Qui ho diria, veient-lo tan seriós, amb la camisa cordada i la jaqueta fosca, que Victor Hugo escrivia despullat?

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

No sé si anava calçat l’escriptor argentí Matías Serra Bradford (1969) quan va escriure Diario de un invierno en Tokio, sobre els setze dies, del 7 al 23 de febrer de 1999, que va passar a la ciutat de Tòquio empaitant un fotògraf i observant la ciutat. Me l’imagino escrivint descalç a l’hotel, me’l vull imaginar descalç perquè és ell qui em fa escriure el que ara escriuré, descalça jo també al meu escriptori. Al final de l’entrada del dissabte 13 de febrer de 1999, Serra Bradford diu: «De sobte la serenitat d’una certesa insensata: hi ha una altra persona en aquesta ciutat que sap bé que un nen, una nena, dibuixen millor i més concentrats si ho fan descalços.» No duia sabates quan ho vaig llegir, a casa sempre llegeixo descalça. No duia sabates i vaig recordar que quan m’assec a escriure, no a corregir o a traduir, a escriure, de cop i volta tot em fa nosa, i m’he de descalçar, treure el rellotge, intentar no notar cap costura que m’engavanyi, sentir el cos lliure per poder deixar-me anar amb les tecles, els dits, el cap.

Serra Bradford potser duia les clàssiques sabatilles d’hotel, aquelles de tovallola, de sola tova que es doblega, que caben en un sobre i te les trobes al lavabo de l’habitació, o anava descalç, o amb mitjons, quan prenia les notes per al seu diari, i vull estar convençuda que quan les va revisar deu anys després, el 2009, tal com ho indiquen alguns peus de pàgina de l’edició de Minúscula, ho va fer calçat, ben calçat, amb sabates de cordons o de sivella. I a partir d’aquí ja em llanço a pensar com pot condicionar l’escriure el fet de tenir els peus lliures o atrapats dins de pell sintètica, posem per cas, i tinc ganes de saber quin peu calçaven els que escrivien abans que Serra Bradford i servidora.

Abans, però, em llanço a fer una enquesta frívola per saber com escriuen els escriptors que conec, pel que fa als peus: de 147 enquestats, el 39,5% diuen que escriuen descalços, el 5,4% calcen sabates quan escriuen, el 36,1% porten sabatilles i el 19% no tenen manies amb els peus a l’hora d’escriure. Si sumo els descalços i els de les sabatilles, puc afirmar que el 75,6% escriuen a casa o en un lloc prou acollidor i íntim on no cal anar calçat. No sé, però, si en el 5,4% hi ha gent que escriu calçada, i ben calçada, a casa, com ho feia el naturalista francès Buffon, que necessitava vestir d’etiqueta per escriure i amb una espasa lligada a la cintura, o com Alexandre Dumas, que sempre duia una túnica vermella i unes sandàlies, quan escrivia, i que fins i tot tenia manies cromàtiques per als papers i escrivia en fulls blaus la ficció, en fulls grocs la poesia i en fulls rosa els articles. El que sí que sé és que entre aquest escadusser 5,4% no hi deu haver ningú com Victor Hugo.

L’autor d’Els miserables escrivia despullat. Els seus criats tenien l’ordre de guardar-li la roba fins a una hora concreta que ell els havia dit abans, i encara que després, un cop nu i tancat a la cambra d’escriure, els implorés que es volia vestir, ells havien de ser fidels al que els havia dit abans, quan anava vestit, sobre l’hora de tornar-li la roba. Diuen que de vegades duia un xal gris, potser a l’hivern, per no refredar-se. Qui es refredava cada dos per tres era Chateaubriand, que dictava el que escrivia caminant descalç per l’habitació, i ja se sap que els refredats entren pels peus. No sé si Schiller va passar gaires pulmonies, però em semblaria la mar de versemblant que fos així perquè diuen que escrivia amb els peus ficats dins d’una galleda d’aigua glaçada.

Agatha Christie escrivia en molts llocs diferents, però diuen que quan havia de rumiar sobre l’escriure es tancava al lavabo, s’omplia la banyera i s’hi podia estar hores pensant i menjant pomes. Sabem que tant Capote com Pla escrivien molt al llit, així que hem de suposar que ho feien descalços, tot i que no em costa gens d’imaginar l’escriptor català calçat amb espardenyes i ajagut al llit, i tant li és si els llençols acaben bruts de la quisca de les soles. Un altre que escrivia descalç era García Márquez, que es veu que necessitava que la seva habitació estigués sempre a una temperatura concreta potser per no refredar-se? i que a l’escriptori hi hagués flors grogues.

I si parlem de peus i d’escriure, hem de fer una menció especial als que escrivien drets. Woolf i Nabokov tenien un faristol, com si fossin pintors, i diuen que sovint escrivien drets. Woolf només ho feia dues hores i mitja al dia, i després devia seure en aquell escriptori davant del jardí de casa seva que corre per les xarxes retratat de mil i una maneres, amb una cadira incomodíssima en la qual no es fixa gairebé ningú. Dostoievski també escrivia dret, de nit, caminant amunt i avall per l’habitació per vèncer la por de la foscor i la mania persecutòria que patia. I se sap que Pessoa també escrivia sovint dret, en un escriptori-calaixera que s’ha fet molt famós d’exposició en exposició.

Ara que la majoria escrivim més en pantalla que en paper, imagino que escriure dret deu voler dir fer notes de veu amb el mòbil o enviar-se missatges de text a un mateix mentre es va amunt i avall de la ciutat… calçat. Sigui com sigui, acabo aquest article amb els peus nus entortolligats a una pota de la cadira, mal asseguda, pensant que un altre dia tocarà parlar de les cervicals, les lumbars i els problemes de ciàtica dels escriptors, i caldrà anar amb peus de plom, que a jutjar per les fotos de cadires de plomes il·lustres que circulen aquí i allà diria que cap gaudia d’una bona salut vertebral.

Deixo per al final el pobre Dan Brown, que es veu que pateix de migranya crònica i abans d’escriure ha de fer tot d’exercicis enduent-se els peus al cap o el cap als peus, no ho he entès bé, per després escriure aquelles novel·les que…, ehem, senyor Brown, la salut és el primer, faci el favor.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.