Una Judy Garland de cartró arran de les bústies.

En un edifici de Sant Antoni hi viu la Judy Garland aquests dies. No, la Judy Garland ben bé no, que és la Renée Zellweger caracteritzada de Judy Garland. I no, tampoc no és ben bé la Renée Zellweger, sinó una còpia de cartró que fa dos metres d’alt i s’espera en un posat molt d’estrella al costat de les bústies de la comunitat. La primera veïna que hi topa, la del tercer segona, s’espanta tant que tot de tomàquets, mongetes i pastanagues acaben escampats als peus de l’artista. Mentre espera l’ascensor, escriu al grup de WhatsApp dels veïns (inaugurat l’1 d’octubre, si no recorda malament) i pregunta si algú sap res de l’aparició de cartró de la Judy. En arribar a casa, es renta les mans i mira les respostes del grup: sembla que de moment ningú no en sap res.

La veïna del segon segona fa ceràmica al balcó mentre la petita del tercer primera fa el ronsa perquè no vol fruita per berenar. Sa mare l’empaita amb un tall de taronja a la forquilla i la veïna del quart primera la veu des de dalt i l’anima: que bona, la taronja, mmmm! Però ella tanca fort els llavis i es mira la nena que la vigila des del balcó de l’edifici de davant, que va vestida de princesa, a qui son pare li renta el vestit cada dia perquè se’l pugui tornar a posar l’endemà: de dia els veïns veuen el vestit posat en la nena, i de nit estès als fils amb quatre agulles.

Els de l’àtic tenen el replà per a ells sols i hi aparquen les bicicletes de través. La resta de veïns no ho sabien fins ara que la majoria fan exercici pujant i baixant les cent vint-i-set escales de l’edifici: des de les bicicletes fins a la Judy. Depèn de quina hora es triï per pujar i baixar, es pot deduir el que fan per dinar a cada replà. Hi ha més d’un cuiner professional a la finca, les olors que s’hi senten són de categoria.

A l’edifici hi ha quatre gats i tres gossos, però se’ls sent ben poc. Els veïns que no tenen gos s’ofereixen als que sí que en tenen per si no poden treure’l a passejar, però a l’hora de la veritat tothom fa bondat i quan algú surt a comprar, si topa amb algun veí, li demana si li cal res. Cadascú en la seva mesura està una mica pendent dels altres i cada dia hi ha un parell de converses pels balcons de davant, potser quan toca l’aplaudiment de les vuit, que molts fan d’esma més per saludar el veïnat que per ganes de sortir a celebrar res, o pels balcons de darrere quan hi toca el sol i qui més qui menys hi surt a llegir, jeure o estendre la roba. Aquests pessics de vida social els salven a tots.

La més petita de l’edifici, la nena del tercer primera, ja se sap els noms de tots els veïns gràcies al confinament i quan surt a guaitar no se li escapa res i arrenca somriures amb les seves salutacions personalitzades. De vegades algú apareix dissimuladament entre porticons per agafar aire i si la petita el detecta i el crida pel nom hi ha un petit moment d’angoixa perquè volia passar desapercebut però de seguida ve l’efecte balsàmic d’aquella veu aguda.

El més gran de l’edifici viu al primer segona i és l’únic que no és al WhatsApp. És un metge militar retirat que va a la seva i de tant en tant apareix a les converses del grup per saber si algú l’ha vist i para de comptar. No ha fet servir mai el balcó, té tot el pis blindat i ni ara que no pot sortir se li acut guaitar al carrer des de casa seva. Si hi topen per l’escala i li demanen si tot va bé, deixa anar un sí breu i emprenyat i es torna a tancar a casa. Ara, si ensopeguen el dia que té ganes d’explicar batalletes, el seu xerroteig greu s’escampa per tota l’escala i tots els veïns pateixen pel pobre que ha caigut atrapat a la seva teranyina d’anècdotes.

Fa un parell de dies van banyar el gos enorme del segon primera i el moment que la pobra bèstia entrava pel seu propi peu a la banyera va ser enviat en format vídeo a tota la comunitat. Al cap d’una estona, l’animal prenia el sol del migdia, encara moll, tancat al balcó de davant i un parell de veïns li deien paraules amables des de lluny perquè no s’angoixés més del compte en aquell espai tan reduït per a ell.

Ja s’han celebrat dos aniversaris a l’edifici, quedant en una hora concreta per sortir al balcó del pati interior i cridar tots alhora el nom de qui fa anys a pulmons plens fins que apareix i cadascú canta la cançó de per molts anys que li sembla i allò és un guirigall de cants i aplaudiments i somriures mentre l’homenatjat lluita perquè no se li entelin els ulls i la família que l’acompanya es desfà en uns somriures de flam que enamoren.

Tots els veïns saben que aquests moments seran records dels que no s’esborraran ni quan marxin de l’edifici, perquè aquí tothom viu de lloguer i qui sap quants anys falten perquè aquesta comunitat que cada dia que passa confinada s’uneix una mica més es comenci a desmembrar perquè la vida els dibuixarà camins diferents. Així que mentre duri, toca viure-ho aprofitant-ne totes les engrunes i establir totes les complicitats possibles sense pensar com ho enyoraran quan ja no es tinguin tan a la vora.

Ara alguns ja saben qui va deixar la Judy al replà arran de les bústies i de moment la deixaran allà, clavant ensurts cada dos per tres amb aquella elegància que els veïns han deixat penjada a l’entrada de casa per quan puguin sortir al carrer. Al grup corren propostes de celebració per quan-tot-s’acabi, sembla que tocarà fer una barbacoa al terrat, així que la Garland de cartró haurà de pujar les cent vint-i-set escales i els de l’àtic hauran d’apartar les dues bicicletes per deixar-la passar a ella i a tota la comitiva, i confien que fins i tot el metge retirat es digni a aparèixer encara que els ompli el cap de batalletes.

Mentre acabo de teclejar aquestes línies s’acosta l’hora que el sol ens torra els balcons de davant, tota l’estona us he parlat del meu edifici, i corro a enllestir el que escric per tenir temps de sortir amb l’excusa d’un llibre a mig llegir i saludar un parell de veïns i desfer el nus que tinc al pit gràcies a la seva companyia domèstica, sense guarniments ni pretensions, de ser-hi i saber que hi som.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.