i hi parla el traductor, en aquest llibre, però estic convençuda, i ell ho diu o mig diu en algun moment, que sense l’exercici de la traducció el llibre li hauria sortit d’una altra manera. Parla de fer classes de literatura, parla per damunt de tot de llegir (i de rellegir!), parla d’escriure, però és quan parla de traducció que servidora, per (de)formació professional, esmola el llapis per prendre notes i subratllar tot el que en diu; com quan just a l’inici explica que gràcies a l'”experiència de traducció”, i a la lectura de Gide, esclar, pot afirmar que “Balzac és, sense cap mena de dubte, un novel·lista genial que escrivia malament”.

És un llibre per llegir a estones, amb els clàssics dels tres autors ben a l’abast perquè incita obsessivament i desvergonyidament a la relectura, i per anar prenent notes, guixant el llibre (si és teu, si ets dels que guixes llibres), anant i tornant, amb estones més envitricollades que unes altres, un llibre per als que ens agrada no solament llegir sinó també pensar sobre el llegir i saber com llegeixen els altres. Llegint Todó llegeixes sobre com llegeix Todó, i això és molt llaminer sobretot per als que escrivim: hi deixa anar veritats que de tan òbvies convé recordar-les i fins i tot fer-ne pòsters o rètols de neó, com ara que “ningú escriu si abans no ha llegit, i per escriure bé cal haver llegit molt bé”. Ah, això de posar-hi adverbis després del verb llegir! Llegint sobre com llegeix Todó veus per què escriu com escriu, amb aquests tres fars francesos indicant-li el camí no es pot pas perdre.

Que per escriure s’ha d’haver llegit em penso que s’ha de dir més, i s’ha de dir no per dir-ho, no per deixar anar la frase com quin llança una provocació, sinó perquè qui la llegeix o l’escolta l’agafi, se la posi a la falda i l’acariciï i l’amanyagui fins a fer-se-la seva de debò, fins a entendre’n tot el sentit. Lectors, desconfieu sempre dels escriptors que diuen que no tenen temps per llegir. No dic cap barbaritat, jo he sentit dir-ho a més d’un col·lega i m’ha sorprès que automàticament després de pronunciar aquesta bestiesa no se’ls obrís un forat sota els peus i se’ls empassés la terra. Si ho trasllades a qualsevol altra feina o disciplina artística potser s’entén millor, però és cansat haver de fer sempre aquests símils per fer entendre que la feina d’escriure s’ha de prendre seriosament, jo ja no vull jugar al joc de les comparacions per afirmar rotundament, un cop més, i gràcies a Todó, que si no llegeixes, jo tampoc no et llegiré, autor.

Però tornem al llibre de Todó perquè el que hi explica és, ras i curt, la relació que ha tingut amb Stendhal, Flaubert i Proust: “Les relacions que establim amb els fantasmes dels escriptors que estimem formen part, penso, de les relacions que ens lliguen a la seva obra.” Així, ens parla de com Stendhal escrivia “per matar l’avorriment”, de com, segons Lampedusa, “va saber resumir una nit d’amor en un punt i coma [a El roig i el negre]”, d’aquell suggeridorament provocador “Jo escric en llengua francesa, no en literatura francesa”. També ens parla de com Flaubert renuncia “a tot per convertir-se en escriptor”, del primer conte que va publicar, al 1837, que passava a Barcelona (!), del consell que li donà Louis Bouilhet: “Escull un tema prosaic, un incident de la vida burgesa, i obliga’t a tractar-lo de manera natural”, de la condició que segons Tolstoi han de tenir els autors per ser populars: “La primera condició perquè un autor sigui popular, la manera essencial de fer-se estimar, és l’amor amb què tracta els seus personatges. Per això els personatges de Dickens són amics de tota la humanitat”, i de com “Flaubert”, segons Todó, “només va tractar amb amor un personatge seu: Félicité, la protagonista del conte Un cor senzill” –que la tardor passada Penguin Llibres va publicar en traducció de Valèria Gaillard i amb il·lustracions d’Ana Juan.

Hi ha un moment que Todó explica que “Flaubert crea una mena nova de novel·la, i per tant, una manera diferent de llegir novel·les” i llegint-lo no puc evitar demanar-me si tots els que escriuen ara han llegit Flaubert amb la meitat de l’atenció amb què ho ha fet Todó. Llegint Un cor senzill, un conte llarg o una novel·leta curta, llegint a poc a poc, fixant-se en els detalls (recordem el punt i coma de Stendhal que resumeix una nit d’amor!), si se sap llegir a poc a poc, amb plena atenció, si se sap llegir llegint, s’aprèn (o prefereixo dir “es descobreix”) més sobre l’escriure que anant a un curs d’escriptura creativa. Però és que tornem a ser on érem: la clau està en com llegim, i això ens porta al tercer gran mestre de Todó, Proust, que és qui definitivament ens fa llegir a poc a poc, amb paciència, perseverança i esforç, perquè hi ha un gaudi lector que ve després d’haver-hi posat tu alguna cosa, hi ha una lectura que demana que qui llegeix també “treballi”, i d’aquesta lectura, d’aquesta literatura, parla Todó a Un diàleg imaginari.

És inevitablement a Marcel Proust a qui Lluís Maria Todó dedica més pàgines, a qui considera, juntament amb Paul Valéry, un dels “dos escriptors més grans de la seva generació, tots dos es van quedar sense el Nobel i tots dos eren prodigiosament intel·ligents. Però així com Valéry venerava la intel·ligència, Proust deia desconfiar-ne moltíssim. És curiós i també il·lustratiu sobre la poètica dels dos escriptors que el que venera la intel·ligència sigui el poeta, i el que se’n malfia, el novel·lista”. Todó podria haver escrit cent pàgines més sobre Proust, dues-centes, però amb les que li dedica ja obre prou fronts per passar anys anant i tornant per la seva obra sense perdre gens el temps ni la pensa. “L’Ulysses i la Recherche són potser les dues novel·les més germinals del segle XX”, diu, però “el problema de la tria entre Proust i Joyce, és clar, seria trobar lectors que poguessin respondre amb honestedat, és a dir, que haguessin, o que s’haguessin, llegit de cap a cap À la recherche du temps perdu i Ulysses. Quants n’hi deu haver, quants en deuen quedar?”. Ara deixaria un espai en blanc a l’article perquè algú amb seny i valentia respongués aquesta doble pregunta, imagineu l’espai i feu l’esforç de respondre-la honestament.

Jo vaig llegir l’Ulisses a la universitat, i hi he tornat a bocins després esporàdicament, i els dos primers volums de la Recerca ara fa uns deu anys, i sé que no els vaig llegir bé, que hi he de tornar amb la calma i l’experiència que m’han donat els anys i les lectures que acumulo. Llegir Todó llegint Stendhal, Flaubert i Proust em fa adonar-me, amb rubor i entusiasme, de tot el que em queda per fer i per això vull començar l’any celebrant aquest llibre que ens fa tornar als orígens als que ens agrada pensar sobre el llegir, als que traduïm i als que escrivim. I enllestiré l’article citant-lo, per acabar d’enllaminir els qui xalen llegint sobre com llegeixen els que llegeixen bé: “Al seu assaig sobre La cartoixa de Parma, Balzac va dir que era una novel·la per ser rellegida. De fet, totes les bones novel·les són per ser rellegides, i algunes, com la Recherche o el Quixot, són per no abandonar-les mai. I és el cas que ensenyar, traduir, comentar són operacions inseparables de la relectura, de manera que aquest llibre que ara vaig acabant podria dir-se’n que és un llibre de relectures [les negretes són meves].”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.