Rachel Ingalls, autora de 'La senyora Caliban', una novel·la magistral que parteix d’una idea filó (il·lustració de Chloe Cushman per al New Yorker).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Un any per Sant Jordi em va tocar seure a signar al costat d’un autor que escriu novel·les com xurros i que va decidir passar l’estona, entre signatura i signatura, explicant-me d’on treia les idees per escriure. Tenia una llibreteta per apuntar-s’hi els arguments que se li acudien cada dia (va dir ‘cada dia’), cada argument era una frase del tipus: noi i noia es coneixen en un vol transoceànic. Eren com primeres escenes de pel·lícula, no pas esquelets de trama. A partir d’aquella primera idea, podia passar qualsevol cosa, podies escriure qualsevol cosa, perquè que un noi i una noia es coneguin en un vol transoceànic ens pot portar a una novel·la romàntica, a una d’aventures, a una de terror…

Aquell autor només parlava d’arguments i amb prou feines de personatges, i sobre l’estil, el to, el punt de vista i tota la resta, no en deia pas res. Vaig deduir que sempre feia ús del narrador omniscient o d’una primera persona senzilla que narra els fets en present sense encantar-s’hi gaire, i les seves lliçons no em van ser gaire útils perquè ens plantejàvem l’escriptura des de posicions molt diferents, però em ve al cap sovint aquella conversa quan topo amb bones idees en literatura o cinema i imagino les llibretetes d’arguments que deuen tenir els seus autors, o no. Crec que aquella llibreteta seva era (ho deu ser encara) l’antídot per vèncer la por de la pàgina en blanc, por que va molt lligada, em penso, als autors que basen la seva escriptura més en l’argument, en la trama, que en la resta d’aspectes (ho sé: m’estic tirant a la piscina sense mirar si és plena).

Com deia, hi penso sovint, en aquella llibreteta i de fet jo faig una cosa semblant per als articles. La majoria de setmanes sé sobre què escriuré i el full en blanc m’esperona més que no pas em fa basarda, però en una llibreta apunto frases d’altres autors que sé que poden fer-me engegar la maquinària en el cas que alguna setmana estigui òrfena de tema i ja sigui dijous al matí. Són frases que inclouen alguna imatge o reflexió que em poden inspirar a escriure tot i que en les primeres línies encara no sàpiga ben bé on vaig (primeres línies que potser retallo quan ja tinc les coses més clares) i que en el fons fan el mateix paper que els arguments de la llibreteta de l’autor que us deia, ajudar-me a vèncer el blanc en el primer minut, a agafar confiança, embranzida, i després qui se’n recorda de la frase que ho ha engegat tot.

Però hi ha vegades que sí que tens una idea que és espaterrant, que només plantejant-la en una sola frase ja veus que allò pot donar molt de si, que d’allà en pot sortir alguna cosa interessant, potent…, i llavors a mi, que no sóc autora d’arguments, que necessito controlar molts més detalls de la cosa abans d’arrencar a escriure, m’agafa per guardar aquella idea amb pany i clau i fer-la esperar fins que li trobi la bastida perfecta per construir-la, i poden passar anys. La millor idea que crec que he tingut encara la tinc a la reserva, des de fa més de vuit anys, esperant que sigui el moment de posar-m’hi amb tot a punt. Però per sort hi ha gent més decidida que en fa novel·les, pel·lícules, sèries, d’aquestes idees filó que deia. Aquests últims dies he topat amb tres idees d’aquestes, una en una novel·la, una altra en una sèrie i la tercera en una pel·lícula d’animació, he tornat a recordar la llibreteta d’arguments d’aquell autor, i alhora he vist que corria per les xarxes un joc de descriure amb una frase insulsa l’argument de la teva novel·la preferida i he pensat que era com una broma de mal gust del destí això de reduir la feinada d’un escriptor brillant com ara Cervantes, posem per cas, a un senzill ‘un home prim a cavall i un de gras dalt d’un burro passegen per Castella’, però que no quedava gaire lluny de la llibreteta aquella, i que potser si algú decidís resumir en una frase insulsa l’argument d’una de les novel·les de l’autor que us deia en trauria una de més llarga i completa que la que en va originar l’escriptura, com ara: ‘noi i noia es coneixen en un avió i en arribar a Colòmbia viuen mil aventures mentre busquen el pare d’ella’.

Les tres idees que us deia són: una senyora mal casada i banyuda rep la visita d’un monstre verd d’origen marí que la fa més feliç que el seu marit; un noi i una noia de dinou anys fan un pacte (quan deixen de sortir junts), si un envia la paraula corre a l’altre i aquest altre li respon abans de vint-i-quatre hores amb la mateixa paraula, s’hauran de trobar a l’Estació Central de Nova York per travessar els Estats Units en tren durant una setmana i en acabat decidir si segueixen junts o reprenen les seves vides d’abans; un mag viu en un castell ambulant que es desplaça caminant per allà on vol. Són tres idees espaterrants: el monstre, el pacte i el castell. La primera és de la novel·la La senyora Caliban, de Rachel Ingalls; la segona, de la sèrie Run de Vicky Jones; la tercera, de la pel·lícula El castell ambulant d’Hayao Miyazaki.

No sé com van començar a escriure els seus projectes Ingalls, Jones i Miyazaki, si tenen llibreteta d’arguments, si aprofiten totes les idees que se’ls ocorren, si en tenen a la reserva durant anys, com arrenquen a crear, què els fa vèncer la pàgina en blanc i començar a bastir la seva obra; no ho sé i potser no em cal saber-ho, potser m’he de conformar amb el resultat, magistral en el cas de Miyazaki i Ingalls, més modest en el cas de Jones. Però els qui escrivim solem viure enderiats amb els mètodes, ens agrada saber les interioritats de l’escriptura dels artistes que admirem, o més que saber-les, imaginar-les, fer-hi elucubracions, encara que ens equivoquem de mig a mig.

De tot plegat, del record de la llibreteta, del joc de reduir una novel·la a una frase insulsa i de les tres idees filó amb què he topat aquests dies, en trec que el que compta, al capdavall, en la creació, és el resultat, no com s’hi ha arribat –això en tot cas ve després i insisteixo que només ens interessa a uns quants. I imagino l’autor de la llibreteta recollint frases per tenir nous arguments: un monstre verd arriba a casa d’una senyora infeliç, el pacte de fugida d’una parella al cap d’uns anys de no veure’s o un castell que es desplaça caminant per un territori mig oníric serien novel·les com xurros si passessin per les seves mans.

Post scriptum: Un amable lector m’informa que la història dEl castell ambulant no és una obra de Miyazaki, sinó que és una adaptació d’una novel·la de l’autora britànica Diana Wynne Jones (1934-2011): Howl’s moving Castle (1986), la primera de la trilogia del mateix títol (les altres dues obres van aparèixer el 1990, The Castle in the air, i el 2008, House of Many Ways).

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.