Fotografia: © Comajuan

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Fa mandra quan es fa servir com a argument per llegir un llibre que t’hi sentiràs identificat. La majoria de vegades és més un reclam publicitari que de boca en boca es va disfressant de veritat més per repetida que per certa, i qui t’ho diu està del tot convençut de parlar per ell mateix, però li han segrestat la lectura els publicistes, que d’això en saben un munt. Sí que és veritat que si llegeixes aquella novel·la et sentiràs identificat amb el protagonista, però perquè li passen coses que ens han passat a gairebé tots, perquè toca temes universals amb clixés que tothom se sap de memòria fins al punt d’oblidar què són i creure’ls com a idees pròpies. Això passa sovint i fa badallar les pedres.

O sigui que si ara arrenco dient que he llegit No soc aquí fent que sí amb el cap cada dos per tres perquè em semblava que l’Anna Ballbona parlava de mi no us convenceré perquè la llegiu, però és que m’ha passat de veritat i d’una manera que no m’havia passat mai: m’ha desenterrat una part de la meva història que fins fa quatre dies no considerava que tingués cap interès literari: la meva memòria de polígon. Em passava una mica com a la Mila, la seva protagonista, «em pensava que jo no tenia història», avesada com estava a fixar-me en les històries sempre fabuloses dels altres. Créixer entre una casa adossada que ha estrenat la teva família i un polígon nou de trinca ple de solars i pagesos que van perdent terres et fa sentir molt ningú si t’enxampa quan et preguntes qui ets, d’on véns i cap a on vas. Tot és nou, sense història, i a més sembla que ha arribat per eliminar una història que desapareix sota els teus peus. Però tu arribes com un llapis nou a una llibreta per estrenar i has d’escriure la teva, d’història, allà. I l’escrius encara que no t’ho creguis, perquè tothom escriu alguna cosa mentre viu, però deixes uns marges immensos a cada full, el llapis et guixa fluixet, per si s’ha d’esborrar tot després, i et fa l’efecte que tot allò no és ben bé una vida, que és un succedani, si la compares amb la vida que escriuen els altres.

Me n’ha fet adonar la Ballbona: estimo el polígon Buvisa. Hi vaig passar un munt d’hores mentre els pares treballaven al seu taller d’estampació. Recordo tots els seus veïns, l’olor de fregits de la fàbrica de les Patatas Torres, el sol que queia de ple sobre l’asfalt perquè no hi havia cap arbre que oferís ni mig mil·límetre d’ombra als que gosaven anar a treballar en aquell desert de ciment i formigó entre els camps de clavells que anaven desapareixent i l’autopista que passava de llarg perquè ves per quina raó t’hi havies d’aturar, allà, si era un lloc nou, fred, gris, de gent que treballa i prou. Però l’estimo, com diu la Ballbona, «de la manera que s’estimen les coses estrafetes que no s’han dissenyat per ser estimades, però que han tingut un significat viu per a tu», perquè llavors no ho semblava, però ara ho veig que és història, que és la meva història, que també hi ha memòria als polígons.

La novel·la d’Anna Ballbona no parla només del polígon que hi ha a tocar de casa els pares de la protagonista, però és el que més m’ha cridat l’atenció pel que deia abans de la identificació i perquè crec que és el primer cop que llegeixo sobre aquesta vida tant a la frontera, la frontera entre rural i urbà, aquesta pagesia que viu arran d’autopista i té el progrés trepitjant-li els talons, bufant-li al clatell, dient-li a cau d’orella ‘espavila’t, que ve el futur’, un món rural que no té res a veure amb el que solem trobar a les novel·les, ho diu la Mila: «Aquell món de pagès –el món que jo he ensumat– no és per a romàntics» i «el més probable és que jo hi posi una literatura que a ell [el pare] ni li ha passat pel terrat». Qui hi posa literatura és la Ballbona, i posant-li literatura ens diu que als polígons, i als seus marges, també hi ha una història que es pot contar, que es pot escriure, que mereix tantes lletres com el més bucòlic dels mons.

I lligat amb aquests espais impersonals i àrids que imaginem quan parlem de polígons, No soc aquí em desperta un altre record –«Només tinc ganes de badar amb les calaixeres dels records», diu la Mila, i a fe que ho fa– que Ballbona descriu perfectament enganxat a un sentiment indestriable com ho és la por: «Les vegades que passava per la carretera, calculava mentalment si, en el punt on em trobava, tindria temps d’arribar corrent fins al pont de l’autopista en cas que un cotxe s’aturés per segrestar-me. Era com un joc tètric que em distreia una estona. Imaginava les vies d’escapatòria. […] Suposo que tot això ho pensava perquè ningú feia aquest camí a peu i ningú m’hauria pogut socorrer.» Aquí em trasllado a la carretera de Premià de Dalt els vespres de dilluns a divendres, quan amb setze-disset anys la pujava gairebé a les fosques, només amb la llum dels cotxes que passaven, que n’eren pocs, a pas lleuger i calculant quant faltava per arribar a casa, traient la clau dues travessies abans i respirant tranquil·la quan tancava la porta darrere meu. Una carretera que amb el temps se’m va anar fent amable i ara sé com explicar-ho, és el que l’Anna o la Mila anomenen l’efecte de l’erosió: «Quan per un lloc hi has de passar si us plau per força, perquè aquest lloc està incrustat al teu paisatge sense que hi hagi tria possible, el més normal és que el moviment diari acabi per provocar una erosió. La por s’erosiona, muda de pell, tu sumes anys i, de tot plegat, en resta una alerta que et protegeix, un sisè sentit que fa agusar la vista i l’oïda per allà on camines.»

I connecto el polígon i la carretera, perquè de fet estan enganxats en el terreny real, que el polígon Buvisa és a mig camí entre Premià de Mar i Premià del Dalt –i la memòria em fa gosar dir que a la meitat exacta és quan trenques a l’esquerra, si véns de mar, per entrar cap al polígon–, els connecto i els veig per primer cop amb ulls de novel·la, gràcies a la Ballbona, i és això el que més m’interessa de No soc aquí, que hagi tocat amb la vareta de la literatura tot de temes, d’espais i d’experiències que semblava que no havien de tenir espai en cap llibre, que no mereixien passar al paper, perquè ens pensàvem, els que els havíem viscut, que no teníem història, que la dels altres sempre era més interessant, més exòtica, més… tot.

A qui li podia interessar la nostra memòria de polígon? Doncs a qualsevol, si en saps fer literatura, perquè «fins i tot d’un pam de terreny se’n pot treure petroli», ho diu la Mila, només cal eixamplar la mirada, tot i que «ningú va dir que sortir dels límits hagués de ser fàcil», que no ho és, com tampoc ho és sortir de l’ou i començar a apamar la resta de món per adonar-te que n’hi ha que estan molt convençuts de la seva història i que ja cal que tu treguis la pols a la teva i la facis brillar, que sí que tens història, la història és a tot arreu, tothom en té una, i totes es poden escriure, s’han d’escriure, que tots els llocs tenen memòria, i a l’Anna Ballbona des d’ara li he d’agrair que m’hagi despertat la memòria de polígon.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.