Un quilòmetre a la rodona des del carrer DE Ferlandina, 43, seu actual de Vilaweb, que avui 15 de maig fa 25 anys. I per molts anys més!

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

No he sigut mai de mapes i distàncies; quan he hagut d’anar a llocs que no coneixia, les indicacions de minuts que es triga a arribar m’han fet sempre més servei que les de quilòmetres, apamo el món amb el temps més que amb l’espai. Afegim-hi que des de fa gairebé vint anys visc en una ciutat superpoblada on de seguida t’aveses a dir que tot és a prop, i no t’adones que camines quilòmetres perquè els carrers, la gent, els aparadors et distreuen; fins que no arribo a casa i em descalço no sento els passos fets. Només m’adono que camino si surto de la ciutat i em planten el verd com a decorat, llavors prenc consciència de cada pas, encara que el paisatge em faci badar el doble del que bado entre edificis. Ja sóc una urbanita, tot i que de moment puc dir que he viscut més anys en un poble que en una ciutat.

Però des de fa tres setmanes, des que les filles poden sortir de casa, que el quilòmetre és la meva mesura. Recordo com se’m va glaçar l’espinada el dissabte abans de la primera sortida, quan vaig mirar quina distància hi havia entre casa i l’escola: quatre-cents metres. Llavors un quilòmetre fins on ens duria? No gaire lluny. A més, recomanaven d’anar a campar amb els nens en espais oberts i preferiblement verds, però a un quilòmetre de casa, si tots els parcs d’interior d’illa estaven tancats, on havíem d’anar? El món se’m va encongir. I alhora vaig adonar-me de com n’era d’ample abans.

De seguida va córrer una aplicació que et deia què tenies a un quilòmetre a la rodona de casa: una taca rosada al mapa de la ciutat et deia fins on podies arribar, com una gàbia invisible damunt dels nostres caps. L’aire que sentíem que podíem començar a respirar ens tornava a faltar amb els ulls clavats al mapa. Fora mapa. El primer dia vam sortir a voltar pel barri. Era diumenge. Tot més tancat que mai. Els voltants del mercat sense les parades de llibres de vell ni els clàssics intercanvis de cromos. Poca cua a la rostisseria. Saludar de lluny un parell de veïns. No vam esgotar el límit d’una hora que s’imposava llavors per a les sortides. Quaranta minuts després ja tornàvem a ser a casa, i les nenes no van tornar a somriure fins que no van sortir al balcó a saludar els nens veïns. L’ofec ens va durar la resta del dia, als grans. Un quilòmetre i una hora eren tot el que teníem i no ho havíem sabut aprofitar, hi havia més aire a casa que a fora.

«Colpeix realment d’observar com s’encongeix un lloc o es dilata segons els usos, segons l’esforç nostre d’atenció, de conreu, d’estima», ho diu Perejaume en un llibre que va escriure i va caminar l’any 2010, quan va decidir treure una marededéu a ballar. Llegir com l’autor apama l’espai just ara que l’espai en molts moments ens falta, com se’l mira, el camina, l’escriu, el desbrossa, l’analitza i te’l serveix, és a estones dolorós –es tracta d’un dolor mental, d’un pesar que no pesa a la pell– i a estones tan il·luminador que enlluerna. «L’espai s’alloca amb qui el treballa, viu amb qui el viu», crec que és una afirmació que després de tantes setmanes de confinament podem entendre amb una clarividència estratosfèrica: em conec tots els pams dels balcons de casa, i alhora sóc conscient que aquest plural, balcons, pot haver fet coure d’enveja a més d’un. Me’n conec tots els pams i quan hi toca el sol i quan no, i en quin racó i de quina manera l’esquena em queda més ben col·locada per jeure a llegir envoltada de les torretes de verd que ara em miro més que mai.

«Un pagès redueix el món al lloc, i el lloc li creix. Un turista, en canvi, redueix els llocs al món i els llocs s’abreugen. Naturalment, el lloc es dilata d’una manera absolutament proporcional al grau d’atenció» –torna a ser Perejaume quan ballava amb una marededéu. El grau d’atenció. El temps s’ha aturat i ens ha obligat a fixar-nos en el nostre espai més immediat amb un deteniment nou de trinca. Ha sigut això. «Tradicionalment, davant les quantitats siderals de vaguetat, els humans hem tendit a l’acceptació d’uns límits, a canvi que aquests límits ens siguin fèrtils. Com més vastes són les percepcions, més imprecises i intangibles resulten; com més limitades, més corpòries.»

Amb el confinament ens van donar uns límits i durant aquestes setmanes ens hem dedicat a fer-los fèrtils en algun sentit. Hem recordat potser l’agent immobiliària que ens deia que aquest era un pis «amb moltes possibilitats». Hem pensat que si mai hem de canviar de casa, en buscarem una que tingui més finestres, una terrassa, un pati, hem anat fent llistes mentals del que li demanaríem a una llar si hi haguéssim de passar les vint-i-quatre hores del dia, hem pres consciència del nostre espai amb cada centímetre de la nostra pell. I després ha vingut el quilòmetre a acabar de fer-nos rumiar en les passes que fem.

«En el moment d’escriure aquestes ratlles [2010] se’m presenta amb molt d’interès la distinció entre recolliment i ofec», li llegeixo escriure i caminar a Perejaume. Llegir-lo deu anys després és tota una aventura lectora que ni ell mateix sabia que passaria. No sé si es deu haver rellegit aquests dies, què deu estar pensant, escrivint, caminant, però anar a raure a la seva peripècia carregant una marededéu embolicada com una larva a la motxilla durant aquests dies de recolliment i ofec en proporcions canviants, és, ja ho he dit, com prendre’s un còctel de dolor i llum.

Fa deu anys, Perejaume va endur-se una marededéu del MNAC i la va passejar per mig país del 27 de juny al 7 de juliol, i durant el periple va pensar i escriure d’aquella manera que ho fa ell, que la llengua sembla que sigui d’un fang més tou que en mans de qualsevol altre, sobre l’espai, el temps, el moviment, la imatge, el pes, la gravetat i tantes altres coses que, llegides des d’un balcó de l’Eixample, ara prenen un sentit nou per poder apamar després els nostres metres quadrats, el nostre quilòmetre de cada dia.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.