Fotograma de 'L’home dibuixat. Una conversa amb Jaume Sisa'

La versemblança és una senyora de vestit entallat i cabells ben recollits que t’empaita per un passadís infinit i lluent, com acabat d’encerar: duu un regle a la mà, mesura tot el que troba i s’ho apunta amb una precisió mil·limètrica en una llibreteta que li sobresurt de la butxaca de l’americana, fa una lletra diminuta i aprofita tots els racons del full per escriure-hi xifres i més xifres. Si topa amb res que no encaixi, comença a eriçar-se, a fer uns gemecs agudíssims i a clavar-se fuetades a la cuixa amb el regle, i es venta amb la llibreteta després de clavar-se el bolígraf al monyo i de retruc començar-se a descabellar; es posa tan nerviosa que t’ho encomana. La versemblança és pesadíssima, però hi ha de ser. Hi ha de ser però no per fer-li cas sempre i tothora, sinó perquè aprenguem a bellugar-nos per qualsevol passadís sabent que en qualsevol moment li podem endevinar el monyo. Hem de ser més ràpids, més àgils i més vius que ella. Parlo de passadissos de ficció, d’escriure històries.

Hi penso sovint, en la senyora versemblança, i m’arriba a fer perdre la son. De vegades em toca vetllar per ella quan treballo en els textos dels altres, i en aquestes ocasions aconsegueixo anar-hi de bracet sense patir gaire, tot i que hem de seure a negociar algunes vegades, perquè sempre ho vol tot lluent i a lloc, i li he de fer abaixar el llistó fins que el col·loqui a l’alçada que li convé al text. Li vull fer entendre que a la vida tot no encaixa com un puzle, i que de vegades la ficció vol reflectir precisament aquest desencaixament o bé crear-ne un de nou, per què no. I ella arrufa el nas i es repela les pelletes de les ungles o obre i tanca el bolígraf compulsivament perquè una peça fora de lloc la destarota un no dir.

Ahir vaig pensar en ella precisament mentre sentia parlar un artista que diria que no s’ha deixat atrapar en cap passadís de les seves ficcions, que hi ha lliscat com ha volgut i fins i tot hi ha patinat amb el cul, hi ha dormit, hi ha ballat, hi ha fet sempre el que li ha rotat, com si el que en pensés la senyora versemblança, i totes les altres senyores i senyors del món, li importés ben poc, per no dir gens. Hi vaig pensar quan vaig sentir Jaume Sisa dir: Amagat sota la impostura s’hi viu molt bé, tot encaixa, no has de confrontar res.” D’entrada em va ser difícil esbrinar en qui to ho deia, perquè en un primer moment semblava que ho digués tal com raja, tal com sona, és a dir, sí, s’hi està molt bé, sota una closca de ficció que et protegeix de tot, però encabat, rumiant-hi, la frase, escrita a la meva llibreteta de les urgències, anava prenent un to més amarg, més desencantat, més decebut. Sobretot perquè aquell primer pla seu, aquella mirada que se n’anava cap endins a mitja resposta, et feia rellegir tot el que deia amb uns altres ulls: primer somreies, després et marcies una mica i llavors et demanaves si realment en podríem fer fum, de les tristors.

Els ulls de Sisa mirant a càmera i dient que els records són una droga deliciosa” i afegint que sobretot ho eren perquè amb el pas del temps te’ls anaves fent a mida, sense tenir gaire present què havia passat realment, t’obren una esquerda profunda. Sentir-lo parlar del passat, de la seva carrera, del seu fracàs (Jo volia ser Bob Dylan i he sigut Jaume Sisa”), de la seva mare, de quan era jove i els amics ens envejaven, el públic ens estimava, […] no ens feia mal res i podíem amb tot”, va ser un sotrac tant per a mi com per a la senyora versemblança que se m’havia assegut al costat. La vaig veure deixar el regle, la llibreta i el bolígraf al braç del sofà, desfer-se el monyo, descordar-se un botó de l’americana i sospirar.

Ho veus? Ho veus on et porta això de voler que tot encaixi? li vaig voler dir.

Però si ha fet el que ha volgut, si no li he donat cap maldecap, jo m’hauria retret ella.

I no ens hauríem entès, com sempre. I me’n vaig anar a dormir amb aquest diàleg impossible al cap i pensant que el proper cop que trepitgés un passadís de ficció, lluent, estret, llarg, faria el que em semblés, sense tenir present ni la senyora versemblança ni els suposats laments de Sisa. I m’he llevat pensant que potser a aquesta senyora li carreguem massa pesos, massa responsabilitats, i en realitat en la ficció no tot són passadissos, ni han de ser tots lluents, hi pot haver cambres fosques, saletes diminutes, salons enormes i diàfans, racons bruts, trams d’escala intransitables, balcons plens d’embalums, portes que no s’obren, finestres que no tanquen, perquè a fora, a la realitat, si algú vol que tot encaixi, si algú necessita que tot faci sempre el màxim sentit, només trobarà refugi en la ficció malaltissa que vigila amb obsessió la senyora versemblança. 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.