La tertúlia proscrita

Tren a Tàpies

  • Per parlar de la magna retrospectiva d'Antoni Tàpies en l'any del seu centenari, Madrid; per garantir-te que hi trobaràs la gran obra-símbol, Madrid; per plantejar-te veure Tàpies des de València, Madrid

Núria Cadenes
10.04.2024 - 21:40
VilaWeb

És una ocasió única. Com totes les exposicions ho són, ben mirat: un aplec de creacions escollides i agrupades i en disposició segons el relat o les preguntes que s’hi vulguin fer. De vegades esdevenen més especials perquè coincideixen amb alguna commemoració, perquè es basteixen amb obres que es fa difícil (o impossible) de veure (de museus llunyans, de col·leccions privades), per la quantitat, per la qualitat, pel que sigui. Aquesta que us dic, aquest intensíssim recorregut cronològic i vital i artístic i de pensament i d’experimentació i de compromís polític i d’humanitat càlida i d’humanitat crua i de carn i de cartró i de cabells i de paraules, i un violí, aquesta mica de nosaltres mateixos que és història de l’art contemporani, punt d’evolució i d’inflexió i d’incitació també, aquesta que us dic ho té tot: la commemoració (i ens immergeix de ple al centenari), la quantitat (dues-centes vint peces!), les obres especials, les que, altrament, és complicat de veure, o de veure juntes, i la fondària del conjunt; la fondària trasbalsadora.

L’emoció, també.

Davant d’un quadre que no saps, negre i vernís i quedar-te’l mirant en una calma. Davant d’un llit marró en relleu i en les empremtes. Davant del manifest mut en gran format de les obres per a la documenta de Kassel. Davant del crit esgarrifós com un gargot al mig del quadre. O l’amor. L’escruiximent de la vellesa. La vida en dos coixins tan plens de rastres. O davant d’aquella declaració de principis, d’aquell gran mur solcat de lletres, groc i vermell en quatre barres, que és “L’esperit català”.

No sé quantes fotografies li vaig fer. Ni quanta estona hi vaig estar plantada al davant. Quantes vegades hi vaig tornar, avançar sales i quedar-ne sempre commoguda i fer encara enrere per reveure una altra vegada la gran tela brillant de paraules esgrafiades: visca Catalunya i llibertat i democràcia i veritat i cultura escrit tot en majúscules; i per sota, per sobre, al costat, omplint-ho tot i superposant-s’hi, dret de rebutjar la llei, espiritualitat, materialisme, equitat, sobirania popular, usatges, el poder no fa la llei, dret al tiranicidi (que, escrit –pintat– l’any 1971 pren tot un significat), coses així i com més mires més hi veus, elogi de la desobediència, limitació del poder, esperit d’associació.

Tot això, i més, és l’exposició “Antoni Tàpies, la pràctica de l’art”.

Una meravella que ha comissariat Manuel Borja-Villel. I que és a Madrid.

El títol, de fet, l’he traduït. De l’anglès que tenia quan va ser a Brussel·les, o de l’espanyol que té ara, fins al català que tindrà quan arribi finalment a Barcelona. A mitjan juliol.

Però jo l’he vista a Madrid.

Perquè abans de venir aquí passa primer per Madrid, perquè l’exposició grossa, la de les dues-centes vint peces, és la de Madrid, i perquè des de València és més fàcil Madrid.

Quantes vegades he escrit ja Madrid en aquest article?

De segur que hi ha mil excuses tècniques (per exemple, la cosa de fer valer el poder i els diners que té un museu estatal –que, al capdavall, també, o sobretot, paguem nosaltres, en fi), però el cas és que aquesta gran exposició de l’Any Tàpies, que de fet és la gran exposició del centenari, com en una implícita apropiació, a ulls de tothom relega Barcelona per sota de Madrid. Ho fa en el calendari i ho fa en el pes de la retrospectiva, també: quan sigui juliol arribaran a Barcelona un centenar d’obres menys de les que conformen ara la mostra de Madrid. Que sí, que en el pot petit hi ha la bona confitura i que es tracta d’un projecte que muta i qualsevol altre subterfugi que salti a la palestra per mirar de fer de la necessitat, virtut, però el cas és, novament, el mateix: que Barcelona, després; que Barcelona, menys. I que, si voleu veure “L’esperit català” a Barcelona, misteri. Perquè, tal com informava TV3, aquesta obra serà a Barcelona “només uns dies”: “No podrà completar el cicle de l’exposició perquè el seu propietari, el MUN, el Museu Universitat de Navarra, celebra deu anys i vol tenir l’obra a casa seva per a l’aniversari.”

De València estant, a més a més, el clau es rebla amb el premeditat malson dels trens. Malson, si pretens unir en algun sentit València i Barcelona: freqüències irrisòries, horaris malignes, trens de la bruixa, retards constants, preus desorbitats. La desviació cap a Madrid, en canvi, es fa amb catifa vermella. I així recondueixen segons el seu interès el flux cultural (i econòmic, i tot) que troba el pas tallat al nord. Tan senzill com això: que a Madrid hi pots anar còmodament, veure l’exposició i tornar el mateix dia per un preu assequible, i que a Barcelona, no. A Barcelona, impossible.

Així doncs, per parlar de la magna retrospectiva d’Antoni Tàpies en l’any del seu centenari, Madrid; per garantir-te que hi trobaràs la gran obra-símbol que és “L’esperit català”, Madrid; per plantejar-te veure Tàpies des de València, Madrid. Tantes casualitats que conflueixen en un mateix forat negre.

Tantes casualitats, sempre.

 

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any