Guillem Agulló i un regalim de pintura vermella

  • Que s'instiguin, que es protegeixin les bandes d'ultres violents, que no puguin suportar la idea de mantenir un premi amb el nom de Guillem Agulló ja són tota una declaració de principis... i de finals

Núria Cadenes
06.03.2024 - 21:40
VilaWeb

Hi ha coincidències que no ho són. Que tenen significat. Que responen a corrents de fons, a maneres de ser, de fer. Que defineixen.

La mateixa setmana que una banda violenta nazistoide assaltava la festa de l’associació cultural Cosa Nostra, a Castelló de la Plana (barres de ferro, bats de beisbol, crits i coces contra les persones de totes les edats, famílies, que celebraven la Magdalena), mentre un home continuava encara a l’UCI amb traumatisme cranial i la resta de ferits (una vintena) provaven de refer-se de l’espant, i del dolor, preparar les denúncies, etcètera, els diputats del PP, seguint formalment la iniciativa dels seus companys (més) ultres de Vox, eliminaven el premi Guillem Agulló que atorguen les Corts Valencianes.

Aquesta baixesa.

També és “coincidència”, tal com denuncien representants de la Cosa Nostra, que l’actual regidor de (en fi) Seguretat Ciutadana de l’Ajuntament de Castelló de la Plana, Antonio Ortolà, de Vox, hagués fet campanya assenyalant i intentant criminalitzar l’associació cultural; que aquell dia els hagués enviat desenes de policies municipals per provar d’evitar que se celebrés una festa que tenia tradició i tots els permisos, i que aquests mateixos policies haguessin desaparegut d’escena poc abans de l’atac de la banda ultraespanyolista; que entre els assaltants hi hagin identificat Alejandro Ramírez Mendoza, un dels ultres condemnats per l’atac a la manifestació del Nou d’Octubre de 2017, i que l’advocat del tal Ramírez en una altra causa, igualment per agressió violenta, sigui, ves per on, el regidor Antonio Ortolà. També és significatiu que l’actual batllessa de Castelló, Begoña Carrasco, del PP, encara no hagi destituït el personatge. Que li doni, així, complicitat i aquiescència.

Aquest retrat.

Que s’instiguin, que es protegeixin les bandes d’ultres violents, que no puguin suportar la idea de mantenir un premi amb el nom de Guillem Agulló ja són tota una declaració de principis… i de finals.

Que hagin hagut de recórrer a mentides i patètics subterfugis per provar de justificar la seva actuació, també.

Però això darrer ens parla, amb tot, sobretot, de l’evolució que en aquest tema ha viscut la societat valenciana: la dreta espanyolista ja no pot proferir les barrabassades amb què anys enrere van pretendre d’atacar la figura de Guillem Agulló, precisament perquè la societat valenciana l’ha feta seva, aquesta figura, i l’ha convertida en un símbol de democràcia i de dignitat. I per això menteixen, com fa el PP quan diu que el premi va ser instituït unilateralment per Compromís, sabent, com sap tothom i com va quedar consignat al document oficial, que forma part de la “Declaració institucional en memòria de Guillem Agulló” que van signar tots els grups polítics representats a les Corts el 12 d’abril de 2016. I per això s’emboliquen en la retòrica, i es retraten, com fan els de Vox quan primer han d’escriure: “sense perjudici dels mèrits que van fer mereixedor el jove valencià Guillem Agulló de donar nom a un Premi atorgat per les Corts Valencianes, per la seua lluita contra la injustícia i per haver estat assassinat per un partit neonazi”, i quan tot seguit hi afegeixen que “entenem que no és procedent donar continuïtat a l’esmentat premi”.

Aquests dies hem tornat a parlar de Salvador Puig Antich. O, més exactament, n’hem tornat a parlar amb més força. El 2 de març va fer cinquanta anys del seu assassinat, per sentència i ordre de la dictadura franquista, a la presó Model de Barcelona, i per això s’han estès els records, els actes d’homenatge, música, debats, el mural de Roc BlackBlock, documentaris, veure’n de nou la pel·lícula i tornar a plorar, tot. I ha pres rellevància, no sé ben bé per què però ja està bé que sigui així, el regalim de pintura vermella que hi ha a la façana de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB). Que jo també m’hi havia fixat, que em pensava que era una taca, un rovell o un pas del temps, i que resulta que no. Que és fet expressament. Que ens és un símbol.

Ho vaig saber per una piulada de Jordi Salvia (la fotografia de l’article és la que hi posava ell), que recordava un escrit d’Arnau Puig al diari Avui, l’any 1999: “El monument ‘fortuït’ a Salvador Puig Antich.” Allà hi parlava de les lluites dels estudiants als anys setanta, i hi explicava que aquell abocament de pintura façana avall tenia relació amb les protestes pel judici ignominiós, per la sentència ignominiosa, per l’execució ignominiosa de Puig Antich: que des de dalt de l’edifici van voler llançar la pintura contra els uniformats que els amenaçaven, que no podien prendre prou impuls, que va quedar així com roman encara, a la façana.

En realitat, sembla que el gran regalim roig va ser una acció de l’assemblea d’estudiants de tercer curs d’arquitectura per protestar contra els assassinats de Vitòria (quan la policia espanyola va disparar contra els obrers en vaga aplegats en una església, i va matar cinc persones, el 3 de març de 1976). Diria, però, que l’atribució popular també li escau. I que totes dues s’enllacen. Que són, al capdavall, la mateixa: l’acte de llançar la pintura (fet a posta o com a accident) i el fet que hagi perdurat; que quaranta-vuit anys després sigui on era; que ningú no l’hagi volgut tapar; que ara que sembla que reformaran l’edifici, diguin que hi deixaran el regalim.

Perquè ja és, tal com Arnau Puig el va descriure, un “monument sorgit de la voluntat popular”.

Perquè els símbols del poble ni es decreten ni s’esborren. Puig Antich, Guillem Agulló, aquell grandiós regalim de pintura vermella.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any