La crida de l’Assemblea
És positiu en aquest moment de desconcert que el personal recorde algunes de les qüestions bàsiques –les més bàsiques, de fet– que ens han mogut a proposar la independència
Era al gener. Ara quan arribi l'estiu, els va prometre el mestre, farem un viatge fins a casa meva, fins a Mont-roig; fins al mar. Ara quan arribi l'estiu d'aquest funest 1936
Fa temps que sabem que la realitat és molt més interessant que la reducció al simplisme de l'home caçador i la dona que no, però poques traves hi ha al món dels humans més difícils de superar que un prejudici
Hauríem de dreçar les orelles davant d’un discurs que conscientment ens distreu l'atenció i erosiona la característica que ens ha permès incorporar a la catalanitat, primer, i al sobiranisme, després, grans masses de població
Em costa de creure que aquests votants de l'espai dels comuns combreguin tan mansament amb la roda de molí que és el complot amb la dreta espanyolista del PP
Es posen diners públics en una producció d’Amazon en castellà on, a sobre, es transmet el missatge que el català, la llengua del país, la que se suposa que constitutivament TV3 ha d’impulsar, no serveix per a res: ‘win-win’
Però no, els individus que l'altre dia bramaven, bastó i 'rojigualda' en mà, que a mi què la tuberculosi bovina i a mi què si s'encomana a les persones, aquells individus de l'assalt no eren Dani Gallardo
A les autonòmiques, des del punt de vista dels vots absoluts, el bloc Pepoxanos (PP + Vox + Ciudadanos) ha aconseguit 1.200.000 vots, i l'any 2019 en va tenir 1.260.000. Per tant, 60.000 vots menys. Menys. No hi ha marea que valgui. Però hi ha més coses
És molt possible que l’enrenou que s’ha generat ara tingui més a veure amb els interessos i el poder de l’amo del Madrid que no pas amb la necessitat de parlar amb seriositat de la violència que s’enganxa al futbol i que en el futbol es justifica. Però parlem-ne
Com més hi penso, més m’admira. Aquesta gent, vull dir. La que s’hi apunta, aviam què hi pot fer. He estat a punt d’escriure “gent menuda” però és que en realitat es tracta de gegants
En aquell temps de carrers sembrats de sal, de fum i caspa, de trinxar l'espai per reduir-lo a les seves orelleres, d'estrafer i fer patir la ciutat, en aquells anys que es propugnaven eterns, el món semblava que no tingués remei
Per l’afartamenta que fa temps (anys!) que es cou quan sents i comproves que t’expulsen de casa, que converteixen el teu espai en plató ridícul de postaleta amb filtres per a les xarxes
Ens adaptem com podem al cataclisme quan el cataclisme ja no té remei? És això? Ens resignem a acceptar que la vida al planeta, també al petit tros de planeta que ens ha tocat i que resulta que ens estimem, se’ns torni més dura, més difícil, més desagradable?
En aquesta qüestió no hi ha mitges tintes sinó les dues alternatives que ja va descriure Joan Fuster: o "la genuflexió provinciana i fiscalment colonial (i més que fiscalment)", o un "País Valencià decantat per ser ell mateix". És una tria nacional
Hi ha una magna exposició que ens crida a sentir-nos dignes i desvetllats, a deixar-nos commoure per l'arrap o la bellesa delicada en un quadre de Manuel Boix. És a Xàtiva
La Gemma Pasqual ha escrit un llibre dur, honest, imprescindible. Trenat amb moltes veus, ordenat amb moltes dades. És clar que costa de llegir. Feu-ho
Dotze equips amb tants accents per al català com persones que han pres la paraula: des dels quatre punts cardinals, gent jove amb ganes de discutir
'Cost de vida' és un text amb lectura social i política, sí, potentíssim i absolutament actual, que retrata precarietats i intempèries i que, alhora, ens defensa l'evidència: que els humans ens necessitem els uns als altres
Llegia les notícies sobre l'afer 'Match of the Day' i, abans i tot de saber-ne la resolució, ja em fonia d'enveja. D'enveja i de vergonya per la comparació
Dibuixat i animat en blanc i negre i tons de gris en 2D, el curt relata els fets l'un darrere de l'altre: la primera visita dels guardiacivils, la detenció, l'estupefacció, els crits, l'ofec de la bossa al cap, que aquí no hi és, que on se l'han endut
De vegades va bé l'exercici de l'enumeració per a compartir l'estremiment del conjunt divers i puixant contra pronòstic que configura el nostre ecosistema literari. Que en Josep Piera en formava part ja ho sabíem; l'alegria, avui, és pel reconeixement
Vet aquí les 'fake news' instal·lades en el camp de la creació artística. Vet aquí una perillosa ampliació de la mentida i la manipulació de la realitat: les 'fake editions'
Vet aquí Daniel-Henry Kahnweiler. Vet aquí la resiliència. La capacitat, no tan sols de resistir les fiblades més dures, sinó de refer-se'n. I de tornar-hi. I de tornar-hi. I de no desistir del propòsit quan el propòsit és alt
És que les iaies cuinen tan bé...! "És que et duen quaranta anys d'avantatge", respon la Maria Nicolau. I hi afegeix, encara (atenció que això pot fer mal): "I tu, si no t'hi poses ara, d'aquí a quaranta anys només seràs vell"
Només dic (perquè potser sóc jo, però no m'ha semblat veure grans indignacions arran de la macrobatuda fantasma) si és que hem de començar a trobar-ho normal, això. Pregunto. Sincerament
La IA classifica i diu: 'El carrer de les Camèlies', de Montserrat Roig; 'El llibre de les bèsties', de Josep Pla; 'El joc de la veritat', d’Empar Moliner; 'El cementiri marí', de Gabriel Janer Manila...