El senyor Gargamel d’aquest article és una suma de molts gargamels que corren pel món. Si algú s’hi sent identificat, és responsabilitat seva.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

A prop d’aquí,/ a l’altra banda del mur,/ viuen tancats els nostres nens.

El nostre poble/ és el país on res es pot fer,/ ara és delicte ser al carrer.

Però, alerta,/ aneu amb compte,/ molt a prop hi ha qui es passeja,/ ai, si ho veieu des del balcó!

No es pot aguantar,/ no, no, no es pot ja!/ Els nostres nens estan a punt de fer un mal pas!

Volen poder sortir i ser lliures per un moment/ mentre duri el confinament./ Si, com nosaltres, ells surten al nostre carrer,/ tots estarem més bé.

Adaptació meva de la cançó dels Barrufets

El senyor Gargamel viu sol en un pis alt i assolellat que dóna a un pati interior d’illa de l’Eixample. No té carro per anar a comprar perquè amb una bossa grossa li basta. Estén sempre mitges bugades, ens sabem les seves tovalloles i draps de cuina de memòria, i quan surt a guaitar tots els nens de la finca de davant callen aguantant-se la respiració i enduent-se les manetes als morros. Al senyor Gargamel els nens li fan nosa: fan soroll, jo no he escollit tenir-ne, no sé per què he d’aguantar els nens dels altres, criden massa, ara per què salten, ara per què canten, que callin i desapareguin de la meva vista, vull una vida sense nens.

Té, ja la tens, la vida sense nens. Ara que no pots sortir al carrer, el tens buit de criatures. Deus xalar quan surts a comprar amb la bossota un cop per setmana. Cap criatura et barra el pas ni et distreu dels teus importantíssims pensaments mentre avances en la cua del supermercat de la cantonada. L’enhorabona.

El senyor Gargamel viu confinat en un pis alt i assolellat que dóna a un pati interior d’illa de l’Eixample. Surt al balcó a llegir quan hi peta el sol. De vegades algun fill dels veïns coincideix que és al seu balcó jugant amb unes peces de fusta o uns cotxes de joguina que fan soroll. Els pares de seguida surten a cridar el nen, vine, entra, ja jugaràs a dins, va. Tot per la lectura silenciosa del senyor de les tovalloles ratades, per no sentir-lo rondinar i que els seus raonaments ens regirin l’estómac mentre l’estupefacció ens esbatana les arrugues de la cara.

Té, silenci, silenci i més silenci. Si em concentro et sento respirar des de la cuina encara que jo estigui picant ceba mentre ma filla m’explica un joc d’ordinador que acaba de descobrir, que si ‘surt’ a la realitat virtual més del que convindria se us en fot a tots, això no us afecta i ja m’hi puc posar fulles. Fins que arriben aquelles llistes de consells que si anés sobrada de paper a casa les imprimiria per fer-ne avions de paper i enviar-les guixades de vermell en totes direccions. Sento les filles parlant amb els seus tutors per videoconferència, els pregunten com els han anat les ‘vacances’ i tots expliquen el que han fet aquests dies. A aquest nivell de falsedat estem arribant tots els que vivim amb nens, els pares i els mestres. Els parlem amb veu de ficció mentre la realitat els clava uns calbots a l’autoestima i l’ànim que no sabem si deixaran marca o no. I si ens pregunten quan podran sortir no tenim cap resposta, ja ni mirem de donar-ne una de vaga però mínimament tranquil·litzadora, fa dies que som al seu bàndol, fent morros perquè no poden sortir, perquè a ningú se li està acudint que potser comença a tocar pensar en això, mirar de trobar una manera que els nens no parin bojos del tot a mesura que avanci la primavera.

El senyor Gargamel viu confinat en un pis alt i assolellat que dóna a un pati interior d’illa de l’Eixample i veu com la primavera ho conquereix tot cada dia una mica més. Sent els ocells, veu florir les plantes dels veïns, esternuda, es treu la jaqueta de llana, es pren el te tebi, s’arremanga per prendre el sol, té la punta del nas vermella com un malvat de dibuixos animats. Llegeix aclucant una mica els ulls fins que una lluïssor diferent el distreu de la lectura. Una bombolla de sabó li ha entrat al balcó.

De mantega són les cames de la mare de la nena que bufa bombolles d’aigua i sabó dels plats amb una il·lusió que feia setmanes que no veia. Filla, filla, prou, demà seguim, va, passa cap a casa, prou, que molestes, que molestes.

El senyor Gargamel viu confinat en un pis alt i assolellat que dóna a un pati interior d’illa de l’Eixample i diu: no molesta. El senyor Gargamel diu no molesta. Les cames de la mare encara necessiten que s’agafi fort a la barana. La nena somriu mirant amunt i diu te n’envio una? El nas vermell diu que sí. Una esfera transparent i brillant s’enlaira cap al balcó on fins fa un moment un home gris llegia en silenci.

La mare li demana perdó. Que no, que res a perdonar, que està molt avorrit i els nens del veïnat el distreuen. Que això és diferent. La mare li hauria de donar les gràcies, celebrar el miracle i llançar-se ella també a bufar bombolles fins a deixar tot el pati ple de taques d’aigua i sabó rodones, però segueix aferrada a la barana, les puntes dels dits blancs, les dents serrades, ara sí, ara és diferent, ara els nostres fills et distreuen, eh?

El senyor Gargamel viu confinat en un pis alt i assolellat que dóna a un pati interior d’illa de l’Eixample i s’ha llevat magnànim. Reparteix adjectius empàtics des del balcó i mentre els fills dels veïns els atrapen en bombolles, els pares viuen uns debats interns que els esquerden les neurones. Ara sí, ara és diferent, pobrets, com a mínim que es distreguin, no fan mal a ningú. Barra lliure de bombolles. Oh, quanta generositat, quina sort tenir-lo de veí. Com canvia tot si ara poden sortir al balcó fins i tot quan el senyor Gargamel llegeix. Com ens somriu la vida.

Els pares dels diferents balcons es miren els uns als altres, estan cansats d’aquest debat, cadascú se sap els seus límits i tota l’energia i la paciència la necessiten a dins de casa, dins dels seus pisos, així que després d’una batalla mental i un llarg intercanvi de mirades decideixen somriure i donar les gràcies al senyor Gargamel i comptar bombolles de sabó plenes d’adjectius que sobren. Callen un altre cop. Gastaran les paraules dins de casa, on realment els fan tota la falta del món.

El senyor Gargamel viu sol en un pis alt i assolellat que dóna a un pati interior d’illa de l’Eixample i sent que avui ha fet una bona obra. Donem-li la raó, que és el que cansa menys.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.