Dins la cambra amb Clarice Lispector

  • «No pot ser que només calguin 158 pàgines per descriure una dona que entra en una habitació, la troba buida, n'obre un armari, hi veu un escarabat, l'intenta matar i després...»

Tina Vallès
23.07.2020 - 21:50
Actualització: 24.07.2020 - 10:32
VilaWeb
Clarice Lispector l’any 1961. 'La passió segons G. H.' va aparèixer publicada tres anys després (1964), així que potser l’escrivia en el moment de la fotografia.

He estat un parell de dies atrapada en una cambra buida, era la de la minyona de la casa, que acabava de plegar, i l’havia deixada buida, però no del tot. M’hi he estat una mica a la força, perquè tenia ganes d’anar-me’n d’allà cada dos per tres, per l’olor de tancat, per la buidor de la sala, pels sorolls que fa una casa, que fan els mobles i les parets, quan no hi ha ningú, perquè sovint em faltava l’aire o el cap se m’omplia tant d’imatges que l’havia de recolzar a una de les parets perquè em pesava. He passat un parell de dies amb la G. H. i un escarabat, fascinada i fastiguejada alhora. 

Clarice Lispector va publicar La passió segons G. H. als quaranta-quatre anys, l’edat que tinc ara. No crec que pugui escriure mai res semblant, però tampoc ho empaito; no són aquests els reptes que em poso quan escric, no penso a imitar ningú ni em dedico a comparar-me amb autors que admiro, però aquesta novel·la m’ha fet ballar tant el cap. Té 158 pàgines, l’edició catalana (amb traducció de Núria Prats, publicada per Empúries el 2006), 158 pàgines que ja groguegen perquè el llibre té catorze anys i que he anat passant àvidament durant dos dies totes les estones que he pogut esgarrapar de la meva vida quotidiana. La Lispector s’ha de llegir en silenci absolut, concentració màxima, paper i llapis a prop, disposició a rellegir i tornar enrere, calma i poca ànsia per passar de pàgina. He lluitat contra la pressa de voler veure cap a on anava, cap a on volia anar, i he après a detenir-me en cada paràgraf tal com ella ho demanava amb cadascuna de les lletres del seu llibre. Atura’t, escolta, sent, olora, pensa, recula, no corris, em deia la Lispector. O la llegeixes amb el temps que ella et dicta o t’expulsa dels seus llibres. M’ha costat però hi he cedit. La curiositat, el paper i el llapis m’hi han ajudat. 

De què va?, em va preguntar la mare dissabte passat en veure-m’hi tan atrapada. Vaig estar a punt de dir-li que no li agradaria, que el llegia per coses meves, mig per fugir d’estudi, mig per mandra d’explicar-me, i també perquè volia continuar llegint i no pas petar la xerrada, però em vaig aturar a temps i vaig pensar que aquella pregunta era una bona ocasió per provar d’explicar-li i explicar-me per què aquella novel·la em tenia tan segrestada. Va d’una dona rica, mare, que la seva minyona plega i ella va a veure com ha deixat la cambra, convençuda que hi trobarà un munt de merda, i topa amb una habitació neta i buida, tan buida que diu que és el retrat d’un estómac buit’, que el so inaudible de l’habitació era com el d’una agulla que continua girant sobre el disc un cop acabada la música’, però no buida del tot, perquè en obrir un armari troba un escarabat viu i la novel·la va d’això, de la dona i l’escarabat en aquella habitació, i de com aquella aparició afecta la dona, de tot el que li fa sentir i pensar aquell insecte. I ja està?, em demana la mare. No ho sé, ara tot just acabem de trobar l’escarabat, falten dos terços de llibre. La primera cinquantena de pàgines són la dona anant a l’habitació, obrint, veient que és buida, obrint l’armari i veient l’escarabat i, sobretot, tot el que sent i el que pensa. 

Tot el que sent i el que pensa una dona, seria la manera més clara d’explicar aquesta novel·la de Lispector. Però si ens demanen què hi passa, el que hi passa és això: la dona que entra a la cambra, que la troba buida, que obre l’armari i veu aquell escarabat, i que després tanca fort la porta de l’armari amb la intenció de matar l’insecte, però queda mig mort i atrapat a la porta, amb les vísceres regalimant-li cap enfora, i llavors la dona decideix… No us ho puc explicar. No és que us n’espatlli la lectura si us ho dic, és que us ho ha d’explicar ella. Jo vaig agafar el llibre sabent com acabava, però a la mare no l’hi vaig voler dir perquè…, no ho sé, potser perquè tenia por de trair el llibre, de treure-li importància, pes, transcendència, si li deia que al final la dona… 

El que m’interessa de La passió segons G. H. és que hagi pogut escriure 158 pàgines explicant el que des de fora és una dona que entra en una cambra i obre un armari i topa amb un escarabat i poca cosa més. Una acció que es pot reduir a dos o tres minuts si la traduïm en temps, tot i que G. H. hi passa més d’un dia, allà, atrapada entre aquelles quatre parets i tots els seus pensaments. Alguns en diran morositat, del que fa Lispector en aquesta novel·la, a mi tant me fa com se diu, no necessito posar-li nom, ni categoritzar-ho, m’interessa com ho fa, no per fer-ho, sinó per veure’n totes les costures, tots els fils, totes les puntades. Imagino que l’escriu com un acordió, primer les línies mestres del que passa, després anar-ho omplint no pas d’un aire net que infla i prou, sinó d’aquella atmosfera que gairebé es pot tocar amb les mans, i anar veient com les línies de l’inici sostenen cada cop més pes, més densitat, més pensament, més món interior, més literatura. 

Llegir la Lispector demana un esforç que no sempre estàs disposada a fer, de vegades simplement perquè el temps que tens va a un altre ritme que no s’adiu gens amb el que ella marca quan escriu, però si aconsegueixes entrar-hi, el text, el temps, tot s’estira, és elàstic, no es trenca per molt que tibis, i hi caben tantes coses que no pot ser que només calguin 158 pàgines per descriure una dona que entra en una habitació, la troba buida, n’obre un armari, hi veu un escarabat, l’intenta matar i després… Tant és què passa després, Lispector es deté tant en cada pensament de G. H. que quan finalment pren la decisió que pren et sembla la mar de lògica, perquè ja ets dins, penses amb ella, amb la G. H., i tu també, tu també et menjaries aquell escarabat, no hi ha cap altra manera de sortir d’aquella cambra, esclar que no.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any